A VEURE... QUI ÉS EL GUAPO QUE TORNA A PRONOSTICAR LA NO-INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA?

I vosaltres, tampoc no voleu veure Catalunya independent?????

A aquest, deixeu-li que dormi en el seu Ave espanyol fadaralista, quan es desperti, ja serem independents!

JOSEP OLIU ENTRA EN POLÍTICA?*

L’any 1986, Josep Oliu i Creus va entrar al Banc de Sabadell, llavors encara amb la preposició en el nom. Tretze anys després, en va assumir la presidència, que encara manté a hores d’ara. Doctorat en economia, a la Universitat de Minnesota, especialista en econometria, com tots els coneguts com a minnesotos, els veterans del banc aviat van enyorar els directius de tota la vida, i molt particularment referents com en Francesc Monràs, traspassat el 1977. I no pas per casualitat.

Una oficina en 84 anys

Fundat l’any 1881 per la burgesia sabadellenca, bàsicament per finançar les seves pròpies empreses, el Banc de Sabadell només va tenir un sola oficina al llarg dels seus primers 84 anys de vida. I quan va obrir la segona, ho va fer a … Sant Cugat. També va trigar dècades en convertir-se en un banc de clients. Aquestes dades demostren el caràcter conservador, auster, que l’aterria estirar més el braç que la màniga. El procés d’expansió, quan s’inicià, es féu seguint una dinàmica de taca d’oli, res de salts al buit.

L’entrada d’Oliu a l’entitat, no va ser una pura casualitat. Ja des del 1977, qui ocupava la direcció general del Banc, era ni més ni menys que el seu propi pare, Joan Oliu i Pich, que hi treballava des del 1939. Oliu i Pich no formava part de les famílies fundadores, sinó que va ser contractat com a directiu. Sota la seva direcció, el Banc Sabadell va promoure l’activitat exportadora i es va vincular a la vida econòmica i social del conjunt de Catalunya, a mesura que anava eixamplant la xarxa d’oficines, a un ritme, però, increïblement lent per als estàndards posteriors. Amb tot, la seva activitat empresarial i també social i benèfica van fer que la Generalitat, l’any 1991, li concedís la Creu de Sant Jordi.

Poc després, el seu fill Josep, el substituiria com a primer executiu de l’entitat, tot i que encara va haver de cohabitar amb representants d’alguna de les famílies fundadores, com Joan Corominas, besnét d’un d’ells, que n’ocupà la Presidència fins al 1999. A partir d’aquell any, Josep Oliu, el fill de l’encarregat, com alguns l’anomenaven, va prémer l’accelerador en l’expansió del banc, sobretot a dins de l’estat espanyol, comprant altres bancs i canviant el model. En deu anys, el Banc Sabadell, ja sense preposició, detall que anunciava la seva vocació de deslocalització i doncs de globalització, havia comprat cinc bancs, entre ells l’històric Banc Atlàntic, fet que va incrementar significativament la seva dimensió i convertir-se ja en un grup bancari rellevant. El 2001 ja havia sortit a Borsa i el 2004 entra en el selectiu de l’IBEX 35. D’aquesta manera assolia una presència entre l’elit empresarial espanyola. Però l’expansió no ha deixat de continuar en els darrers anys, adquirint més entitats tant catalanes com espanyoles, entre elles l’Urquijo, el Guipuzcoano, Banc CAM, Caixa Penedès. I també amb una creixent presència internacional, per exemple a Mèxic.

Un banc “fonamentalment espanyol”

Amb Josep Oliu, doncs, el grup Sabadell s’ha convertit en un actor destacat del panorama financer espanyol. I ell mateix, en un dels financers més escoltats. En aquest sentit, no ha pogut evitar haver de posicionar-se sobre l’evolució de la situació política a Catalunya en els darrers anys. I en aquest sentit, ja el 2015, en una conferència pronunciada a Valladolid, va declarar que el Banc Sabadell era un banc “fonamentalment espanyol” i apostava per una “sortida constitucional al contenciós“. Era una línia que reproduïa fil per randa els postulats del conegut lobby empresarial del Pont Aeri, del qual Oliu és un dels seus membres més destacats. L’allunyament envers les tesis independentistes era ben evident. També cal tenir en compte la incorporació de directius, com és el cas del periodista Ramon Rovira, que en la seva etapa anterior a Televisió de Catalunya, com a director del programa de debat polític Àgora (2002-2007), va donar molta veu als impulsors del nou partit Ciudadanos, constituït el 2005. Quan Rovira s’incorporà al grup Sabadell, ho feu com a Director de Comunicació i Relacions Institucionals.

