“No hi ha referèndums legals o il·legals”, Alex Salmond (21.08.2022)

• “Si vols convèncer una entitat poderosa de fer una cosa, l’has de convèncer que si no hi està d’acord passarà una cosa pitjor”
• “Si Catalunya, Escòcia i Irlanda cooperem tenim més possibilitats de vèncer”

Alex Salmond, ahir a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada 

Els líders hem de garantir a la gent que sigui quina sigui l’estratègia en què ens embarcarem, potencialment sigui guanyadora

ÒSCAR PALAU - PRADA

Com a pri­mer minis­tre, va ser el gran artífex del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació d’Escòcia del 2014. Va dimi­tir arran del no, i després se’n va anar de dipu­tat a West­mins­ter. Apar­tat arran de ser acu­sat de tretze delic­tes sexu­als, dels quals seria absolt fa dos anys, Alex Sal­mond tor­na­ria l’any pas­sat a la vida política ja des­mar­cat de l’SNP, i amb un nou par­tit per “empènyer”, Alba, que no va treure cap escó en les elec­ci­ons esco­ce­ses. Ahir va pro­nun­ciar una con­ferència a Prada en el marc de la Uni­ver­si­tat Cata­lana d’Estiu, con­vi­dat per l’ICEC (Inter­na­ti­o­nal Com­mi­tee of Euro­pean Citi­zens).

Ha tor­nat a la vida política ara amb un nou par­tit, Alba…

Sí, Alba és un nou par­tit polític inde­pen­den­tista d’Escòcia. El Regne Unit està en una crisi econòmica fona­men­tal, i aquest és el moment per col­pe­jar fort per la inde­pendència, forçant el govern britànic a un referèndum, com ja vaig fer, tenint una estratègia sobre com tu pots imple­men­tar un man­dat. En els últims anys hi ha hagut almenys qua­tre man­dats per un referèndum però no ha pas­sat res, i això és molt sor­pre­nent per a molta gent, dona­des les opor­tu­ni­tats que ha ofert el Bre­xit i altres qüesti­ons. Alguna gent de l’SNP ha cai­gut en posi­ci­ons massa còmodes al Par­la­ment. Alba és un par­tit petit en com­pa­ració amb l’SNP, que és la força domi­nant a Escòcia. Però quan jo vaig començar a lide­rar l’SNP, cap al 1990, també era un par­tit molt petit. Així que això és com un retorn a com vam començar amb l’SNP, i Alba és part del movi­ment naci­o­nal que vol empènyer perquè les coses pas­sin més ràpid.

Com és la seva relació amb l’SNP i Nicola Stur­geon?

Així com a Cata­lu­nya hi ha hagut un gra­pat de par­tits inde­pen­den­tis­tes perquè la gent volia una vari­e­tat, a Escòcia l’SNP ha estat total­ment domi­nant, però ara hi ha un cert escep­ti­cisme sobre la pos­si­bi­li­tat que empe­nyi. Així que Alba és com qual­se­vol rival que té ten­si­ons amb l’SNP, som rivals a Twit­ter, però el que importa real­ment és la causa de la inde­pendència.

Estan tre­ba­llant pel mateix…

Sí… Després de tot hi ha un referèndum, Nicola Stur­geon va dir que hi podria ser el 19 d’octu­bre del 2023, res a dir en aquest sen­tit. Si hi és, lla­vors les nos­tres diferències es dilu­ei­xen, perquè la gent fa cam­pa­nya per un objec­tiu comú. Si no hi és, hi hau­ria una com­pe­tició més vigo­rosa entre l’SNP i Alba.

Qui­nes són les diferències entre ambdós, ara?

Alba està bus­cant una estratègia molt més per­su­a­siva per la inde­pendència, ens agra­da­ria veure ara una cam­pa­nya a West­mins­ter, en el dia a dia de les inter­ven­ci­ons par­la­mentàries, fins que con­ce­deixi un referèndum. Ens agra­da­ria veure mobi­lit­zació a Escòcia de gent en suport del referèndum. M’agra­da­ria veure ini­ci­a­ti­ves diplomàtiques i inter­na­ci­o­nals pel dret a deci­dir d’Escòcia… La posició inde­pen­den­tista entre els par­la­men­ta­ris esco­ce­sos elec­tes és avui total­ment majo­ritària, domina dins del Par­la­ment escocès i dels par­la­men­ta­ris esco­ce­sos a West­mins­ter. De 59, 49 són inde­pen­den­tis­tes. No hi ha debat en això, la qüestió és com es du a terme el man­dat: si a través d’una inter­venció par­la­mentària, d’agi­tació popu­lar, o per ini­ci­a­tiva diplomàtica. No dient ‘d’acord, accep­ta­rem el que ens dieu i espe­ra­rem el millor del dic­ta­men del Tri­bu­nal Suprem del Regne Unit’. Dubto del Tri­bu­nal Suprem, que està situat a dos minuts a peu de West­mins­ter, igual que passa a Espa­nya o al Canadà.

Com s’ho va fer per convèncer Came­ron fa deu anys?

No has de convèncer gent que no vol fer una cosa, has de convèncer que allò que vols fer serà menys agra­da­ble. L’avan­tatge és que el 2011 havíem gua­nyat una majo­ria abso­luta en un Par­la­ment pro­por­ci­o­nal, cosa que no passa gaire sovint perquè és molt difícil d’acon­se­guir, així que això ens va donar la ini­ci­a­tiva política. Però la tasca clau va ser per­su­a­dir David Came­ron que si ell no l’acor­dava, nosal­tres mun­taríem el nos­tre propi referèndum a Escòcia, i el mun­taríem en uns ter­mes per gua­nyar. De fet, volíem fer tres pre­gun­tes. Came­ron estava obses­si­o­nat amb això, i va aca­bar con­clo­ent que pre­fe­ria tenir un referèndum acor­dat, amb una pre­gunta de sí o no. La política és tenir habi­li­tat amb visió: si vols convèncer una enti­tat pode­rosa de fer alguna cosa que la gent vol fer, i que tens un man­dat democràtic per fer, te les has de mane­gar per convèncer que si no hi està d’acord lla­vors pas­sarà alguna cosa encara pit­jor. És l’única manera de fer-ho. Jo sé que hi ha gent a Cata­lu­nya que pensa que ho han de fer a la manera esco­cesa, com l’Alex Sal­mond va acor­dar amb West­mins­ter, i que mira si són ama­bles els angle­sos, però...

