BREXIT I CATALUNYA*

La sortida del Regne Unit de la Unió Europea ha esdevingut un terratrèmol de dimensions colossals. Tant que ha fet passar quasi de forma desapercebuda dos esdeveniments clau que es produïren pocs dies després. La presentació de l'Estratègia Global de la Política Exterior i de Seguretat de la Unió Europea, i la totpoderosa Cimera de Varsòvia de l'OTAN. Tots dos considerats claus fins que va saltar la sorpresa referendària.

Una de les derivades del resultat que de seguida va centrar l'atenció va ser Escòcia. Si en el conjunt del Regne Unit, el Brexit es va imposar pel 51,9%, a les quatre nacions, la realitat va ser molt diversa. Així a Anglaterra, amb un 53,4% i a Gal·les, amb un 52.5%, el Brexit triomfà, mentre que a Escòcia, amb un brutal 62% i al Nord d'Irlanda, amb un 55.8%, l'opció de continuar a la UE s'imposà.

El resultat escocès, no cal dir-ho, va ser el més cridaner. Menys de dos anys després del referèndum d'autodeterminació, en el qual els unionistes reeixiren, en gran part utilitzant l'argument de la por i de l'aïllament internacional, el nou escenari producte del referèndum europeu, deixa Escòcia condemnada a sortir de la Unió Europea si continua formant part del Regne Unit. Un exemple claríssim de minorització, on la voluntat democràtica de la nació escocesa pot acabant sent totalment ignorada.

Naturalment, la Primera Ministra escocesa, Nicola Sturgeon, va anunciar que aquest escenari era del tot inacceptable i que la convocatòria d'un nou referèndum d'autodeterminació, tenint en compte la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, era una possibilitat que estava estudiant amb molta atenció. I no només això, sinó que li va faltar temps per traslladar-se a Brussel.les i entrevistar-se amb dos dels polítics europeus més importants: el President del Parlament, i etern camaleònic, Martin Schulz, i el polèmic, i cada cop més en la corda fluixa, President de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, que la reberen sota una pluja de càmeres i flaixos que donà la volta al món. Sturgeon, però, no va aconseguir entrevistar-se amb el President del Consell Europeu, Donald Tusk, que va al.legar problemes d'agenda.

Sturgeon en la seva visita, va proposar que, de forma transitòria, és a dir, fins que no se celebrés el nou referèndum d'autodeterminació, es podia aplicar l'opció “grenlandesa a la inversa”. Es referia al fet que Groenlàndia, territori autònom de Dinamarca, estat membre de la Unió Europea, va decidir sortir-ne, i des del 1985, n'és únicament un territori associat. Així, Escòcia podria continuar sent membre de la Unió Europea, i mentre no es fes el referèndum d'autodeterminació, continuar formant part d'un Regne Unit que ja no pertanyeria a la UE.

Aquesta proposta i en general, tot el rebombori que va generar el tema escocès, va disparar totes les alarmes del govern espanyol, que va sortir a sac per posicionar-se en contra de qualsevol possibilitat que Escòcia romangués a la Unió Europea. La raó, òbviament, és que aquesta possibilitat, obre una porta immensa per al cas de Catalunya.

Cal tenir molt present que la reacció a la proposta escocesa, de continuar formant part de la UE, va obtenir una acollida sorprenentment amable en determinats cercles europeus: a França, Alemanya i Polònia, particularment. No em refereixo a reaccions oficials al més alt nivell, però sí en determinats cercles polítics, acadèmics, d'instituts de recerca. Un fet totalment inesperat, que demostra que la política europea és un joc on el pragmatisme domina clarament per damunt dels textos jurídics, que alguns els volen convertir en textos sagrats, petris.

Com no podia ser d'una altra manera, Escòcia ha recorregut a l'estratègia kosovar, d'afirmar que el seu cas és “únic” i no aplicable a altres casos, per desvincular-se del cas de Catalunya, i d'aquesta manera intentar evitar el vet espanyol. Un vet que, de totes maneres, mai arribarà a tenir lloc, atès que Espanya no està en condicions de vetar res a Europa, si els grans socis europeus s'hi oposen. 

En definitiva, el Brexit ha obert una immensa porta per a Catalunya. Probablement, l'impacte més rellevant és a escala psicològica. Allò que semblava impossible, és possible. És una lliçó que cal aprendre i recordar. En aquest sentit, va ser el propi President Puigdemont qui fa poques setmanes ja va afirmar que Catalunya seguia amb molta atenció la campanya referendària, perquè obria moltes expectatives. No hi ha cap mena de dubte que els fets li han donat la raó.

