DE BORGEN A GAME OF THRONES!

GENIAL!

“Still Going Strong” 

(He still Going Strong) 

Remember Ned Stark? 

He was a lot of fun, 

But he didn't make it past season one. 

Robert Baratheon was part of that crew, 

But he never made it to season two 

The King of the North was cool, you said. 

Another favorite that ended up dead. 

You thought that Joffrey had to survive 

— he ain't in the credits for season five 

Baby you know I’m the man for all seasons 

Characters get cut for various reasons 

Some people’s parts just ain’t very long 

But not me, I’m still going strong!”

ARTUR MAS, KING-SLAYER*

Poca gent ho reconeixerà, encara, fins i tot el propi afectat, atès que no l’interessa que se sàpiga. O l’interessa poc. Però Artur Mas, l’actual President de la Generalitat, s’està convertint en un autèntic matagegants, fins i tot ha arribat a la categoria de king-slayer, és a dir, assassí de rei, si se’m permet aquest manlleu de la famosa sèria Game of Thrones, que una servidora segueix en VO i per internet, els dimarts per la nit.

Abans de fer un breu repàs del body count, és a dir, del recompte de morts que ha deixat pel camí, vull recordar que molts analistes, entre els quals m’hi compto, blasmàvem en els inicis del seu lideratge, la seva manca d’èpica i de carisma. Òbviament, també el vam deixar a l’alçada del betum per l’anomenat Pacte de la Moncloa, del gener del 2006, que amb el pas del temps s’ha demostrat que va ser una jugada mestra de política maquiavèlica, que va dur directament Pasqual Maragall a la seva mort política. Tanmateix, els beneficis no els va cobrar fins quatre anys després, i encara força rebaixats.

Aquesta creu, però, la va compensar amb la cara del setembre del 2012, quan després de la gran manifestació de la Diada, va decidir posar-se al capdavant de la demanda d’una consulta per la Independència. Un fet mai vist, en els darrers trenta anys al nostre país, que un polític interpreti els anhels del poble, si se’m permet l’expressió nostrada, i els assumeixi com a propis.

Quant als cossos que ha deixat escampats al llarg d’aquests darrers anys, comencen a ser legió. Els primers van ser aquells que a cavall entre els darrers vuitanta i primers noranta, van sonar com a possibles delfins del propi Jordi Pujol. És ben cert, que en alguns casos, els propis perjudicats li van fer en gran part la feina, de manera, que quasi no es va haver ni d’arreglar el seu antològic tupé per desfer-se’n.

Em refereixo, òbviament a casos com en Josep Maria Cullell, en Josep Miró i Ardèvol o en Joan Maria Pujals, i, naturalment, el propi Miquel Roca. Després de trencar-se la cara a la Sibèria convergent, és a dir, l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, va fer el salt a la política nacional catalana, i en tant que Conseller d’Economia i Finances, podem dir que va tenir el seu primer gran trofeu, mèrit 100% seu, no com els més amunt esmentats, quan va aconseguir el cap de la que probablement és la persona amb més poder de Catalunya. Em refereixo al President de la Caixa. I és que Mas va aconseguir fer dimitir el llavors totpoderós Josep Vilarasau. Un peça major i fet que va determinar que a partir de llavors l’entitat d’estalvis tingui en Mas, com a un enemic declarat, sobretot sota la presidència actual d’Isidre Fainé, I això, malgrat les aparences.

En els darrers anys, el pols ha estat amb en Duran i Lleida, l’home que aspirava rellevar, càndidament, Jordi Pujol. L’odi de Duran, com el de Fainé, cap en Mas és sense mesura. I, fins que la salut li va permetre, jo també hi afegiria en aquesta llista, en Pasqual Maragall. Un polític, amb aquests enemics, poc hagués durat, però vet aquí que en Mas, com sempre se n’ha ensortit, i aguanta a peu dret, talment com un almogàver, això sí, ben repentinat.

