LA PETJA DEL TRAÏDOR

M'he passat. Ho reconec. Titllar de traïdor a aquest personatge, de fet és una mica elogiar-lo. Perque pressuposa que va haver un moment previ, que era dels nostres, que era digne. Fins que va deixar de ser-ho. Però en Senén Florensa, nou cònsol espanyol a Roma, mai ha estat dels nostres. De manera, que no ha traït. Sempre ha estat un esclau d'Espanya, al mateix nivell que els quatre ambaixadors de marres, o d'altres sospitosos habituals com en Jaume Duch, del Parlament Europeu.

Florensa representa l'etapa més fosca de l'acció exterior catalana, la que va tenir lloc entre el 2010-12, quan qui tallava el bacallà a la Generalitat era en Duran i Lleida, i va ser llavors quan se'l va nomenar Secretari d'Afers Exteriors. La seva actuació va ser nefasta, i lògicament contrària a tota pretensió independentista. 

Un cop cessat, se'l va recol·locar al capdavant de l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEM), un dels think tanks claus de la Generalitat, que fa ben poc per promocionar Catalunya al món, més o menys com el cas del CIDOB. I d'altres, que no esmento ara, però sí que ho faré en un proper post.

Però l'home volia més, i ha obtingut un lloc clau, el consolat a la ciutat eterna, un dels camps de batalla diplomàtics entre Catalunya i Espanya, com s'ha demostrat en els darrers anys. Aquell que va llançar centenars o milers de vots de catalans i catalanes a la paperera en comptes de fer-los arribar a les urnes del 27S. 

Doncs bé, ara, Florensa jugarà, naturalment, a favor d'Espanya, després d'haver cobrat els darrers anys de Catalunya, per anar-hi en contra. No tinc cap mena de dubte que en el seu afany inquisitorial, deixarà en una broma, l'actitud del cònsol a Miami que està protagonitzant una acció obstruccionista ad nauseam durant la visita del Vice Junqueras als Estats Units.

En definitiva, un agent espanyol més, que ens ha d'ensenyar que no es pot fer confiança a aquest tipus d'individus, en la línia del Daniel de Alfonso, que es fan el simpàtic, i, si poden i els deixes, t'apunyalen per l'esquena.

MÉS QUE HOUSE OF CARDS I BORGEN*

Els darrers esdeveniments en la política nacional catalana han tingut un notable impacte mediàtic internacional. Després d'uns mesos missing in action, la majoria dels grans mitjans globals han tornat a parlar del procés independentista. Certament, alguns ja el donaven per mort i enterrat. Com al The Economist, que ja no va incloure'n cap referència en el seu Year in Review 2016, és a dir, en la revista on assenyala, de forma prospectiva, quins seran els esdeveniments de l'any que s'enceta. Per contra en les edicions anteriors, sí que en parlava.

Però la realitat és tossuda, i ni que sigui en el darrer segon, del darrer minut, de la darrera hora, del darrer dia, o quasi, la notícia d'un acord polític in extremis va donar la volta al món. Només cal llegir les dotzenes d'articles i veure els vídeos que s'han penjat a la xarxa tant del pacte, com de la sessió d'investidura del nou President, com els actes de jurament del càrrec presidencial i, posteriorment, dels membres del nou govern.

Un desenllaç que va sorprendre a molts, podríem dir que a tothom, i que va deixar bocabadats als espanyols, que ja se les prometien molt felices.

Tanta va ser la sorpresa que, en el que tal vegada s'ha convertit en el més grans dels elogis, el corresponsal del Financial Times, un diari que sempre ha apostat per la ja desapreguda i enterrada, tercera via, ha qualificat l'acord com un desenllaç que fins i tot supera els de sèries de política ficció de referència com són House of Cards o Borgen. Ras i curt, situar la política catalana en el nivell d'aquestes produccions amb un gran impacte en la cultura popular és, no cal dir-ho, un enorme reconeixement. O si no, preguntem-nos quan la política espanyola, per exemple, ha rebut una menció d'aquest tipus. Mai.

Més enllà, però, d'aquest detall, hi ha altres realitats. El procés català obté cada cop un pes específic en la política europea. A Bèlgica, per exemple. On els partits flamencs volen un posicionament clar del govern federal a favor de la Independència de Catalunya.

Fins i tot el mefistofèlic President del Parlament Europeu, Martin Schultz, dubta de forma evident, durant deu llargs segons, abans de contestar de forma rutinària. Senyal que es troba en un mar de dubtes. Probablement, intueixo, només va reaccionar després de rebre una coça per sota la taula, del seu Cap de Comunicació, l'espanyolista, però català, Jaume Duch (a la dreta, foto), que s'asseia al seu costat. Duch, no cal dir que és un dels peons espanyols a Brussel.les que intenta, dia sí i dia també, actuar de tallafocs de tota reivindicació catalana a Europa.

No puc acabar aquest article, òbviament, sense referir-me al fet que en el nou govern del President Puigdemunt, hi ha una Conseller d'Afers Exteriors, que també assumeix les competències de Relacions Institucionals i Transparència. És una gran notícia. El seu titular és en Raül Romeva, que compta amb una llarga experiència, deu anys, en la europolítica. No cal dir que des d'aquí li desitjo tota la sort i l'encert necessaris. I no tinc cap dubte que els tindrà. Aquesta nova etapa, jeràrquicament reforçada, dels Afers Exteriors ha de ser clau per aconseguir triomfs en les relacions internacionals, i encara diria més, en les relacions diplomàtiques.