... però bé que es va arri­bar a un acord força ràpid, oi?

Va cos­tar quinze anys arri­bar a aque­lla posició! Vaig nego­ciar, però ho cons­truïa sobre quinze anys d’acti­vi­tat. Vam entrar en un procés: igual que a Cata­lu­nya es va res­ta­blir l’auto­no­mia després del fran­quisme, vam fer un referèndum per res­ta­blir el Par­la­ment el 1997, vam fer cam­pa­nya durant molt temps... Va aca­bar en un referèndum per res­ta­blir el Par­la­ment, i quan el vam tenir vam començar una altra cam­pa­nya al Par­la­ment per tenir un referèndum d’inde­pendència… Molta gent a Cata­lu­nya diu “ah, l’Estat espa­nyol no és tan bonic com el britànic”, però això no fun­ci­ona així…

No és tan fàcil…

És clar! La política reque­reix estratègia i visió, i nosal­tres, Cata­lu­nya i Escòcia, i també ara Irlanda, ens podem asso­ciar per un camí democràtic i cons­ti­tu­ci­o­nal cap a la inde­pendència. Si no tens cap més arma has de tenir visió, i has de saber per exem­ple exac­ta­ment què faràs en funció del que facin els altres.

Ahir a Prada va dema­nar més uni­tat entre els movi­ments...

El que dic és que en aquest moment del procés hi ha d’haver molta més comu­ni­cació entre movi­ments naci­o­nals, espe­ci­al­ment Cata­lu­nya, Escòcia i Irlanda. No perquè altra gent no tin­gui objec­tius legítims, que els tenen, però perquè en ter­mes d’una cursa de cavalls, diríem que van al davant.

Parla d’un front comú?

És bas­tant obvi, per raons històriques en què no entraré perquè són molt com­ple­xes, que el pri­mer que dic és que Escòcia i Cata­lu­nya no són el mateix, però hi ha algu­nes coses en comú sobre com han mirat d’esta­blir estats inde­pen­dents al llarg de l’últim segle. Pot­ser molta gent a Cata­lu­nya està dece­buda, perquè de manera valenta l’1-O va donar suport al referèndum; també hi ha gent a Escòcia frus­trada pel resul­tat del 2014, i gent a Irlanda dece­buda perquè cent anys després de crear un estat lliure, encara estan sepa­rats. En el con­text d’aquest segle, Irlanda ha estat divi­dida; fa 50 anys Cata­lu­nya encara estava sota el règim de Franco, i fa 25 anys el pri­mer minis­tre escocès era desig­nat per un par­tit que no tenia cap dipu­tat a Escòcia… En ter­mes històrics, Irlanda, Escòcia i Cata­lu­nya han fet pro­gres­sos subs­tan­ci­als cap a l’objec­tiu d’esta­blir un estat inde­pen­dent, tots tres són enti­tats naci­o­nals. En qual­se­vol judici inter­na­ci­o­nal que es fes sobre el dret a l’auto­de­ter­mi­nació, Irlanda, Escòcia i Cata­lu­nya cer­ta­ment el tin­drien. Ara, per fer qual­se­vol pas final cal molta més comu­ni­cació entre aquests tres països.

No n’hi ha hagut prou ara?

És evi­dent que érem total­ment empàtics amb les ambi­ci­ons cata­la­nes quan era pri­mer minis­tre d’Escòcia, però havia de trac­tar amb la Unió Euro­pea i l’Estat espa­nyol, que tenia poder de vet a l’ingrés escocès.

Havia de ser diplomàtic...

Sí, havies de ser diplomàtic, però en els molts mítings que he fet en els últims mesos a Escòcia, 35 des del març, el que dic en el marc inter­na­ci­o­nal és que tenim noves pers­pec­ti­ves per a la inde­pendència, si mirem tot el que ha pas­sat des del 2014. Perquè el món ha can­viat! Hi ha hagut una pandèmia, el Bre­xit, una Europa més calenta… Així que hi ha noves pre­gun­tes que ha de res­pon­dre el movi­ment inde­pen­den­tista, i altres que no. Ara no hi ha neces­si­tat que Escòcia sigui diplomàtica amb Espa­nya… Per què? No tinc ni idea de per què Nicola Stur­geon pensa que és una bona idea tro­bar-se amb l’ambai­xa­dor espa­nyol com ha fet aquests dies, ell no pot fer res ara. Gover­nar amb visió va d’això. No espero pas que algun dia a Cata­lu­nya ningú sacri­fi­qui ni la més mínima cosa en favor de la inde­pendència d’Escòcia, jo tam­poc ho faria, i tam­poc amb Irlanda. No obs­tant, la majo­ria de coses que hauríem i podríem fer junts, lluny de ser dolen­tes, serien bones per a la causa de l’altre. Així que ara ho veig més com una opor­tu­ni­tat que el que havia estat: és cru­cial. A Irlanda, sobre­tot pel que va pas­sar de la lluita armada i vio­lenta, fa vint anys el Sinn Féin tenia el 2% de suport. Els 25 anys de procés de pau són cru­ci­als, perquè la violència ho feia total­ment inac­cep­ta­ble per a la gent. Ara Irlanda té el pri­mer líder del Sinn Féin en cent anys. I al nord ha estat el par­tit més votat en les últi­mes elec­ci­ons i té un govern enca­mi­nat cap a la república.​En ter­mes de les seves ambi­ci­ons, si entrem tots tres al ring tenim més pos­si­bi­li­tats de vèncer si coo­pe­rem.

