SPEAK ENGLISH, MR. PRESIDENT!*

El front internacional continua jugant un paper cabdal en el procés independentista. Oimés amb els esdeveniments que succeeixen a Escòcia, i que ens obliguen a fer-ne un seguiment ben proper. Pràcticament diari.

Naturalment, els escocesos recorren a l'estratègia kosovar, que és aquella que consisteix en presentar-se com un cas únic, irrepetible, per tal de no veure's condicionat per actors externs. I en el cas d'Escòcia, no cal dir que actors externs són Catalunya i Espanya. Nosaltres perquè hem d'estar a l'aguait per intentar treure el màxim de profit de la porta que han obert els escocesos, amb la seva aposta per continuar al preu que sigui dins de la Unió Europea, un cop es produeixi el Brexit. No debades, a Escòcia va guanyar àmpliament l'opció de mantenir-s'hi. I els espanyols, perquè farolegen amb exercir un dret de vet a qualsevol intent d'Escòcia d'esdevenir un Estat Membre de la UE. I dic farolegen, perquè quan arribi el moment, si arriba abans de la Independència de Catalunya, se l'embeinaran quan la Merkel i la resta els ho ordenin. Abans, però, això sí, hauran fet tot de declaracions estrafolàries i de cara a la galeria, per tal de crear la típica i tòpica por escènica que sempre utilitzen per acoquinar aquells que no els coneixen gaire. Però que amb nosaltres ja no funciona, lògicament.

Que els independentistes escocesos utilitzin l'estratègia kosovar, no ens ha d'emprenyar. No ho hem de considerar com un acte d'egoisme que perjudiqui els nostres interessos i que posi en qüestió la solidaritat entre els dos pobles. De fet, penso que en tenen l'obligació, d'emprar-la. I encara diria més, fins i tot, és possible que Catalunya la utilitzi abans que Escòcia. No debades, tenim uns actius potencialment més favorables que ells. Per exemple, l'euro. Clar que ells tenen el petroli... poca conya!

Escòcia, ha aconseguit situar-se al bell mig del debat europeu. Polítics alemanys, francesos, polonesos, han deixat clara la seva posició favorable a la continuïtat d'Escòcia dins la Unió Europea. Per la seva banda, el govern del Regne Unit sembla decidit a impedir-ho. La pròpia Primera Ministra, Theresa May, acaba de declarar que no contempla cap “sortida del Brèxit”, és a dir, que Escòcia no continuarà a la UE, malgrat la voluntat de més del 60% dels seus ciutadans. La indignació ha estat màxima, lògicament, i segur que Nicola Sturgeon no es quedarà de braços creuats. Clarament és una violació d'uns dels principis més sagrats del parlamentarisme, com és el consentiment dels ciutadans, i una demostració fefaent de l'intent de minoritzar el parlament escocès, per part del govern de Londres.

Tal i com he dit més amunt, des de Catalunya estant, a banda de potenciar, com s'està fent de forma més que excel.lent, la nostra presència a l'exterior, amb l'anunci de noves delegacions i una potenciació de la diplomàcia pública (i segur que també de l'altra) que posa dels nervis, ocupa i preocupa als ambaixadors espanyols i tots els seus subordinats, hem de seguir d'aprop els esdeveniments.

Però també hem de procurar afavorir als mitjans internacionals que parlin de nosaltres. I un dels elements que, si se'm permet, trobo a faltar és l'ús sistemàtic de la llengua anglesa en els discursos claus del President Puigdemont. Sota el seu antecessor, se'n féu un ús quasi regular, i això va obrir moltíssimes portes a nivell global. I no és que l'actual sigui precisament incapaç de parlar-lo, ben al contrari, com demostra la seva trajectòria professional prèvia, com un dels fundadors del Catalonia Today, una excel.lent iniciativa. Però trobo, que es perden excel.lents oportunitats per incloure algunes frases triades, en discursos com el de la qüestió de confiança o el debat de polític general, per exemple, per adreçar-se al món mundial i fer-ho directament en llengua anglesa. I si cal, també, en la francesa (m'estranyaria que no la parlés, sent de Girona), i perquè no, en espanyol (sobretot pensant en clau llatinoamericana, lògicament).

