divendres, 30 de juny del 2017
SI NO COL·LABORES ARA, QUAN HO FARÀS?
Necessitem la teva ajuda,
també econòmica, per fer una campanya el més intensa possible. Ara
és el moment de fer-ho, quan si no?, tenim una oportunitat
excepcional per fer una Catalunya Lliure.
Reagrupament està
preparant un seguit d'activitats i iniciatives d'agitació i
mobilització que necessiten finançament i suport. Saps que no et
fallarem, que farem el que prometem, per això et demanem que
col.laboris amb nosaltres, que facis una aportació econòmica
ajustada a les teves disponibilitat, a partir de 5 euros i fins un
màxim de 10.000. Per modesta que sigui ens ajudaràs i t'ajudaràs. Fa temps que
seguim dempeus, però només podrem descansar quan la feina estigui
enllestida. I ens queda un petit, però decisiu pas.
Ingressa la teva
aportació econòmica al compte ES05 2100 3031 8322 0060 4441, fes-hi constar el teu
nom, per fer possible que tal dia, faci un any
LLIBRERIES ON ENCARA PODEU COMPRAR DEL SOFT AL HARD
Les Voltes (Girona)
Laie CCCB (Barcelona)
Alibri (Barcelona)
Ona Llibres (Barcelona)
Llibreria Claret (Barcelona)
Llibreria Laie Pau Claris (Barcelona)
SEREM VOLUNTARIS, AMB IL·LUSIÓ I ORGULL*
En el moment d'escriure aquestes línies, i sobretot, quan siguin llegides, ja ens trobarem en plena campanya referendària. Potser no encara la campanya oficial, però de facto, ja estarem amb els motors a tot gas. I farem ben fet. L'u d'octubre és a la cantonada, encara que encara faltin tres mesos. L'efecte bola de neu, en plena canícula -i quin canícula!- ja és un fet. Cada setmana que passi, s'anirà incrementant i anirà agafant empenta.
Malgrat que encara queden malfiats, que pensen que tot plegat serà un déjà vu, Reagrupament no té cap mena de dubte que ara, ara sí, anem a per totes. I anem a guanyar, no només a votar. Anem a fer un poble lliure. I ho farem per la porta gran. No d'amagatotis, no amb la boca petita.
La revolució catalana del 2017 s'estudiarà a les universitats i fins i tot als instituts en els propers anys. D'arreu del món. Serem els primers que derrotarem democràticament els espanyols. Un fet històric. No perquè mai abans no hagin estat derrotats, que de fet sempre ho han estat. Si no perquè ho farem pacíficament i democràticament. Podríem dir que ho farem a l'estil Segle XXI. No dels segles anteriors.
Hi ha que es pensen que Catalunya equival a Somaliland, a Ossètia del Nord, a Abkhàzia. I alguns d'ells són gent aparentment seriosa, catedràtics, ambaixadors, etc. Però aquí els seus prejudicis els perden. La dimensió de la Independència de Catalunya serà tan brutal, que ocuparà titulars durant dies, potser setmanes i tot. Preparem-nos, perquè encara em sembla que no som conscients del que s'esdevindrà aquell dia. Els defensors de la tesi del “paispetitisme” quedaran bocabadats.
Cada dia que passa és una victòria per a la causa de la democràcia catalana. Recentment, des de Venècia i des d'Estrasburg, han clavat uns mastegots monumentals al govern espanyol pel seu capteniment poc democràtic.
Tot i que no tinc informació confirmada, estic segur que el mateix dia 1, o la matinada del 2, quan s'hagi confirmat la victòria aclaparant de la independència, ja hi haurà els primers reconeixements internacionals, que com a mínim instaran oficialment el govern espanyol a negociar els terminis de la separació i del repartiment dels actius i del passius. La pressió serà insostenible per Madrid, amb un deute públic brutal i una mala imatge internacional que tomba d'esquena.
L'estratègia de la por, de les amenaces, haurà fracassat del tot, perquè ja som persones adultes i no combreguem amb rodes de molí. Caldrà negociar el traspàs dels actius en territori català i del personal funcionarial espanyol a les noves autoritats catalanes, a no ser que optin per marxar. El poder judicial s'haurà de refer. El poder militar s'haurà de bastir quasi des de les beceroles. La seguretat interior s'haurà de reestructurar. Aquest cop sí, la pluja de milions d'euros que vindrà amb la Independència permetrà actuar en molts àmbits amb una ambició inèdita. Només en el món de l'esport, ja s'ha calculat que els clubs rebran més de noranta milions d'euros, per exemple.
