AZNAR, DE NOU

Torna la brama. Per les xarxes socials torna la brama, que l'estratègia espanyola per torpedinar el procés serà el recurs a la Llei de Partits, aznarista, que ja va fer la seva feina a Euskadi. Certament, aquesta opció ja havia estat esmentada fa uns mesos, potser un any. Però l'absència de violència en el moviment independentista català, la feia inviable. Cap dels partits independentistes, justificava la violència.

Però darrerament, això ha canviat. O, per ser més exactes, ells ho han canviat. Les accions de turismefòbia per part d'Arran, i la seva justificació per part de la CUP, per boca de la diputada Mireia Boya, obren un nou escenari que ha fet que el recurs a la Llei de Partits, torni a estar de moda.

La cosa aniria així: primer de tot s'il.legalitzaria Arran, titllada d'organització violenta i extremista (VE). Aquí la paradoxa serà que sempre es pensava que la violència la posarien els espanyols, però gràcies  aquests impresentables, que vés a saber si són agents del CNI, ara, ells poden vendre la moto que els violents pertanyen al bloc independentista, pel vincle amb la CUP, En aquest sentit, Arran no tenen res a envejar quant a la seva estratègia, a la dels colons radicals sionistes, a l'hora de posar contra les cordes al seu propi govern.

Ben probablement, els jutges de l'Audiència Nacional ordernaran als Mossos d'Esquadra, l'execució de la sentència, per tal de crear més tibantor en el bloc independentista. Els Mossos acatarien l'ordre, entre d'altres raons perquè n'estarien encantats. Dit sigui de passada,  

La il·legalització d'Arran, lògicament, encara que no hauria de ser així, però ho serà, arrossegarà la CUP, que s'hi oposarà frontalment. D'aquesta manera, la CUP, sobretot gràcies a les intel·ligents declaracions de la Boya, quedarà directament tacada com a còmplice d'Arran i se li obrirà un procés d'il.legalització en base a la Llei de Partits. No cal dir que aquest pas, també taca, de retop, a Junts pel Sí, atès els acords parlamentaris que hi tenen. De totes maneres, és poc probable que es proposi la seva il·legalització, atès que la seva condemna dels atacs turismefòbics, ha estat immediata i contundent.

Però la veritat és que, als espanyols no els cal fer-ho. Només il·legalitzant la CUP, en tenen prou. Amb la seva desaparició del Parlament, l'independentisme perd la majoria i tot se'n van en orris.

Per altra banda, la il·legalització de la CUP, penseu que donaria lloc a una reacció popular en contra, dels altres sectors independentistes? Sincerament, penso que no. Qui juga amb foc, es crema.

En definitiva, la il·legalització de la CUP, en base a la Llei de Partits, té una avantatge,pels espanyols, Que ja ha estat emprada, al País Basc, i saben com fer-la anar, a diferència de les altres possibles vies, com la de l'article 155, per exemple, que no en tenen ni idea.

Com he dit, il·legalitzant la CUP, la baula feble del proces, per molt que els pesi, en base a la Llei de Partits, es dinamita la majoria parlamentària, amb l'objectiu de fer fracassar el procés.

Vies per evitar-ho

La primera i la més evident, és que la CUP condemni els actes de turismefòbia. La possibilitat que això passi, és, des del meu punt de vista, 0, és a dir, zero. La cursa cap al radicalisme d'extrema esquerra ha anat massa lluny perquè això passi.

Aquí hi ha un tema, que no es pot obviar. El pas donat per Arran d'exercir accions violentes i reivindicant-les, és la culminació d'un pols que ha existit en els darrers anys entre l'extrema esquerra catalana i les opcions de l'extrema esquerra espanyola, per veure qui la tenia més llarga, l'esquerra. En aquest pols, les opcions espanyolistes (per exemple, els colauistes), han fet d'esquer, per radicalitzar més el missatge i posar en dificultat un pacte transversal independentista. I d'aquesta manera, han arrossegat els anticapitalistes catalans a caure en la violència, mentre que ells no hi han caigut. 

D'aquesta manera, es pot ben bé dir, que el suposat extremisme d'esquerra espanyol ha jugat, objectivament, un paper beneficiós per al govern espanyol, perquè ha provocat que l'extremisme català caigui en la trampa de la violència, de manera que ha fet un servei al govern del PP. Una servidora ja va dir, en el seu moment, que els Podemites no són més que un producte de laboratori de la FAES, En aquest sentit, ara es demostra aquest fet.

Una segona via, seria defensar que les accions turismefòbiques, fins ara portades a terme, no poden ser considerades o equiparades a actes de violència terrorista: punxar rodes d'autobusos o de bicicletes i fer pintades, no són estrictament parlant actes de terrorisme, equiparables amb matar, posar bombes, cremar establiments, etc. Però, o es talla de soca-rel, o el més probable és que s'entri en un procés de radicalització, tipus acció-reacció, que pot acabar amb vessament de sang, és a dir, a un camí sense retorn. Lògicament, aquí els més interessats en què això passi, ha de ser el govern de Junts pel Sí. L'actuació dels Mossos sota les seves ordres, hauria de ser immediata per desarticular aquests grups violents, idealment, amb la col·laboració dels sectors contraris a Arran, dins de la galàxia cupera, perquè són conscients que són la baula feble, però que la il·legalització de la CUP suposa on cop duríssim a tot el procés.

Una tercera via, que la veritat, ja hauria d'estar en funcionament, i potser ho està, però ho ignoro, és la reacció immediata de la societat civil independentista, bàsicament l'ANC, Òmnium Cultural i l'AMI, per condemnar sense pal·liatius aquestes accions, i d'aquesta manera intentar ofegar socialment els sectors més radicalitzats.

En definitiva, ningú va dir que seria fàcil. I és ara, quan falta menys de dos mesos, que es presenta el moment clau. L'independentisme, a hores d'ara, sembla clar que guanyarà el referèndum de l'1-O, això, els primers que ho saben, són els espanyols. Per això, intentaran evitar-ho. I la millor manera de fer-ho, la que els donarà més rèdits, sobretot de cara a la comunitat internacional, és embolicar l'independentisme català amb la violència, i ara, amb el sorgiment dels atacas turismefòbics, se'ls obre una finestra que fins ara no tenien.

