DES DE PALLEJÀ CAP A LA INDEPENDÈNCIA!

Ahir vaig assistir a la presentació pública de la Taula pel Dret a Decidir del Baix Llobregat (TDDBL) que es va fer a Pallejà. Va ser un gran èxit d'assistència de públic. L'acte va ser del tot reeixit, sobretot pel fet que 21 dels 30 municipis de la comarca hi eren presents, i també perquè comptava amb el suport de més de 500 entitats de la comarca. 

Malgrat la típica i tòpica referència al territori apatxe que des de determinats sectors atribueixen a aquesta comarca, el fet cert, és que ha tingut un protagonisme molt important al llarg de les darreres dècades, en l'articulació de l'independentisme.

Passa, però, que hi ha determinades forces socials i polítiques que interpreten el Baix Llobregat en clau de latifundi propi. Ahir en vam tenir un exemple, sobretot si s'escoltava les diferents intervencions que es produïren.

Un ja comença a estar tip de determinades coses. A veure: jo no mouré ni un puto dit perquè algú voti que no a la consulta. Està clar? De manera que jo treballo per una cosa i només per una cosa: per la consecució de la Independència de Catalunya, és a dir, perquè en la consulta del 9 de novembre tinguem una victòria aclaparadora i legítima. Punt.

Dos, jo no amago mai la paraula Independència, ans més aviat al contrari. Ni tampoc els símbols que s'hi relacionen, com per exemple l'estelada.

Cal dir que l'acte d'ahir era per promoure la consulta. D'acord. També cal dir que s'havia vetat que una estelada presidís l'acte. Malament. De fet no en vaig veure cap d'estelada. 

Aquesta agafar-se-la amb paper de fumar, em posa dels nervis. És pensar que la gent és imbècil. Després d'aguantar els discursos de manual dels kapos d'UGT i de CC.OO., dels quals no es podia esperar gaire, òbviament, i que demostren que estan uns quants anys endarrerits respecte el comú del país, la intervenció de la Muriel Casals, va ser, per dir-ho suaument, fluixeta, lamentablement.

A aquestes alçades de l'acte, sense que ningú encara hagués pronunciat la paraula màgica o vetada, li va tocar el torn a la Carme Forcadell. Llavors ja va ser una altra història, i els crits d'Independència es van començar a sentir, d'una punyetera vegada. Ja era hora! Perquè no deixem de prendre la gent per imbècil? No ens podem enganayar ni fer trampes al solitari. Qui vol votar som els independentistes i només els independentistes. Els espanyols no en volen saber res, i els de les terceres vies... el primer que han de fer és sortir al carrer a veure quants realment són, abans d'intentar actuar com a voltors, traient profit del que fan els altres...

Després d'una intervenció de baix perfil del batlle de Martorell, i President de la Diputació de Barcelona, que semblava demanar perdó per ser allà, li va tocar el torn a l'Oriol Junqueras. Novament, els crits d'independència es van deixar sentir amb ganes, però el noi va optar per fer el discurs aquest del patriotisme social, tan de moda en els tripartits, que no deixa de ser també una manera de fer-se perdonar la vida. Com a mínim sí que va comprometre's a celebrar la consulta de totes, totes. El problema és que qui l'ha de convocar no és ell...

Després d'aquesta intervenció... el diluvi. El discurs de l'alcalde del Prat, va ser un despropòsit amb potes. Patètic, sectari, decebedor. Aquesta gent que gasta una prepotència suprema encara no han après a escoltar i sobretot a veure com el món, la societat, la gent, canvia i evoluciona. Segueixen ancorats en els seus manuals de fa trenta o quaranta anys. Semblava ben bé que se li refotia la consulta. O pitjor, intentava manipular-la per als seus propis interessos, obviant-ne el seu origen.

