LA CAIXA: NINGÚ NO N'HA DE DIR RES?

Aquestes darreres setmanes estan passant coses molt grosses a l'entorn de la primera entitat privada del país. És a dir La Caixa. I malgrat això, sembla que els mèdia catalans no mostren cap interès per esbombar-ho. Estrany, oi? Anem a pams.

El 22 de juny, quan tots ens preparàvem per la revetlla, van desaparèixer 110 anys d'història. Va passar en només tres hores. En concret, va desaparèixer La Caixa, com a caixa d'estalvis, i en el seu lloc es va constituir la Fundació Bancària La Caixa, que, com el seu nom indica, és una Fundació. Va ser un harakiri en tota regla. Més enllà dels cercles especialitzats, algú n'ha parlat? Ha estat objecte de debat en les tertúlies? Em sembla que no. Si no vaig errat, la nova Fundació és la tercera del món en fons propis.   

La Fundació tindrà com a objecte la gestió de la seva importantíssima Obra Social mentre que la gestió dels negocis es vehicularà a traves de Criteria Caixaholding, un holding empresarial que controla al 100%. 

Aquest holding, al seu torn controla Caixabank, que és un banc, i una cartera industrial i immobiliària molt important. Actualment, Criteria controla el 60,5% de Caixabank, però és previst que disminueixi fins al 55%, fet que no és ben vist per alguns sectors.

La creació d'aquest nou conglomerat, o la seva reconversió respecte l'anterior, ha donat lloc a un ball d'altes i baixes, de nomenaments en les diferents instàncies. Alguns dels quals són força interessants o força indicatius. 

Així, la instància podríem dir que superior, el Patronat de la Fundació està compost per un seguit de personatges alguns dels quals força coneguts:

Hi trobem des del seu President, i home fort, Isidre Fainé, passant pel multimilionari mexicà Carlos Slim; el president de Telefónica, Cèsar Alierta; Javier Godó; el tertulià somnífer Juan José López Burniol; l'exconseller d'Economia, Francesc Homs, un espanyolista recalcitrant i enemic declarat d'Artur Mas, per cert; l'ex-Abertis, Salvador Alemany, i  president del CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement), nomenat, precisament, per Artur Mas, o Javier Solana, entre d'altres. 

És significatiu que en la foto que es va difondre del nou Patronar,
els dos patrons espanyols, Alierta i Solana, són els que flanquegin Fainé

Un cop nomenat el Patronat, el 30 de juny va saltar una altra notícia bomba, com era el cessament del fins llavors número 2 de Caixabank, el vicepresident i conseller delegat Joan Maria Nin. Malgrat la rellevància de la notícia, és de destacar que la seva repercussió mediàtica va ser més aviat modesta, fet altament sorprenent. Segons sembla les relacions entre l'1 i el 2, és a dir, entre Fainé i Nin, no eren gaire bones. Però el que crida l'atenció és que l'estrella emergent que es beneficia de la marxa de Nin és Gonzalo Gortázar, que passa a ocupar el càrrec de conseller delegat de Caixabank, mentre que la vicepresidència l'ocuparà Antoni Massanell. En aquests canvis, s'ha assenyalat que per primera vegada, un no català arribà a les instàncies més altes del grup. Gortázar, a més, hi entrà el 2009, fet que tampoc és ben vist pels directius més veterans.

De tot plegat, se'n poden treure unes conclusions:

1. Fainé, un cop eliminat Nin, que era l'únic que li podia fer ombra, acapara el poder omnímode, atès que assumeix les presidències de les tres entitats clau: la Fundació, el Hòlding i Caixabanc. Una situació que haurà de variar el 2016, que és quan, per llei, haurà de deixar algun d'aquests càrrrecs.

2. Aquesta acumulació de càrrecs ha anat paral.lel a l'operació de sostreure's de la tutela de la Generalitat. Efectivament, a diferència de la finiquitada Caixa de Pensions, que jurídicament exercia la seva tasca principalment a la Catalunya Principat, la nova entitat té en els seus Estatuts que la seva àrea d'actuació és l'Estat espanyol, de manera que la Generalitat ja no la pot condicionar. Aquesta nova situació era una obsessió per Fainé, que va viure molt d'aprop, la dimissió de Josep Vilarasau, del qual va ser la seva mà dreta durant molts anys, impulsada entre d'altres, però de forma destacada, pel llavors Conseller d'Economia, Artur Mas. Arran d'aquella experiència traumàtica, Fainé sempre ha tingut una desconfiança envers l'ara President de la Generalitat. La prova més fefaent és que la Generalitat no ha tingut pràcticament cap informació prèvia dels canvis recents i només ha pogut més que acceptar-los per la força.

Gest de submissió al nou amo?

3. Fainé ha estat des de sempre un joancarlista convençut. Era un dels pilotes oficials de l'anterior cap de l'Estat. Ara, en el context del procés cap a la Independència, encetat per Artur Mas, els espanyols el pressionen cada cop més fort perquè es posicioni clarament en contra d'aquest. No fa pas gaires dies, una de les veus mediàtiques i polítiques més destacades de l'espanyolisme, José Antonio Zarzalejos, del qual ja me n'he ocupat en aquest bloc, li va enviar un míssil en forma d'article digital, que va fer parlar molt. Li exigia que es deixés de mitges tintes i que sortís a l'arena en contra de la Independència. I és que gràcies a l'actuació de Fainé, ara els espanyols consideren que La Caixa ja és a tots els efectes una entitat d'àmbit espanyol i on la Generalitat ja no pinta res.