Però abans de fer aquests comptes, assegurem el tret. Des de Reagrupament cridem a presentar-se voluntari per participar en el procés que ara s'acosta. Particularment, cridem els funcionaris públics catalans a esdevenir l'avantguarda del procés, fent oïdes sordes a les amenaces i xantatges de Madrid. Si se'n necessiten 4.500, que siguin 50.000 per escollir. Això només ja serà una mostra que amb nosaltres no podran.
L'u d'octubre rebentarem les urnes de paperetes de vot. I no per desobediènca, sinó per obediència i lleialtat al poble de Catalunya. Siguem-ne dignes i anem a per totes.
*(NOTA: Publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 68, Juny 2017)
dijous, 29 de juny del 2017
MIQUEL SELLARÈS SOBRE LA SEGURETAT NACIONAL*
En un debat televisiu emès per SITV, Miquel Sellarès, director del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, i antic Director General de la Policia, va alertar, sobre el perill d’esdevenir, Catalunya, literalment, “un bitxo raro” si es planteja l’opció de no disposar d’unes forces militars o d’autodefensa, fet que a més, complicaria molt el seu reconeixement internacional, un cop assolida la Independència. En aquest sentit, va denunciar aquells sectors que aposten per una “externalització” de la defensa i va recordar que a hores d’ara, quan encara estem sota el govern d’Espanya, els catalans paguem 2.168 milions d’euros en concepte de despesa militar anual.
Contra els ultrapacifistes i els ultresmilitaristes
Des del seu punt de vista, la nova República ha d’anar a poc a poc en el procés d’assumció de totes les competències relatives a la Seguretat Nacional, concepte que va més enllà de l’estrictament de Defensa, perquè també afecta a altres àmbits com poden ser les infrastructures estratègiques, el sistema elèctric, les xarxes digitals, els hospitals, els transports, etc. Així, els Mossos d’Esquadra no deixen de ser una peça més de tot el sistema, que també inclous altres cossos públics especialitzats en les emergències, la protecció civil, els agents rurals i naturalment la Policia Local. Es va mostrar decebut que, de militars professionals catalans, d’obediència nacional, no n’hi ha gaires a l’Exèrcit espanyol, mentre que, va revelar, sí que n’hi ha, alguns a la Legió Estrangera (França), a Israel i fins i tot, afirmà, hi ha un català que és general al cos dels Marines dels Estats Units. Respecte la lleialtat nacional dels Comandaments dels Mossos d’Esquadra, no es va mostrar gaire optimista, i tampoc dels agents, perquè l’Escola de Policia de Catalunya, va criticar, ha renunciat a formar-los en el patriotisme o el sentiment cap al país. Tot i això, es va mostrar satisfet que el cos és ideològicament plural, com també ho és la societat catalana i que, en qualsevol cas, la seva màxima prioritat és garantir la seguretat i protegir els ciutadans contra la delinqüència. Una tasca que cada cop és més reconeguda i fa dels Mossos una de les institucions catalanes més ben valorades.
Sellarès va criticar tant els ultrapacifistes, perquè van amb el lliri a la mà, i cal ser conscient que hi ha moments en què caldrà recórrer a estructures de tipus militar, sobretot en operacions de restabliment de la pau a l’exterior, com també als que ell va anomenar ultramilitaristes, que només parlen de comprar avions, fragates i tancs de forma immediata. Segons el seu parer, “estem a les beceroles” i cal tenir en compte que la construcció d’una estructura d’estat com és la Defensa, triga molts anys, entre deu i vint-i-cinc, i que ara fins i tot per comprar armes, els Mossos han de passar el control de la Guàrdia Civil.
Així, més que fer-se cabòries, cal construir sobre el que ja existeix, i per exemple, prioritzar àmbits com la Intel·ligència i la Ciberseguretat. “Sense intel·ligència, no hi ha res” digué de forma contundent. I també va destacar que cal controlar el país i combatre les màfies internacionals que avui en dia cada cop agafen més força a casa nostra. Els seus referents són els països escandinaus o Suïssa, països cohesionats socialment, però que també tenen unes despeses en defensa molt importants. En definitiva un país normal, que a l’hora mantingui lligams de col·laboració i ajuda mútua amb el seu entorn més immediat. I és que la defensa i la seguretat nacionals tenen una projecció internacional. Els altres estats no tolerarien que Catalunya es negués a enviar tropes a les missions internacionals.
Llibre Blanc de la Seguretat Nacional
Per Sellarès, cal tenir una mentalitat d’Estat, fet que no abunda massa després de 300 anys d’ocupació i recorda que el 1980 es va començar amb els 54 mossos d’Esquadra que van ser traspassats de la Diputació de Barcelona. Actualment, entre professionals de la seguretat i la protecció civil i les emergències, Catalunya compta amb 35.000 efectius públics, sense comptar la seguretat privada.