Hem de procurar-la tancar-la el més aviat possible. I si cal clavar-li dues dotzenes de claus perquè no s'obri més,

L'ESTRATÈGIA AZNARISTA I ELS COLLABO

L'estratègia és clara. I és de manual de contrainsurgència. S'ignora totalment que el 80% dels catalans són favorables al referèndum i es difon la mentida que a Catalunya hi ha un enfrontament intern, una suposada guerra civil catalana. És a dir, que ens matem entre catalans. 

D'aquesta manera, Espanya es presenta a nivell internacional, com la garantia de la pacificació i l'ordre. 

És la mateixa estratègia emprada pels britànics al nord d'Irlanda a les darreries dels anys 60. O la que porta a terme Putin en els territoris russòfons o filorussos a Geòrgia, Moldava i a altres territoris ex-soviètics.

I, naturalment, és el que en el seu moment va dir Aznar, que abans de trencar-se Espanya, es trencaria Catalunya...

Em refereixo a la llista de personalitats que demanen, directament, la suspensió del referèndum. Una llista d'ínclites personalitats que aposten pel dependentisme respecte Espanya. Uns collabos d'estar per casa. Alguns són sospitosos habituals, que lògicament ja era previsible que hi fossin. Cap novetat.

Sí que hi ha, he de reconèixer, alguna sorpresa, si més no, relativa, atès que era un polític amb el qual vaig treballar durant uns quants anys, però que la seva fugida envers l'integrisme religiós, el va malmetre, sembla que definitivament.

Fins i tot hi ha una familiar, molt propera des d'un punt de vista genètic, però que no és cap sorpresa, sinó més aviat tot al contrari. Previsible. És dur, però, veure el teu cognom embrutat, però com va dir aquell, stuff happens.

En el fons aquests collabos, no deixen de ser una versió actualitzada dels Últimos de Filipines, que fan més llàstima que altra cosa.

L'ONU I LA INSIGNIFICÀNCIA D'ESPANYA*

L'ONU té nou Secretari General. Es tracta d'António Guterres, portuguès, antic Primer Ministre (1995-2002), antic President de la Internacional Socialista (1999-2005), i antic Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats (2005-2015). La notícia ha passat gairebé desapercebuda a l'Estat espanyol, com ja acostuma a passar amb tot el referit a Portugal. Recordo, la famosa foto de les Açores, on els mèdia espanyols van retallar convenientment ni més ni menys que l'organitzador de la cimera, el llavors primer ministre José Manuel Barroso, per només mostrar l'Aznar amb Tony Blair i George W. Bush. Poc després, el propi Barroso va ocupar el càrrec de President de la Comissió Europea, per cert, entre els anys 2004 i 2014. 

El menyspreu espanyol per Portugal és històric, i es remunta al fet que en el seu dia, Portugal es va alliberar del jou castellà. Com sempre fan els espanyols, quan surten escaldats de les seves fantasies imperialistes, la reacció immediata és esborrar-les del seu imaginari, com si no haguessin existit mai. 

Però el fet cert és que Portugal, és un altre exemple de com d'insignficant és Espanya en el context europeu i global, malgrat les seves ridícules manifestacions de grandiositat i fatxenderia cada cop que pot, i que, també cal dir-ho, França li dóna permís. 

A nivell de la Unió Europea, els espanyols pressumeixen de ser un dels estats grans, després d'Alemanya, França, el Regne Unit i en competència directa amb Itàlia. Però el fet cert és que els socis europeus no li tenen gaire confiança. Un exemple d'això, és que no hi ha cap espanyol en els llocs claus de la UE. Zero. 

En canvi, Itàlia està més que sobrerepresentada. Mario Draghi és el President del Banc Central Europeu. Un organisme on tampoc hi ha cap espanyol en el seu Comitè Executiu -i on sí que hi ha un altre portuguès. Per la seva banda, Federica Mogherini, és l'Alta Representant de la Unió per la Política Exterior i la Seguretat, i vice-presidenta de la Comissió Europea**. Per cert que Espanya no ocupa cap vice-presidència europea, cosa que sí que ho fan Holanda, Estònia, Letònia, Eslovàquia i Finlàndia, i no cal dir que el seu President, és luxemburguès, Jean Claude Juncker. 

Però encara hi ha més. El President del Consell Europeu, és un polonès -d'ètnia caixubi, per cert- Donald Tusk. Polònia té una demografia semblant a l'espanyola, però ara mateix, és la potència econòmica més important de l'Europa Oriental, la qual cosa li dóna un pes específic considerable. 

Per si no n'hi ha prou, un altre estat, Holanda, a més de tenir el primer vice-president de la Comissió Europea, com ja he dit, també compta amb la presidència de l'eurogrup, és a dir, la reunió dels ministres de finances de la zona euro, una instància estratègica per raons òbvies. El seu actual president és Jeroen Dijsselbloem. Precisament, aquest càrrec era molt cobejat per Espanya, tant que quan va tenir lloc la votació per escollir-lo, es va presentar com a alternativa a l'holandes -que volia i va aconseguir, ser reelegit- el propi Ministre d'Economia, Luís de Guindos, que va protagonitzar un episodi de vergonya aliena a l´hora de fer campanya perquè el votessin. 

En definitiva, a la Unió Europea, Espanya pinta ben poc. La confiança que rep dels seus socis és escassa. Però això també passa en altres nivells. 

Per exemple, el cas més cridaner, és el del G20, el fòrum internacional que aplega els vint governs i governadors de bancs centrals econòmicament més grans del món, més la Unió Europea. Doncs, bé, Espanya no n'és membre, mentre que sí que ho són estats com el Canadà, Mèxic o fins i tot Argentina o Turquia. El seu estatus és el de país convidat (guest country) de forma permanent, però no com a membre oficial. I és que el fet de ser la catorzena economia mundial (incloent l'aportació catalana, de moment), a nivell regional (això és, a nivell europeu), no és de les 4 economies més fortes, en canvi Mèxic i Argentina, sí que ho són, després del Brasil, de l'America del Sud. 