Seria bo impul­sar referèndums també a Cata­lu­nya i Irlanda l’any que ve, com a Escòcia?

És prou difícil fer un sol referèndum com per mirar de sin­cro­nit­zar-ne tres! L’SNP està dient a la gent que hi haurà un referèndum l’octu­bre de l’any que ve, però no crec que s’ho cre­gui.

I vostè ho creu?

Jo crec que n’hi podria haver un si es fes una cam­pa­nya ade­quada, i tant! Perquè el Par­tit Con­ser­va­dor està afe­blit i divi­dit per la crisi econòmica i política, així que és un moment excel·lent per forçar la màquina, tot i que no crec que l’SNP ho faci. Però posem que hi ha un referèndum el 2023: si passa, no veig Stur­geon dient que el farà si es fa a Cata­lu­nya i Irlanda.

Però creu que hi ha la pos­si­bi­li­tat d’arri­bar a un acord com vostè?

Si ho for­cen i es com­pro­me­ten en una cam­pa­nya amb inter­venció par­la­mentària, sí. Però no han fet res, i això és dia a dia! En un con­text de crisi política i econòmica, un par­la­ment que no fun­ci­ona és un pro­blema, i tres dipu­tats de vora 50 ho podrien posar tot cap per avall. El nou pri­mer minis­tre no sap què pas­sarà amb la Cam­bra dels Comuns, i això com­bi­nat amb acció popu­lar, acci­ons diplomàtiques... podrien forçar el Regne Unit a un referèndum.

Supo­sem que no hi hagi un acord. Escòcia l’hau­ria de fer igual­ment?

El pro­blema d’això és obvi: Stur­geon ja ha dit que recor­rerà al Tri­bu­nal Suprem del Regne Unit, i no és el lloc per deba­tre això. Està inten­tant argu­men­tar un cas de dret inter­na­ci­o­nal sobre el dret a l’auto­de­ter­mi­nació, la sobi­ra­nia de les naci­ons, en un tri­bu­nal intern que només inter­pre­tarà la part de la legis­lació interna. Així que per­drem. Si real­ment vols gua­nyar en un tri­bu­nal, pri­mer aprova una llei i ja hi tens impli­cat un Par­la­ment democràtic, i molta gent des­a­fi­ant els tri­bu­nals.

No hi con­fia gaire...

Jo no seria opti­mista sobre les opor­tu­ni­tats en aquest cas, tot i que res em faria més feliç que estar equi­vo­cat.

Si al final Escòcia vota per la inde­pendència, diria que sí aquesta vegada?

N’estic con­vençut.

Per què va dir no el 2014?

Perquè vam començar la cam­pa­nya al 30%; ara la començaríem al 50%. I el món és dife­rent, i la gent ha aga­fat experiència, la banda del no no pot dir que si surt sí que­da­rem fora d’Europa.

El ‘Bre­xit’ serà clau…

No és la raó fona­men­tal. Més que el Bre­xit, ho és la situ­ació econòmica, que s’està movent de manera del tot deci­siva. Tenim una crisi econòmica greu a causa de la inflació dels recur­sos: el preu de la gaso­lina, del gas, del men­jar, tot està pujant… i quin país té petroli, gas? Fins a deu vega­des més del que neces­si­tem poten­ci­al­ment! I ener­gia reno­va­ble, i prou aigua per evi­tar que Europa cremi… Els recur­sos estan adqui­rint una enorme importància, molta més que abans. Si som capaços de comu­ni­car el mis­satge que el país té els seus, és molt més fàcil. Jo era eco­no­mista abans d’entrar en política, i el més intel·ligent que m’han dit mai, el meu cap lla­vors, és que per a molta gent tot allò que costa més d’un milió és sim­ple­ment un gran número.

El govern espa­nyol no per­met un referèndum perquè segons la Cons­ti­tució l’Estat espa­nyol és indi­vi­si­ble, però la Union Act britànica del 1707 també par­lava d’“uni­tat per sem­pre”. Seria il·legal la inde­pendència d’Escòcia?

No hi ha referèndums legals o il·legals. Hi ha referèndums accep­tats o no accep­tats. Des­criure qual­se­vol con­sulta democràtica com il·legal és un abús del llen­guatge. Totes les revo­lu­ci­ons són legals després d’haver-se produït. Mirem el cas dels Estats Units, la decla­ració d’inde­pendència, d’acord amb el govern anglès, era il·legal en l’època, però després del fet va ser legal... No hi ha lega­li­tat o il·lega­li­tat en dret o política inter­na­ci­o­nal: si s’accepta un fet hi ha reco­nei­xe­ment, i si no, no.

Té relació amb els par­tits cata­lans? El govern català està nego­ci­ant amb l’espa­nyol, de moment sense grans resul­tats. Creu que és una bona estratègia?

No és feina meva dir què ha de fer Cata­lu­nya o no; a més, aquests dies m’he reu­nit amb tots dos par­tits del govern. Tu has de pro­var totes i cadas­cuna de les vies democràtiques... Jo em vaig embar­car per la causa del referèndum del 2014, i no vam poder arri­bar a la inde­pendència perquè la gent no ho va votar, què hi farem… Els líders no podem garan­tir l’èxit del pro­jecte que estem empre­nent, però el que hem de garan­tir a la gent és que, sigui quina sigui l’estratègia en què ens embar­ca­rem, poten­ci­al­ment sigui gua­nya­dora. I que si la gent vota per ella, l’acon­se­guiràs.