Amb l’objectiu de planificar la seguretat en la Catalunya, Sellarès ha destacat l’elaboració, des del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, del Llibre Blanc de la Seguretat Nacional, a càrrec del politòleg i mosso d’Esquadra Marc Costa, un voluminós estudi que aviat es publicarà. Es dóna la circumstància que Costa, acaba de ser nomenat Director dels Agents Rurals, un cos que recentment ha patit un brutal atac, que ha portat, precisament a reconsiderar les mesures de seguretat, que eren ben escasses, per no dir nul·les.
Respecte el procés independentista
Obertament partidari de la Independència, Sellarès considera impensable que l’exèrcit espanyol intervingui per reprimir-lo. Segons el seu parer, l’exèrcit espanyol ha canviat molt en les darreres dècades i molts oficials han conegut escenaris d’extrema violència que és impensable que estiguin temptats d’importar-los a Catalunya. I encara afegeix que amb la independència, Espanya ha de passar a ser un veí amb el qual cal mantenir les millors relacions possibles, també a nivell militar.
Això no obstant, aquest no intervencionisme no sembla garantit en altres cossos com per exemple la Guàrdia Civil. De fet, Sellarès considera que l’Estat intervindrà d’alguna manera, sense, però, concretar res.
Finalment, alerta que Estats Units s’ha cansat d’intervenir a Europa i que cada cop se n’allunya més. Això ha de suposar que Europa ha de gastar més per defensar-se, i assumir-ne més protagonisme. I això també afectarà a la Catalunya independent.
*(NOTA: Publicat a l'UNILATERAL, el 25.05.2017)
L'ESTRATÈGIA AZNARISTA I ELS COLLABO
L'estratègia és clara. I és de manual de contrainsurgència. S'ignora totalment que el 80% dels catalans són favorables al referèndum i es difon la mentida que a Catalunya hi ha un enfrontament intern, una suposada guerra civil catalana. És a dir, que ens matem entre catalans.
D'aquesta manera, Espanya es presenta a nivell internacional, com la garantia de la pacificació i l'ordre.
És la mateixa estratègia emprada pels britànics al nord d'Irlanda a les darreries dels anys 60. O la que porta a terme Putin en els territoris russòfons o filorussos a Geòrgia, Moldava i a altres territoris ex-soviètics.
I, naturalment, és el que en el seu moment va dir Aznar, que abans de trencar-se Espanya, es trencaria Catalunya...
Em refereixo a la llista de personalitats que demanen, directament, la suspensió del referèndum. Una llista d'ínclites personalitats que aposten pel dependentisme respecte Espanya. Uns collabos d'estar per casa. Alguns són sospitosos habituals, que lògicament ja era previsible que hi fossin. Cap novetat.
Sí que hi ha, he de reconèixer, alguna sorpresa, si més no, relativa, atès que era un polític amb el qual vaig treballar durant uns quants anys, però que la seva fugida envers l'integrisme religiós, el va malmetre, sembla que definitivament.
Fins i tot hi ha una familiar, molt propera des d'un punt de vista genètic, però que no és cap sorpresa, sinó més aviat tot al contrari. Previsible. És dur, però, veure el teu cognom embrutat, però com va dir aquell, stuff happens.
En el fons aquests collabos, no deixen de ser una versió actualitzada dels Últimos de Filipines, que fan més llàstima que altra cosa.
AIXÒ NO HO ATURA NI DÉU!
Si fa pocs dies parlàvem de l'article del New York Times, l'efecte domino ha estat immediat. Ara ha estat un altre gran de la premsa global, The Financial Times que dedica tot un dossier a la Independència de Catalunya. L'efecte bola de neu, en plena canícula, no ho para ni Déu!
Podeu llegir l'article aquí
Per cert, també hi apareix l'exbatlle d'Arenys de Munt i reagrupat, Carles Móra!
dimarts, 27 de juny del 2017
dilluns, 26 de juny del 2017
I DE LA GUÀRDIA CIVIL, NINGÚ NO EN DIU RES?
He de reconèixer que del Jordi Évole no me'n refio. Tota aquesta colla de periodistes-bufons de la factoria Buenafuente, més aviat em generen poca simpatia.
De l'Évole recordo les entrevistes a Pablo Iglesias i a Albert Rivera, en un barri de Barcelona on els dos partits que encapçalaven havien sigut els més votats. És a dir, elevava un barri amb un resultats electorals que en termes estadístics eren totalment aberrants, això és, que ningú no s'ofengui, molt allunyats dels valors mitjans de Catalunya, de ser una anècdota a ser una categoria. Quasi la representació de la Catalunya que l'Évole anhela.