En definitiva, estats amb una població o una economia inferior a l'espanyola (fins i tot incloent-hi l'aportació catalana) tenen una visibilitat i una presència internacional molt superior. És una dada que cal tenir en compte, sobretot quan afirmen que una Catalunya independent no tindria cap pes. En aquest sentit, i per acabar per on hem començat, bo està recordar que Catalunya té una economia més forta que estats de la Unió Europea com Grècia, Finlàndia i sí, també Portugal.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 63, Gener 2017)

** (NOTA: Amb posterioritat a la publicació d'aquest article, un altre italià, Antonio Tajani, va ser escollit President del Parlament Europeu)

QUI HI HA DARRERE L'ARTICLE DE POLITICO CONTRA PUIGDEMONT?*

La polseguera aixecada per l’article “12 people who will (likely) ruin 2017” (12 persones que -probablement- arruinaran el 2017) i que porta un cinematogràfic avant-títol, “Dirty dozen”, inspirat sense dubte en la pel·lícula traduïda aquí com “Els dotze del patíbul” (1967), publicat avui al diari digital Politico.eu, ha estat, com no podia ser d’una altra manera, més que notable. De fet, ha esdevingut la peça més llegida de l’edició.

En ella, es relacionen dotze personatges que es considera que dificultaran l’estabilitat política europea al llarg d’aquest any que tot just s’ha iniciat.

Concretament, en la llista, i per aquest ordre apareixen: 1. els editors de la premsa groga (tabloides) britànics, 2. els propietaris dels clubs de futbol de la lliga xinesa, 3. Michael Flynn, candidat escollir per Trump, per ser el seu conseller de seguretat nacional, 4. Beppe Grillo, líder del populista moviment de les cinc estrelles, d’Itàlia, 5. Jaroslaw Kaczynski, ex-primer ministre de Polònia i líder de l’anti-europeista i conservador Partit de la Llei i la Justícia, 6. Carles Puigdemont, President de la Generalitat de Catalunya, 7. Wilbur Ross, el candidat a ocupar la Secretaria de Comerç de la futura Administració Trump, 8. Els hackers russos, 9. Nicolas Sarkozy, 10. Martin Selmayr, cap de gabinet de Jean Claude Juncker, president de la Comissió Europea, 11. Margrethe Vestager, la comissària de la competència de la Unió Europea, danesa, i 12. Geert Wilders, líder del Partit de la Llibertat, d’Holanda, clarament anti-islamista i anti-immigració.

No cal dir que, a Catalunya, el motiu de l’enrenou, que ben segur durarà uns quants dies, és la presència en l’esmentada llista, i al costat de persones tan polèmiques com algunes de les citades, de Carles Puigdemont. La justificació d’aquesta presència és la següent:

“Catalunya, la pròspera i, alguns dirien, regió solipsista al nord-est del país, se segueix distanciant d’Espanya. Carles Puigdemont, president del govern regional català, està intentant fer un referèndum sobre la independència respecte Espanya el proper any.

Tant el govern espanyol com el Tribunal Constitutional insisteixen que aquest moviment seria jurídicament inadmissible, atès que els afers que afecten tots els espanyols només poden ser decidits per tots els espanyols i no només per alguns d’ells.

Així, el procés d’autodeterminació -que és com el veuen els polítics separatistes- posa el govern de Madrid i l’administració catalana en una via de col·lisió tan espectacular com qualsevol enfrontament entre el Real Madrid i el Barcelona. I això obligarà les institucions europees i els altres governs europeus a prendre partit.

Atesa l’existència de molts secessionismes arreu del continent, és dubtós que cap estat membre es decanti pel bàndol català. Però, certament, molts voldrien evitar ser preguntats.

El corresponsal preferit d’Aznar

Entre les moltes reflexions que suggereix el text, com per exemple, el fet que subratlla clarament  l’argumentari legal o jurídic, emprat pel bàndol espanyol, i ignorant el democràtic, propi del bàndol català, destaca també la darrera frase, que deixa entreveure una incertesa sobre quin posicionament podrien adoptar alguns estats membres al respecte.

Paradoxalment, l’autor del text és el periodista Tunku Varadarajan, (1962), nascut a Delhi (Índia), però que fa anys compta amb passaport britànic. Amb una llarga carrera professional, com a corresponsal internacional, va ser-ho a Madrid del venerable diari The Times, entre els anys 1996-97, període en el qual, a més d’esdevenir un apassionat seguidor del Real Madrid, també reeixí en convertir-se en, segons va escriure el periodista espanyol Felipe Sahagún en el seu bloc, “corresponsal de preferencia de la Moncloa de Aznar, quien le llegó a invitar personalmente a acompañarle en el avión presidencial”, un privilegi que cap altra corresponsal estranger va obtenir.

Cal tenir en compte, també, que Aznar, un cop va deixar la presidència del govern, no va trigar a fitxar per l’imperi mediàtic encapçalat pel magnat Rupert Murdoch, com a membre del seu Consell de Direcció, i naturalment cobrant quantitats milionàries. Un imperi mediàtic que compta entre les seves joies, precisament el ja esmentat diari The Times.

Una coincidència que permet preguntar-se si, és possible que Aznar pugui tenir res a veure amb aquest article del seu antic corresponsal preferit.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 02.01.2017)

LA "COSA" PINTA REFOTUDAMENT BÉ*

Contràriament a molts ocells de mal averany, penso que “la cosa” pinta refotudament bé. Em refereixo, és clar, al procés. Anem a pams. En Mariano Rajoy està tocat i enfonsat. En el moment d'escriure aquestes línies, no paro de sentir les declaracions d'en Barcenas inculpant-lo de cobrar comissions a punta pala. Tocat i enfonsat, diria jo. Espero que a la Unió Europea se n'atipin d'aquest individu i el vetin per decència. El PP igual ens fa el favor de tornar a llançar-se als peus d'Aznar. I això no farà més que multiplicar per mil els conversos a la Independència.

Del PSOE no cal dir res. No fos cas que els donéssim una idea. Els hem de deixar que es coguin en la seva salsa, o com deien a Salveu el Soldat Ryan, “Don´t Shoot. Let them burn!” No dispararé, doncs, i deixaré que es cremin ells solets (i soletes).