Molt més recentment, les portes giratòries han atret al grup bancari, el polític socialista Maurici Lucena, que abans de ser diputat al Parlament de Catalunya (2012-2015), havia estat un estret col·laborador de Carme Chacón, quan aquesta era Ministre de Defensa.

A l’aixopluc de la UE

Però sense cap mena de dubte, les darreres declaracions que ha pronunciat Oliu, són les que han aixecat una polseguera més gran. Concretament, divendres passat, va afirmar que si es donés un risc polític, l’entitat podria traslladar la seva seu social per tal d’estar a l’aixopluc de la UE. Afegint, a més, que per aprovar aquesta decisió no caldria l’aprovació de la Junta General d’Accionistes.

Les paraules d’Oliu demostren sense cap gènere de dubtes, un canvi en la percepció de l’evolució política, i deixa entreveure que considera que la independència, és cada cop més probable. Lluny, però de mantenir-se neutral, Oliu s’apunta a la tesi espanyolista que la Independència de Catalunya suposarà la seva sortida de la UE, extrem aquest, no cal dir-ho, és clarament interessat. I finalment, demostra la temença que la seva proposta de canvi de seu social, seria ben probablement rebutjada pels accionistes, la immensa majoria dels quals continuen sent catalans, per això es planteja que la decisió només hauria de ser aprovada pels òrgans directius sense participació del principal òrgan representatiu.

Reaccions en cadena

La reacció a aquestes declaracions no s’han fet esperar. Probablement la més contundent ha estat la de la secció sindical de la Intersindical-CSC, que és la segona força sindical del grup, que en un comunicat va exigir-li una rectificació i va considerar inacceptable amenaçar amb deixar sense feina els treballadors -pel canvi de seu social- si el poble (català) exercia la democràcia. El sindicat també condemnava el silenci de la resta de forces sindicals del grup, per no posicionar-se al respecte.

Per la seva banda, la plataforma Esquerres x la Independència, alertava que “comença la campanya de la por contra el referèndum i la República” i cridava els treballadors a plantar cara.

Contràriament, l’economista Xavier Sala i Martín, fa una valoració positiva de les declaracions d’Oliu, i diu que fan un gran favor a l’independentisme. En un seguit de piulades al twitter, Sala i Martín, considera que “si els bancs catalans passen a ser espanyols, quedarà clar que tindran accés a finançar-se al BCE i, per tant, l’argument del corralito i el cataclisme financer perden tota la credibilitat del món”. Naturalment això serà així perquè, “que el Sabadell posi la seu a Madrid no vol dir que s’emportin ni les sucursals, ni els caixers, ni res rellevant. Finalment, la major part del negoci del Sabadell és a Catalunya i cap banc intelligent pot renunciar-hi fàcilment”. Si tot i així ho fes, Sala i Martin afirma que “Hi ha molts bancs al món que estan disposats a agafar el negoci del Sabadell a Catalunya si l’Oliu decideix abandonar-lo”. I conclou, “Per tant, tothom tranquil i seguim el nostre camí. Sense voler, el Pep Oliu ens ha fet un gran favor argumental. Bona nit”.

El vice-president Junqueras també en parla

Finalment, en una entrevista a la cadena espanyola La Sexta, el vice-president Oriol Junqueras, s’ha mostrat molt tranquil·litzador i ha dit que Oliu “no s’ha de preocupar en absolut“, atès que la intenció del Govern és “garantir la presència dintre de la UE”. Ha afegit a més que “la millor de les presències possibles és des de l’àmbit d’un estat, perquè les relacions seran directes”.  Per concloure que “No hi ha ningú més europeista que nosaltres”.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 16.01.2017)

LA CHACÓN, DEIXEBLE AVANTATJADA DE L'AZNAR

A la Carme Chacón sembla que els seus coneixements de la política canadenca no li han fet el profit que seria d'esperar i tot fa indicar que ha optat per la via més fàcil d'echarse al monte, que és la resposta typical spanish, quan les coses pinten bastos.