Perquè, és ben clar que la Catalunya real l'interessa més aviat poc. L'Évole presentant un programa com El Foraster, acabaria sent hostiat per algun pagès que no entendria, lògicament el seu sentit de l'humor. I naturalment, es faria la víctima, i aposto no un, si no dos pèsols, que no trigaria a al·ludir a la seva ascendència no catalana -amb la paraula suada que tothom sabem-, per fer populisme barato i manipulador.
Tota aquesta introducció, que potser me la podria haver estalviat, bé a tomb pel fet que resulta sorprenent com, de sobte, apareix l'Évole amb la seva entrevista al policia patriòtic i es munta un mullader considerable. Jo, naturalment, no em crec ni una paraula. O en tot cas les agafo amb pinces.
Però hi ha un pensament que em ronda i que no puc deixar de compartir. No us sembla estrany que aquest escàndol aparegui ara, per pròpia voluntat de l'Évole, que és qui demana l'entrevista, i que aconsegueix que tots els focus informatis vagin a parar a la Policia Nacional?
Passa, però, que l'estat espanyol compta també, i de manera molt principal, amb un altre cos policial: la Guàrdia Civil. I, arran de l'escàndol que afecta la Policia Nacional, de la Guàrdia Civil no se'n diu ni ase ni bèstia.
I una servidora, que, pel que fa a Espanya, sóc un desconfiat empedreït, no puc deixar de preguntar-me: és lògic que la Guàrdia Civil es quedi de braços creuats en el context actual, i tota la feina bruta se la mengi la Policia Nacional?
A veure si ens entenem. La Guàrdia Civil és un dels referents de l'espanyolitat, ja començant pel seu Todo por la Patria! que deixa les coses ben clares. A més és un cos militaritzat, on els seus oficials surten de l'Academia General Militar de Saragossa, com els de l'Exèrcit.
A mi ningú no em farà creure que la Guàrdia Civil no fa res a hores d'ara.
I per això em pregunto, no forma part l'ofensiva de l'Evole d'una operació de distracció? Jo, ho veig molt probable. Tots mirant una banda, i ens oblidem de l'altra.
Demanaria en aquest sentit, una mica més de seriositat. Les operacions d'informació dels serveis d'intel·ligència estan ben dissenyades per tal que les víctimes mirin cap el cantó equivocat. És així quan són més eficaces. I enfocar una banda, deixa a l'ombra l'altra. De manera que crido a ser cauts i astuts. No beguem a galet ni combreguem amb rodes de molí. Posar tots els ous en una mateix plat és poc intel·ligent.
I sobretot, no ens deixem enredar per qui toca el flaviol, i vol que ens fixem en ell. Mirem allò que en anglès es diu the whole picture, i no només aquella que apareix il·luminada.
diumenge, 25 de juny del 2017
UN THINK TANK ESPANYOL CONTRA L'INDEPENDENTISME*
El considerat més important, o un dels més importants, think tanks espanyol, el Real Instituto Elcano ha fet públic recentment els resultats de la 7a onada del seu Baròmetre de la imatge d’Espanya (BIE), corresponents als mesos de febrer-març d’enguany. D’entre les diverses qüestions analitzades, destaca un apartat dedicat a “Catalunya i el seu moviment secessionista“. Segons les conclusions que n’extreu és que els ciutadans enquestats dels diferents estats veuen negativament l’impacte de la Independència. Si bé, aquesta lectura és clarament esbiaixada, si es fa una anàlisi objectiva dels resultats.
Metodologia
Com el seu nom indica, el BIE, és un instrument estadístic que pretén conèixer quina és la imatge que a l’estranger es té d’Espanya, dels espanyols, de les empreses espanyoles i també, particularment, de l’anomenada Marca Espanya, i que serveix per planificar i, si s’escau, ajustar, l’estratègia exterior espanyola, tant des del punt de vista diplomàtic, estratègic, de comerç exterior i de relacions públiques, entre d’altres.
Per fer-ho, es passa una enquesta en xarxa a uns 400 ciutadans d’entre 18 i 70 anys, d’onze estats: Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia, Estats Units, Xile, Equador, Marroc, Xina, Japó i Turquia.
Això no obstant, en l’apartat referit a la Independència de Catalunya, només s’ha preguntat als quatre estats europeus (sic) i només s’han tingut en compte les respostes dels enquestats que diuen estar assabentats de l’existència d’un moviment independentista a Catalunya.
Quatre han estat les preguntes al respecte: a) el nivell de coneixement del moviment secessionista de Catalunya, la independència de Catalunya: positiva o negativa b) per als catalans, c) per a Espanya i d) per al conjunt de la Unió Europea.