(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.58, Juliol-Agost 2016)

PATEIX ESPANYA!

Petonejarà Juncker a Puigdemont?

MÉS QUE HOUSE OF CARDS I BORGEN*

Els darrers esdeveniments en la política nacional catalana han tingut un notable impacte mediàtic internacional. Després d'uns mesos missing in action, la majoria dels grans mitjans globals han tornat a parlar del procés independentista. Certament, alguns ja el donaven per mort i enterrat. Com al The Economist, que ja no va incloure'n cap referència en el seu Year in Review 2016, és a dir, en la revista on assenyala, de forma prospectiva, quins seran els esdeveniments de l'any que s'enceta. Per contra en les edicions anteriors, sí que en parlava.

Però la realitat és tossuda, i ni que sigui en el darrer segon, del darrer minut, de la darrera hora, del darrer dia, o quasi, la notícia d'un acord polític in extremis va donar la volta al món. Només cal llegir les dotzenes d'articles i veure els vídeos que s'han penjat a la xarxa tant del pacte, com de la sessió d'investidura del nou President, com els actes de jurament del càrrec presidencial i, posteriorment, dels membres del nou govern.

Un desenllaç que va sorprendre a molts, podríem dir que a tothom, i que va deixar bocabadats als espanyols, que ja se les prometien molt felices.

Tanta va ser la sorpresa que, en el que tal vegada s'ha convertit en el més grans dels elogis, el corresponsal del Financial Times, un diari que sempre ha apostat per la ja desapreguda i enterrada, tercera via, ha qualificat l'acord com un desenllaç que fins i tot supera els de sèries de política ficció de referència com són House of Cards o Borgen. Ras i curt, situar la política catalana en el nivell d'aquestes produccions amb un gran impacte en la cultura popular és, no cal dir-ho, un enorme reconeixement. O si no, preguntem-nos quan la política espanyola, per exemple, ha rebut una menció d'aquest tipus. Mai.

Més enllà, però, d'aquest detall, hi ha altres realitats. El procés català obté cada cop un pes específic en la política europea. A Bèlgica, per exemple. On els partits flamencs volen un posicionament clar del govern federal a favor de la Independència de Catalunya.

Fins i tot el mefistofèlic President del Parlament Europeu, Martin Schultz, dubta de forma evident, durant deu llargs segons, abans de contestar de forma rutinària. Senyal que es troba en un mar de dubtes. Probablement, intueixo, només va reaccionar després de rebre una coça per sota la taula, del seu Cap de Comunicació, l'espanyolista, però català, Jaume Duch (a la dreta, foto), que s'asseia al seu costat. Duch, no cal dir que és un dels peons espanyols a Brussel.les que intenta, dia sí i dia també, actuar de tallafocs de tota reivindicació catalana a Europa.

No puc acabar aquest article, òbviament, sense referir-me al fet que en el nou govern del President Puigdemunt, hi ha una Conseller d'Afers Exteriors, que també assumeix les competències de Relacions Institucionals i Transparència. És una gran notícia. El seu titular és en Raül Romeva, que compta amb una llarga experiència, deu anys, en la europolítica. No cal dir que des d'aquí li desitjo tota la sort i l'encert necessaris. I no tinc cap dubte que els tindrà. Aquesta nova etapa, jeràrquicament reforçada, dels Afers Exteriors ha de ser clau per aconseguir triomfs en les relacions internacionals, i encara diria més, en les relacions diplomàtiques.

Després dels fracassos desastrosos  protagonitzats pel Ministre sideral Garcia Margallo, en boicotejar la política exterior del President Mas, ara estem en situació de llançar una ofensiva en tota regla per aconseguir el suport d'estats i d'organitzacions internacionals. Tenim un president, un govern i un parlament clarament i desacomplexadament favorables a la Independència. I n'hem de treure profit i jugar bé les nostres cartes. Que són molt bones.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 54, gener 2016)

SCHULTZ INVESTIGARÀ EL #WQGATE

El maquiavèlic President del Parlament Europeu, el socialista alemany Martin Schultz, s'ha compromès a investigar l'escàndol de la manipulació de la resposta del President de la Comissió Europea, el luxemburguès i democratcristià, Jean-Claude Juncker, a la pregunta sobre la Independència de Catalunya.