Està dema­nant uni­tat?

No hi ha res dolent en el fet que hi hagi diver­sos par­tits a favor de la inde­pendència, pot ser un avan­tatge. Està bé per a la gent que hi hagi vari­e­tat en els punts de vista, però quan arribi el moment de la decisió cal una cam­pa­nya uni­fi­cada. Un cop tens la teva estratègia fixada, i el punt de decisió està fixat, en forma d’elec­ci­ons o de referèndum, lla­vors la gent s’ha d’unir per la causa inde­pen­den­tista des de par­tits dife­rents.

Alex Salmond: “Feu què feu, no abandoneu a mitjan camí”

Entrevista a l'ex-primer ministre escocès, convidat internacional a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada · Alex Salmond ha comparat els camins cap a la independència de Catalunya, Irlanda i Escòcia

Esperança Camps Barber

20.08.2022 

L’ex-primer ministre escocès, Alex Salmond, ha estat el convidat internacional de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Salmond hi ha pronunciat una conferència titulada “El dret a la independència”, amb el subtítol: “Tres nacions, una causa”, on ha fet paral·lelismes entre els processos d’independència de Catalunya, Escòcia i Irlanda. Com a mostra, la frase amb què va acabar el col·loqui posterior: “Com a polític, no pots deixar que la gent pugi dalt de la muntanya i després deixar-los que caiguin.”

Quan era primer ministre, Salmond va ser l’artífex del referèndum d’independència del 2014. Actualment, és fora del Partit Nacional Escocès que va dirigir, i amb la nova formació, Alba, va quedar fora del parlament a les darreres eleccions. Així i tot, continua essent un referent per a un sector molt ample de l’independentisme. Un exemple d’això és la gran expectació que ha aixecat la seua presència a Prada.

Fem l’entrevista al casal Pau Casals, seu de la Universitat Catalana d’Estiu. Alex Salmond és atent amb els mitjans de comunicació que durant tot el cap de setmana han anat entrevistant-lo amb el temps molt taxat. És atent i professional a l’hora de transmetre el seu pensament polític i fixar-ne les principals idees.

No és gens explícit quan parla de la seua successora, Nicola Sturgeon, per qui sent una evident animadversió. Només diu que espera que tingui un pla per a afrontar el no del govern britànic al referèndum. Quan li hem preguntat sobre el procés català, Salmond ha posat molt d’èmfasi a la necessitat de tenir un pla per a l’endemà.

—Hi haurà referèndum a Escòcia el 19 d’octubre de 2023?

—[Riu] Això espero! Però per a obtenir un referèndum cal guanyar-lo, no regalen res. I per a aconseguir un referèndum l’any vinent cal tenir una campanya política, parlamentària, popular i diplomàtica sostinguda per a pressionar el govern del Regne Unit. La meva visió és que pot reeixir perquè el govern del Regne Unit és molt feble. Però cal tenir la campanya per a guanyar el referèndum. No crec que la Cort Suprema del Regne Unit el garanteixi. Però una campanya política sostinguda podria obtenir aquest referèndum, per això espero, desitjo, que hi haurà un referèndum. Certament, el referèndum l’ha promès la meva successora. Li prendré la paraula.

—Si el govern britànic i la Cort Suprema diuen ‘no’, el referèndum s’ha de fer igualment?

—En política, és millor lliurar les batalles l’una darrera l’altra, en compte d’ajuntar-les totes i lliurar-les totes alhora. En una cursa de cavalls, has de saltar les tanques l’una rere l’altra. Si intentes saltar-les totes a la vegada, cauràs. Cal pressionar el govern del Regne Unit. De vegades, quan llegeixo a la premsa de Catalunya com es parla del pacte, de l’acord d’Edimburg del 2012 per a fer el referèndum, fa l’efecte que era una cosa de pensament màgic. Com si un dia el govern del Regne Unit, tan amistós i tan educat i amable i gentil, decidís que Escòcia havia de tenir un referèndum… No va anar així. Va costar trenta anys i molt d’esforç i planificació forçar el govern del Regne Unit a acceptar que s’havia de fer el referèndum. Per tant, no s’ha d’acceptar mai un ‘no’ per resposta. No l’accepteu! Heu d’involucrar-vos en una campanya política per fer-los canviar d’opinió, perquè teniu la democràcia i el dret del vostre cantó. La meva successora ha dit que anirà a la Cort Suprema per intentar de tenir un referèndum aprovat. Però la meva visió és que no és probable que la Cort Suprema ho accepti. Com el Tribunal Constitucional espanyol no ho faria per Catalunya. Per això no estic d’acord amb això, crec que primer cal passar-ho pel parlament, després t’ho poden discutir als tribunals, però això és un tema diferent, i és un procés amb més probabilitat de reeixida que no pas anar a la Cort Suprema del Regne Unit a demanar permís.

—El govern espanyol no va permetre el referèndum del 2017, però sí que es va fer. El cas escocès és semblant? Es podria agafar la via de la unilateralitat?

—En el cas de no poder fer el referèndum l’any vinent perquè no s’ha persuadit el govern del Regne Unit, serà la Cort Suprema del Regne Unit qui haurà de decidir. La primera ministra ha dit que les eleccions plebiscitàries poden ser un bon moviment i poden reeixir. Però cal lluitar com un únic moviment per la independència. No té molt de sentit tenir unes eleccions en què hi ha més d’un candidat que cerca el mateix seient. Seria convocar la derrota. Hauríem de lluitar units i hauríem de comptar el nombre de seients i no de vots, cosa que s’ha suggerit. En aquestes circumstàncies, encara caldria afrontar després el fet que el govern del Regne Unit diria: “Nosaltres no reconeixem això, no en fem cas.” I què fas? Tornes a cercar un mètode d’imposar-li al govern la voluntat de la gent, de manera que si el govern diu “no”, la gent ha de dir “sí”, i han de trobar la manera d’empènyer-los a acceptar el món democràtic. Aquesta és la clau, aquest és el pla.

