L'OTAN REFORÇA LA INTEL·LIGÈNCIA*

El debat entorn el reforçament de la intel·ligència a Europa, i més concretament entorn la creació d’una hipotètica agència d’intel·ligència de la Unió Europea, apareix de forma recurrent, normalment a cop d’atemptat terrorista. L’impacte humà, mediàtic i polític, dels darrers atacs al cor d’Europa és cada cop més gran. Només cal recordar, els atemptats de París (gener i novembre del 2015) i el de Brussel·les (març del 2016), amb dotzenes de morts.

Tanmateix, dins la Unió Europea els passos cap a la creació d’aquesta agència, topen amb múltiples obstacles, començant per les reticències de les agències d’intel·ligència dels diferents Estats Membres, i particularment, de les més potents, és a dir, les alemanyes, franceses i britàniques, que compten amb una xarxa pròpia consolidada que haurien de compartir o fins i tot podrien ser susceptibles d’infiltració per part d’altres agències al servei d’estats “amics” (i ja se sap que en el món de la intel·ligència, no hi ha “amics” que valguin). Una agència d’intel·ligència europea, també podria posar en perill, la relació “preferencial”, que al llarg dels anys, determinades agències nacionals han mantingut amb una o diverses agències dels Estats Units. Una preferencialitat curosament cultivada, no cal dir-ho, des de l’altra banda de l’Atlàntic, que lògicament, no veu amb bons ulls la proposta del que mediàticament s’ha batejat com la creació d’una “CIA europea”.

Tot i això, dins la Unió Europea es van fent passos. Particularment en dos àmbits: en el Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAA o EEAS), sota la direcció de Federica Mogherini, Alt Representant de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, i vicepresidenta de la Comissió Europea. I l’altre és a Afers Interiors i Justícia (AIJ), una àrea complexa, on intervenen diversos Comissaris europeus.

Sota aquests dos àmbits trobem diverses agències o departaments amb competències relacionades amb la Intel·ligència: des del Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència (INTCEN), l’Estat Major de la Unió Europea (EMUE), de caràcterpolítico-militar, el Centre de Satèl.lits de la UE (SATCEN), passant per l’EUROPOL, l’EUROJUST, FRONTEX, entre d’altres. Lògicament uns tenen una vocació més exterior, i uns altres més interior.

En cap cas, però, hi ha una vocació de fusionar-los. Fins i tot, en algunes ocasions, i com ja passa, per exemple als Estats Units, o passava fins no fa gaire, depèn de com es miri, s’hi detecta una certa competència, entre ells, que cal afegir a les ja esmentades reticències de les agències nacionals. I en aquest sentit, penso que és important assenyalar que, per exemple, només França, compta amb 6 agències principals d’intel·ligència, i unes quantes més de secundàries.

Davant d’aquest panorama, un altre actor fonamental en la seguretat d’una gran part dels estats europeus, l’OTAN, ha fet pública la seva voluntat de reforçar la seva dimensió d’intel·ligència amb el nomenament d’un alt càrrec sobre la matèria que assistiria al Secretari General. Assumiria unes funcions semblants a les que té el Director de la Intel·ligència Nacional (DNI), dins l’administració dels Estats Units.

Òbviament, l’OTAN no s’estrena amb aquesta decisió, en la Intel·ligència, atès que té una amplíssima experiència, centrada, però, en dos àmbits principals: la intel·ligència militar, és a dir, en la d’interès per al desenvolupament de les operacions militars, que inclou també la Vigilància i el Reconeixement i que té com a objecte d’anàlisi les forces armades considerades potencialment enemigues. En segon lloc, i per raons ben conegudes, una fixació en l’evolució de les forces armades russes, hereves, en gran part, de les soviètiques.