Com es recordarà, en plena campanya electoral, van ser transmeses al Parlament Europeu dues respostes a la mateixa pregunta, una en anglès i l'altra en espanyol. La versió anglesa era curta i molt en la línia de les respostes habituals sobre el mateix tema. La versió espanyola, per contra, era molt més llarga i incloia un paràgraf no existent en l'anterior. De manera que de cap de les maneres es podia considerar una la traducció de l'altra. 

Martin Schultz, President del Parlament Europeu

Les explicacions donades pels portaveus de la Comissió es van limitar a parlar d'un "error humà", i més concretament, burocràtic, fet que encara va augmentar més la indignació perquè semblava que més aviat se'n fotien. 

El President Juncker, però, sembla que s'ho va prendre molt malament. Ell va reconèixer que l'única versió que havia escrit i signat era l'anglesa i no l'espanyola, que per altra banda, semblava clarament redactada, per un hispanòfon habituat al vocabulari de la política espanyola. I era lògic, que s'ho prengués malament, perquè havia quedat públicament com un tontaina al qual qualsevol subordinat li pot manipular les seves preses de posicions.

Jean-Claude Juncker, President de la Comissió Europea

Els eurordiputats catalans, i molt particularment, en Ramon Tremosa, l'Ernest Maragall i en Josep Maria Terricabras, naturalment, no es van donar per satisfets amb l'explicació dels portaveus, i han continuat clavant la banya en el tema, i fent que el cas tingui un ressò mediàtic en determinats mitjans europeus que segueixen l'actualitat de la UE molt d'aprop. 

Ara el darrer pas en aquest afer, l'ha donat el President del Parlament Europeu, Martin Schultz, que s'ha compromès ha investigar el cas. Esperem que se'n surti, tot i que l'experiència ens demostra que Schultz és un maquiavèlic que li agrada jugar amb Catalunya, donant-li una freda i una de calenta depèn de com bufa el vent. Tot i això, no hi ha cap mena de dubte que la carta que apareix a la foto és una bona notícia, que pot permetre anar més al fons de la qüestió.

Clara Martínez Alberola, sospitosa habitual

Una servidora, mal m'està el dir-ho, ja va advertir, fins i tot abans de l'esclat d'aquest escàndol, del paper anti-català exercit per la Subcap de Gabinet de Juncker, la valenciana, però espanyola, Clara Martínez Alberola, que ha estat l'encarregada de curt-circuitar tots els intents catalans d'aproximar-se a Juncker o, en general, de les demandes catalanes a Europa. 

Martínez Alberola, és la número 2 de l'staff del President Juncker, immediatament rere del també maquiavèlic i ambiciós Martin Selmayr. Aquesta posició li dóna, naturalment, accés directe, tant d'entrada com de sortida, a les declaracions i correspondència de Juncker, fet que, combinat amb les característiques ja esmentades de l'autor o de l'autora de la versió en espanyol, manipulada, de la resposta, la situen en una posició, com a mínim, delicada. 

A twitter, el cas se segueix aquí.

FRIEND OF SPAIN? BETTER THINK AGAIN!

Frau Merkel, Monsieur Juncker, Presidents Schultz, Tusk, let me introduce you those that oppose to Catalonia Independence with hard arguments. 

This "lady" is the new Barcelona Local Government Dircom, and yes, she was peeing in the street, cause she is a post-porno activist.

This is an example of activists that Spain Government headed by Mariano Rajoy, and Luís de Guindos (yes the one who wants to be Eurogroup chairman, by the way), uses to oppose Catalonia Independence.

So, is up to you to decide if you want these friends on board, or on the other hand, a new EU Member State that will be a net contributor to the EU budget and a trustful partner and allied,as the Republic of Catalonia will be.

Yours Sincerely.

BERLÍN HA DE SER UN MAR D'ESTELADES!

WHY DON'T YOU SHUT UP, DUCH?*

 (Dedicat a la memòria d’en Jordi-Carles Burillo i Roig) 

JOSEP SORT. L’èxit apoteòsic de la Via Catalana, ha desfermat una ofensiva full spectrum del govern i sobretot de la diplomàcia espanyola. Estan acollonits, literalment. Que una mobilització tingui èxit, com va ser la Manifestació del 2012, pot ser casual o atribuïble fins i tot a la sort, la fortuna o l’atzar. Però que passin dotze mesos, i el nou repte superi amb nota l’anterior, això ja no és cap casualitat. Això ja és una cosa seriosa. Ara va de bo.