Estem en moments claus i no podem perdre cap oportunitat, tant en l'àmbit exterior com en l'interior. Per això s'imposa actuar amb fermesa i desacomplexament. Amb intel·ligència i audàcia.

*(NOTA: Post penjat a La Veu de Reagrupament, núm. 60, octubre 2016)

BREXIT AND CATALONIA

Brexit has become a colossal earthquake. It has provoked that two key events that occurred a few days later went almost unnoticed. I refer to the presentation of the EU Global Strategy document and the powerful NATO Warsaw summit. Both events seemed to concentrate much attention, until the unexpected outcome happened.

One of the key outcomes was Scotland's. If Brexit won by 51,9% in the whole UK, by nations, the reality was very different. In England (53,4%) and Wales (52.5%) Brexit triumphed, while in Scotland, with a brutal 62%, and in Northern Ireland (55.8%), Bremain won.

The Scottish result, needless to say, was the most striking. Less than two years after the referendum of self-determination, won by unionist, largely using the argument of fear and international isolation, the new scenario dooms Scotland to exit from EU, if it continues within the UK. A clear example of minorisation, since the democratic will of the Scottish Nation may end up being totally ignored.

Naturally, Scottish FM, Ms. Nicola Sturgeon considered this scenario totally unacceptable, and added that the possibility of a new indyref was worth to be studied carefully, taken into account the departure of the UK from the EU. And not only that, since she rushed to move to Brussels and met with two of the most important European politicians: the President of Parliament, and eternal chameleon, Martin Schulz, and the controversial and increasingly critized, President of the European Commission, Jean-Claude Juncker. In both cases she was received under a barrage of camera flashes that reached a worldy coverage. Ms Sturgeon, however, failed to meet with President of the European Council, Donald Tusk, who claimed scheduling problems.

Sturgeon proposed that, temporarily, until a new indyref takes place, a “Greenland in reverse” solution deserved to be analyzed. By this, she was referring to the fact that Greenland, an autonomous territory of Denmark, a EU member state, decided to get out, and since 1985, Greenland, even though under Danish sovereignty, is considered an EU associated territory. Thus, Scotland would remain a member of the EU, and at the same time, until a second indyref takes place, continue to be part of a non EU member UK.

This proposal and, in general, all the fuss that generated the Scottish theme, triggered all the alarms of the Spanish government, who show its fully opposition to this proposal, and particularly to the fact that Scotland remains in the EU once UK exited from it. The reason is obviously that this proposal opens a wide open door for the Catalonia case.

It must be stressed that the proposal of Scotland EU membership, received a surprisingly friendly reception in certain European circles: in France, Germany and Poland in particular. I do not mean official reactions at the highest level, but in certain political circles, in academic and research institutes. Something totally unexpected, showing that European politics is a game where pragmatism dominates well above the legal texts, considered by others as untouchables, almost sacred.

As expected, Scotland politicians resorted to the well-known argument, used in the Kosovo case, stating that its case is unique and not applicable to other cases, so as to disassociate themselves from the case of Catalonia, trying to avoid the more than certain Spanish veto to Scotland EU membership. A veto, however, that will never take place, because Spain is unable to veto anything in Europe once the major European partners are opposed, that is, without its permission.

In short, Brexit has opened a huge door for Catalonia. Probably the most significant impact is in a psychological scale. What seemed impossible is possible. It is a lesson that we must learn and remember. Catalonia President, Carles Puigdemont, proved right when he declared previously to the referendum day, that Catalonia must follow very close the campaing because it opened many expectations. 

BREXIT I CATALUNYA*

La sortida del Regne Unit de la Unió Europea ha esdevingut un terratrèmol de dimensions colossals. Tant que ha fet passar quasi de forma desapercebuda dos esdeveniments clau que es produïren pocs dies després. La presentació de l'Estratègia Global de la Política Exterior i de Seguretat de la Unió Europea, i la totpoderosa Cimera de Varsòvia de l'OTAN. Tots dos considerats claus fins que va saltar la sorpresa referendària.