La darrera intervenció, de Frederic Prieto, decebedora també, però per insulsa, per no dir res. I que el senyor Prieto sigui el President de la TDDBL, quan és obvi que la responsabilitat que se'n deriva sembla que l'hi importi un rave, resulta ben estrany. Quan havia de fer una intervenció ferma i abrandada, en va fer una típica del que és, un ex-capellà, que semblava que encara fes missa. En una ocasió va obrir els braços com els mossèns fan en la missa,  en forma de creu. En un altre moment va dir "perquè és just i..." i jo ja veia que cauria el "necessari", però no, va dir una altra paraula que ara no recordo. Una intervenció breu, sense suc, que com a mínim va tenir la virtut de donar pas immediatament, a que el públic cantés amb orgull i força Els Segadors.

En definitiva, un acte reeixit sobretot gràcies a l'activisme de base, a la gent de l'Assemblea, i de la societat civil, de les organitzacions sobiranistes, que està a anys llum de la major part de les autoritats que van parlar, que traspuen una incomoditat manifesta, perquè no accepten un fet evident, al Baix Llobregrat la independència també avança amb força. I també ho ha de fer sense complexos, ni vetos. I sense senyoritus que es pensin que és el seu latifundi particular.

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA 2x16

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els divendres i dissabtes a les 19:40 a Canal Català. Dirigit i presentat per Igor Llongueres. 

- Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis, parla del repartiment d'actius i passius (11:59)

- Entrevista a plató amb el subdirector del diari ARA, DAVID MIRÓ (23:57)

- SANTIAGO ESPOT, passa el TEST del programa (43:27)

- Visitem Begues, al Baix Llobregat, per parlar amb la seva alcaldessa, Mercè Esteve, del procés sobiranista (16:48)

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

https://twitter.com/Escrivint

https://facebook.com/EscrivintLaIndep...

LA CHACÓN, DEIXEBLE AVANTATJADA DE L'AZNAR

A la Carme Chacón sembla que els seus coneixements de la política canadenca no li han fet el profit que seria d'esperar i tot fa indicar que ha optat per la via més fàcil d'echarse al monte, que és la resposta typical spanish, quan les coses pinten bastos.

Em refereixo, és clar, a les seves darreres declaracions, fetes a més a més, des del Baix Llobregat, segons les quals la Transició Nacional està fragmentant Catalunya. Deixeu-me que m'enrecordi... No va dir més o menys el mateix el senyor José Maria Aznar? Oi que sí. Aquesta idea guerracivilista de fragmentar Catalunya arran del seu accés a la Independència, demostra fins a quin punt la seva percepció de la cultura democràtica està sota mínims. 

Perquè una cosa és clara: segons el seu parer, el d'ella i el d'Aznar, que són idèntics, només hi ha fragmentació social si hi ha independència. En canvi, si no hi ha independència, llavors tot és bo i bonic. I és clar, els independentistes que es facin fotre. Que visquin, però que no emprenyin -atès que liquidar-los quedaria lleig.

Estem, clarament davant una demostració fefaent de doble estàndard. Hi ha uns ciutadans de primera, els que volen la submissió de Catalunya, i hi ha uns ciutadans de segona, els que volem la independència. Els segons poden respirar i poca cosa més. Però si se'ls acut intentar guanyar unes eleccions i declarar la independència, llavors esclatarà l'enfrontament, perquè hi ha ratlles vermelles que no es poden travessar.

Jo em pregunto que dirien els referents canadencs de la Chacón, els professors Stéphane Dion o Michael Ignatieff, d'aquesta manera tan particular de fomentar l'enfrontament civil com a estratègia anti-independentista. N'estarien d'acord. Jo penso que no. 

GRAN, ENORME, MARC BELZUNCES!!!!!