Per això el nacionalisme espanyol ha passat al Mode 2 de la seva estratègia. Seguint la dita clàssica de la lluita anti-colonial: l-opressor primer ignora i menysprea l’enemic que vol alliberar-se (Mode 1). Quan aquest demostra fortalesa i empenta, tremp i audàcia, llavors l’opressor l’ataca (Mode 2). I ara, som en aquest mode: l’atac. Fins i tot ja perdent les formes i recorrent perillosament a la violència física, com va passar a la Delegació de Madrid, en un episodi molt fosc, com acostuma a passar sempre que estan implicats els serveis d’intel.ligència espanyols, i fins i tot el propi Ministeri de Defensa. Per cert, que entre el públic assistent, hi havia representants diplomàtics, segons sempre d’algun país bàltic, d’Irlanda, i fins i tot sembla que també dels Estats Units, tot i que aquest extrem sembla que no s’ha confirmat oficialment. I algun altre. Uns cracks, els espanyols.

Aquest atac ja cada cop més desfermat té lloc, per descomptat, a través del front mediàtic, tal i com he intentat explicar en les darreres setmanes. Però els sis dies posteriors a l’11S, l’histerisme mediàtic espanyols està batent tots els rècords. L’assimiliació de l’independentisme al nazisme ja és quotidiana i descarada. Estan perdent els papers.

És interessant assenyalar quins són els objectius que semblen triar. Per una banda, naturalment, TV3. De l’altra, el tema internacional, i més concretament, de la Unió Europea. Entre d’altres.

Respecte el tema de TV3, ja he escrit per activa i per passiva, que l’objectiu d’Espanya és impedir que TV3 sigui la televisió de referència del procés de Transició Nacional, com ho està sent fins ara. Els espanyols saben que amb TV3 no controlada, les possibilitats de derrota pròpia es multipliquen exponencialment. De manera que no m’estranyaria que forcessin algun tipus de control o fins i tot tancament per part de Madrid.

Però la batalla dels darrers dies també s’ha centrat en el reconeixement internacional de la Catalunya Independent, i molt particularment, en si formaria part de la Unió Europea. Cada cop les mostres de simpatia, comprensió, complicitat de polítics i analistes europeus cap a una Catalunya independent es multipliquen. Això fa que el govern espanyol mobilitzi tot els seus recursos diplomàtics, encara molt tocats després de la duríssima pallissa rebuda a Buenos Aires, i de l’enfrontament amb el Regne Unit pel tema del penyal.

En aquest sentit, el tema estrella, naturalment, és la suposada exclusió de la UE de la Catalunya independent. Insistir en aquest punt és totalment inútil. No hi ha cap precedent que justifiqui aquesta suposada exclusió. Ans ben al contrari, la UE sempre s’ha caracteritzat per trobar solucions pragmàtiques quan ha hagut de resoldre problemes, unes solucions que sempre han anat en la direcció d’incorporar més i més estats a la Unió. Seria una casualitat que precisament fos Catalunya la primera que trenqués aquesta dinàmica.

Però els espanyols, conscients que si no exhibeixen el papu de l’exclusió de la UE, ho tenen cru, han activat els seus peons a Brussel.les. Es diguin Almúnia o fins i tot un personatge nefast, patètic, que actua com a Portaveu del Parlament Europeu i que respon al nom de Jaume Duch. Sí, català de naixement, però espanyolhasta las cachas. En Duch no ha mogut ni un dit en tots els anys que porta al càrrec per fer possible el reconeixement del català com a llengua del Parlament, més aviat ha posat tots els obstacles possibles. I ara, aquest full de serveis a favor d’Espanya, l’acaba d’incrementar amb unes declaracions extemporànies que naturalment van en la direcció de rebutjar la pertanyença de Catalunya a la UE… Però tu qui ets per badar boca sobre aquest tema, Duch? No és la teva feina dictaminar sobre aquesta qüestió… i a més fer-ho amb mala llet, amb la conyeta d’entrar per la finestra… Més respecte al poble català, home! Jo penso que després d’aquestes declaracions caldria destituir-lo immediatament perquè ha trencat totes les normes sobre el comportament d’un funcionari europeu. Senyor Martin Schultz, a què espera a destituir-lo? O és que vol que els energúmens feixistes espanyols assaltin també la Delegació de Catalunya a Brussel.les?