Fixem-nos, dit sigui de passada, en la diferenciació en l’ús del gentilici i no del nom del país, pel que fa a Catalunya. Un fet que no es pot obviar, perquè té un impacte en la resposta.
Abans de passar a l’anàlisi dels resultats, hi ha una prèvia que, lògicament, els analistes no esmenten. I és el fet d’incloure el tema de la independència de Catalunya en el BIE. Amb anterioritat s’havia inclòs en la 2a onada (desembre 2012) i després de desaparèixer, es va tornar a incloure en la 6a onada (maig-juny 2016), i es manté en aquesta setena. Aquest fet és altament significatiu, tant el fet d’aparèixer, primer, desaparèixer després, tornar a aparèixer i ara mantenir-s’hi per segon any consecutiu, fet que demostra ben a les clares que el tema preocupa al govern espanyol, de fet, és un reconeixement de la inquietud que li genera la seva dimensió internacional. Detall, aquest, que no apareix a les conclusions dell Baròmetre.
Dit això, i pel que fa al nivell de coneixement del moviment secessionista de Catalunya, pregunta que només apareix en la 6a i en la 7a onades, no en la 2a, la conclusió que s’extreu, i que també s’obvia en les conclusions de l’informe, és que el coneixement ha augmentat a Alemanya (del 68% al 75%) i a França (del 70 al 78%), mentre que al Regne Unit, de manera força increïble, tot s’ha de dir, roman igual (62%). En el cas d’Itàlia, el nivell de coneixement en la 7a onada és molt elevat (80%), però no el podem comparar amb l’anterior, perquè, Itàlia no hi va ser enquestada. En definitiva, els dos països claus de la UE, França i Alemanya, han conegut en menys d’un any (maig-juny 2016 a febrer-març 2017), un notable increment del coneixement del moviment secessionista de Catalunya, detall força rellevant i significatiu, i que això no obstant, els analistes d’Elcano, obvien del tot.
Respecte als catalans
Les conclusions d’aquest apartat per a l’Elcano és el predomini de l’efecte negatiu de la independència per als catalans: Alemanya (43%), Regne Unit (23%), França (40%), Itàlia (36%). Això no obstant, cap d’aquests arriba a la meitat. També cal tenir en compte a França es registre un augment signficatiu entre els optimistes que passe den 13% (2016) al 18% (2017).
Respecte a Espanya
Lògicament, aquí hi ha un ampli consens segons el qual l’efecte de la independència de Catalunya serà negatiu per Espanya: Alemanya (58%), Regne Unit (51%), França (56%) i Itàlia (56%). Cal fer atenció, però, que si comparem aquestes dades amb les disponibles de la 2a onada (2012), tenim que llavors els percentatges eren Alemanya (67%), Regne Unit (64%) i Itàlia (63%), no existint dades per França. Això vol dir que a mig termini (5 anys després), la diferència és molt significativa, en el sentit d’una disminució clara d’aquells que ho veuen negatiu. Una conclusió que, de nou, no extreuen els autors de l’estudi.
Respecte a la Unió Europea
Finalment, respecte a l’impacte en el conjunt de la Unió Europea, és aquí on els autors, opten per navegar més i no mostrar-se tan taxatius, per raons ben comprensibles. I és que mentre en els casos d’Alemanya (40%), Regne Unit (34%) i Itàlia (44%), predomina l’opció negativa, a França, que, lògicament, és l’estat més directament afectat pel seu veïnatge territorial, predomina l’opció “ni positiva ni negativa” (39%), superant, doncs a la negativa (34%). A més, la comparativa amb l’onada del 2016, ens demostra que, tant per Alemanya (+6) com per França (+4), hi ha un avançament de l’opció positiva. Si, per acabar, fem la comparativa amb el 2012, novament trobem diferències altament significatives, atès que llavors l’opció negativa recollia els següents resultats: Alemanya (52%), Regne Unit (51%) i Itàlia (50%). De manera que la caiguda de l’opció negativa en els darrers cinc anys, és brutal.
En definitiva, i malgrat les lectures interessades del propi think tank, i que per cert, van ser reproduïdes acríticament pels serveis informatius de TV3 i del 324, la tendència dibuixa cap a una pèrdua de percentatge de l’opció negativa o pessimista entre alguns dels principals estats europeus pel que fa a la Independència de Catalunya.
*(NOTA: Publicat a l'UNILATERAL, el 17.05.2017)
EL CONTRAST
El contrast entre una democràcia consolidada, madura, amb mitjans de comunicació independents, valents, on la promiscuïtat amb el poder és mínima o mal vista i....
Una democràcia mínima, en caiguda lliure cap a l'autoritarisme, on els directors de diaris són súbdits dels polítics sense escrúpols, que publiquen segons l'ordeno y mando de torn.