Dels “pablemos”, cada cop es més evident que són, com ja vaig escriure en l'anterior article, un producte intel·lectual de la factoria FAES. Ara, el propi Iglesias diu clarament que només hi ha dues opcions: o ells o el PP. És a dir, tal i com pinten les coses, o ell o l'Aznar, de manera que són com vasos comunicants, que es retroalimenten mútuament. Més clar, l'aigua. Aquests espanyols no saben com fer-se-les per salvar (la seva) Espanya, que fa figa per tot arreu. Ja ni l'Alatriste, els serveix... Després de tantes esperances posades en l'Águila Roja i, sobretot, aquest insult a la intel·ligència que era la sèrie Isabel, una veritable basòfia amb aspiracions a assimilar-se als Tudors, però que no li arribava ni a la sola de la sabata. Tan desesperats estan que ja se senten veus de la necessària reintroducció del servei militar obligatori... Un cop restablerta la cadena perpètua... ja no ve d'aquí, oi?

Total, que no tenim excusa. "In Spain We Trust". Els espanyols es mataran entre ells, que és el que saben fer. Amb una Espanya feta una piltrafa, ho tenim tot de cara per guanyar d'una punyetera vegada. Recomanaria, doncs, que no ens l'agaféssim amb paper de fumar. Hem d'anar cara a barraca. S'ha arribat a un acord, i hem de tirar endavant. Ens queda molt poc camí per recórrer, però ho hem de fer amb il·lusió i ganes. Deixeu de buscar els errors i les imperfeccions. La perfecció és un ideal, i no estem ni per idealismes, ni per a somnis. Estem per a guanyar el més aviat possible i deslliurar-nos d'aquest llast que es diu Espanya.

Que l'endemà, ja tindrem temps de llançar-nos, si ens plau, a la jugular de l'altre.

*(NOTA: Post penjat al ND, 26.01,2015)

UN NAZI ESPANYOL TERRORITZA LLEIDA EN PLENA HISTÈRIA DE LA BRUNETE MEDIÀTICA I ELS SEUS ACÒLITS POLÍTICS

En plena histèria mediaticopolítica de l'espanyolisme catalanofòbic, un descerebrat nazi, espanyol, per descomptat, ha apunyalat cinc ciutadans catalans pel simple fet de ser d'una altra raça. Ha succeït a Lleida, probablement, una de les ciutats que més ha patit històricament, l'odi anticatalà dels espanyols. 

No és Síria, ni Iraq, és Lleida

És un exemple fefaent de les conseqüències que provoca el bombardeig continu i per tots els canals que té per objectiu, Aznar dixit, la disgregació de Catalunya. 

Darrerament aquesta ofensiva està assolint nivells paranoics, i com ha quedat demostrat amb aquest incident, les conseqüències poden ser molt perilloses. És el moment d'aturar aquesta onada espanyolista, que per descomptat no afectarà per res la determinació del poble català de votar el proper dia 9 de novembre, i votar, per descomptat, a favor de la independència, entre d'altres raons, per tallar d'una punyetera vegada amb aquesta morralla que és un atemptat als drets humans, a la democràcia i a la dignitat.

És el moment de dir ben clar als polítics espanyolistes, i als opinadors de Fatxanet, que les seves opinions i comentaris fomenten l'odi contra tot allò que no és espanyol. Uns opinadors, per cert, que s´han fet homes i dones gràcies al procés independentista, perquè si no fos per ell, ningú no els coneixeria. 

Amb la Independència, no només hi haurà més llibertat, més benestar, i més felicitat, sinó que també no hi haurà impunitat per al feixisme, ni lleis d'amnistia, i tindrem tolerància zero amb els atacs catalanofòbics, en particular,  i xenofòbics en general.

Queden advertits,

NO ACONSEGUIREU QUE EM SOLIDARITZI AMB EN PUJOL*

Hi estic més que temptat. Hi ha dies que dic, cony doncs si és un evasor fiscal, segurament és per que ho pot fer. Quants que ho poden fer, ho fan, al capdavall? Suposo que si volessin, com els altres, no veuríem mai el sol…

Em refereixo, és clar, a la campanya d’odi desfermada contra Jordi Pujol i la seva família. Una campanya que l’agafa com a excusa. Però que va  molt més allà. Amb l’excusa del tema Pujol es passen tres, quatre o mitja dotzena de pobles… Però tranquils. No aconseguiran que em solidaritzi amb Pujol. Ni de conya. Pujol ja no és Catalunya. Pujol ara és, i em temo que ho serà per sempre més, Espanya. Mal que el pesi. Pujol és l’exemple fefaent que Espanya perdona la corrupció, el frau i la delinqüència. Però el que no perdona, mai, és la traïció. I Pujol els ha traït. O ells ho veuen així. I l’odi els surt per tot arreu. Com va dir el seu cunyat, en Cabana, el destrossaran.

Pujol és Espanya. És l’Espanya del Borbó. La de Suárez, la de González, i la d’Aznar, pel cap baix. Amb tots ells va pactar. Amb tots ells se’n va anar al llit, i s´ho va passar pipa. Ara, però, quan de forma inesperada ha canviat de tren, o així ho deixava entreveure, els espanyols han tirat de la manta. És així com es funciona en els estats colonials: si el capo indígena fa el milhomes i vol anar  més enllà, l’autoritat colonial li llegeix la cartilla i si s’escau ventila els seus drapets bruts, que, amb el pas dels anys ha anat acumulant en compensació pels seus serveis a l’Imperi. “Tu”, diuen els  espanyols, “mentre tinguis el galliner tranquil, tira milles, que nosaltres no en volem saber res”. Però és clar, els espanyols no són babaus i, per si de cas,van acumulant dossiers, perquè en el fons saben que el galliner s’acabarà descontrolant.