Després dels fracassos desastrosos  protagonitzats pel Ministre sideral Garcia Margallo, en boicotejar la política exterior del President Mas, ara estem en situació de llançar una ofensiva en tota regla per aconseguir el suport d'estats i d'organitzacions internacionals. Tenim un president, un govern i un parlament clarament i desacomplexadament favorables a la Independència. I n'hem de treure profit i jugar bé les nostres cartes. Que són molt bones.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 54, gener 2016)

WHY DON'T YOU SHUT UP, DUCH?*

 (Dedicat a la memòria d’en Jordi-Carles Burillo i Roig) 

JOSEP SORT. L’èxit apoteòsic de la Via Catalana, ha desfermat una ofensiva full spectrum del govern i sobretot de la diplomàcia espanyola. Estan acollonits, literalment. Que una mobilització tingui èxit, com va ser la Manifestació del 2012, pot ser casual o atribuïble fins i tot a la sort, la fortuna o l’atzar. Però que passin dotze mesos, i el nou repte superi amb nota l’anterior, això ja no és cap casualitat. Això ja és una cosa seriosa. Ara va de bo.

Per això el nacionalisme espanyol ha passat al Mode 2 de la seva estratègia. Seguint la dita clàssica de la lluita anti-colonial: l-opressor primer ignora i menysprea l’enemic que vol alliberar-se (Mode 1). Quan aquest demostra fortalesa i empenta, tremp i audàcia, llavors l’opressor l’ataca (Mode 2). I ara, som en aquest mode: l’atac. Fins i tot ja perdent les formes i recorrent perillosament a la violència física, com va passar a la Delegació de Madrid, en un episodi molt fosc, com acostuma a passar sempre que estan implicats els serveis d’intel.ligència espanyols, i fins i tot el propi Ministeri de Defensa. Per cert, que entre el públic assistent, hi havia representants diplomàtics, segons sempre d’algun país bàltic, d’Irlanda, i fins i tot sembla que també dels Estats Units, tot i que aquest extrem sembla que no s’ha confirmat oficialment. I algun altre. Uns cracks, els espanyols.

Aquest atac ja cada cop més desfermat té lloc, per descomptat, a través del front mediàtic, tal i com he intentat explicar en les darreres setmanes. Però els sis dies posteriors a l’11S, l’histerisme mediàtic espanyols està batent tots els rècords. L’assimiliació de l’independentisme al nazisme ja és quotidiana i descarada. Estan perdent els papers.

És interessant assenyalar quins són els objectius que semblen triar. Per una banda, naturalment, TV3. De l’altra, el tema internacional, i més concretament, de la Unió Europea. Entre d’altres.

Respecte el tema de TV3, ja he escrit per activa i per passiva, que l’objectiu d’Espanya és impedir que TV3 sigui la televisió de referència del procés de Transició Nacional, com ho està sent fins ara. Els espanyols saben que amb TV3 no controlada, les possibilitats de derrota pròpia es multipliquen exponencialment. De manera que no m’estranyaria que forcessin algun tipus de control o fins i tot tancament per part de Madrid.

Però la batalla dels darrers dies també s’ha centrat en el reconeixement internacional de la Catalunya Independent, i molt particularment, en si formaria part de la Unió Europea. Cada cop les mostres de simpatia, comprensió, complicitat de polítics i analistes europeus cap a una Catalunya independent es multipliquen. Això fa que el govern espanyol mobilitzi tot els seus recursos diplomàtics, encara molt tocats després de la duríssima pallissa rebuda a Buenos Aires, i de l’enfrontament amb el Regne Unit pel tema del penyal.

En aquest sentit, el tema estrella, naturalment, és la suposada exclusió de la UE de la Catalunya independent. Insistir en aquest punt és totalment inútil. No hi ha cap precedent que justifiqui aquesta suposada exclusió. Ans ben al contrari, la UE sempre s’ha caracteritzat per trobar solucions pragmàtiques quan ha hagut de resoldre problemes, unes solucions que sempre han anat en la direcció d’incorporar més i més estats a la Unió. Seria una casualitat que precisament fos Catalunya la primera que trenqués aquesta dinàmica.

Però els espanyols, conscients que si no exhibeixen el papu de l’exclusió de la UE, ho tenen cru, han activat els seus peons a Brussel.les. Es diguin Almúnia o fins i tot un personatge nefast, patètic, que actua com a Portaveu del Parlament Europeu i que respon al nom de Jaume Duch. Sí, català de naixement, però espanyolhasta las cachas. En Duch no ha mogut ni un dit en tots els anys que porta al càrrec per fer possible el reconeixement del català com a llengua del Parlament, més aviat ha posat tots els obstacles possibles. I ara, aquest full de serveis a favor d’Espanya, l’acaba d’incrementar amb unes declaracions extemporànies que naturalment van en la direcció de rebutjar la pertanyença de Catalunya a la UE… Però tu qui ets per badar boca sobre aquest tema, Duch? No és la teva feina dictaminar sobre aquesta qüestió… i a més fer-ho amb mala llet, amb la conyeta d’entrar per la finestra… Més respecte al poble català, home! Jo penso que després d’aquestes declaracions caldria destituir-lo immediatament perquè ha trencat totes les normes sobre el comportament d’un funcionari europeu. Senyor Martin Schultz, a què espera a destituir-lo? O és que vol que els energúmens feixistes espanyols assaltin també la Delegació de Catalunya a Brussel.les?

Clar que ben pensat, la cosa seria més humana. Fins a l’aparició de la figura d’Amadeu Altafaj com a portaveu del Comissari Europeu d’Afers Econòmics i Monetaris, Jaume Duch semblava ser el més famós dels eurofuncionaris catalans a Brussel.les. Ara aquest reconeixement el té, sense cap mena de dubte, el jove periodista. Oimés quan es va saber que assistiria a la Via Catalana que es va fer a Zurich. Segur que això no li va agradar al senyor Duch.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 18.09.2013)