La penúltima i inesperada peça que ha capturat és, vés per on, Joan Carles de Borbó, el rei espanyol. Ja és públic i notori que aquest ha abdicat per no haver de fer front al 9N. I si el 9N és a hores d’ara a l’agenda política, és per la voluntat expressa d’Artur Mas, sense la qual, és una evidència, que ningú no en parlaria d’aquesta data. D’aquesta manera, Artur Mas s’ha convertit en l’assassi de reis, el king-slayer, una consideració que ja el fa entrar en la història per la porta gran.

Però la seva darrera víctima no ha estat aquesta. Cal afegir, encara, la dimissió no d’un rei, sinó més aviat d’un hòbit, em refereixo a la de Pere Navarro, una desgràcia d’home que ha estat entabanat com ha volgut pel propi Mas, fins a deixar-lo humiliat sistemàticament en els debats parlamentaris pel propi Artur Mas.

En definitiva, Mas, amb la pinta de pijo que té, i amb l’ambició que supura d’esdevenir com un Moisès per al poble català, que de vegades fa una mica riure, ha anat tallant caps i esquivant situacions complicades, de forma sàvia. I sap com recompensar i com penalitzar els seus amics i els seus adversaris respectivamnt.

Cal, doncs, no menysprear-lo. Ha demostrat que, quan l’interessa és sigilós i letal com una mala cosa. Ara esperem que també ho sigui per acabar el bròquil espanyol i assolir la Independència.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 12.06.2014)

ZARZALEJOS ENS ASSENYALA EL CAMÍ*

Si la setmana passada era en Felipe Gonzalez qui ens assenyalava el camí, amb les seves declaracions favorables a un govern PP-PSOE que, per cert, uns dies després se les va haver d’empassar, si més no de cara a la galeria, ara és l’inefable José Antonio Zarzalejos, qui ens continua mostrant el camí. Mai agraïrem prou a aquesta gent que ens faciliti el camí cap a la Independència…

Que qui és en J.A. Zarzalejos? Un periodista nascut al Pais Basc, però espanyol espanyol hasta las catxas, amb vocabulari orteguià. Ex-director del diari ABC, és fill d’un governador civil i jefe provincial del Movimiento de Biscaia, amb la qual cosa ja està tot dit. El seu papà era una fatxa a Euskadi en els anys setanta. Vell guàrdia doncs. I el seu germanet, Francisco Javier, va ser Secretari General de la Presidència, durant els vuit anys de govern d’Aznar i ara és el director o secretari de la FAES. Aznarista 100%, doncs. Un angelets, aquesta família, com es pot veure.

Però tornem al José Antonio. Va sortir en globus de l’ABC i des de llavors s’arrossega per diversos mitjans escrits, audiovisuals, digitals, etc., escrivint columnes i participant en tertúlies. Per cert, escriu una columna a La Vanguardia, on naturalment tota la seva obsessió és carregar-se la transició cap a la Independència. Els seus articles ja són fins i tot reiteratius i sense cap interès.

Tanmateix, darrerament, ens ha regalat un petit tresor. Ha escrit que aquestes eleccions europees tenen importància cabdal si s’aconsegueix que ERC tregui més vots que CiU. I no perquè en Zarzalejos hagi patit un canvi sobtat d’ideologia, no. El seu argument és que un resultat com aquest afebliria definitivament a Artur Mas, i faria que els elements contraris a l’aposta independentista dins de CiU, es mobilitzessin per descavalcar-lo. I fent això, tocarien de mort el procés.

És evident que Artur Mas, pels espanyols, ha esdevingut l’objectiu a abatre. Mort el gos, morta la ràbia. És una visió molt antiga de la política. De quan els adversaris es liquidaven amb verins, tipus Game of Thrones, per entendre’ns. Artur Mas, encara que sembli mentida, ja ocupa un lloc en la història de Catalunya. No li ha calgut 23 anys de govern, ni proclamar cap República des del balcó de la Generalitat … encara. No, aquest lloc l’ocupa pel simple fet que és el polític català que en els darrers 300 anys ha aguantat més el pols amb Espanya,  i no sembla que tingui intenció d’afluixar. Més encara, és el polític català que ha posat més dels nervis els governants, els periodistes, les forces fàctiques espanyoles, i que està portant a terme una campanya internacional totalment exitosa. I tot això, no li ho perdonen.