Una nova aportació impagable, necessària, fonamental, del gran, gran Marc Belzunces, carregant-se tota la patuleia de trepes que es pensen que són més llestos que la monyos, i que de fet són uns irresponsables que estan creant l'ou de la serp. He de confessar que si no he treballat amb determinada gent en determinades assemblees era en gran part per això mateix que en Belzunces denuncia: aquesta actitud paternalista, colonialista, del "bo blanc que busca negre pobre", seguint els escrits del Nerin. Porto 21 anys vivint al rovell del l'ou del Baix Llobregat, després de viure 27 a l'Eixample, i naturalment que hi ha diferències, però sentir determinats progres, que s'han fet d'or amb el tripartit, fent el discurs dels negritus i prenent la gent per imbècil, em posa de molta mala llet. Com també em posa de molta mala llet quan sento independentistes recordant que l'important és votar, independentment del que es voti. Seran idiotes. L'important, l'ùnic que importa és guanyar el més aviat possible, i declarar una Catalunya lliure, republicana i amb el català -i l'occità allà on toca- com a llengua pública comuna. Perquè el més terrible de tot és enganyar o fer-nos trampes al solitari. 

La Catalunya irreal del cooficialisme: 

quan l'independentisme esdevé etnicisme

per Marc Belzunces

publicat a Vilaweb

Aquestes últimes setmanes, arran del debat sobre la cooficialitat de l'espanyol a la Catalunya independent, l'independentisme ha entrat en una versió catalana del llibre de Gustau Nerin 'Blanc bo busca negre pobre', que podríem reformular així: 'Catalanet independentista busca castellanoparlant perifèric'. Tant a l'Àfrica de les ONG occidentals com a la Catalunya dels barris de la immigració espanyola, el discurs paternalista i classista és el pa de cada dia.

De cop i volta, l'independentisme ha passat de ser un projecte integrador on comptava la destinació i no l'origen, a ser un projecte on compta l'origen de les persones i on es traça una línia a terra per dir 'tu ets castellanoparlant i tu catalanoparlant', ignorant, de passada, la resta d'immigrants, que aquests no voten. En vista d'aquesta deriva etnicista, jo prefereixo baixar del tren. No el trobo atractiu, un projecte d'aquestes característiques.

Els defensors d'aquesta concepció etnicista s'escuden en la Catalunya real. El problema dels realistes és que es tracta de catalanoparlants de classe mitjana que mai no han viscut als barris de la immigració espanyola. Quan creixes en un d'aquests barris i en surts per conèixer una mica Catalunya (alguns 'ciutadans' no n'han sortit mai, però) i tens uns mica de perspectiva històrica tant de Catalunya com del barri d'on véns, prens consciència d'una cosa: que on has crescut, més que no pas la Catalunya real, és una Catalunya irreal. Una Catalunya que no té res a veure amb el país, en el qual et vols integrar i ser considerat com un més. Ni millor ni pitjor; un igual. Ni paternalisme, ni classisme, ni tractes especials: un català més. Un català. Perquè, senyors catalanets, ser castellanoparlant a Catalunya no equival a ser idiota a Catalunya. La gent pot haver fugit de la misèria d'Espanya i pot no haver anat a l'escola, pot haver hagut de fer feines poc qualificades, pot ser pobre, pot fins i tot sentir-se megaespanyola i no sentir-se gens ni mica identificada amb Catalunya, però independentment d'això no és ximple: sap on viu.

Quan vaig fer els mapes de l'independentisme, van mostrar allò que molts d'aquests barris intuíem: l'origen es un factor clau per a l'explicació del vot. Ara, una cosa és l'explicació científica d'aquest fet i una altra de ben diferent fer-ne un projecte polític. Dit d'una altra manera, una cosa és acceptar acríticament aquest fet (amb totes les conseqüències, des d'una perspectiva històrica i social), la versió realista, i una altra tenir una intenció transformadora perquè tots els catalans, tinguin l'origen que tinguin, siguin tractats de la mateixa manera; amb el mateix nivell d'exigència.

Electoralisme i carreres personals en la proposta cooficialista

Més enllà del tracte ofensiu paternalista dels defensors mediàtics (i acadèmics) del cooficialisme, no ens hem d'enganyar; la raó és purament electoralista. La decisió es remunta a abans del 25-N. Deixeu-me explicar-ho breument.