Clar que ben pensat, la cosa seria més humana. Fins a l’aparició de la figura d’Amadeu Altafaj com a portaveu del Comissari Europeu d’Afers Econòmics i Monetaris, Jaume Duch semblava ser el més famós dels eurofuncionaris catalans a Brussel.les. Ara aquest reconeixement el té, sense cap mena de dubte, el jove periodista. Oimés quan es va saber que assistiria a la Via Catalana que es va fer a Zurich. Segur que això no li va agradar al senyor Duch.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 18.09.2013)

L'EUGENI, L'ENCERTA

Si fa uns dies reproduïa íntegrament l'article del gran Belzunces, avui he de tornar a repetir la jugada, però amb un altre savi, una persona per a la qual guardo un enorme respecte personal, i, sobretot, intel.lectual: l'Eugeni Casanova.

Llegiu, si us plau aquest article penjat també a la secció d'Opinions Contundents de Vilaweb, que paga la pena. Gràcies Eugeni, per ser les teves aportacions, sempre il.luminadores del camí que s'ha de seguir.

El Regne Unit reconeix Catalunya*

per Eugeni Casanova

Vilaweb

17.06.2013

Les paraules de David Cameron donant suport al dret d'independència dels pobles són transcendentals i marquen un punt d'inflexió en la llarga marxa cap al passaport propi. El missatge és evident: l'Europa civilitzada diu clar i català que els conflictes territorials es resolen de manera civilitzada i vol forçar Espanya a negociar. Però va més enllà: si Cameron vol que es voti la independència no deu ser pas per a negar-la quan sigui declarada. Si el Regne Unit reconeix Catalunya, els Estats Units i la majoria de països europeus hi aniran al darrere --o al costat--. I no cal dir els iberoamericans. Què facin Espanya, Rússia o Romania és bastant irrellevant. 

El gest de Cameron no és pas aïllat. Les maquinacions de Federico Trillo (únic ambaixador polític de tots els nomenats pel govern de PP, segons que es vanta ell mateix) han tingut segurament l'efecte contrari del desitjat. Atabalat fins a l'extenuació, amb pressions que voregen la insídia, el govern britànic es va negar a fer el 'front comú' contra Escòcia i Catalunya que li proposava Madrid. 'Així és com nosaltres fem les coses', va dir dimecres Cameron. No com Espanya, per tant. L'error de Madrid és pensar que els arguments que fa servir a casa són assumibles fora de l'àmbit de distribució de La Razón, l'ABC o El Mundo. La diplomàcia és, també, una disciplina de tradicions, i 'el cas dels catalans' és present en la historiografia britànica, per bé que es remunti al 1714. No és cap casualitat que l'aliat més antic d'Anglaterra sigui Portugal. 

Però el gest de Cameron fa evident una percepció que ja és general. Espanya té tres ambaixades a Brussel·les, davant Bèlgica, l'OTAN i la Unió Europea, que sumen a la capital flamenca un estol de tres centenars de diplomàtics, funcionaris i buròcrates. Des de l'11 de setembre passat tots tenen com a missió primordial de desacreditar Catalunya i torpedinar les iniciatives dels eurodiputats i del govern catalans. Cal afegir-hi els eurodiputats del PP, que s'hi apliquen tant com poden. La majoria de personal europeu, des de comissaris a conserges, comença a estar tip de les seues visites constants, fins al punt que la frase 'ja vénen els espanyols' s'ha fet popular. 

"Des de l'Onze de setembre el personal espanyol a Brussel·les té com a missió primordial de desacreditar Catalunya"

L'ofensiva més forta va ser els dies abans del 22 d'abril, quan Artur Mas inaugurà, al Parlament Europeu, l'exposició 'El català, llengua d'Europa'. Tots els diputats proclius i alts representants, un per un, van rebre visita espanyola i, a més, els parlamentaris del PP van provar de fer ajornar l'exposició 'sine die' amb l'excusa que faltaven tres mesos per a unes eleccions. Era la primera vegada que es demanava de suspendre un acte així per uns comicis, malgrat que se n'han fet molts amb menys temps de marge. 

