L’elaboració d’un rànquing mundial és sempre un tema delicat i sotmès a debat. La raó és ben simple: un rànquing sempre està en funció dels indicadors que el formen i del pes que es dóna a cadascun d’ells. I això, que és vàlid per a qualsevol tipus de rànquing, es multiplica en el cas que el que volem determinar és el rànquing de les deu agències d’intel·ligència més importants del món. La raó és, també, evident. Per definició, les agències d’intel·ligència responen principalment a factors interns o domèstics, de manera que fer-ne una comparativa, sovint resulta problemàtic, perquè és possible que el que realment es faci és comparar naps amb cols. Per altra banda, no es pot obviar que l’elaboració d’aquest rànquing en concret, no està exempta de les habituals picabaralles entre estats, sobretot si aquests tenen uns precedents d’enfrontaments bilaterals o multilaterals. Tot i això, i malgrat que, naturalment, hi ha diversitat d’opinions respecte a quin lloc ocupa cadascuna d’elles, es pot considerar que sí que existeix un consens entorn quines són les deu principals agències d’intel·ligència mundials. Donem-hi un cop d’ull:
1. Inter–Service Intelligence (ISI) del Pakistan. Considerada la millor agència d’intel·ligència del món, una tria que, no cal dir, genera de forma permanent inesgotables discussions al respecte. El fet cert, és que el seu protagonisme internacional, contrasta amb el seu secretisme orgànic. El seu cap actual és el Tinent-General Rizwan Akhtar (foto). L’ISI ha jugat en les darreres dècades un paper clau a l’Afganistan, però també a l’Iran, als nous estats de l’Àsia Central, fins i tot a Bòsnia. Però sense cap mena de dubte, la seva rellevància deriva, per una banda, del seu paper en les sempre tenses relacions amb l’Índia, d’on ha rebut múltiples crítiques per la seva suposada ajuda o fins i tot esponsorització dels grups islamistes que hi han protagonitzat múltiples atacs. I de l’altra, de les també complexes relacions amb els Estats Units, que es remunta molt abans de l’esclat de la Guerra Contra el Terror iniciada el 2001. L’ISI ha jugat i juga un paper preeminent en la detenció de membres claus d’Al-Qaeda, però ho fa seguint els seus propis criteris i sovint mostrant una notable dis sintonia amb els interessos de Washington. Com es va demostrar en el cas de la mort de Bin Laden, que vivia relativament tranquil al Pakistan i que per força l’ISI en havia de tenir coneixement. Gran part del seu poder deriva de la seva manca de control per part del govern civil pakistanès, com en general succeeix en tot l’estament militar del país. L’ISI té una capacitat molt superior a la de qualsevol altra agència occidental de penetrar les organitzacions islamistes, incloent-hi també, la més recent, l’Estat Islàmic, si bé, de nou, cal tenir clar que ho farà segons els seus propis interessos i no seguint els dictats de cap altra potència estrangera. Per això, està cridada a continuar ocupant un lloc clau entre les agències d’intel·ligència mundials.
2. Central Intelligence Agency (CIA) dels Estats Units. Segurament la més coneguda i estudiada de totes les agències d’intel·ligència del món. Cal tenir present que només és una de les múltiples agències d’intel·ligència de les que disposa els Estats Units. En concret, la CIA té per encàrrec l’actuació d’intel·ligència exterior i no l’actuació domèstica. El seu director actual és John O. Brennan. Des de la seva creació als inicis de la Guerra Freda, els seus objectius han estat fonamental vetllar pels interessos dels Estats Units arreu del món tot ajudant els estats amics i posant totes les dificultats possibles als estats considerats poc sensibles o directament contraris a aquests interessos. I per fer-ho no s’ha estat d’emprar, segons s’esqueia, bé recursos culturals, mediàtics, o directament les accions encobertes o el suport a forces opositores “amigues”. I això gràcies a uns recursos pressupostaris enormes, molt superiors a la de qualsevol altra agència del món, i a la col·laboració amb altres agències americanes. Una col·laboració no exempta, val a dir, de topades més o menys regulars. Al llarg de la seva història, la CIA ha registrat importants èxits, però també fracassos. Entre els primers, la seva victòria en la guerra freda contra l’extinta Unió Soviètica, així com l’enderrocament de governs poc sensibles, independentment de si eren formats per líders escollits democràticament o no. Entre els segons, la seva incapacitat de predir la revolució iraniana del 1979 o d’evitar els atacs d’Al-Qaeda, i en general de penetrar en les organitzacions armades de l’Orient Mitjà, sobretot les islamistes, fet que la porta a necessitar la col·laboració d’altres agències d’intel·ligència estrangeres, d’estats com el Pakistan o Israel, entre d’altres. Aquestes, però, tenen objectius propis i exploten pel seu benefici els dèficits de la CIA. Tot i això, continua sent l’agència d’intel·ligència de referència a escala internacional.
