ARTUR MAS, KING-SLAYER*

Poca gent ho reconeixerà, encara, fins i tot el propi afectat, atès que no l’interessa que se sàpiga. O l’interessa poc. Però Artur Mas, l’actual President de la Generalitat, s’està convertint en un autèntic matagegants, fins i tot ha arribat a la categoria de king-slayer, és a dir, assassí de rei, si se’m permet aquest manlleu de la famosa sèria Game of Thrones, que una servidora segueix en VO i per internet, els dimarts per la nit.

Abans de fer un breu repàs del body count, és a dir, del recompte de morts que ha deixat pel camí, vull recordar que molts analistes, entre els quals m’hi compto, blasmàvem en els inicis del seu lideratge, la seva manca d’èpica i de carisma. Òbviament, també el vam deixar a l’alçada del betum per l’anomenat Pacte de la Moncloa, del gener del 2006, que amb el pas del temps s’ha demostrat que va ser una jugada mestra de política maquiavèlica, que va dur directament Pasqual Maragall a la seva mort política. Tanmateix, els beneficis no els va cobrar fins quatre anys després, i encara força rebaixats.

Aquesta creu, però, la va compensar amb la cara del setembre del 2012, quan després de la gran manifestació de la Diada, va decidir posar-se al capdavant de la demanda d’una consulta per la Independència. Un fet mai vist, en els darrers trenta anys al nostre país, que un polític interpreti els anhels del poble, si se’m permet l’expressió nostrada, i els assumeixi com a propis.

Quant als cossos que ha deixat escampats al llarg d’aquests darrers anys, comencen a ser legió. Els primers van ser aquells que a cavall entre els darrers vuitanta i primers noranta, van sonar com a possibles delfins del propi Jordi Pujol. És ben cert, que en alguns casos, els propis perjudicats li van fer en gran part la feina, de manera, que quasi no es va haver ni d’arreglar el seu antològic tupé per desfer-se’n.

Em refereixo, òbviament a casos com en Josep Maria Cullell, en Josep Miró i Ardèvol o en Joan Maria Pujals, i, naturalment, el propi Miquel Roca. Després de trencar-se la cara a la Sibèria convergent, és a dir, l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, va fer el salt a la política nacional catalana, i en tant que Conseller d’Economia i Finances, podem dir que va tenir el seu primer gran trofeu, mèrit 100% seu, no com els més amunt esmentats, quan va aconseguir el cap de la que probablement és la persona amb més poder de Catalunya. Em refereixo al President de la Caixa. I és que Mas va aconseguir fer dimitir el llavors totpoderós Josep Vilarasau. Un peça major i fet que va determinar que a partir de llavors l’entitat d’estalvis tingui en Mas, com a un enemic declarat, sobretot sota la presidència actual d’Isidre Fainé, I això, malgrat les aparences.

En els darrers anys, el pols ha estat amb en Duran i Lleida, l’home que aspirava rellevar, càndidament, Jordi Pujol. L’odi de Duran, com el de Fainé, cap en Mas és sense mesura. I, fins que la salut li va permetre, jo també hi afegiria en aquesta llista, en Pasqual Maragall. Un polític, amb aquests enemics, poc hagués durat, però vet aquí que en Mas, com sempre se n’ha ensortit, i aguanta a peu dret, talment com un almogàver, això sí, ben repentinat.

La penúltima i inesperada peça que ha capturat és, vés per on, Joan Carles de Borbó, el rei espanyol. Ja és públic i notori que aquest ha abdicat per no haver de fer front al 9N. I si el 9N és a hores d’ara a l’agenda política, és per la voluntat expressa d’Artur Mas, sense la qual, és una evidència, que ningú no en parlaria d’aquesta data. D’aquesta manera, Artur Mas s’ha convertit en l’assassi de reis, el king-slayer, una consideració que ja el fa entrar en la història per la porta gran.

Però la seva darrera víctima no ha estat aquesta. Cal afegir, encara, la dimissió no d’un rei, sinó més aviat d’un hòbit, em refereixo a la de Pere Navarro, una desgràcia d’home que ha estat entabanat com ha volgut pel propi Mas, fins a deixar-lo humiliat sistemàticament en els debats parlamentaris pel propi Artur Mas.

En definitiva, Mas, amb la pinta de pijo que té, i amb l’ambició que supura d’esdevenir com un Moisès per al poble català, que de vegades fa una mica riure, ha anat tallant caps i esquivant situacions complicades, de forma sàvia. I sap com recompensar i com penalitzar els seus amics i els seus adversaris respectivamnt.

Cal, doncs, no menysprear-lo. Ha demostrat que, quan l’interessa és sigilós i letal com una mala cosa. Ara esperem que també ho sigui per acabar el bròquil espanyol i assolir la Independència.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 12.06.2014)