Fa un parell de dies, es va arribar a comparar Pujol amb Gaddafi i Mubàrak. Exacte: la mateixa col-i-flor sinó que era un bròquil. Ho va fer un periodista que va de progre i que respon al nom d’Ignacio Escolar. Jo pensava que després de la frase del Pedro Sanchez comparant l’independentisme amb la violència de gènere, cap altra manifestació  dels progres espanyols (perquè van de progres) la podia superar. Però vet aquí que el tal Escolar va i la supera.

Molt bé, nens, ja podeu dir totes les bajanades que vulgueu. Però penseu que, per molt que us esforceu, no aconseguireu que em solidaritzi amb en Pujol. Entre d’altres raons perquè ha estat el nou escenari polític el que n’ha motivat l’esclat del cas. I a aquest nou escenari molts hi hem contribuït, en major o menor mesura. I solidaritzar-se amb ell, encara  que a vegades em vinguin temptacions, fóra com llançar pedres a la teva pròpia teulada o, com es diu darrerament, fer-se un Froilan. I ja som massa grandets per fer aquests errors de passerell.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 16.09.2014)

OBAMA I EL NEW YORK TIMES DEIXEN EN RIDÍCUL ESPANYA I RAJOY

Dues dianes entre cella i cella de Rajoy. La primera, el discurs de Barack Obama ahir a Estònia. Genial. Posant la democràcia com la mesura de totes les coses. Un discurs històric, possiblement. 

"We’re stronger because we’re democracies.  We’re not afraid of free and fair elections, because true legitimacy can only come from one source -- and that is the people."

Un discurs que sembla inspirat en el missatge que fa uns dies va pronunciar el President Mas, posant la democràcia, com un referent substancial.

Per acabar-ho d'adobar l'editorial d'ahir del New York Times, deixa amb el cul enlaire Espanya, quan fa una comparació amb el cas escocès. Particularment, el darrer fragment és brutal.

"It is testimony to democratic values in Britain and in Spain, where a vote on Catalonia’s independence is scheduled for November, that the question can be put to the people peacefully — in stark contrast to Russia’s armed campaign to punish and dismember Ukraine for trying to break out of the Kremlin’s orbit. In Scotland, there is no threat of reprisals for either choice, and the only pressure is the complexity and fatefulness of that simple question."

Tot i que l'editorial va dedicada al referèndum d'Escòcia, afirma que és un testimoni (exemple) de valors democràtics que a la Gran Bretanya i a Espanya, on s´ha programat una votació "per la independència de Catalunya" al mes de novembre, es pugui fer de forma pacífica,en contrast amb la campanya armada russa per castigar i desmembrar Ucraïna per intentar alliberar-se de l'òrbita del Kremlin. I afegeix, que a Escòcia no hi ha cap amenaça de represàlies surti el resultat que surti...

És a dir. Primer: dóna per suposat que es podrà fer la consulta a Catalunya el mes de novembre. És més se'n mostra favorable i ho considera un fet plenament normal. 

Segon: Ho contrasta amb el cas rus, que recorre a la campanya armada en contra la voluntat d'una nació, per tal de castigar-la i desmembrar-la (i aquí no he pogut evitar recordar les paraules d'Aznar sobre la divisió de Catalunya).

Tercer (i més important): El NYT acaba dient que "A Escòcia" no hi ha perill de represàlies, quan en bona lògica argumental respecte la frase anterior també hauria d'haver dit "A Escòcia i a Catalunya",però no ho fa. De manera que llança un avís per a navegants, dirigit naturalment a Espanya, al govern espanyol, respecte el possible recurs a represàlies en general, pel referèndum català, i particularment respecte el recurs a la força armada. 

No hem d'oblidar, que va ser precisament el NYT qui va titllar de troglodytes els militars espanyols que van amenaçar els catalans durant el procés de negociació de l'infaust Estatut del 2006. I que entre aquests militars hi havia el general Felix Sanz, que en l'actualitat és ni més ni menys que el director del CNI,organisme que està dedicant milions d'euros a fer guerra psicològica contra la independència de Catalunya, com bé se sap.

En defintiva,dues notícies, la del discurs d'Obama, i la de l'editorial del NYT, que ens donen força per encarar aquestes properes setmanes. La Independència és al nostre abast, i la guanyarem amb fermesa i determinació.

ZARZALEJOS ENS ASSENYALA EL CAMÍ*

Si la setmana passada era en Felipe Gonzalez qui ens assenyalava el camí, amb les seves declaracions favorables a un govern PP-PSOE que, per cert, uns dies després se les va haver d’empassar, si més no de cara a la galeria, ara és l’inefable José Antonio Zarzalejos, qui ens continua mostrant el camí. Mai agraïrem prou a aquesta gent que ens faciliti el camí cap a la Independència…

Que qui és en J.A. Zarzalejos? Un periodista nascut al Pais Basc, però espanyol espanyol hasta las catxas, amb vocabulari orteguià. Ex-director del diari ABC, és fill d’un governador civil i jefe provincial del Movimiento de Biscaia, amb la qual cosa ja està tot dit. El seu papà era una fatxa a Euskadi en els anys setanta. Vell guàrdia doncs. I el seu germanet, Francisco Javier, va ser Secretari General de la Presidència, durant els vuit anys de govern d’Aznar i ara és el director o secretari de la FAES. Aznarista 100%, doncs. Un angelets, aquesta família, com es pot veure.

Però tornem al José Antonio. Va sortir en globus de l’ABC i des de llavors s’arrossega per diversos mitjans escrits, audiovisuals, digitals, etc., escrivint columnes i participant en tertúlies. Per cert, escriu una columna a La Vanguardia, on naturalment tota la seva obsessió és carregar-se la transició cap a la Independència. Els seus articles ja són fins i tot reiteratius i sense cap interès.

Tanmateix, darrerament, ens ha regalat un petit tresor. Ha escrit que aquestes eleccions europees tenen importància cabdal si s’aconsegueix que ERC tregui més vots que CiU. I no perquè en Zarzalejos hagi patit un canvi sobtat d’ideologia, no. El seu argument és que un resultat com aquest afebliria definitivament a Artur Mas, i faria que els elements contraris a l’aposta independentista dins de CiU, es mobilitzessin per descavalcar-lo. I fent això, tocarien de mort el procés.