—Us preguntava per la via de la unilateralitat.

—En 2012 vaig trobar una manera de persuadir el govern del Regne Unit per a accedir a un referèndum. I en 2017 els dirigents catalans no van trobar la manera de fer que el govern espanyol acceptés un referèndum. Si depengués d’unes eleccions plebiscitàries a Escòcia el 2024, per exemple, caldria trobar una manera, saber què cal fer després de les eleccions plebiscitàries. Què faràs l’endemà? Els dirigents no poden garantir la victòria. Això depèn de la gent. Però la cosa que tu has de fer és tenir el suport de la gent, i aleshores aconsegueixes l’objectiu. Per tant, ara cal tenir una estratègia que pugui reeixir. Però, com he dit abans, saltem les tanques a mesura que les trobem. Quant a Catalunya, no sé si a la gent cal dir-li què ha de fer o no ha de fer. En saben més, de la situació, que no pas jo. Jo sóc ací per dir: “Hi ha una varietat d’opcions que són els ingredients per a reeixir.” Per tant, la meva conferència és com un llibre de receptes. Hi ha molts ingredients, aquestes són les coses que pots utilitzar per fer que passin coses. Cal triar quines són les més apropiades. Però s’han de trobar armes democràtiques. En definitiva, és això. Armes democràtiques que fan que l’estat retrocedeixi. Com que moltes vegades a Catalunya, Escòcia i Irlanda, aquests vint-i-cinc anys, ens hem mogut cap a la democràcia, la pau i la no-violència, hem de trobar el mètode democràtic per a forçar l’estat.

—Com ara quin?

—Al Regne Unit, jo advocaria per intervencions parlamentàries com van fer els irlandesos el segle XIX. Crec que pot ser molt profitós. Tan sols requereix coratge i imaginació. Però pot reeixir. Perquè si jo fos un primer ministre conservador, que ja seria una cosa ben estranya, l’última cosa que voldria és el caos. Caos al carrer. Vagues. Caos econòmic. Caos al parlament. Això podria ser una arma gran. Mobilització popular. Les revolucions no poden succeir-se aïllades, ocorren quan passen més coses. La Revolució Francesa no va ser una revolució constitucional, va ser una revolució econòmica a més de ser una revolució constitucional. Per tant, has de triar el teu moment, el teu temps, i la teva selecció d’armes democràtiques per a oposar-te a l’estat.

—Vau fer un referèndum pactat amb el govern britànic. Es pot pactar un referèndum d’independència amb un govern que no vol que siguis independent?

—El 2014 hi hagué un referèndum acceptat, però el govern del Regne Unit no volia que Escòcia s’independitzés. Això no obstant, va accedir a fer un referèndum. Pot passar, doncs. David Cameron va ser un primer ministre formidable, molt més que Boris Johnson. Era un gegant polític en comparació amb aquest. Jo no estava d’acord amb ell, però això és una altra qüestió. Ell va accedir al referèndum perquè l’alternativa era més dolenta que el referèndum. Va pensar que si teníem un referèndum, ell en faria el seu, i no tindríem un referèndum en què Escòcia estaria a punt de guanyar. Hi hauria tres preguntes, no dues. Ell n’estava preocupat, i per això vaig accedir al referèndum. Has d’entendre al teu oponent, has de pensar millor que el teu oponent i anticipar què farà, i tu saps què faràs independentment de com acabi. I cal que ho facis quan t’embarques en qualsevol acció. Has de saber quina és la situació. Has de saber què fas, per què ho fas, què farà l’oponent, amb què et conformaràs i amb què no et conformaràs. Però, òbviament, és possible fer un referèndum acceptat, perquè jo el vaig fer!

—La senyora Sturgeon té les eines per fer això?

—Ja ho veurem!

—Quines lliçons ha après l’independentisme escocès de la via catalana?

—Quan veig jugar el Barça, no dic que haurien de fer això o allò, perquè normalment el Barça juga bé, no sempre, però normalment, i guanyarà el partit. Però quan veig jugar el meu equip, el Harts, que juga a la primera lliga escocesa, ben sovint crec que haurien de fer això o allò. És molt fàcil seure a la grada i opinar. I encara és més fàcil opinar quan el partit ja s’ha acabat i ja saps el resultat. Per tant, no sóc aquí per dir als catalans què haurien d’haver fet. Però diré això: feu què feu, no podeu abandonar a mitjan camí. T’explicaré una anècdota de Winston Churchill, un gran dirigent en temps de guerra. Li van comentar una cosa sobre el seu successor, quan els francesos i els britànics van envair el canal de Suez i els americans van refusar de posar-se al seu costat, cosa que va ser una gran humiliació, i Churchill va dir: “Jo mai no hauria començat això, però si ho hagués començat, ho hauria acabat.” Per tant, feu què feu heu d’acabar la feina. No podeu dir a mitjan camí que heu canviat d’idea.

—Creieu que Londres faria la mateixa que Madrid si Escòcia intentés un referèndum unilateral?

—El govern britànic d’ara se sembla més a l’espanyol que no el govern britànic del 2014. Passi què passi, no crec que això sigui possible, però cal esperar que l’estat farà servir tot el seu armament, totes les eines que té. El 2017 jo feia un programa a Londres i vaig seguir molt de prop què passava el Primer d’Octubre i va haver-hi una enorme resposta, un gran interès, de la gent de Londres. La reacció era hostil envers Espanya, perquè no pots pegar a pensionistes que volen votar o arrossegar una senyora escales avall, això no era acceptable. Però per la raó que sigui els dirigents catalans no van ser capaços de transformar aquest sentiment majoritari de les democràcies en un suport oficial a la seua causa. Només el primer ministre de Bèlgica, Michel, va dir que això no podia ser, mentre els altres primers ministres callaven. El sentiment popular no es va traduir en suport polític i crec que això és una gran lliçó per a Escòcia i per a Catalunya. Hem de ser més hàbils a traduir els sentiments positius internacionals en pressió dels estats internacionals.