Quina diferència de país, i quines ganes tinc de construir la nostra Catalunya lliure, liberal, republicana i social.
dissabte, 24 de juny del 2017
REPUGNÀNCIA, INDIGNITAT, PATETISME... CAL DIR RES MÉS????
Aquesta és l'Espanya de la que els Domènech, Colau, Coscus, Franco Rabell, dubten de marxar i l'equiparen a la República de Catalunya en tant que Estat independent.
No sé pas, què dirien els seus estimadíssims referents internacionals, tipus Gramsci et cia....
Postcos... de què aneu?
EL NEW YORK TIMES NOQUEJA ESPANYA...
L'editorial d'ahir del New York Times (NYT), noqueja definitivament el govern espanyol i la seva deriva autoritària. El reprodueixo íntegrament:
Catalonia’s Challenge to Spain
"Spain is determined to prevent a Catalonian referendum on independence, even though its tough attitude toward Catalan leaders has probably only increased enthusiasm for a measure with questionable support.
A new round in a long game of chicken began earlier this month, after Catalonia’s president, Carles Puigdemont, announced an independence referendum on Oct. 1. Spain’s culture, sport and education minister, Íñigo Méndez de Vigo, vowed: “What I can say is what will not happen on Oct. 1 — an illegal referendum that goes against the Constitution.”
After Catalonia’s government staged a nonbinding independence vote in 2014, Spain charged the autonomous region’s leader at the time, Artur Mas, with the crimes of disobedience and breach of trust. In March, a court fined Mr. Mas the equivalent of $39,000 and banned him from holding public office for two years. The trial only succeeded in galvanizing Catalan separatists, as hundreds of thousands took to the streets in September to demand that their politicians push ahead on independence.
But while independence was approved in the 2014 ballot measure, less than half the electorate took part, and many Catalans see clear advantages in remaining a part of Spain, such as membership in the European Union.
Spain might suppress secessionist impulses more successfully by putting its own house in order. Political gridlock and two inconclusive elections left Spain effectively without a national government for 10 months last year, and while the government, reeling from a corruption scandal, survived a no-confidence vote last week, the effort showed that political divisions continue to roil Spain.
A more capable central government could head off independence fervor by giving the region a better economic return. Catalonia contributes nearly a fifth of Spain’s gross domestic product, yet the region receives just 9.5 percent of Spain’s national budget. Negotiating in good faith with Catalan leaders to find a political solution, rather than relying on the judiciary’s restrictive interpretation of the Constitution to punish Catalan efforts for greater autonomy, would also help.
The best outcome for Spain would be to permit the referendum, and for Catalan voters to reject independence — as voters in Quebec and Scotland have done. Otherwise, Madrid’s intransigence will only inflame Catalan frustrations."
La pallissa que rep el govern espanyol és antològica i se suma a les que ja ha rebut des de Venècia i Estrasburg.
El NYT commina el govern espanyol a no impedir la celebració del referèndum, de manera que podem ben bé dir que hi haurà un abans i un després d'aquest editorial. Subtilment, o no tant, amaga amb un possible canvi de govern, que cerqui una solució política i fins i tot té l'esperança que els catalans votarem contra la independència, com ho feren els votants del Quebec i d'Escòcia. Aquí, naturalment, pixa fora de test, perquè Espanya no és ni Canadà ni el Regne Unit, i els Catalans sabem que no rebem res de Madrid, ni solidaritat financera ni transferències, ni res de res, més que pura i dura catalanofòbia, i cada dia que passa més. Tant el Quebec com Escòcia són dependents dels seus estats, per contra Catalunya és la cash cow d'Espanya, i el scapegoat de totes les crisis espanyoles, de manera que no hi ha res a fer.
L'editorial del NYT també ha de ser llegit des de Brussel·les i des de totes les capitals dels estats membres, ja que és un clara advertència a les autoritats europees que abandonin la tradicional posició de no intervenir en afers interiors, perquè, sense cap mena de dubte, la Independència de Catalunya és un afer no només mundial, sinó sobretot, europeu.
VOTAR PER HIGIENE DEMOCRÀTICA*
Per Carles Puigdemont, President de la Generalitat de Catalunya
Diumenge passat va fer onze anys del referèndum de l’Estatut. Aquell dia, el 18 de juny del 2006, més de dos milions i mig de catalans, el 48,85% del cens, van acudir a les urnes per decidir si s’aprovava o no el redactat que havia sortit del Congrés dels Diputats. El 73,9% dels electors van donar el seu sí, mentre que el 20,76% van apostar pel no i un 5,34% dels vots van ser en blanc. La participació no va arribar al 50%, però a ningú se li va acudir qüestionar el resultat.