Tanmateix, dos fets semblen haver estat decisius per a prendre aquesta iniciativa. El primer és la crisi de Crimea i la Guerra a Ucraïna, que la va agafar desprevinguda, o si més no, no va donar lloc a una reacció corresponent, fet que va alarmar, i alarma encara, alguns dels seus propis estats membres, particularment, Polònia, els estats bàltics, Islàndia i Noruega. I que fins i tot ha fet que la mateixa Suècia, se’n plantegi la seva adhesió. A Finlàndia, també s’ha incrementat els partidaris d’entrar-hi.

El segon és el creixement de l’amenaça terrorista de l’integrisme islamista, que està colpejant durament molts països membres de l’Aliança. En aquest sentit, aquesta amenaça es convertiria en un focus d’atenció prioritari per al nou màxim responsable de la Intel·ligència de l’Aliança. L’OTAN, a diferència de la UE, compta amb dos membres que poden jugar un paper cabdal en aquesta lluita contra l’amenaça terrorista, com són, lògicament, els Estats Units i Turquia, amb una gran capacitat de generar intel·ligència, i de difondre-la pels canals interns de l’Aliança, que ja fa molts anys que estan operatius i plenament consolidats, de manera que no s’hauria de començar de zero.

Això no obstant, cal tenir en compte que la naturalesa eminentment militar de l’Aliança pot entrar en contradicció amb una tasca més de tipus preventiva o policial, que pretén evitar les accions terroristes a Europa, incloent-hi les seves grans ciutats. Lògicament, no es poden aplicar estratègies militars a Brussel·les, París o Frankfurt, per exemple. Entre altres raons, perquè l’enemic a neutralitzar es mou pels carrers i les places com la resta de ciutadans, fet que impossibilita emprar tàctiques militars, que no només suposarien un risc enorme de danys col·laterals, sinó que generarien, ben probablement, un rebuig ampli d’una gran part dels ciutadans.

Finalment, a ningú se li escapa, que aquest pas que donarà l’OTAN, pot ser també interpretat com un nou cas d’intentar de desincentivar la creació d’una estructura autònoma europea, i en conseqüència, de refermar la seva subordinació a una aliança on els Estats Units tenen un protagonisme destacadíssim.

*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, el 06.06.2016)

Les top 10 Agències d’Intel·ligència del món (I)*

L’elaboració d’un rànquing mundial és sempre un tema delicat i sotmès a debat. La raó és ben simple: un rànquing sempre està en funció dels indicadors que el formen i del pes que es dóna a cadascun d’ells. I això, que és vàlid per a qualsevol tipus de rànquing, es multiplica en el cas que el que volem determinar és el rànquing de les deu agències d’intel·ligència més importants del món. La raó és, també, evident. Per definició, les agències d’intel·ligència responen principalment a factors interns o domèstics, de manera que fer-ne una comparativa, sovint resulta problemàtic, perquè és possible que el que realment es faci és comparar naps amb cols. Per altra banda, no es pot obviar que l’elaboració d’aquest rànquing en concret, no està exempta de les habituals picabaralles entre estats, sobretot si aquests tenen uns precedents d’enfrontaments bilaterals o multilaterals. Tot i això, i malgrat que, naturalment, hi ha diversitat d’opinions respecte a quin lloc ocupa cadascuna d’elles, es pot considerar que sí que existeix un consens entorn quines són les deu principals agències d’intel·ligència mundials. Donem-hi un cop d’ull:

1. Inter–Service Intelligence (ISI) del Pakistan. Considerada la millor agència d’intel·ligència del món, una tria que, no cal dir, genera de forma permanent inesgotables discussions al respecte. El fet cert, és que el seu protagonisme internacional, contrasta amb el seu secretisme orgànic. El seu cap actual és el Tinent-General Rizwan Akhtar (foto). L’ISI ha jugat en les darreres dècades un paper clau a l’Afganistan, però també a l’Iran, als nous estats de l’Àsia Central, fins i tot a Bòsnia. Però sense cap mena de dubte, la seva rellevància deriva, per una banda, del seu paper en les sempre tenses relacions amb l’Índia, d’on ha rebut múltiples crítiques per la seva suposada ajuda o fins i tot esponsorització dels grups islamistes que hi han protagonitzat múltiples atacs. I de l’altra, de les també complexes relacions amb els Estats Units, que es remunta molt abans de l’esclat de la Guerra Contra el Terror iniciada el 2001. L’ISI ha jugat i juga un paper preeminent en la detenció de membres claus d’Al-Qaeda, però ho fa seguint els seus propis criteris i sovint mostrant una notable dis sintonia amb els interessos de Washington. Com es va demostrar en el cas de la mort de Bin Laden, que vivia relativament tranquil al Pakistan i que per força l’ISI en havia de tenir coneixement. Gran part del seu poder deriva de la seva manca de control per part del govern civil pakistanès, com en general succeeix en tot l’estament militar del país. L’ISI té una capacitat molt superior a la de qualsevol altra agència occidental de penetrar les organitzacions islamistes, incloent-hi també, la més recent, l’Estat Islàmic, si bé, de nou, cal tenir clar que ho farà segons els seus propis interessos i no seguint els dictats de cap altra potència estrangera. Per això, està cridada a continuar ocupant un lloc clau entre les agències d’intel·ligència mundials.

2. Central Intelligence Agency (CIA) dels Estats Units. Segurament la més coneguda i estudiada de totes les agències d’intel·ligència del món. Cal tenir present que només és una de les múltiples agències d’intel·ligència de les que disposa els Estats Units. En concret, la CIA té per encàrrec l’actuació d’intel·ligència exterior i no l’actuació domèstica. El seu director actual és John O. Brennan. Des de la seva creació als inicis de la Guerra Freda, els seus objectius han estat fonamental vetllar pels interessos dels Estats Units arreu del món tot ajudant els estats amics i posant totes les dificultats possibles als estats considerats poc sensibles o directament contraris a aquests interessos. I per fer-ho no s’ha estat d’emprar, segons s’esqueia, bé recursos culturals, mediàtics, o directament les accions encobertes o el suport a forces opositores “amigues”. I això gràcies a uns recursos pressupostaris enormes, molt superiors a la de qualsevol altra agència del món, i a la col·laboració amb altres agències americanes. Una col·laboració no exempta, val a dir, de topades més o menys regulars. Al llarg de la seva història, la CIA ha registrat importants èxits, però també fracassos. Entre els primers, la seva victòria en la guerra freda contra l’extinta Unió Soviètica, així com l’enderrocament de governs poc sensibles, independentment de si eren formats per líders escollits democràticament o no. Entre els segons, la seva incapacitat de predir la revolució iraniana del 1979 o d’evitar els atacs d’Al-Qaeda, i en general de penetrar en les organitzacions armades de l’Orient Mitjà, sobretot les islamistes, fet que la porta a necessitar la col·laboració d’altres agències d’intel·ligència estrangeres, d’estats com el Pakistan o Israel, entre d’altres. Aquestes, però, tenen objectius propis i exploten pel seu benefici els dèficits de la CIA. Tot i això, continua sent l’agència d’intel·ligència de referència a escala internacional.