THE RIGHT TO INDEPENDENCE by ALEX SALMOND (20.08.2022)

 

DISCURS D'ÀLEX SALMOND/ALEX SALMOND SPEECH

Europe must see Scotland’s Brexit fate as unacceptable

THERE have been two fundamental shocks, turn-ups or surprises in European history in the last 1,000 years. The first was Leicester City winning the English Premier League last season. And the second was in 1297 when a rag-tag and bobtail army of Scottish peasants laid low the might of Plantagenet chivalry at Stirling Bridge.

This, it should be said, was not absolutely unique. The Flemish peasants did much the same to the French a handful of years later at Courtrai. However there is no doubt that Stirling Bridge was a turn-up for the books and the reverberations from it whistled around mediaeval Europe.

Rather like Leicester City, William Wallace came down to earth with a bump the following season at Falkirk. However, in the meantime how did he and his co-Guardian of Scotland, Andrew De Moray, celebrate their historic victory? I can see you are thinking a giant ceilidh is coming on. Well, no – they actually wrote a letter to Lübeck, the headquarters of the Hansiatic League and here I paraphrase from the Latin: “There has been a change, we are back in charge. Could we have our trading concessions back and, listen, be nice to our two merchants who are carrying this letter.”

The Hansiatic League was the mediaeval equivalent of the single marketplace and the Lubeck letter is the equivalent of the Scottish First Minister saying to today’s European Commission: “Look, we don’t like the idea of full English Brexit, we didn’t vote for it and we are not having it. We hope to be in charge soon.”

Wind the European time clock forward some 450 years, and we find a Scots gentleman, bored out of his mind tutoring a Scots nobleman, writing from Toulouse in France to his friend saying that he was starting to write a new book. The bored Scot was Adam Smith, the friend was David Hume and the book was the Wealth of Nations.

The point is that in the 18th century Scotland was at the centre of the development of European thought and the age of rationality represented by the Scottish Enlightenment ushered in both the French and American revolutions.

Wind that clock forward another century and a half. We find Scotland, 100 years ago, at the centre of European conflict. Our losses as a percentage of the population from the carnage of the Great War are only matched by those of Germany and France.

There are villages in the North East and the Highlands of Scotland where of young men of fighting age no less than half were killed or seriously injured.

And therefore more than most, we have huge interest in the peace to which Europe has contributed over the last 65 years.

The purpose of these three separate stories is to emphasis that Scotland has for a millennium been a European country. In trade, in cultural and scientific advance and development. In peace and in war Scotland has been at the heart of Europe.

Therefore to be told now that against the wishes of the Scottish people that these connections are to be severed, that we are to be reduced to the role of at best a bystander, is not just democratically unacceptable – it flies in the face of our history.

It should not just be unacceptable to Scotland – it should be unacceptable to Europe.

There are many negative things about the Brexit process. It will be intensely damaging to the United Kingdom. Brexit offers nothing but salt and vinegar, as President Tusk memorably put it.

However one of the worst aspects is how the time and effort of Europe will be preoccupied in dismantling part of the European project. What a waste when Europe’s eye should be on the challenges of the present and the future. Europe should be galvanising to repair the weaknesses in the project – a project which Robert Schuman pointed out 66 years ago will not be made all at once or in a single plan.

However, there is an aspect of Scotland’s story which should bring hope to the rest of the continent. We hear a great deal about how the established order is under siege from the forces of right-wing populism. How liberal values, progressive politics and respect for the judiciary are on the retreat across Europe, and indeed the planet.

However, in Scotland it is progressive pro-European forces who are in the ascendency. The protest against the establishment is expressed in liberal values, and the European Union for all its faults is regarded as a positive thing.

As President Juncker said himself, Scotland has earned the right to be heard. And, as he mentioned to me today, to be listened to in Brussels.

Scotland is not unique in this. In a number of countries forces of change have also emerged from the autonomist left. And yet how have European institutions responded? The answer is not well. When the reactionary vandals are at the gates of the Treaty of Rome then help from all progressive Europeans should be treasured and valued.

We need a Europe where dissent is channelled into fresh hope. We need to lift again the tattered flag of a social Europe. We need to fuel once again the idealist vision that propelled Maurits Coppieters himself – where self-determination of peoples, linguistic and cultural diversity, peace and democracy, could all find a home in a united Europe.

In the coming weeks, the Government of Scotland will be publishing a paper on Scotland’s way forward. How we can maintain our European connections, how the UK could accommodate this without countermanding to the Brexit process across England.

What we need now from the rest of this continent is not just goodwill and encouragement. We need vocal support and the realisation that we have to turn the tide away from all that Brexit represents if we are to build a European home with room for all its nationalities.

Or as Hamish Henderson once put it, in his great anthem, Freedom Come All Ye:

So come all ye at hame wi Freedom

Never heed whit the hoodies croak for doom

In your hoose a’ the bairns o Adam

Can find breid, barely-bree and painted room.

BREXIT AND CATALONIA

Brexit has become a colossal earthquake. It has provoked that two key events that occurred a few days later went almost unnoticed. I refer to the presentation of the EU Global Strategy document and the powerful NATO Warsaw summit. Both events seemed to concentrate much attention, until the unexpected outcome happened.

One of the key outcomes was Scotland's. If Brexit won by 51,9% in the whole UK, by nations, the reality was very different. In England (53,4%) and Wales (52.5%) Brexit triumphed, while in Scotland, with a brutal 62%, and in Northern Ireland (55.8%), Bremain won.