El senyor Junqueras hauria d'explicar per quins motius va prendre ell tot sol la decisió d'optar per l'oficialitat de l'espanyol sense consultar la sectorial de Política Lingüística d'ERC, que s'hi va oposar, una qüestió que ni tan sols recollia el programa electoral d'ERC. El senyor Albert Rossich hauria d'explicar per què diu que l'oficialitat és un esquer electoral i no una realitat, i afegeix, textualment: 'para que se obre el efecto sin que se note el cuidado'. És que els castellanoparlants han de ser tractats d'imbècils? És que no se'ls pot explicar un projecte integrador sense haver-los d'enganyar? Tot s'hi val, en política? D'una altra banda, sou conscients que les implicacions legals i socials de l'oficialitat del castellà no les determinarà la vostra bona voluntat?

Tant ERC com CiU haurien d'explicar públicament el pacte secret que van fer per l'oficialitat del castellà abans del 25-N, pacte en el qual s'emmarca l'article de Junqueras a El Periódico de Catalunya i les declaracions del president Mas afirmant que l'espanyol no únicament seria oficial a Catalunya, sinó d'aprenentatge obligatori. La bilingüització general i obligatòria en espanyol és la mort del català, a banda una imposició per a aquells catalanoparlants que no ho vulguin (cal no oblidar que som en el domini lingüístic del català, no pas de l'espanyol). En canvi de què van pactar tot això? Per què no ho van fer públic?

I, tot seguit, ERC i CiU també haurien d'explicar que van anar a parlar amb les principals associacions del país sobre aquesta decisió. Cosa que no és innocent, perquè som en un país on la societat civil depèn de la subvenció, i els favors tard o d'hora es cobren. Potser aleshores contextualitzareu les declaracions, molt temps després, de la presidenta d'Òmnium (associació que hi era, pel que sé). Per què creen tensions dins les associacions que han mantingut viu aquest país en la defensa de la cultura i la llengua catalanes? Són conscients que si els partits ens rebenten aquestes associacions ens rebenten el país?

Com veieu, en tot aquest procés no sembla que, en cap moment, s'hagi demanat el parer dels castellanoparlants. Potser hi estan d'acord, potser no, no nego cap opció. No em consta que els partits polítics i la societat civil catalana hagin parlat amb representants dels castellanoparlants. De fet, els únics castellanoparlants organitzats, i neutres políticament (independents de qualsevol partit) que conec es manifesten obertament contra de l'oficialitat de l'espanyol. Parlen espanyol, sí, però també s'estimen el català. Ensenyament optatiu de l'espanyol a les escoles i no discriminació lingüística, sí; oficialitat, no. Ho vaig dir l'altre dia a un sociolingüista reconegut, emprant el símil (que vaig trobar profundament ofensiu) que 'els extraterrestres que venim del Planeta A que vivim al Planeta B (Catalunya) sabem que vivim al Planeta B i us diem que volem ser tractats igual i que no cal l'oficialitat'. Fins i tot hem d'aguantar la brometa en públic de titllar els castellanoparlants d'extraterrestres! Això sí, a aquest carro de la cooficialitat i el paternalisme s'hi ha apuntat tota la sociolingüística catalana. 9 sociolingüistes de cada 10, segons el nou president de la Societat Catalana de Sociolingüística. L'altre dia fins i tot vaig arribar a sentir, dit per un sociolingüista català, que els castellanoparlants són els febles de Catalunya. 'Blanc bo busca negre pobre'.

Com dic, allò que m'obliga a baixar d'aquest tren no és l'opció en si, sinó que s'hagi entrat en una espiral etnicista, on lluitadors per la llengua catalana d'origen castellanoparlant s'hagin d'identificar com a castellanoparlants gairebé diàriament (cosa inaudita fins ara) per contrarestar la suplantació a què són sotmesos per part de determinades persones, rere les quals hi ha motius electoralistes i d'ascensió personal política i econòmica.