3. Secret Intelligence Service (MI6) del Regne Unit de la Gran Bretanya.També conegut com a Military Intelligence 6, aquesta agència, com també la CIA, es dedica essencialment a la intel·ligència exterior. Durant molts anys, la seva existència era fins i tot negada o amagada als ulls públics. Actualment el seu màxim responsable és Alex Younger. Els seus orígens es remunten als inicis del segle XX. El seu valor afegit, en aquest sentit, és l’acumulació de l’experiència amb què compta després d’haver actuat en períodes tan convulsos com la Primera Guerra Mundial, el període d’entre-guerres, la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda, els processos de descolonització i lapost-guerra freda. L’MI6, molt abans que la CIA, ja va tenir una important actuació a Rússia i, després a l’URSS. També va jugar un paper clau durant la Segona Guerra Mundial, quan va aconseguir important victòries envers els serveis secrets nazis. Amb l’arribada de la Guerra Freda, el seu protagonisme disminuí a favor de la CIA, i fins i tot va patir importants fracassos a mans de l’espionatge soviètic. Malgrat la pèrdua de l’imperi colonial, l’MI6 va jugar un paper rellevant en alguns dels conflictes relacionats, destacant el fet que participà activament en escenaris tan diferents com l’Orient Mitjà, l’Iran, la Xina, Àfrica, el sud-est asiàtic, fet que incrementà el seu bagatge deknow–how. En els anys, l’MI6 ha tingut un cert protagonisme en escenaris com Líbia, Afganistan, Iraq, i també respecte a la Rússia actual, sobretot pel que fa a l’existència d’importants opositors a Vladimir Putin. Per altra banda, també en la lluita contra el terror desenvolupada des del 2001, l’MI6 ha centrat una part important dels seus esforços en combatre Al-Qaeda i, més recentment, l’Estat Islàmic entre d’altres. Cal tenir present, que el 2005, Londres va ser objecte d’un seguit d’atemptats terroristes que van provocar una cinquantena de morts.

4. Servei Federal de Seguretat (FSB) de Rússia. L’hereu, en part, de la mítica KGB, dissolta el 1991. És una agència bàsicament d’Intel·ligència interior, si bé també actua en els estats que formen part de la Comunitat d’Estats Independents. Les seves tasques principals són, doncs, la contraintel·ligència, el contraterrorisme, la protecció de fronteres, operacions encobertes, control de les exportacions. També pot arribar a mobilitzar altres unitats especialitzades si s’escau. La dirigeix Alexander Bortnikov, un general i membre de Rússia Unida, el partit de Vladimir Putin. Atesa. Atès que és una agència de seguretat interior, el seu impacte exterior és més aviat reduït. Tot i això, la seva implicació en la guerra de Síria, i les amenaces que això ha comportat de revenja per part de l’Estat Islàmic, incloent-hi atacs a Moscou, pot fer que el seu protagonisme vagi creixent en els propers temps.

5. Bundesnachrichtendienst (BND) d’Alemanya. És el Servei d’Intel·ligència Federal, encarregat bàsicament de la Intel·ligència exterior, tant a escala política com també econòmic. És una agència creada en plena guerra freda, però que està marcada per molts analistes pel fet que alguns dels seus fundadors van ser agents del nazisme que, un cop rehabilitats, van passar a ocupar alts càrrecs de responsabilitat sobretot en la lluita contra els soviètics i, particularment, contra l’Alemanya Oriental. Considerada una de les millors agències d’intel·ligència del món, el seu director és Gerhard Schindler. Des dels anys setanta, es va implicar també en l’Orient Mitjà, on amb el pas dels anys ha sabut guanyar-se la confiança d’alguns dels actors principals, sense trencar ponts amb llurs enemics, fet que demostra la seva habilitat en teixir complicitats. Així el BND ha establert unes sòlides relacions amb Israel, però també es beneficia de la desconfiança que els serveis britànics, francesos i americans generen entre els àrabs. Per altra banda, Alemanya sempre ha cultivat unes bones relacions, en la mesura del possible, amb l’Iran, com ho demostra el fet que la tecnologia en les instal·lacions nuclears iranianes és, si més no en part, alemanya. Per altra banda, la fi de la Guerra Freda i la desaparició dels estats comunistes, va permetre un increment de la influència alemanya, sobretot a estats com Eslovàquia, Eslovènia i Croàcia. En d’altres, però, el pes de la història és encara massa important, i als estats bàltics i sobretot Polònia, així com a Kosovo, són els Estats Units qui reben més suport. Una actitud que també és força present a Dinamarca i a Holanda i que cal llegir com una estratègia de contrapès a l’hegemonia alemanya. Per acabar, no podem deixar de subratllar que el BND ha aconseguit un nou èxit amb el nomenament d’un dels seus agents més coneguts, Conrad Gerhard, com a nou màxim responsable del Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència de la Unió Europea (INTCEN), tal com ja vam esmentar en un article anterior, que és l’embrió del qual tal vegada es convertirà en una agència d’intel·ligència de la UE.