The Scottish result, needless to say, was the most striking. Less than two years after the referendum of self-determination, won by unionist, largely using the argument of fear and international isolation, the new scenario dooms Scotland to exit from EU, if it continues within the UK. A clear example of minorisation, since the democratic will of the Scottish Nation may end up being totally ignored.

Naturally, Scottish FM, Ms. Nicola Sturgeon considered this scenario totally unacceptable, and added that the possibility of a new indyref was worth to be studied carefully, taken into account the departure of the UK from the EU. And not only that, since she rushed to move to Brussels and met with two of the most important European politicians: the President of Parliament, and eternal chameleon, Martin Schulz, and the controversial and increasingly critized, President of the European Commission, Jean-Claude Juncker. In both cases she was received under a barrage of camera flashes that reached a worldy coverage. Ms Sturgeon, however, failed to meet with President of the European Council, Donald Tusk, who claimed scheduling problems.

Sturgeon proposed that, temporarily, until a new indyref takes place, a “Greenland in reverse” solution deserved to be analyzed. By this, she was referring to the fact that Greenland, an autonomous territory of Denmark, a EU member state, decided to get out, and since 1985, Greenland, even though under Danish sovereignty, is considered an EU associated territory. Thus, Scotland would remain a member of the EU, and at the same time, until a second indyref takes place, continue to be part of a non EU member UK.

This proposal and, in general, all the fuss that generated the Scottish theme, triggered all the alarms of the Spanish government, who show its fully opposition to this proposal, and particularly to the fact that Scotland remains in the EU once UK exited from it. The reason is obviously that this proposal opens a wide open door for the Catalonia case.

It must be stressed that the proposal of Scotland EU membership, received a surprisingly friendly reception in certain European circles: in France, Germany and Poland in particular. I do not mean official reactions at the highest level, but in certain political circles, in academic and research institutes. Something totally unexpected, showing that European politics is a game where pragmatism dominates well above the legal texts, considered by others as untouchables, almost sacred.

As expected, Scotland politicians resorted to the well-known argument, used in the Kosovo case, stating that its case is unique and not applicable to other cases, so as to disassociate themselves from the case of Catalonia, trying to avoid the more than certain Spanish veto to Scotland EU membership. A veto, however, that will never take place, because Spain is unable to veto anything in Europe once the major European partners are opposed, that is, without its permission.

In short, Brexit has opened a huge door for Catalonia. Probably the most significant impact is in a psychological scale. What seemed impossible is possible. It is a lesson that we must learn and remember. Catalonia President, Carles Puigdemont, proved right when he declared previously to the referendum day, that Catalonia must follow very close the campaing because it opened many expectations. 

GO SCOTLAND GO!

Alex Salmond's letter to the Scottish people

In these final hours of this historic campaign I want to speak directly to every person in this country who is weighing up the arguments they have heard.

I have no doubt people in Scotland will look past the increasingly desperate and absurd scare stories being generated daily from Downing Street. These have no place in a sensible debate.

So in these last days of the greatest campaign Scotland has ever seen, I want to ask you to take a step back from the arguments of politicians and the blizzard of statistics.

For every expert on one side, there is an expert on the other.

For every scare tactic, there is a message of hope, opportunity and possibility.

The opportunity for our parliament to gain real job-creating powers, the ability to protect our treasured National Health Service and the building of a renewed relationship of respect and equality with our friends and neighbours in the rest of these islands.

But for all that, the talking is nearly done.

The campaigns will have had their say.

What’s left is just us – the people who live and work here.

The only people with a vote. The people who matter.

The people who for a few precious hours during polling day hold sovereignty, power, authority in their hands.

It’s the greatest, most empowering moment any of us will ever have.

Scotland’s future – our country in our hands.

What to do? Only each of us knows that.

For my part, I ask only this.

Make this decision with a clear head and a clear conscience.

Know that by voting Yes, what we take into our hands is a responsibility like no other – the responsibility to work together to make Scotland the nation it can be.

That will require maturity, wisdom, engagement and energy. And it will come not from the usual sources of parties and politicians but from you – the people who have transformed this moment from another political debate into a wonderful celebration of people power.

Does every country make mistakes? Yes.

Are there challenges for Scotland to overcome? Undoubtedly.

But my question is this – who better to meet those challenges on behalf of our nation than us?

We must trust ourselves.

Trust each other.

In Scotland we’ve always had the wealth, the resources and the talent.

We know that with independence we would immediately be in the top 20 of the richest countries in the world.

But what has emerged in this campaign is something very new.

It has changed Scotland forever. I have met it in every community I have been in the last weeks.

Confidence.

Belief.

Alex Salmond, Primer Ministre d'Escòcia

PAPANATES ....

El meu desig hauria estat titular aquest post Si els fills de puta volessin ...Un titular ben cridaner, que és el que realment atrau l'atenció. Finalment no he fet cas al meu dimoniet interior i sí al meu Maquiavel (que no angelet) interior, i ha sortit el títol que ha sortit... 

Anem a pams. Ja vaig escriure fa unes quantes setmanes, fins i tot mesos, que el front mediàtic seria clau en el procés polític que estem vivint i que ens portarà, sense cap mena de dubte, a una victòria espatarrant el 9N. 

