Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris NELSON MANDELA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris NELSON MANDELA. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 de desembre del 2013

FER EL RIDÍCUL AL MÓN*


Els darrers dies el govern espanyol no para de rebre disgustos. Fins i tot s’ha convertit en l’ase dels cops en el Parlament escocès, on el Primer Ministre Salmond li ha cantat les quaranta. Per cert, en el proper article del mes de gener parlarem del White Paper  sobre la Independència d’Escòcia, que fa pocs dies es va fer públic i que en aquests moments estic llegint amb molt d’interès.
 Ara, em limitaré a fer un seguit d’observacions sobre com està el front exterior. Abans, però, deixeu-me que dediqui unes breus paraules al recentment traspassat Nelson Mandela. Font d’inspiració del propi President Obama, Mandela ens mostra el camí cap a la Llibertat, per fer possible el que sembla impossible. I sobretot com conciliar la fermesa en els propis plantejaments amb un respecte envers els que tu derrotes, sempre i quan hi hagi un profund reconeixement dels abusos comesos, per part de tothom, primer pas cap a una reconciliació. Els polítics catalans, i els seus màxims dirigents, haurien d’emmirallar-se en Mandela. Només, repeteixo, la fermesa en les pròpies idees, garanteix arribar a aconseguir l’èxit esperat. I rebaixar-les és un mal negoci, perquè també es rebaixa la dignitat. L’única garantia indispensable és saber on vols arribar. Sense això no hi ha res que valgui la pena. Mandela ho va tenir molt clar, on volia arribar, i va emprar totes les estratègies al seu abast per arribar-hi. I ha mort com un autèntic Pare de la Nació, envoltat d’amor que ben segur l’allunya de tot el patiment que durant dècades va viure. Una mort dolça, si és que les morts dolces existeixen. Descansa en pau, germà.

Dit això tornem a la nostra realitat menys èpica, si més no de moment. Quan veus gegants com en Mandela, i després baixes el nivell, i te les heus amb tipus com el Mariano Rajoy o qualsevol altre, no pots més que pensar, “Déu meu, què he fet jo per merèixer aquest càstig”, i et vénen unes ganes boges de fotre el camp el més aviat possible. És com baixar de nivell.

El govern i la diplomàcia espanyola s’estan esforçant per tancar totes les portes a la independència de Catalunya en l’àmbit internacional. Els dos darrers viatges del President Mas a l’estranger, a Israel i a l’Índia, han estat uns èxits incontestables, i han vista com la diplomàcia espanyola (ministres, secretaris d’estat, ambaixadors) o bé es cobrien de glòria amb les seves declaracions o bé protagonitzaven episodis delirants per boicotejar els contactes bilaterals de Catalunya amb aquests països. 
La campanya de boicot ja no es limita a la UE, ara també arriba a l’OTAN, i segurament a altres instàncies, com la pròpia ONU. Passa, però, que ja han fet tard. La marxa del Poble Català cap a la independència és inexorable. I caldrà que sigui el més ferma i decidida possible.

Com Nelson Mandela ens van ensenyar.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 31, DESEMBRE 2013)