*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, 04.01.2016)

LA INTEL.LIGÈNCIA EUROPEA ES POTENCIA AMB L'INTCEN*

En un article anterior ens preguntàvem si arran dels atemptats a París del passat mes de novembre, havia arribat l’hora de potenciar el Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència de la Unió Europea (INTCEN). Unes setmanes després hem conegut la resposta. I ha estat una resposta contundent i rotunda.

A principis del mes de desembre s’ha fet públic el relleu del seu màxim responsable. El fins llavors cap de l’INTCEN, el finès IIkka Salmi, ha estat rellevat pel que podem considerar un dels més importants agents d’intel·ligència europeus, l’alemany Gerhard Conrad, procedent del Bundesnachrichtendienst (BND), és a dir, el Servei d’Intel·ligència Federal alemany, encarregat de la intel·ligència exterior, això és, ras i curt, de l’espionatge. El BND és una de les principals agències d’intel·ligències europees i es caracteritza per estar directament subordinada a l’Oficina de la Cancelleria, i no de cap ministeri federal. En conseqüència, sota les ordres de la mateixa Angela Merkel. El fet, doncs, que el nou màxim responsable de l’INTCEN procedeixi d’una de les principals agències d’intel·ligència europea, és una clara indicació que, definitivament, aquesta instància que, de fet, no és una agència pròpiament dita, sinó una unitat administrativa integrada en el Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE), està molt probablement cridada a ser potenciada i a assumir un protagonisme més important en els pròxims temps.

El seu nou responsable directe, Gerhard Conrad, concretament, ha destacat al llarg de la seva carrera professional, com un dels màxims experts en el món àrab i ha participat en operacions d’intel·ligència a l’Orient Mitjà, que li han valgut diversos sobrenoms tals com Mr. Hezbollah, Mr. Hamas, el James Bond alemany o el nou Lawrence d’Aràbia alemany. Uns sobrenoms que, en alguns casos, no són precisament neutrals. Per comprendre’ls, cal donar un breu cop d’ull a aquella part de la seva biografia que és coneguda.

Nascut el 1954, i casat amb una altra agent del BND, Conrad és un especialista en el món àrab, amb el grau de doctor, que va aprendre la llengua a Damasc, i que la parla sense accent, fet que aplana molt la relació amb molts dels seus interlocutors, sobretot en els moments de conversa no oficial, els quals, com és sabut, sovint són els més claus. Des del 1996 ha participat en moltes de les negociacions per a l’alliberament d’ostatges en mans de les diverses organitzacions armades àrabs, i ha teixit una xarxa de relacions estretes tant amb els israelians, com també amb actors tan antagònics com el mateix líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah (foto superior), i amb els seus protectors iranians. La seva participació en dues d’aquestes negociacions, particularment, ha estat les qui li han reportat més reconeixement.

Concretament les aconseguides, després d’intensíssimes negociacions, els anys 2008 i 2011. La primera va permetre el retorn de les despulles de dos soldats israelians a canvi de l’alliberament de cinc presoners i de les despulles de 199 combatents morts durant la Guerra entre Israel i Hezbollah del 2006. La segona, el 2011, va significar el retorn a casa del soldat israelià Gilad Shalit, capturat per Hamas el 2006, a canvi de l’alliberament de 1027 presoners, palestins o araboisraelians la majoria. 

Per aquestes missions, Conrad ha rebut reconeixements com la Creu Federal al Merit, o l’Anti–Defamation League Paul Ehrlich–Gunther K. Schwerin Human Rights Award. Àdhuc el mateix Primer Ministre israelià, Benjamim Nethanyahu, va agrair personalment la tasca de Conrad en l’alliberament de Shalit.