És evident que Artur Mas, pels espanyols, ha esdevingut l’objectiu a abatre. Mort el gos, morta la ràbia. És una visió molt antiga de la política. De quan els adversaris es liquidaven amb verins, tipus Game of Thrones, per entendre’ns. Artur Mas, encara que sembli mentida, ja ocupa un lloc en la història de Catalunya. No li ha calgut 23 anys de govern, ni proclamar cap República des del balcó de la Generalitat … encara. No, aquest lloc l’ocupa pel simple fet que és el polític català que en els darrers 300 anys ha aguantat més el pols amb Espanya,  i no sembla que tingui intenció d’afluixar. Més encara, és el polític català que ha posat més dels nervis els governants, els periodistes, les forces fàctiques espanyoles, i que està portant a terme una campanya internacional totalment exitosa. I tot això, no li ho perdonen.

Per això, el pla B alternatiu és un altre vell conegut. Fomentar que siguin els propis independentistes qui se’l carreguin. És un pla maquiavèlic, però acostuma a funcionar. Es tracta d’alimentar la gana de poder que tenen els competidors de Mas a ocupar el seu lloc. Una competició ben imbècil, perquè Mas ja ha dit per activa i per passiva que no té cap intenció de ser actiu en la post-independència. Però, naturalment, les llopades no estan per donar crèdit o peixet… si el pots destrossar avui, perquè esperar a demà?

No és d’estranyar, doncs, que aquells que frisen per ser Presidents de la República Catalana, puguin arribar a cometre l’error que Espanya, via Zarzalejos, els para. Hi ha qui s’ofereix com a garantia última de la celebració de la consulta. I no se n’adona que quan diu aquesta frase, està sembrant la desconfiança, el mal rotllo entre els independentistes, perquè posa en qüestió el compromís de l’única persona que té en les seves mans la capacitat legal de convocar-la. I això, suposant-li bona voluntat, que és molt suposar, tenint present que darrerament està més preocupat per la transversalitat ideològica, que per la transversalitat nacional. Precisament ara. O de passejar impúdicament persones malaltes com si fossin el Sant Cristo Gros, o fent el paripè en una processó típica del franquisme més garrulo, carca i fatxa que et pots tirar a la cara.

I naturalment, utilitzar com a arma llancívola el gran Satan, no adonant-se, o més aviat sí, que quant més se l’esmenta més creix.

En definitiva, els espanyols tenen entre cella i cella que d’aquestes eleccions, ha de sortir un Mas molt més afeblit. I criden fins i tot els propis independentistes a donar-li, així ho voldrien, el tret de gràcia. Naturalment, s’equivoquen, perquè el procés no depèn d’un sol home, però, si ho aconsegueixen, i a fe de Déu que n’hi ha que s’hi posen bé, tindran carnassa per una estoneta.

Del que es tracta és de no proporcionar-la. I que els Zarzalejos de torn corrin a amagar-se als seus cataus a purgar la ràbia que això els suposi.

Cal omplir les urnes europees de vots, com hem omplert els carrers de patriotes darrerament.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 21 de maig del 2014)

ESPANYA EN ESTAT PUR: ISLAMOFÒBIA, JUDEOFÒBIA, CATALANOFÒBIA

En els darrers dies hem presenciat exemples demolidors d'allò que és Espanya en estat pur: l'apogeu de l'odi com a ideologia nacional. Com es nota que no hi ha hagut una depuració del totalitarisme feixista que, recordem-ho, mai ha estat derrotat militarment, a diferència d'Alemanya, d'Itàlia i dels seus estats satèl.lits. 

Anem a pams.

Prèvia: De Cospedal i Gonzalez

Com a prèvia, ja fa uns dies que la secretaria general del PP, Maria Dolores de Cospedal, ja feia referència als machetazos que segons ella l'independentisme usa per aconseguir el seu propòsit. La frase, òbviament, portava el record dels 800.000 morts a la zona dels Llacs de l'Àfrica als anys 90.

Pocs dies després li tocava el torn al poli bo. I clar atès que és un poli bo, el senyor Gonzalez, ex president del govern espanyol, va dir-li al President Mas i a una més que notable audiència televisiva que hi havia el risc d'anar cap als, només, 300.000 morts, com va passar també als anys 90, per a l'escenari balcànic. Cal agrair-li al senyor Gonzalez la rebaixa? Vosaltres mateixos.

A sac: Aguirre i Monago

Un cop convenientment escalfat l'ambient, és l'hora dels protagonistes principals. En el program dels Matins de TV3, la-periodista-que-sap-el-que-realment-preocupa-la-gent-i-no-és-la-independència, la Lídia Herèdia, entrevistava al plató a l'Esperanza Aguirre. Curiosa tria, atès que uns pocs dies abans en el mateix plató havia entrevistat al seu patró, el senyor Luís Conde, un personatge que no es cansa de dir quan li posen un micro davant que el català és un destorb per l'arribada d'executius a Catalunya. Bé, doncs a l'Esperanza, Grande de Espanya, ella, no se li va acudir res més que posar un exemple didàctic per justificar els seus arguments. I es va referir a una hipotètica expulsió de milers de musulmans de no sé ben bé on. Aixxx, el subconscient com traeix, eh? Esperanzita. Com xalen els espanyols expulsant col.lectius diversos: siguin musulmans, indígenes o catalans. Mira que podia haver triat altres exemples, però com diuen ells, "es que me lo pedía el cuerpo" això de carregar el neulers sobre els musulmans. I, naturalment, es va quedar tan fresca, la tia. Com si fos la cosa més normal del món. I això que pressumeix de liberal i de demòcrata, tu!

Però això no és tot. El seu company de partit, el Bellotari Monago, ni curt ni peresós, dos o tres dies després reblava el clau, referint-se que no podia ser que la política espanyola es convertís en un mercado de judíos. Fot-li, que és de Reus, nen. Ai la puresa de sang, com d'interioritzada està en el pensament i en la idiosincràsia espanyola. Siguin moros, musulmans, jueus o el que calgui, el hidalgo espanyol ha d'anar de milhomes i tractar-los com a éssers inferiors. Per desgràcia del Sr. Monago, els jueus ara tenen un estat que els empara, i tinc per segur que l'expressioneta li costarà cara. Tard o d'hora.