Hi van assistir divuit eurodiputats, i això que acostuma a ser complicat que n'hi hagi set o vuit. El cas català desperta un gran interès a la Unió i molts van voler tenir-ne informació de primera mà. Abans de la inauguració, Artur Mas es va reunir amb tres comissaris europeus, un fet insòlit perquè a la UE hi ha uns tres-cents presidents de regió. La comissària d'Interior, Cecilia Mälstrom, liberal sueca, que parla català, va explicar a Twitter que havia 'tingut una interessant conversa amb el president Mas sobre la situació de Catalunya'. També la de Cultura, Androulla Vassiliou, va piular que s'hi havia reunit.

Mas va tenir tracte de cap d'estat a la presentació, sense bandera espanyola. Cent cinquanta persones el van aplaudir després d'haver glossat la llengua catalana. Entre els assistents hi havia càrrecs de primer nivell: la vice-presidenta del parlament, Isabelle Durant; el president del grup liberal-demòcrata, Guy Verhofstadt, o el president del partit liberal-demòcrata, l'eurodiputat britànic Graham Watson (favorable a una consulta a Catalunya). No cal dir que la premsa espanyola va parlar de 'fracàs de Mas a Europa'.

Al final, el diputat del PP Luis de Grandes, número dos de la candidatura i membre del patronat de la FAES, es va atansar al president català i li va comentar burleta que el convidava 'al gran acte de la marca Espanya' que s'havia de fer allí mateix. 

Aquest 'gran acte' va tenir lloc el 4 de juny i no hi va assistir ni un únic no espanyol. Les sevillanes i el jabugo, per a ells tots sols. El buit de les personalitats europees, total, sense fissures, va evidenciar quina és la reputació d'Espanya ara mateix dins la Unió. Molts països veuen la vocació europea d'Espanya com un simple oportunisme lligat, a la primeria, a un desig de modernització i, sobretot, al fons de compensació. Espanya deixarà de rebre diners estructurals el 2015 i molts pensen que aleshores deixarà de convenir-li Europa.

"El 22 d'abril, Artur Mas es va reunir amb tres comissaris europeus, un fet insòlit perquè a la UE hi ha uns trescents presidents de regió"

Els europarlamentaris catalans remeten a l'article 'Después de tocar fondo: una nueva política europea para España', d'un 'espanyolista intel·ligent' especialista en la UE, Ignacio Molina, investigador del Real Instituto Elcano i professor del departament de Ciències Polítiques i Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Madrid. Molina lamenta el famós 'ensimismamiento' espanyol. Segons ell, la pèrdua de prestigi i influència d'Espanya és fruit de l'arrogància i d'un aïllament voluntari, i esmenta anècdotes com la ira del canceller alemany Gerhard Schröder davant d'Aznar perquè aquest li donava lliçons de creixement econòmic, quan tot el superàvit de la malgastadora Espanya es devia a la caritat de la UE i al drenatge fiscal a Catalunya. 

Molina constata que Espanya l'han fet fora dels òrgans directius de tots els estaments de la UE i, malgrat el seu pes demogràfic, ara es troba al nivell de Romania o Lituània. 'Això no és estrany perquè falseja sistemàticament les dades que envia a la Unió, un pecat mortal per a un luterà', explica un eurodiputat. 

A còpia de molta dedicació, han aconseguit convertir-se en els pàries de la UE. Ramon Tremosa diu que 'a Estrasburg i a Brussel·les la gent se'n va de la sala quan un espanyol parla. No tenen res a aportar, s'han abonat a la política dels despropòsits i a la mentida com a eina d'actuació. L'economia catalana està en el "core business" europeu, l'espanyola no.' Tremosa cita sovint la frase que li va dir un eurodiputat alemany referint-se a Espanya: 'El fracàs no s'improvisa, tot sovint es guanya a pols.'  

Aquest estat d'ànim es palesa amb un seguit de clatellades en pocs dies: vot favorable als corredors mediterrani i atlàntic i contrari al central, petició de la dació en pagament per als casos de desnonament, absència del president Martin Schultz a l'acte de la marca Espanya havent dit que hi aniria, adhesions a Kossove, Gibraltar a la UEFA... I la gran plantofada, un dard directe: els dos premis Ciutadà Europeu per als 'nazis' de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i per a la separatista Acadèmia de la Llengua Basca. 

El primer ministre britànic fa evident ara que nord enllà comencen a perdre la paciència. 'Les paraules de Cameron no valen per a Espanya', ha respost aquest linx de les relacions internacionals que es García Margallo. Deu ser el famós 'ensimismamiento'.. 

*Les negretes i les fotos les he triades jo (JS)