Per això, el pla B alternatiu és un altre vell conegut. Fomentar que siguin els propis independentistes qui se’l carreguin. És un pla maquiavèlic, però acostuma a funcionar. Es tracta d’alimentar la gana de poder que tenen els competidors de Mas a ocupar el seu lloc. Una competició ben imbècil, perquè Mas ja ha dit per activa i per passiva que no té cap intenció de ser actiu en la post-independència. Però, naturalment, les llopades no estan per donar crèdit o peixet… si el pots destrossar avui, perquè esperar a demà?

No és d’estranyar, doncs, que aquells que frisen per ser Presidents de la República Catalana, puguin arribar a cometre l’error que Espanya, via Zarzalejos, els para. Hi ha qui s’ofereix com a garantia última de la celebració de la consulta. I no se n’adona que quan diu aquesta frase, està sembrant la desconfiança, el mal rotllo entre els independentistes, perquè posa en qüestió el compromís de l’única persona que té en les seves mans la capacitat legal de convocar-la. I això, suposant-li bona voluntat, que és molt suposar, tenint present que darrerament està més preocupat per la transversalitat ideològica, que per la transversalitat nacional. Precisament ara. O de passejar impúdicament persones malaltes com si fossin el Sant Cristo Gros, o fent el paripè en una processó típica del franquisme més garrulo, carca i fatxa que et pots tirar a la cara.

I naturalment, utilitzar com a arma llancívola el gran Satan, no adonant-se, o més aviat sí, que quant més se l’esmenta més creix.

En definitiva, els espanyols tenen entre cella i cella que d’aquestes eleccions, ha de sortir un Mas molt més afeblit. I criden fins i tot els propis independentistes a donar-li, així ho voldrien, el tret de gràcia. Naturalment, s’equivoquen, perquè el procés no depèn d’un sol home, però, si ho aconsegueixen, i a fe de Déu que n’hi ha que s’hi posen bé, tindran carnassa per una estoneta.

Del que es tracta és de no proporcionar-la. I que els Zarzalejos de torn corrin a amagar-se als seus cataus a purgar la ràbia que això els suposi.

Cal omplir les urnes europees de vots, com hem omplert els carrers de patriotes darrerament.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 21 de maig del 2014)

HAUREM D'ESPERAR AL 6 D'ABRIL????

Durant les vacances he tingut temps de veure les tres temporades de Game of Thrones, naturalment en VO, faltaria plus. I és clar, m'he enganxat. Ara haurem d'esperar al 6 d'abril per veure la 4a temporada. Bé, espero que no. Segur que algun espavilat...

Com a mínim ja tenim el tràiler de la quarta temporada, que ja anuncia moltes coses ...

Això al marge, la sèrie des de la perspectiva de la ciència política és clarament interessant, atès que el poder hi és tractat en totes les seves dimensions: la fàctica -la força bruta, la religiosa, la simbòlica, l'econòmica, etc. Particularment interessant m'ha resultat el pols entre els diferents membres del Small Council, i més concretament, entre els personatges com Lord Baelish, el Grand Maester Pycelle i Lord Varys.

El cas de Lord Baelish, a més a més, coincideix amb el fet que l'actor que l'encarna, l'irlandès Aidan Gillen, també va destacar en una altra sèrie mítica, com és The Wire, fent de Tommy Carcetti,  Mayor (batlle) de la ciutat de Baltimore. 

Ambdós personatges són polítics sense cap escrúpol, que utilitzen tots els camins possibles per mantenir-se o guanyar més poder. En el cas de Lord Baelish, no cal dir-ho, la feblesa de la carn, la gestió de l'ofici més vell del món, com a manera d'obtenir informació. I així, demostrar com el softpower es pot imposar al hardpower més brutal, fins i tot en un context tan bèstia com el de la sèrie.

En definitiva, mentre espero, continuaré la meva campanya Teutònica del M2TW Kingdoms, que ja tinc més que encarrilada, i que de fet em comença a avorrir una mica, perquè aquests jocs quan els agafes el truc, perden gran part el seu interès.

(Com podeu veure, no parlo d'altres temes perquè em posaria una mica nerviós, i em decantaria més pel hardpower, tipus... The Hound)