ZARZALEJOS ENS ASSENYALA EL CAMÍ*

Si la setmana passada era en Felipe Gonzalez qui ens assenyalava el camí, amb les seves declaracions favorables a un govern PP-PSOE que, per cert, uns dies després se les va haver d’empassar, si més no de cara a la galeria, ara és l’inefable José Antonio Zarzalejos, qui ens continua mostrant el camí. Mai agraïrem prou a aquesta gent que ens faciliti el camí cap a la Independència…

Que qui és en J.A. Zarzalejos? Un periodista nascut al Pais Basc, però espanyol espanyol hasta las catxas, amb vocabulari orteguià. Ex-director del diari ABC, és fill d’un governador civil i jefe provincial del Movimiento de Biscaia, amb la qual cosa ja està tot dit. El seu papà era una fatxa a Euskadi en els anys setanta. Vell guàrdia doncs. I el seu germanet, Francisco Javier, va ser Secretari General de la Presidència, durant els vuit anys de govern d’Aznar i ara és el director o secretari de la FAES. Aznarista 100%, doncs. Un angelets, aquesta família, com es pot veure.

Però tornem al José Antonio. Va sortir en globus de l’ABC i des de llavors s’arrossega per diversos mitjans escrits, audiovisuals, digitals, etc., escrivint columnes i participant en tertúlies. Per cert, escriu una columna a La Vanguardia, on naturalment tota la seva obsessió és carregar-se la transició cap a la Independència. Els seus articles ja són fins i tot reiteratius i sense cap interès.

Tanmateix, darrerament, ens ha regalat un petit tresor. Ha escrit que aquestes eleccions europees tenen importància cabdal si s’aconsegueix que ERC tregui més vots que CiU. I no perquè en Zarzalejos hagi patit un canvi sobtat d’ideologia, no. El seu argument és que un resultat com aquest afebliria definitivament a Artur Mas, i faria que els elements contraris a l’aposta independentista dins de CiU, es mobilitzessin per descavalcar-lo. I fent això, tocarien de mort el procés.

És evident que Artur Mas, pels espanyols, ha esdevingut l’objectiu a abatre. Mort el gos, morta la ràbia. És una visió molt antiga de la política. De quan els adversaris es liquidaven amb verins, tipus Game of Thrones, per entendre’ns. Artur Mas, encara que sembli mentida, ja ocupa un lloc en la història de Catalunya. No li ha calgut 23 anys de govern, ni proclamar cap República des del balcó de la Generalitat … encara. No, aquest lloc l’ocupa pel simple fet que és el polític català que en els darrers 300 anys ha aguantat més el pols amb Espanya,  i no sembla que tingui intenció d’afluixar. Més encara, és el polític català que ha posat més dels nervis els governants, els periodistes, les forces fàctiques espanyoles, i que està portant a terme una campanya internacional totalment exitosa. I tot això, no li ho perdonen.

Per això, el pla B alternatiu és un altre vell conegut. Fomentar que siguin els propis independentistes qui se’l carreguin. És un pla maquiavèlic, però acostuma a funcionar. Es tracta d’alimentar la gana de poder que tenen els competidors de Mas a ocupar el seu lloc. Una competició ben imbècil, perquè Mas ja ha dit per activa i per passiva que no té cap intenció de ser actiu en la post-independència. Però, naturalment, les llopades no estan per donar crèdit o peixet… si el pots destrossar avui, perquè esperar a demà?

No és d’estranyar, doncs, que aquells que frisen per ser Presidents de la República Catalana, puguin arribar a cometre l’error que Espanya, via Zarzalejos, els para. Hi ha qui s’ofereix com a garantia última de la celebració de la consulta. I no se n’adona que quan diu aquesta frase, està sembrant la desconfiança, el mal rotllo entre els independentistes, perquè posa en qüestió el compromís de l’única persona que té en les seves mans la capacitat legal de convocar-la. I això, suposant-li bona voluntat, que és molt suposar, tenint present que darrerament està més preocupat per la transversalitat ideològica, que per la transversalitat nacional. Precisament ara. O de passejar impúdicament persones malaltes com si fossin el Sant Cristo Gros, o fent el paripè en una processó típica del franquisme més garrulo, carca i fatxa que et pots tirar a la cara.

I naturalment, utilitzar com a arma llancívola el gran Satan, no adonant-se, o més aviat sí, que quant més se l’esmenta més creix.

En definitiva, els espanyols tenen entre cella i cella que d’aquestes eleccions, ha de sortir un Mas molt més afeblit. I criden fins i tot els propis independentistes a donar-li, així ho voldrien, el tret de gràcia. Naturalment, s’equivoquen, perquè el procés no depèn d’un sol home, però, si ho aconsegueixen, i a fe de Déu que n’hi ha que s’hi posen bé, tindran carnassa per una estoneta.

Del que es tracta és de no proporcionar-la. I que els Zarzalejos de torn corrin a amagar-se als seus cataus a purgar la ràbia que això els suposi.

Cal omplir les urnes europees de vots, com hem omplert els carrers de patriotes darrerament.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 21 de maig del 2014)