Aquests dies, concretament el passat cap de setmana, hem assistit a un exemple claríssim d'això. L'estratègia espanyolista consisteix en la doctrina del xoc, del terror, per tal d'impedir que els catalans i les catalanes ens moguem i decidim com a un poble sobirà. Això ja està ben clar i ben establert. Una part molt important d'aquesta estratègia és la de la seva suposada victimització, és a dir, la de presentar-se com a víctimes d'una suposada persecució per part de l'independentisme. Ho vam veure clarament, amb el cas de l'impresentable Navarro i ara ho hem tornat a veure amb el cas de Cardedeu. Els espanyols no es cansen en muntar pseudo-notícies per fer-se un forat en les notícies i per lluitar per monopolitzar les tertúlies i d'aquesta manera eixugar el seu desavantatge entre la ciutadania. De retop, aconsegueixen quelcom cabdal: evitar que parlem dels beneficis de la Independència, per centrar-nos en el mal rotllo. Fixeu-vos com tots els tertulians de Fatxanet, utilitzen la mateixa estratègia, monopolitzar el debat en el mal rotllo, fins i tot saltant-se les normes de la tertúlia i buscant el titular que immediatament apareixerà en el diari digital de torn "Picabaralla entre A i B a Rac1 o a Catalunya Ràdio". És aquesta l'estratègia que busquen, la polarització ad infinitum per evitar parlar de la Catalunya independent immediata.

El problema, però, no és aquest. Ells fan el seu paper. I si jo estic escrivint ara això, és que l'estan fent bé. El problema és dels papanates. Els papanates, són precisament aquells que els fan el joc. Aquells que no veuen que si els espanyols parlen de simulacres al.lucinants, no contesten amb l'argument que per exemple aquest mateix cap de setmana passat a Espanya hi ha hagut un homenatge a la terrible Legió Cóndor, que no va fer precisament simulacres, ans més aviat, va omplir de centenars de milers de morts moltes ciutats i pobles. I el democràtic govern espanyol no l´ha prohibit. I els papanates no lliguen una cosa amb l'altre. 

Segon exemple. Ahir, els mitjans catalans haurien d'haver destacat la gran victòria d'Alex Salmond en el debat televisiu amb el seu adversari unionista. Més d'un 71% dels enquestats van afirmar que el líder independentista es va imposar clarament. Però no, els papanates, això de l'anglès, encara els costa una mica i sempre opten per recórrer a allò més suat, cutre i caspós que és omplir pàgines, vídeos o bites amb la darrera espanyolada. Em posen dels nervis.

En el fons, i si em permeteu un símil taurí, els papanates es comporten com els toros. Quan els espanyols branden la capota vermella, s´hi llencen de cap, s´hi abraonen, que diria el clàssic. 

Si se n´ha de ser de sòmines. Per sort, els catalans i les catalanes valem molt més que els papanates. 

Tenim un 11S excepcional per endavant per preparar un 9N encara més estratosfèric. Anem molt per davant dels nostres enemics. I la victòria és nostra i el nostre únic deure és fer-la encara més gran, encara més rotunda, encara més espectacular, encara més contundent i sobretot encara més incontestable. 

Dediquem-nos-hi amb cos i cap. I deixem que Maquiavel ens aconselli què fer amb els díscols que, pobres desgraciats, gosin o intentin tocar-nos el que no sona. 

FER EL RIDÍCUL AL MÓN*

Els darrers dies el govern espanyol no para de rebre disgustos. Fins i tot s’ha convertit en l’ase dels cops en el Parlament escocès, on el Primer Ministre Salmond li ha cantat les quaranta. Per cert, en el proper article del mes de gener parlarem del White Paper  sobre la Independència d’Escòcia, que fa pocs dies es va fer públic i que en aquests moments estic llegint amb molt d’interès.

 Ara, em limitaré a fer un seguit d’observacions sobre com està el front exterior. Abans, però, deixeu-me que dediqui unes breus paraules al recentment traspassat Nelson Mandela. Font d’inspiració del propi President Obama, Mandela ens mostra el camí cap a la Llibertat, per fer possible el que sembla impossible. I sobretot com conciliar la fermesa en els propis plantejaments amb un respecte envers els que tu derrotes, sempre i quan hi hagi un profund reconeixement dels abusos comesos, per part de tothom, primer pas cap a una reconciliació. Els polítics catalans, i els seus màxims dirigents, haurien d’emmirallar-se en Mandela. Només, repeteixo, la fermesa en les pròpies idees, garanteix arribar a aconseguir l’èxit esperat. I rebaixar-les és un mal negoci, perquè també es rebaixa la dignitat. L’única garantia indispensable és saber on vols arribar. Sense això no hi ha res que valgui la pena. Mandela ho va tenir molt clar, on volia arribar, i va emprar totes les estratègies al seu abast per arribar-hi. I ha mort com un autèntic Pare de la Nació, envoltat d’amor que ben segur l’allunya de tot el patiment que durant dècades va viure. Una mort dolça, si és que les morts dolces existeixen. Descansa en pau, germà.

Dit això tornem a la nostra realitat menys èpica, si més no de moment. Quan veus gegants com en Mandela, i després baixes el nivell, i te les heus amb tipus com el Mariano Rajoy o qualsevol altre, no pots més que pensar, “Déu meu, què he fet jo per merèixer aquest càstig”, i et vénen unes ganes boges de fotre el camp el més aviat possible. És com baixar de nivell.

El govern i la diplomàcia espanyola s’estan esforçant per tancar totes les portes a la independència de Catalunya en l’àmbit internacional. Els dos darrers viatges del President Mas a l’estranger, a Israel i a l’Índia, han estat uns èxits incontestables, i han vista com la diplomàcia espanyola (ministres, secretaris d’estat, ambaixadors) o bé es cobrien de glòria amb les seves declaracions o bé protagonitzaven episodis delirants per boicotejar els contactes bilaterals de Catalunya amb aquests països. 

La campanya de boicot ja no es limita a la UE, ara també arriba a l’OTAN, i segurament a altres instàncies, com la pròpia ONU. Passa, però, que ja han fet tard. La marxa del Poble Català cap a la independència és inexorable. I caldrà que sigui el més ferma i decidida possible.

Com Nelson Mandela ens van ensenyar.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 31, DESEMBRE 2013)