L'objectiu actual: la Catalanofòbia

I, naturalment, roman la ideologia nacional per excel.lència dels espanyols: la Catalanofòbia. Vehiculada a través dels mitjans de l'odi i dels tribunals de justícia. Ara ja van a sac, seguint les instruccions d'Aznar i la Faes de provocar una ruptura de la societat catalans. L'ofensiva judicial contra la immersíó lingüística, no pot ser més que titllada d'una croada catalanòfoba, digna de les més dures èpoques de la Inquisició.

Tot i que encara no tenim un estat propi, com els jueus tenen Israel, penso que amb les engrunes que tenim, per poc temps, ja es podria aprovar algunes mesures legislatives contra la catalanofòbia. Per exemple, proposo processar pel delicte de catalanofòbia, entès com un delicte xenòfob tots aquells ciutadans que tractin d'impedir la immersió lingüística, atès que òbviament és un menyspreu total i absolut envers la cultura i la llengua catalanes. Tots aquests que pretenen boicotejar-la, han de ser multats i condemnats, perquò fomenten l'odi, la divisió, la fractura, O com a mínim ho pretenen, Cal ser durs, cal ser molt durs amb aquesta gentussa. No els hem de deixar passar una. Qualsevol intent d'afeblir, de coartar el normal desenvolupament i promoció de la llengua catalana ha de ser contundentment castigat per l'administració i pels tribunals. Sense cap mena de contemplacions.

Sóc conscient que això només es podrà portar a terme de forma plena en el context d'un estat català independent, i amb l'existència d'uns tribunals i uns jutges al servei del país i no de l'enemic. Però faig una crida a cercar vies creatives per castigar contundentment i legalment, aquells que vehiculen el seu odi catalanòfob envers el sistema educatiu, amb el propòsit gens amagat de crear divisions entre els infants i els joves, És a dir la llavor de l'odi ètnic.

Europa: un afer intern?

I fer-ho sobretot, perquè a la Unió Europea se n'assabentin d'una vegada, que el que està passant ara, en aquesta conjuntura, no és de cap manera un afer intern espanyol. Això és legitimar l'atac espanyol, perquè es basa en la creença que les institucions polítiques espanyoles ho resoldran elles mateixes, Quan és exactament el contrari!! Són aquestes institucions, els tribunals, el govern espanyol, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, el Congrés i el Senat, el Defensor del Pueblo, l'Exèrcit, la Policia i la Guàrdia Civil, les que estan pressionant més per l'enfrontament: amb amenaces quasi explícites, L'estratègia espanyola ha estat la d'etnicitzar el conflicte, fent la crida als catalans amb orígens personals o familiars en altres territoris de la resta de l'estat, intentant convertint-los en veritables colons, que liquidin o minimitzin la cultura catalana. 

L'estratègia catalana ha de centrar els seus objectius en el fet que la Unió Europea arribi al convenciment que la seva actuació és inajornable, per evitar mals majors. I quan això passi, quan la Unió Europea intervingui, la victòria serà nostra, perquè haurem aconseguit que hi hagi un tractament d'igual a igual. Deixarem de ser un objecte, una comunitat autònoma que se la tracta a puntades, a ser un subjecte, amb drets i tractats d'igual a igual amb els espanyols.

Cal fer molta feina, però es veu que hi ha alguns que prefereixen fer el mico cada setmana, i d'altres, més preocupats en reconstruir espais ideològics que els afavoreixin pels seus interessos sectaris.

És el país que tenim. I amb el que hem de treballar, Però jo, malgrat tot, sóc optimista. Guanyarem!!!

LA CHACÓN, DEIXEBLE AVANTATJADA DE L'AZNAR

A la Carme Chacón sembla que els seus coneixements de la política canadenca no li han fet el profit que seria d'esperar i tot fa indicar que ha optat per la via més fàcil d'echarse al monte, que és la resposta typical spanish, quan les coses pinten bastos.

Em refereixo, és clar, a les seves darreres declaracions, fetes a més a més, des del Baix Llobregat, segons les quals la Transició Nacional està fragmentant Catalunya. Deixeu-me que m'enrecordi... No va dir més o menys el mateix el senyor José Maria Aznar? Oi que sí. Aquesta idea guerracivilista de fragmentar Catalunya arran del seu accés a la Independència, demostra fins a quin punt la seva percepció de la cultura democràtica està sota mínims. 

Perquè una cosa és clara: segons el seu parer, el d'ella i el d'Aznar, que són idèntics, només hi ha fragmentació social si hi ha independència. En canvi, si no hi ha independència, llavors tot és bo i bonic. I és clar, els independentistes que es facin fotre. Que visquin, però que no emprenyin -atès que liquidar-los quedaria lleig.

Estem, clarament davant una demostració fefaent de doble estàndard. Hi ha uns ciutadans de primera, els que volen la submissió de Catalunya, i hi ha uns ciutadans de segona, els que volem la independència. Els segons poden respirar i poca cosa més. Però si se'ls acut intentar guanyar unes eleccions i declarar la independència, llavors esclatarà l'enfrontament, perquè hi ha ratlles vermelles que no es poden travessar.

Jo em pregunto que dirien els referents canadencs de la Chacón, els professors Stéphane Dion o Michael Ignatieff, d'aquesta manera tan particular de fomentar l'enfrontament civil com a estratègia anti-independentista. N'estarien d'acord. Jo penso que no. 

UNA JUSTÍCIA DE BROMA, L'ESPANYOLA

Estem assistint a un seguit d'escàndols judicials que ens assenyalen clarament que hem de sortir corrents d'aquest estat espanyol que cada cop més sembla una monarquia bananera.

Que si la desimputació de la filla del Borbó, reclamada per la pròpia Fiscalia, que és qui, en teoria, ha de vetllar per la defensa de l'interès general, és a dir, del conjunt dels ciutadans. Un autèntic escàndol, que demostra que aquí hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona. I sense cap vergonya. Però que no és més que un nou episodi que afecta una família, començant pel seu càrrec més rellevant, i una institució que està totalment deselegitimada, com es va poder comprovar, fins i tot en el Liceu, on la xiulada a l'hereu va ser històrica.