Va ser un referèndum acordat, legal i celebrat amb totes les garanties. Malgrat això, el PP va decidir de manera unilateral presentar un recurs al Tribunal Constitucional, signat pels 99 diputats que aleshores integraven el seu grup parlamentari al Congrés. El Tribunal Constitucional s’ho va prendre amb calma, però finalment el 27 de juny del 2010 donava la raó al PP i tombava l’Estatut, ignorant la voluntat expressada pel poble de Catalunya en un referèndum acordat i legal. Aquella sentència va ser rebutjada al carrer massivament en la manifestació del 10 de juliol i va acabar sent l’inici del procés que estem a punt de culminar amb el referèndum de l’1-O.
L’exemple de l’Estatut ens demostra que el problema no està en si el referèndum és acordat i legal, sinó en si hi ha voluntat política de respectar la voluntat dels ciutadans. El referèndum de l’Estatut era legal i acordat però no va ser efectiu perquè el van liquidar dotze magistrats seguint instruccions polítiques. El problema és d’arrel democràtica. En una democràcia, les lleis s’han d’adaptar a la voluntat popular. En cap cas la llei ha de servir per amputar aquesta voluntat popular i, en el cas que no coincideixin, el que cal canviar és el marc legal.
La proposta del referèndum del proper 1 d’octubre parteix del mandat democràtic sorgit de les eleccions del 27 de setembre i està avalada per una majoria molt àmplia del Parlament de Catalunya. És una proposta amb una clara legitimitat política, però el govern espanyol ni tan sols ha acceptat negociar-la. Malgrat els reiterats oferiments fets pel govern a parlar de data, pregunta i quòrum, el no a tot ha estat l’única resposta. Arreu del món, qualsevol problema polític es resol políticament. A Espanya, pel que sembla fins ara, no. L’única resposta ha estat la judicial. Ja ho hem constatat amb la sentència de la consulta del 9-N, amb el president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i els consellers Francesc Homs i Irene Rigau. No contents amb la seva inhabilitació, ara el Tribunal de Comptes els vol carregar les despeses del 9-N en un acte que demostra un clar acarnissament envers unes persones que l’únic que van fer va ser permetre que 2,3 milions de catalans poguessin votar.
Totes les amenaces de l’Estat, la pressió judicial i la intoxicació mediàtica no aturaran la voluntat d’aquest govern de posar les urnes el dia 1 d’octubre per fer un referèndum efectiu i vinculant. Efectiu perquè estarà fet amb totes les garanties i vinculant perquè a partir del dia 2 d’octubre el govern començarà a implementar-ne els resultats. I ho farem perquè tenim la legitimitat democràtica per fer-ho. Una legitimitat que ens dona el Parlament però que creix cada dia quan veiem un Estat que no només no vol negociar i pactar, sinó que persegueix judicialment qui vol posar urnes, que és capaç d’esborrar la separació de poders per aturar la voluntat del poble de Catalunya i que fins i tot usa les seves clavegueres per intentar desprestigiar dirigents polítics amb mentides i difamacions. Votar ha esdevingut una qüestió d’higiene democràtica davant la creixent degradació democràtica de l’Estat espanyol. Les urnes són sempre la solució i per això les posarem.
*(NOTA: Publicat a El Punt/Avui, 23.06.2017)
divendres, 23 de juny del 2017
I NO M'HI HAVIA FIXAT!
Mira que l'he vist vegades, Spanish Secret Conflict doc, i fins avui no m'havia fixat en un "petit" detall: El veieu?
AMB EL QUEBEC, A LA FESTA NACIONAL
Ahir es va celebrar la ja tradicional recepció que, pels volts del 24 de juny, organitza l'Oficina del Quebec a Barcelona. Va ser un acte proper, senzill, per permetre parlar amb la genta de l'Oficina, així com amb quebecòfils catalans i catalanòfils quebequesos.
Alfons Calderon, director en funcions de l'Oficina, va fer una intervenció trilingüe (català, francès i una micona d'espanyol, no en anglès), on va remarcar l'increment de les relacions bilaterals entre les dues nacions i com el nombre de turistes, d'immigrants en les dues direccions s'ha incrementat en els darrers anys. Són relacions cada cop més intenses.
També vam tenir l'ocasió de parlar amb l'altre pes pesant de l'Oficina, Maria-Jesús Bronchal, que ja porta entre nosaltres des de que es va inaugurar el ja llunyà any 1995.
Com als Països Catalans, el 24 de juny és el Dia Nacional del Quebec. No és cap casualitat, un país que els seus propis poetes el defineixen com l'hivern, no podia tenir cap altre dia com a Festa Nacional que el dia més llarg de l'any.
