LA CAIXA: NINGÚ NO N'HA DE DIR RES?

Aquestes darreres setmanes estan passant coses molt grosses a l'entorn de la primera entitat privada del país. És a dir La Caixa. I malgrat això, sembla que els mèdia catalans no mostren cap interès per esbombar-ho. Estrany, oi? Anem a pams.

El 22 de juny, quan tots ens preparàvem per la revetlla, van desaparèixer 110 anys d'història. Va passar en només tres hores. En concret, va desaparèixer La Caixa, com a caixa d'estalvis, i en el seu lloc es va constituir la Fundació Bancària La Caixa, que, com el seu nom indica, és una Fundació. Va ser un harakiri en tota regla. Més enllà dels cercles especialitzats, algú n'ha parlat? Ha estat objecte de debat en les tertúlies? Em sembla que no. Si no vaig errat, la nova Fundació és la tercera del món en fons propis.   

La Fundació tindrà com a objecte la gestió de la seva importantíssima Obra Social mentre que la gestió dels negocis es vehicularà a traves de Criteria Caixaholding, un holding empresarial que controla al 100%. 

Aquest holding, al seu torn controla Caixabank, que és un banc, i una cartera industrial i immobiliària molt important. Actualment, Criteria controla el 60,5% de Caixabank, però és previst que disminueixi fins al 55%, fet que no és ben vist per alguns sectors.

La creació d'aquest nou conglomerat, o la seva reconversió respecte l'anterior, ha donat lloc a un ball d'altes i baixes, de nomenaments en les diferents instàncies. Alguns dels quals són força interessants o força indicatius. 

Així, la instància podríem dir que superior, el Patronat de la Fundació està compost per un seguit de personatges alguns dels quals força coneguts:

Hi trobem des del seu President, i home fort, Isidre Fainé, passant pel multimilionari mexicà Carlos Slim; el president de Telefónica, Cèsar Alierta; Javier Godó; el tertulià somnífer Juan José López Burniol; l'exconseller d'Economia, Francesc Homs, un espanyolista recalcitrant i enemic declarat d'Artur Mas, per cert; l'ex-Abertis, Salvador Alemany, i  president del CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement), nomenat, precisament, per Artur Mas, o Javier Solana, entre d'altres. 

És significatiu que en la foto que es va difondre del nou Patronar,
els dos patrons espanyols, Alierta i Solana, són els que flanquegin Fainé

Un cop nomenat el Patronat, el 30 de juny va saltar una altra notícia bomba, com era el cessament del fins llavors número 2 de Caixabank, el vicepresident i conseller delegat Joan Maria Nin. Malgrat la rellevància de la notícia, és de destacar que la seva repercussió mediàtica va ser més aviat modesta, fet altament sorprenent. Segons sembla les relacions entre l'1 i el 2, és a dir, entre Fainé i Nin, no eren gaire bones. Però el que crida l'atenció és que l'estrella emergent que es beneficia de la marxa de Nin és Gonzalo Gortázar, que passa a ocupar el càrrec de conseller delegat de Caixabank, mentre que la vicepresidència l'ocuparà Antoni Massanell. En aquests canvis, s'ha assenyalat que per primera vegada, un no català arribà a les instàncies més altes del grup. Gortázar, a més, hi entrà el 2009, fet que tampoc és ben vist pels directius més veterans.

De tot plegat, se'n poden treure unes conclusions:

1. Fainé, un cop eliminat Nin, que era l'únic que li podia fer ombra, acapara el poder omnímode, atès que assumeix les presidències de les tres entitats clau: la Fundació, el Hòlding i Caixabanc. Una situació que haurà de variar el 2016, que és quan, per llei, haurà de deixar algun d'aquests càrrrecs.

2. Aquesta acumulació de càrrecs ha anat paral.lel a l'operació de sostreure's de la tutela de la Generalitat. Efectivament, a diferència de la finiquitada Caixa de Pensions, que jurídicament exercia la seva tasca principalment a la Catalunya Principat, la nova entitat té en els seus Estatuts que la seva àrea d'actuació és l'Estat espanyol, de manera que la Generalitat ja no la pot condicionar. Aquesta nova situació era una obsessió per Fainé, que va viure molt d'aprop, la dimissió de Josep Vilarasau, del qual va ser la seva mà dreta durant molts anys, impulsada entre d'altres, però de forma destacada, pel llavors Conseller d'Economia, Artur Mas. Arran d'aquella experiència traumàtica, Fainé sempre ha tingut una desconfiança envers l'ara President de la Generalitat. La prova més fefaent és que la Generalitat no ha tingut pràcticament cap informació prèvia dels canvis recents i només ha pogut més que acceptar-los per la força.

Gest de submissió al nou amo?

3. Fainé ha estat des de sempre un joancarlista convençut. Era un dels pilotes oficials de l'anterior cap de l'Estat. Ara, en el context del procés cap a la Independència, encetat per Artur Mas, els espanyols el pressionen cada cop més fort perquè es posicioni clarament en contra d'aquest. No fa pas gaires dies, una de les veus mediàtiques i polítiques més destacades de l'espanyolisme, José Antonio Zarzalejos, del qual ja me n'he ocupat en aquest bloc, li va enviar un míssil en forma d'article digital, que va fer parlar molt. Li exigia que es deixés de mitges tintes i que sortís a l'arena en contra de la Independència. I és que gràcies a l'actuació de Fainé, ara els espanyols consideren que La Caixa ja és a tots els efectes una entitat d'àmbit espanyol i on la Generalitat ja no pinta res.