3. Secret Intelligence Service (MI6) del Regne Unit de la Gran Bretanya.També conegut com a Military Intelligence 6, aquesta agència, com també la CIA, es dedica essencialment a la intel·ligència exterior. Durant molts anys, la seva existència era fins i tot negada o amagada als ulls públics. Actualment el seu màxim responsable és Alex Younger. Els seus orígens es remunten als inicis del segle XX. El seu valor afegit, en aquest sentit, és l’acumulació de l’experiència amb què compta després d’haver actuat en períodes tan convulsos com la Primera Guerra Mundial, el període d’entre-guerres, la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda, els processos de descolonització i lapost-guerra freda. L’MI6, molt abans que la CIA, ja va tenir una important actuació a Rússia i, després a l’URSS. També va jugar un paper clau durant la Segona Guerra Mundial, quan va aconseguir important victòries envers els serveis secrets nazis. Amb l’arribada de la Guerra Freda, el seu protagonisme disminuí a favor de la CIA, i fins i tot va patir importants fracassos a mans de l’espionatge soviètic. Malgrat la pèrdua de l’imperi colonial, l’MI6 va jugar un paper rellevant en alguns dels conflictes relacionats, destacant el fet que participà activament en escenaris tan diferents com l’Orient Mitjà, l’Iran, la Xina, Àfrica, el sud-est asiàtic, fet que incrementà el seu bagatge deknow–how. En els anys, l’MI6 ha tingut un cert protagonisme en escenaris com Líbia, Afganistan, Iraq, i també respecte a la Rússia actual, sobretot pel que fa a l’existència d’importants opositors a Vladimir Putin. Per altra banda, també en la lluita contra el terror desenvolupada des del 2001, l’MI6 ha centrat una part important dels seus esforços en combatre Al-Qaeda i, més recentment, l’Estat Islàmic entre d’altres. Cal tenir present, que el 2005, Londres va ser objecte d’un seguit d’atemptats terroristes que van provocar una cinquantena de morts.
4. Servei Federal de Seguretat (FSB) de Rússia. L’hereu, en part, de la mítica KGB, dissolta el 1991. És una agència bàsicament d’Intel·ligència interior, si bé també actua en els estats que formen part de la Comunitat d’Estats Independents. Les seves tasques principals són, doncs, la contraintel·ligència, el contraterrorisme, la protecció de fronteres, operacions encobertes, control de les exportacions. També pot arribar a mobilitzar altres unitats especialitzades si s’escau. La dirigeix Alexander Bortnikov, un general i membre de Rússia Unida, el partit de Vladimir Putin. Atesa. Atès que és una agència de seguretat interior, el seu impacte exterior és més aviat reduït. Tot i això, la seva implicació en la guerra de Síria, i les amenaces que això ha comportat de revenja per part de l’Estat Islàmic, incloent-hi atacs a Moscou, pot fer que el seu protagonisme vagi creixent en els propers temps.
5. Bundesnachrichtendienst (BND) d’Alemanya. És el Servei d’Intel·ligència Federal, encarregat bàsicament de la Intel·ligència exterior, tant a escala política com també econòmic. És una agència creada en plena guerra freda, però que està marcada per molts analistes pel fet que alguns dels seus fundadors van ser agents del nazisme que, un cop rehabilitats, van passar a ocupar alts càrrecs de responsabilitat sobretot en la lluita contra els soviètics i, particularment, contra l’Alemanya Oriental. Considerada una de les millors agències d’intel·ligència del món, el seu director és Gerhard Schindler. Des dels anys setanta, es va implicar també en l’Orient Mitjà, on amb el pas dels anys ha sabut guanyar-se la confiança d’alguns dels actors principals, sense trencar ponts amb llurs enemics, fet que demostra la seva habilitat en teixir complicitats. Així el BND ha establert unes sòlides relacions amb Israel, però també es beneficia de la desconfiança que els serveis britànics, francesos i americans generen entre els àrabs. Per altra banda, Alemanya sempre ha cultivat unes bones relacions, en la mesura del possible, amb l’Iran, com ho demostra el fet que la tecnologia en les instal·lacions nuclears iranianes és, si més no en part, alemanya. Per altra banda, la fi de la Guerra Freda i la desaparició dels estats comunistes, va permetre un increment de la influència alemanya, sobretot a estats com Eslovàquia, Eslovènia i Croàcia. En d’altres, però, el pes de la història és encara massa important, i als estats bàltics i sobretot Polònia, així com a Kosovo, són els Estats Units qui reben més suport. Una actitud que també és força present a Dinamarca i a Holanda i que cal llegir com una estratègia de contrapès a l’hegemonia alemanya. Per acabar, no podem deixar de subratllar que el BND ha aconseguit un nou èxit amb el nomenament d’un dels seus agents més coneguts, Conrad Gerhard, com a nou màxim responsable del Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència de la Unió Europea (INTCEN), tal com ja vam esmentar en un article anterior, que és l’embrió del qual tal vegada es convertirà en una agència d’intel·ligència de la UE.
*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, 04.01.2016)