En definitiva que, com dèiem més amunt, tot sembla indicar que la Unió Europea ha decidit potenciar la seva intel·ligència. Ara caldrà veure com es compatibilitza això amb el funcionament ordinari de les agències d’intel·ligència nacionals, sobretot amb les de més pes com són les britàniques, les franceses, i naturalment, les mateixes alemanyes. Sense oblidar, per descomptat, la resta, de dimensions més modestes.

*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, el 19.12.2015)

ÉS L'HORA DE L'INTCEN?*

Quan el passat mes de gener van tenir lloc els atemptats a París, la reacció d’alguns europolítics va ser reclamar la potenciació d’un servei d’intel·ligència europeu, i particularment del ja existent Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència de la Unió Europea (EU INTCEN), que en l’actualitat depèn del Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE), encapçalat per la italiana Federica Mogherini. Naturalment, la reacció en calent no va rebre, que se sàpiga, una resposta per part de Brussel·les. Tanmateix, els darrers atemptats d’aquest novembre a la mateixa ciutat, podrien fer que algunes peces és movessin en aquest sentit.

Federica Mogherini

A hores d’ara, l’INTCEN és un òrgan administratiu, de fet no és una agència, ni té un reconeixement legal específic. Relativament petit, amb una setantena de membres, la meitat dels quals, són membres dels serveis d’intel·ligència dels diferents estats membres que hi són assignats. Té la seva seu al cor del complex de la Unió Europea a Brussel·les. El seu responsable directe és el finès Ilkka Salmi, antic cap del Supo (Servei de Seguretat i Intel·ligència de Finlàndia). Una de les divisions que el composen, la d’Anàlisi, per cert, la dirigeix un espanyol, José Miguel Palacios.

Ilkka Salmi

L’INTCEN no és un òrgan operacional. No recol·lecta dades, ni tracta amb informació personal, ni realitza operacions clandestines o encobertes. La seva tasca principal és per contra, la de l’anàlisi estratègica, que té com a objectiu aconsellar, avaluar i, si s’escau, alertar, de possibles riscos, als responsables de prendre decisions. Per fer-ho, es basa en la recerca d’informació en obert, en les xarxes socials, però també en tota aquella informació que li arriba de la presència d’instàncies de la UE arreu del món, o, naturalment, dels propis serveis d’Intel·ligència dels Estats Membres. També en el seu funcionament d’estar en alerta en mode 24/7, és a dir les 24 hores del dia, els set dies de la setmana.

José Miguel Palacios

El producte de tot plegat són uns 500 reports anuals, molts dels quals de caràcter confidencial, secret o molt secret que es difonen dins del SEAE i altres instàncies europees i d’aquells governs d’Estats Membres.

Però un hipotètic creixement o potenciació de l’INTCEN, no semblava gaire probable fins al moment actual, atès que s’encavalcaria funcionalment amb la tasca realitzada pel conjunt d’agències d’intel·ligència europees. Actualment, 27 dels Estats Membres de la UE disposen d’una o de diverses d’agències d’intel.ligència. És a dir tots tret d’un, i encara en aquest darrer cas no és ben bé segur. De totes elles, però, les que assumeixen un protagonisme singular, per història, i pel seu potencial actual són les britàniques, franceses i alemanyes. Unes agències que vetllen de forma molt gelosa per les seves competències i que cadascuna d’elles disposa d’uns canals d’informació, d’uns recursos, que difícilment els comparteixen per raons òbvies. A més, les relacions més que estretes d’algunes d’elles amb agències extra-europees, i singularment, amb les dels Estats Units -entre d’altres, es podria veure seriosament compromesa, si es decantessin per reforçar l’agència europea. I és que la confiança és la paraula clau en el món de la intel·ligència, i particularment, en l’àmbit de la col·laboració entre elles.