Entre els assistents, també vam tenir l'ocasió de saludar l'Aureli Argemí i en Vicenç Villatoro
SI NO COL·LABORES ARA, QUAN HO FARÀS?
Necessitem la teva ajuda,
també econòmica, per fer una campanya el més intensa possible. Ara
és el moment de fer-ho, quan si no?, tenim una oportunitat
excepcional per fer una Catalunya Lliure.
Reagrupament està
preparant un seguit d'activitats i iniciatives d'agitació i
mobilització que necessiten finançament i suport. Saps que no et
fallarem, que farem el que prometem, per això et demanem que
col.laboris amb nosaltres, que facis una aportació econòmica
ajustada a les teves disponibilitat, a partir de 5 euros i fins un
màxim de 10.000. Per modesta que sigui ens ajudaràs i t'ajudaràs. Fa temps que
seguim dempeus, però només podrem descansar quan la feina estigui
enllestida. I ens queda un petit, però decisiu pas.
Ingressa la teva
aportació econòmica al compte ES05 2100 3031 8322 0060 4441, fes-hi constar el teu
nom, per fer possible que tal dia, faci un any
dimecres, 21 de juny del 2017
DEMÀ PARTICIPO A LA TERTÚLIA DEL MATÍ DE LA REPÚBLICA!
Us espero demà, ben d'hora (ejem)....
dimarts, 20 de juny del 2017
dilluns, 19 de juny del 2017
dissabte, 17 de juny del 2017
NO AMENACIS.... MASSA!
Ja tenim el nou bufó espanyol que gosa amenaçar els ciutadans que volen participar en la democràcia. El Torquemada de torn, fidel a la tradició. Però tu qui et penses que ets? Les teves paraules ens les mengem amb patates! Us fotrem una pallissa democràtica que no us recuperareu mai més. El meu menyspreu cap a vosaltres és immens.
Ens veiem en el Jorn dels miserables!
divendres, 16 de juny del 2017
EN PLE ATAC DE TERROR, ELS ESPANYOLS CEDEIXEN EN TOT
Que malgrat els seus discursos de pinxo, amenaçants, assetjadors, provocadors, de kinki, els espanyols estan acollonits i tenen una por brutal perquè saben que perdran Catalunya l'1 d'octubre, és tota una evidència.
I la prova la tenim en els casos innombrables de cessions que estan fent per evitar l'inevitable.
Han rebaixat peticions fiscals a penedits (de 27 a 2 anys!) per tal d'obtenir confessions en la línia que els interessava.
Han enviat militars als països bàltics, a fer el paripé, mentre els russos se n'enfoten al crit de Que vienen los españoles, i no paren de riure.
I ara, avui, sabem que, els més llestos, els bascos, estan traient tot el profit del món d'aquest escenari.
Ja ho van aconseguir en la negociació fiscal. I ara amb la seva policia, que feliçment ha aconseguit accedir a l'Europol, mentre que els Mossos continuen vetats pel govern espanyol.
Jo realment no entenc com pensen a Madrid, Es creuen que els bascos els seran lleials els propers 15 anys?
Es pensen que donant pastanaga als bascos i bastó als catalans, se n'ensortiran?
Ras i curt, les cessions dels espanyols demostren, més que qualsevol discurset de pa sucat amb oli del Rajoy, la SSS, o el Méndez de Vigo-CNI, que els espanyols estan acollonits, però molt acollonits, amb Catalunya. La donen per perduda, o quasi. No les tenen totes.
La negativa a una nova promoció de Mossos d'Esquadra demostra que a aquest cos policial no li tenen cap mena de confiança, malgrat els discursos oficials i que en cas d'intervenir-lo, el convertiran en un cos auxiliar, una policia de segona, com quan en el segrest de la farmacèutica d'Olot, us en enrecordeu, quan els mossos controlaven les persones i la guàrdia civil sortia a la foto.
Jo, la veritat, amb aquesta doble notícia, la de l'Ertzantza, a la qual felicito, i la de l'oposició als nous 500 mossos, he tingut un gran dia. Ara veig que anem de pet cap a la victòria final, de forma contundent, de forma clara, de forma nítida. Els espanyols s'estan quedant en pilotes i no saben què fer ja davant la fermesa del President, del govern i del Parlament de Catalunya. I per damunt de tot,del Poble de Catalunya.
Llegir en les xarxes socials missatges pessimistes, negatius, derrotistes, d'alguns de nosaltres em sembla marcià, o propi de gent amb molt poca astúcia política.
Anem bé, anem molt bé, i no podran res contra nosaltres. La victòria és nostra i la derrota és seva.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)