Però, naturalment, no caurem en la trampa de posar en la corda fluixa una institució tan anticatalana com és la corona espanyola, i per contra reivindicar una hipotètica tercera república espanyola.

Entre d'altres raons, perquè aquesta és una estratègia que està cercant un sector molt influent de la dreta extrema i fins i tot de la pròpia extrema dreta espanyola, que darrerament està aconseguint notables victòries com és la pròpia presidència del Tribunal Constitucional, que segons sembla recaurà en un antic militant o simpatitzant de Fuerza Nueva.

Un sector que té un cap molt visible, en la persona de José María Aznar, al qual més d'un assenyala com a possible candidat a la presidència d'aquesta República, que portaria a terme, no cal dir-ho, un procés d'espanyolització sense dilacions. Precisament, davant la multitud de casos de corrupció que assetgen l'etapa aznarista del PP, i que el posen a la picota, Aznar ha sortit amb tota l'artilleria possible, conscient com és que té molts partidaris, fins i tot dins del propi govern de Mariano Rajoy. També els té als mitjans de comunicació i, no cal dir, a la pròpia justícia. Només així s'explica com el seu amic de joventut, Miguel Blesa, màxim responsable de l'antiga CajaMadrid, i doncs, de la seva crisi i empobriment de centenars de milers de persones, es trobi novament en llibertat. Quina justícia de pandereta! I això sense comptar el cas Bàrcenas o el cas Gurtel...

I també, a Catalunya, acabem d'assistir a un altre exemple d'escàndol judicial, com és el que implica a l'agent espanyola Alícia Sànchez Camacho, la qual sempre s'ha presentat com a víctima, quan les proves sembla clarament que l'assenyalen com a incitadora de l'espionatge polític dels darrers mesos, un espionatge que està sent eficientment investigat per la Policia espanyola, i que naturalment servirà per collar aquells passerells que quedin enxampats entre els seus papers. 

La Camacho sembla seguir la mateixa via que en el seu moment va optar l'infiltrat per excel.lència de l'espanyolisme a Catalunya, que respon al nom de Josep Antoni Duran i Lleida. El seu pacte amb la justícia espanyola, però, va acabar com el rosari de l'aurora ... i és que, naturalment, Roma no paga els traïdors, i Espanya sap perfectament qui són els seus i com tractar els conversos... D'això fa segles que en té traça.

En definitiva un panorama paorós, del qual convé allunyar-se'n el més aviat possible.

"DAVID HAS BEATEN GOLIATH"

Amb aquesta frase d'òbvies reminiscències bíbliques, saludava el ministre principal de Gibraltar la notícia que la UEFA havia admès com a membre de ple dret la Federació de Futbol de Gibraltar, tot i les pressions en contra, i les males arts, que havien portat a terme la Real Federación Espanyola de Futbol (RFEF), i el propi govern espanyol, per impedir-ho. Significativament, l'única federació que va donar suport a les tesis espanyoles, contràries a l'acceptació de Gibraltar, va ser la corresponent a un país amb unes mancances democràtiques tan flagrants com és Bielorússia, que per cert, és l'únic a tot el vell continent, on encara la pena de mort no només és vigent, si no que encara es practica sense cap pudor. Aquests són els aliats d'Espanya.

Aquestes consideracions al marge, és evident que titllar Espanya de “Goliath”, només és comprensible si ho mirem des de la perspectiva de Gibraltar, és clar. Perquè, ja fa segles que Espanya no és Goliath en res, des de qualsevol altra perspectiva, i menys des d'una perspectiva catalana. A Espanya la podem considerar un enuig, un llast, una creu (pels cristians), una condemna, una càrrega, una cadena, un martiri, un càstig, però Goliat, en el sentit clàssic del terme, res de res. En tot cas, un gegant amb peus de fang. Un projecte polític que no ha parat de desintegrar-se des del segle XVII, com ja fa anys va escriure en Josep Maria Batista i Roca.

O potser sí que es pot considerar un Goliat. Però en atur, en corrupció, en malbaratament, en ineficàcia, en opacitat, en autoritarisme, i en totes les plagues que volgueu. En això, certament, Espanya és un Goliat. De proporcions descomunals.

Però el cert és que els espanyols s'autoenganyen i es creuen la camama aquest de la seva suposada potència. No volen renunciar a considerar-se, com deia fa pocs dies el propi senyor Aznar, “una de les gran nacions de la història”. Ja és prou conegut que pels espanyols la història d'Espanya comenaça en l'etapa del neardenthal, per la qual cosa, resulta un exercici inútil malbaratar esforços en discutir amb ells, ni tan sols en dialogar, perquè no hi ha manera que ens situen en una mateixa ona. Com es prou conegut, el diàleg només és possible quan hi ha una mateixa sintonia. Si un parla pel canal 44 i l'altre pel canal 53, és evident que no hi haurà comunicació. Ni diàleg.

De manera, que atès que si el diàleg és impossible (i ja sé que ara sortiran les ànimes caritatives que diran que, malgrat tot, cal perserverar-hi), és evident que atès que l'espoli econòmic, la subordinació política i la substitució lingüística, continuen exercint-se a tutti pleni ens pertoca als catalans i les catalanes moure fitxa, si és que ens en volem deslliurar. I el fet cert que en els darrers temps l'hem moguda, però encara no hem arribat a l'escac i mat definitiu. I hi hem d'arribar.

I per arribar, ens hem de convèncer que Espanya no és cap Goliat. No ens ha d'influir la por escència que els espanyols sempre intenten imposar al seu adversari, amb actituds fatxendes i de milhomes. Espanya és perfectament derrotable, i de fet la història ens ho demostra en multitud d'ocasions. Recordo que la Constitució de 1812 parlava d'espanyols que vivien en els dos hemisferis. Doncs bé, pocs anys després, la major part d'aquests espanyols havien deixat de ser-ho. I és que no hi ha res més soluble en aquest món, malgrat tot el que digui l'actual constitució, que la nació espanyola (sic).

(NOTA: Post penjat al Nació Digital, el 03.06.2013)