Superar unes cultures d’intel·ligència molt arrelades a cada estat membre, i també els llaços de confiança bastits al llarg del temps entre determinades agències europees entre elles i amb d’altres extra-europees, faria quasi impossible la preeminència de l’INTCEN respecte a les agències d’intel·ligència nacionals.

Però hi ha dos elements que poden modificar aquesta situació. La primera, la de la nova conjuntura de guerra amb el terrorisme gihadista. No debades, si ja arran dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 als Estats Units, el President Bush va declarar l’inici de la Guerra contra el Terror, ara es pot dir que el President Hollande i el seu primer ministre, Manuel Valls, acaben de declarar, taxativament, que França està en guerra. I aquesta declaració pot arrossegar amb ella tota la Unió Europea i l’OTAN si, com es comença a parlar França decideix invocar diverses clàusules de solidaritat existents en llurs ordenaments respectius.

La segona és que no es tracta d’un procés immediat. Segurament caldria basar-se en la metodologia de les bones pràctiques. Aquesta consisteix, d’entrada, a renunciar a impulsar una agència des de dalt, ordenada i dirigida principalment pels responsables polítics. Per contra, es tractaria de treure les lliçons corresponents d’aquells casos on la col·laboració bilateral o multilateral ha estat exitosa i ha acabat donant lloc a un procés d’integració, en gran part perquè aquest ha respost a l’interès compartit i a la generació d’una confiança mútua fonamentada en l’expertesa dels actors directament implicats. A partir d’emular i adaptar, si s’escau, aquests casos, al voltant del món de la intel·ligència, es podria bastir una intel·ligència europea més sòlida i cohesionada. Un procés, però, que necessitaria un espai de temps considerable per madurar. I el problema és que, lògicament, el temps és el que més escasseja, si es vol evitar nous episodis d’atacs indiscriminats com els que acabem de patir al cor d’Europa, que ens fan comprendre que també haurien pogut tenir lloc a qualsevol altre racó de la Unió. Fins i tot, per descomptat, al nostre.

Cal dir que l’INTCEN no és l’únic instrument de què disposa la UE en el camp de la intel·ligència. Hi ha altres organismes tals com l’Estat Major de la Unió Europea (EUMS), format exclusivament per militars, i que col.laboraestretament amb l’INTCEN, i que també té la seu a Brussel·les. El Centre de Satèl·lits de la UE (EUSC), localitzat a Torrejón (Espanya). I, amb una presència cada cop més rellevant, l’agència policial EUROPOL, aquesta sí amb una personalitat jurídica pròpia i encarregada de temes de lluita contra la delinqüència, la criminalitat i la seguretat. Té la seu a La Haia.

Reunió de l'Europol

Fora de l’entramat de la UE, cal assenyalar també l’existència del Club de Berna, i del seu Grup Contra-Terrorista (CTG), format per tots els estats membres de la UE més Suïssa i Noruega, que actua com un àmbit d’intercanvi d’informació, i d’avaluació de situacions de riscos.

Michel Barnier visitant l'OTAN

Per acabar, cal afegir que ara fa uns mesos, el President de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, va sorprendre tothom nomenant el veterà polític francès, Michel Barnier, com a Assessor Especial de la Comissió per a la Seguretat i la Defensa. Una decisió que va ser llegida com un intent de tenir una certa veu des de la Comissió en aquesta àrea que, en principi, correspon gestionar a la ja esmentada Federica Morgherini en la seva qualitat d’Alta Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. Des del seu nomenament, Barnier, un polític amb molta experiència, i antic comissari de la mateixa UE, s’ha dedicat a viatjar i a reunir-se amb diverses responsables de l’àmbit de la seguretat i la defensa, a més a més d’aparèixer en diversos mitjans de comunicació internacional, afegint, doncs, una nova veu procedent d’una instància, com és la UE, que més aviat va sobrat, que mancat, precisament, de veus. Sobretot, en aquest àmbit competencial.

*(NOTA: Post penjat a Geopolítica.cat, el 17.11.2015)