dimarts, 10 de desembre del 2013

HI INSISTEIXO, EL FRONT MEDIÀTIC

Ahir vaig acabar el dia veient-ho clar. El perill, com deia Joan Peiró, és a la reraguarda. El perill amagat, traidor, covard, pusil.lànime, derrotista, intoxicador. Diguem-ho clar: entre les tertúlies de TV3 pel matí i, encara que amb una audiència molt menor, però amb molta més mala llet, les del Cuní al vespre, els mitjans de comunicació nostres, estan intentant fer-nos el llit. Estan intentant capgirar l'opinió dels catalans i les catalanes, cosa que seria legítima fins a cert punt, a no ser, i aquí és on es troba la meva indignació, que sempre, sistemàticament, és cap a la mateixa direcció, cap a un reforçament de l'unionisme, de la catalanofòbia.
S'està arribant a extrems verament ridículs. Ahir a aquest despropòsit amb potes, aquest homenatge a la megalomania d'un home que es pensa que es Déu a la terra, que és 8aldia, un dels tertulians va fer la quadratura del cercle. Em refereixo a J.J.López Burniol, que va gosar comparar la figura de Mandela amb la unitat d'Espanya. Al.lucinant oi? Segons aquest individu, que amb el seu to notarial sembla que sedueix d'allò més, Mandela ens demostra que es pot arribar a pactar amb el teu més odiat enemic, i que llavors, en el cas del problema Catalunya-Espanya, se suposa, també hauria de ser possible arribar a un acord, i resoldre-ho en algun tipus de reforma constitucional arregladeta, i vinga tothom a menjar els torrons i les neules i qui dia passa any empeny.
Passa, que a diferència del cas africà: 

1. els espanyols no reconeixen que existeixi un poble català com a subjecte polític amb plens drets, inclòs, naturalment, el dret a l'autodeterminació. Aquest petit detall, és la clau de tot plegat. Per negociar amb el teu enemic, l'has de reconèixer. I això els espanyols no ho han fet. Ni ho faran. Si Mandela aixequés el cap simplement diria, que aquests espanyols, estan bojos.

2. els espanyols no tenen cap mena d'intenció de negociar res, més enllà d'algunes petites reformes que no seran més que pedaços que no resoldran l'statu quo i que continuaran ofenent la diginitat del poble català.
3. Si no et reconeixen, no existeixes. Si no existeixes, no pots decidir.

4. els espanyols parteixen d'una missió històrica que és la de sotmetre els catalans, espoliar-los i, com deia Ortega, amb la conllevància, anar-los assimilant. Darrerament hem assistit a dos episodis que no es poden descriure més que com experiments de laboratori al respecte: la destrucció de la immersió lingüística a les Illes, i la desaparició de Canal 9 al País Valencià. El problema d'aquestes missions històriques és que poden acabar de cop, com els va passar amb els Països Baixos, Portugal, a l'Amèrica Llatina, a Filipines, a la Guinea Equatorial....

5. Els espanyols parteixen de plantejaments supremacistes, segons els quals hi ha llengües de primera i llengües de segona, hi ha pobles i subpobles (llegiu les sentències del Tribunal Constitucional), naturalment, equiparar aquests plantejaments amb els de Mandela, és no només incorrecte, sinó una manipulació brutal, indigna, de la història.

6. Algú ha vist per enlloc de l'actuació dels espanyols, cap engruna de voluntat de crear comissions de la veritat i la reconciliació, que va ser la clau de volta de l'èxit de Mandela? Oi que no? Perquè no existeix ni se l'espera. Ben bé al contrari, cada dia que passa la catalanofòbia, atiada pels mitjans de l'odi, és més gran i més descarada. En la cultura política espanyola, respecte a Catalunya, només existeix el trágala
7. En definitiva, l'actitud de Mandela, com a polític és totalment antagònica a la dels espanyols respece Catalunya. En ell l'enemic era fonamentalment un altre jo. En el cas dels espanyols, els catalans no som un altre nosaltres, sinó que simplement, no som. L'únic que hi ha és un govern autonòmic, que com a tal està subordinat a la constitució. Catalunya és únicament una comunitat autonòmica, i s'ha de sotmetre a la llei suprema que la va crear que no és altra que la Constitució, i que pot ser modificada sense tan sols la seva intervenció. No hi ha reconeixement de l'existència del poble català.
És això el que realment deia Mandela? 

La pregunta realment clau és si sabrem, els catalans i les catalanes, sobreposar-nos a aquests intents mediàtics de capgirar un procés que va clarament cap a la nostra Independència?  No tinc cap dubte que sí. És una pregunta retòrica, però que cal fer-la i cal respondre-la, perquè ho tinguin clar qui ho ha de tenir clar.

I no només ens sobreposarem. Si no que a més a més, tindrem, tenim de fet, memòria.