Una de les derivades del resultat que de seguida va centrar l'atenció va ser Escòcia. Si en el conjunt del Regne Unit, el Brexit es va imposar pel 51,9%, a les quatre nacions, la realitat va ser molt diversa. Així a Anglaterra, amb un 53,4% i a Gal·les, amb un 52.5%, el Brexit triomfà, mentre que a Escòcia, amb un brutal 62% i al Nord d'Irlanda, amb un 55.8%, l'opció de continuar a la UE s'imposà.

El resultat escocès, no cal dir-ho, va ser el més cridaner. Menys de dos anys després del referèndum d'autodeterminació, en el qual els unionistes reeixiren, en gran part utilitzant l'argument de la por i de l'aïllament internacional, el nou escenari producte del referèndum europeu, deixa Escòcia condemnada a sortir de la Unió Europea si continua formant part del Regne Unit. Un exemple claríssim de minorització, on la voluntat democràtica de la nació escocesa pot acabant sent totalment ignorada.

Naturalment, la Primera Ministra escocesa, Nicola Sturgeon, va anunciar que aquest escenari era del tot inacceptable i que la convocatòria d'un nou referèndum d'autodeterminació, tenint en compte la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, era una possibilitat que estava estudiant amb molta atenció. I no només això, sinó que li va faltar temps per traslladar-se a Brussel.les i entrevistar-se amb dos dels polítics europeus més importants: el President del Parlament, i etern camaleònic, Martin Schulz, i el polèmic, i cada cop més en la corda fluixa, President de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, que la reberen sota una pluja de càmeres i flaixos que donà la volta al món. Sturgeon, però, no va aconseguir entrevistar-se amb el President del Consell Europeu, Donald Tusk, que va al.legar problemes d'agenda.

Sturgeon en la seva visita, va proposar que, de forma transitòria, és a dir, fins que no se celebrés el nou referèndum d'autodeterminació, es podia aplicar l'opció “grenlandesa a la inversa”. Es referia al fet que Groenlàndia, territori autònom de Dinamarca, estat membre de la Unió Europea, va decidir sortir-ne, i des del 1985, n'és únicament un territori associat. Així, Escòcia podria continuar sent membre de la Unió Europea, i mentre no es fes el referèndum d'autodeterminació, continuar formant part d'un Regne Unit que ja no pertanyeria a la UE.

Aquesta proposta i en general, tot el rebombori que va generar el tema escocès, va disparar totes les alarmes del govern espanyol, que va sortir a sac per posicionar-se en contra de qualsevol possibilitat que Escòcia romangués a la Unió Europea. La raó, òbviament, és que aquesta possibilitat, obre una porta immensa per al cas de Catalunya.

Cal tenir molt present que la reacció a la proposta escocesa, de continuar formant part de la UE, va obtenir una acollida sorprenentment amable en determinats cercles europeus: a França, Alemanya i Polònia, particularment. No em refereixo a reaccions oficials al més alt nivell, però sí en determinats cercles polítics, acadèmics, d'instituts de recerca. Un fet totalment inesperat, que demostra que la política europea és un joc on el pragmatisme domina clarament per damunt dels textos jurídics, que alguns els volen convertir en textos sagrats, petris.

Com no podia ser d'una altra manera, Escòcia ha recorregut a l'estratègia kosovar, d'afirmar que el seu cas és “únic” i no aplicable a altres casos, per desvincular-se del cas de Catalunya, i d'aquesta manera intentar evitar el vet espanyol. Un vet que, de totes maneres, mai arribarà a tenir lloc, atès que Espanya no està en condicions de vetar res a Europa, si els grans socis europeus s'hi oposen. 

En definitiva, el Brexit ha obert una immensa porta per a Catalunya. Probablement, l'impacte més rellevant és a escala psicològica. Allò que semblava impossible, és possible. És una lliçó que cal aprendre i recordar. En aquest sentit, va ser el propi President Puigdemont qui fa poques setmanes ja va afirmar que Catalunya seguia amb molta atenció la campanya referendària, perquè obria moltes expectatives. No hi ha cap mena de dubte que els fets li han donat la raó.

(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.58, Juliol-Agost 2016)