Paradoxalment, en el ball de nomenaments, qui ha entrat també és un gran empresari de l'Íbex 35, i que és qui més probablement s'ha definit a favor d'Artur Mas. Em refereixo, és clar a Víctor Grifols, que acaba de ser fitxat com a conseller del hòlding Criteria, una decisió que, de ben segur, no haurà agradat a Madrid.

En definitiva, l'espanyolització del grup pot arribar a ser definitiva el 2016, en funció de qui substitueixi Fainé en alguna de les seves actuals presidències. Però, segurament, abans, aquest s'haurà de mullar, sobretot de cara al 9N. En aquest sentit, es pot interpretar l'eliminació de Nin en clau política?  O plantejant-ho d'una altra manera, té la seva defenestració un origen polític? I l'entrada de destacades personalitats espanyolistes en els òrgans màxims? Segurament que haurem de deixar passar unes setmanes, per saber-ho, però, és evident que el wait and see, en aquest context, no funcionarà.

ARTUR MAS, KING-SLAYER*

Poca gent ho reconeixerà, encara, fins i tot el propi afectat, atès que no l’interessa que se sàpiga. O l’interessa poc. Però Artur Mas, l’actual President de la Generalitat, s’està convertint en un autèntic matagegants, fins i tot ha arribat a la categoria de king-slayer, és a dir, assassí de rei, si se’m permet aquest manlleu de la famosa sèria Game of Thrones, que una servidora segueix en VO i per internet, els dimarts per la nit.

Abans de fer un breu repàs del body count, és a dir, del recompte de morts que ha deixat pel camí, vull recordar que molts analistes, entre els quals m’hi compto, blasmàvem en els inicis del seu lideratge, la seva manca d’èpica i de carisma. Òbviament, també el vam deixar a l’alçada del betum per l’anomenat Pacte de la Moncloa, del gener del 2006, que amb el pas del temps s’ha demostrat que va ser una jugada mestra de política maquiavèlica, que va dur directament Pasqual Maragall a la seva mort política. Tanmateix, els beneficis no els va cobrar fins quatre anys després, i encara força rebaixats.

Aquesta creu, però, la va compensar amb la cara del setembre del 2012, quan després de la gran manifestació de la Diada, va decidir posar-se al capdavant de la demanda d’una consulta per la Independència. Un fet mai vist, en els darrers trenta anys al nostre país, que un polític interpreti els anhels del poble, si se’m permet l’expressió nostrada, i els assumeixi com a propis.

Quant als cossos que ha deixat escampats al llarg d’aquests darrers anys, comencen a ser legió. Els primers van ser aquells que a cavall entre els darrers vuitanta i primers noranta, van sonar com a possibles delfins del propi Jordi Pujol. És ben cert, que en alguns casos, els propis perjudicats li van fer en gran part la feina, de manera, que quasi no es va haver ni d’arreglar el seu antològic tupé per desfer-se’n.

Em refereixo, òbviament a casos com en Josep Maria Cullell, en Josep Miró i Ardèvol o en Joan Maria Pujals, i, naturalment, el propi Miquel Roca. Després de trencar-se la cara a la Sibèria convergent, és a dir, l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, va fer el salt a la política nacional catalana, i en tant que Conseller d’Economia i Finances, podem dir que va tenir el seu primer gran trofeu, mèrit 100% seu, no com els més amunt esmentats, quan va aconseguir el cap de la que probablement és la persona amb més poder de Catalunya. Em refereixo al President de la Caixa. I és que Mas va aconseguir fer dimitir el llavors totpoderós Josep Vilarasau. Un peça major i fet que va determinar que a partir de llavors l’entitat d’estalvis tingui en Mas, com a un enemic declarat, sobretot sota la presidència actual d’Isidre Fainé, I això, malgrat les aparences.

En els darrers anys, el pols ha estat amb en Duran i Lleida, l’home que aspirava rellevar, càndidament, Jordi Pujol. L’odi de Duran, com el de Fainé, cap en Mas és sense mesura. I, fins que la salut li va permetre, jo també hi afegiria en aquesta llista, en Pasqual Maragall. Un polític, amb aquests enemics, poc hagués durat, però vet aquí que en Mas, com sempre se n’ha ensortit, i aguanta a peu dret, talment com un almogàver, això sí, ben repentinat.

La penúltima i inesperada peça que ha capturat és, vés per on, Joan Carles de Borbó, el rei espanyol. Ja és públic i notori que aquest ha abdicat per no haver de fer front al 9N. I si el 9N és a hores d’ara a l’agenda política, és per la voluntat expressa d’Artur Mas, sense la qual, és una evidència, que ningú no en parlaria d’aquesta data. D’aquesta manera, Artur Mas s’ha convertit en l’assassi de reis, el king-slayer, una consideració que ja el fa entrar en la història per la porta gran.

Però la seva darrera víctima no ha estat aquesta. Cal afegir, encara, la dimissió no d’un rei, sinó més aviat d’un hòbit, em refereixo a la de Pere Navarro, una desgràcia d’home que ha estat entabanat com ha volgut pel propi Mas, fins a deixar-lo humiliat sistemàticament en els debats parlamentaris pel propi Artur Mas.

En definitiva, Mas, amb la pinta de pijo que té, i amb l’ambició que supura d’esdevenir com un Moisès per al poble català, que de vegades fa una mica riure, ha anat tallant caps i esquivant situacions complicades, de forma sàvia. I sap com recompensar i com penalitzar els seus amics i els seus adversaris respectivamnt.

Cal, doncs, no menysprear-lo. Ha demostrat que, quan l’interessa és sigilós i letal com una mala cosa. Ara esperem que també ho sigui per acabar el bròquil espanyol i assolir la Independència.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 12.06.2014)