Paradoxalment, en el ball de nomenaments, qui ha entrat també és un gran empresari de l'Íbex 35, i que és qui més probablement s'ha definit a favor d'Artur Mas. Em refereixo, és clar a Víctor Grifols, que acaba de ser fitxat com a conseller del hòlding Criteria, una decisió que, de ben segur, no haurà agradat a Madrid.

En definitiva, l'espanyolització del grup pot arribar a ser definitiva el 2016, en funció de qui substitueixi Fainé en alguna de les seves actuals presidències. Però, segurament, abans, aquest s'haurà de mullar, sobretot de cara al 9N. En aquest sentit, es pot interpretar l'eliminació de Nin en clau política?  O plantejant-ho d'una altra manera, té la seva defenestració un origen polític? I l'entrada de destacades personalitats espanyolistes en els òrgans màxims? Segurament que haurem de deixar passar unes setmanes, per saber-ho, però, és evident que el wait and see, en aquest context, no funcionarà.

HI INSISTEIXO, EL FRONT MEDIÀTIC

Ahir vaig acabar el dia veient-ho clar. El perill, com deia Joan Peiró, és a la reraguarda. El perill amagat, traidor, covard, pusil.lànime, derrotista, intoxicador. Diguem-ho clar: entre les tertúlies de TV3 pel matí i, encara que amb una audiència molt menor, però amb molta més mala llet, les del Cuní al vespre, els mitjans de comunicació nostres, estan intentant fer-nos el llit. Estan intentant capgirar l'opinió dels catalans i les catalanes, cosa que seria legítima fins a cert punt, a no ser, i aquí és on es troba la meva indignació, que sempre, sistemàticament, és cap a la mateixa direcció, cap a un reforçament de l'unionisme, de la catalanofòbia.

S'està arribant a extrems verament ridículs. Ahir a aquest despropòsit amb potes, aquest homenatge a la megalomania d'un home que es pensa que es Déu a la terra, que és 8aldia, un dels tertulians va fer la quadratura del cercle. Em refereixo a J.J.López Burniol, que va gosar comparar la figura de Mandela amb la unitat d'Espanya. Al.lucinant oi? Segons aquest individu, que amb el seu to notarial sembla que sedueix d'allò més, Mandela ens demostra que es pot arribar a pactar amb el teu més odiat enemic, i que llavors, en el cas del problema Catalunya-Espanya, se suposa, també hauria de ser possible arribar a un acord, i resoldre-ho en algun tipus de reforma constitucional arregladeta, i vinga tothom a menjar els torrons i les neules i qui dia passa any empeny.

Passa, que a diferència del cas africà: 

1. els espanyols no reconeixen que existeixi un poble català com a subjecte polític amb plens drets, inclòs, naturalment, el dret a l'autodeterminació. Aquest petit detall, és la clau de tot plegat. Per negociar amb el teu enemic, l'has de reconèixer. I això els espanyols no ho han fet. Ni ho faran. Si Mandela aixequés el cap simplement diria, que aquests espanyols, estan bojos.

2. els espanyols no tenen cap mena d'intenció de negociar res, més enllà d'algunes petites reformes que no seran més que pedaços que no resoldran l'statu quo i que continuaran ofenent la diginitat del poble català.

3. Si no et reconeixen, no existeixes. Si no existeixes, no pots decidir.

4. els espanyols parteixen d'una missió històrica que és la de sotmetre els catalans, espoliar-los i, com deia Ortega, amb la conllevància, anar-los assimilant. Darrerament hem assistit a dos episodis que no es poden descriure més que com experiments de laboratori al respecte: la destrucció de la immersió lingüística a les Illes, i la desaparició de Canal 9 al País Valencià. El problema d'aquestes missions històriques és que poden acabar de cop, com els va passar amb els Països Baixos, Portugal, a l'Amèrica Llatina, a Filipines, a la Guinea Equatorial....

5. Els espanyols parteixen de plantejaments supremacistes, segons els quals hi ha llengües de primera i llengües de segona, hi ha pobles i subpobles (llegiu les sentències del Tribunal Constitucional), naturalment, equiparar aquests plantejaments amb els de Mandela, és no només incorrecte, sinó una manipulació brutal, indigna, de la història.

6. Algú ha vist per enlloc de l'actuació dels espanyols, cap engruna de voluntat de crear comissions de la veritat i la reconciliació, que va ser la clau de volta de l'èxit de Mandela? Oi que no? Perquè no existeix ni se l'espera. Ben bé al contrari, cada dia que passa la catalanofòbia, atiada pels mitjans de l'odi, és més gran i més descarada. En la cultura política espanyola, respecte a Catalunya, només existeix el trágala. 

7. En definitiva, l'actitud de Mandela, com a polític és totalment antagònica a la dels espanyols respece Catalunya. En ell l'enemic era fonamentalment un altre jo. En el cas dels espanyols, els catalans no som un altre nosaltres, sinó que simplement, no som. L'únic que hi ha és un govern autonòmic, que com a tal està subordinat a la constitució. Catalunya és únicament una comunitat autonòmica, i s'ha de sotmetre a la llei suprema que la va crear que no és altra que la Constitució, i que pot ser modificada sense tan sols la seva intervenció. No hi ha reconeixement de l'existència del poble català.

És això el que realment deia Mandela? 

La pregunta realment clau és si sabrem, els catalans i les catalanes, sobreposar-nos a aquests intents mediàtics de capgirar un procés que va clarament cap a la nostra Independència?  No tinc cap dubte que sí. És una pregunta retòrica, però que cal fer-la i cal respondre-la, perquè ho tinguin clar qui ho ha de tenir clar.

I no només ens sobreposarem. Si no que a més a més, tindrem, tenim de fet, memòria.