Els darrers esdeveniments en la política nacional catalana han tingut un notable impacte mediàtic internacional. Després d'uns mesos missing in action, la majoria dels grans mitjans globals han tornat a parlar del procés independentista. Certament, alguns ja el donaven per mort i enterrat. Com al The Economist, que ja no va incloure'n cap referència en el seu Year in Review 2016, és a dir, en la revista on assenyala, de forma prospectiva, quins seran els esdeveniments de l'any que s'enceta. Per contra en les edicions anteriors, sí que en parlava.
Però la realitat és tossuda, i ni que sigui en el darrer segon, del darrer minut, de la darrera hora, del darrer dia, o quasi, la notícia d'un acord polític in extremis va donar la volta al món. Només cal llegir les dotzenes d'articles i veure els vídeos que s'han penjat a la xarxa tant del pacte, com de la sessió d'investidura del nou President, com els actes de jurament del càrrec presidencial i, posteriorment, dels membres del nou govern.
Un desenllaç que va sorprendre a molts, podríem dir que a tothom, i que va deixar bocabadats als espanyols, que ja se les prometien molt felices.
Tanta va ser la sorpresa que, en el que tal vegada s'ha convertit en el més grans dels elogis, el corresponsal del Financial Times, un diari que sempre ha apostat per la ja desapreguda i enterrada, tercera via, ha qualificat l'acord com un desenllaç que fins i tot supera els de sèries de política ficció de referència com són House of Cards o Borgen. Ras i curt, situar la política catalana en el nivell d'aquestes produccions amb un gran impacte en la cultura popular és, no cal dir-ho, un enorme reconeixement. O si no, preguntem-nos quan la política espanyola, per exemple, ha rebut una menció d'aquest tipus. Mai.
Més enllà, però, d'aquest detall, hi ha altres realitats. El procés català obté cada cop un pes específic en la política europea. A Bèlgica, per exemple. On els partits flamencs volen un posicionament clar del govern federal a favor de la Independència de Catalunya.
Fins i tot el mefistofèlic President del Parlament Europeu, Martin Schultz, dubta de forma evident, durant deu llargs segons, abans de contestar de forma rutinària. Senyal que es troba en un mar de dubtes. Probablement, intueixo, només va reaccionar després de rebre una coça per sota la taula, del seu Cap de Comunicació, l'espanyolista, però català, Jaume Duch (a la dreta, foto), que s'asseia al seu costat. Duch, no cal dir que és un dels peons espanyols a Brussel.les que intenta, dia sí i dia també, actuar de tallafocs de tota reivindicació catalana a Europa.
No puc acabar aquest article, òbviament, sense referir-me al fet que en el nou govern del President Puigdemunt, hi ha una Conseller d'Afers Exteriors, que també assumeix les competències de Relacions Institucionals i Transparència. És una gran notícia. El seu titular és en Raül Romeva, que compta amb una llarga experiència, deu anys, en la europolítica. No cal dir que des d'aquí li desitjo tota la sort i l'encert necessaris. I no tinc cap dubte que els tindrà. Aquesta nova etapa, jeràrquicament reforçada, dels Afers Exteriors ha de ser clau per aconseguir triomfs en les relacions internacionals, i encara diria més, en les relacions diplomàtiques.
Després dels fracassos desastrosos protagonitzats pel Ministre sideral Garcia Margallo, en boicotejar la política exterior del President Mas, ara estem en situació de llançar una ofensiva en tota regla per aconseguir el suport d'estats i d'organitzacions internacionals. Tenim un president, un govern i un parlament clarament i desacomplexadament favorables a la Independència. I n'hem de treure profit i jugar bé les nostres cartes. Que són molt bones.
*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 54, gener 2016)