Em refereixo, és clar, a les seves darreres declaracions, fetes a més a més, des del Baix Llobregat, segons les quals la Transició Nacional està fragmentant Catalunya. Deixeu-me que m'enrecordi... No va dir més o menys el mateix el senyor José Maria Aznar? Oi que sí. Aquesta idea guerracivilista de fragmentar Catalunya arran del seu accés a la Independència, demostra fins a quin punt la seva percepció de la cultura democràtica està sota mínims. 

Perquè una cosa és clara: segons el seu parer, el d'ella i el d'Aznar, que són idèntics, només hi ha fragmentació social si hi ha independència. En canvi, si no hi ha independència, llavors tot és bo i bonic. I és clar, els independentistes que es facin fotre. Que visquin, però que no emprenyin -atès que liquidar-los quedaria lleig.

Estem, clarament davant una demostració fefaent de doble estàndard. Hi ha uns ciutadans de primera, els que volen la submissió de Catalunya, i hi ha uns ciutadans de segona, els que volem la independència. Els segons poden respirar i poca cosa més. Però si se'ls acut intentar guanyar unes eleccions i declarar la independència, llavors esclatarà l'enfrontament, perquè hi ha ratlles vermelles que no es poden travessar.

Jo em pregunto que dirien els referents canadencs de la Chacón, els professors Stéphane Dion o Michael Ignatieff, d'aquesta manera tan particular de fomentar l'enfrontament civil com a estratègia anti-independentista. N'estarien d'acord. Jo penso que no. 

DUES PIMPOLLES AMB PROBLEMES

Les dues pimpolles de la política a Catalunya, la Carme Chacón i l'Alícia Sanchez Camacho sembla que tenen problemes. Vés qui ho havia de dir, elles que encarnen l'essència de la femella alfa, ara va i es troben en un impàs que pot condicionar de forma important la seva carrera política. 

Totes dues representen un espanyolisme desacomplexat i exhibeixen un odi poc dissimulat cap a la Catalunya Independent. Una altra semblança és que no dubten ni un segon en instrumentalitzar la seva família per als seus objectius polítics. Sobretot els respectius fills, però també els seus pares. Tot a millor glòria de la seva ambició desmesurada, foramida, i amb importants dosis de venjança de classe, sempre, és clar des d'un vessant populista i cutre.

La Camacho ha estat la gran absent en els darrers dies, sobretot després que s´ha sabut la seva relació amb el cas de l'espionatge polític, que no deixa de ser una gran operació d'intel.ligència per acabar amb la Transició Nacional cap a la Independència, impulsada pel President Mas. Un procés contra el qual s´hi val tot, i la Camacho és la primera en la lluita. Tant és el seu compromís que fins i tot es possible que es passi tres o quatre pobles. 

Per la seva banda, la Chacón, està entossudida en esdevenir la nova Joana d'Arc d'Espanya, i tota ella és ambició foramida. Planteja la seva actuació política com un passar comptes amb la història, actuant com una ressentida, en un actitud que no deixa de ser un xic adolescent, com la d'aquelles noies que juren venjança quan el noi que li agrada se´n va amb una altra. Com totes les ambicioses, farà el necessari per aconseguir el seu propòsit i segur que farà coses espectaculars, però normalment aquesta gent acaben cremant el seu entorn i finalment ells mateixos, després de deixar un rastre de sang per on ells han passat.

Ara la Chacón s'ha quedat en el no man´s land, que es diu en termes bèl·lics. Però el seu instint de supervivència la portarà com sempre, al bàndol dels més forts, de manera que segur que acabarà amb les veleïtats catalanistes del PSC i el posarà al servei del PSOE.

Són tan idèntiques les dues pimpolles que els uneix el seu odi cap a la Independència que no m'estranyaria que arribessin a compartir faristol en un míting anti-sobiranista, o en molts, dels que tindran lloc en els propers mesos.

Bé, tot plegat ben lamentable, i de fet no deixa de ser una mica trist. Quan les haguem derrotades, les seves llàgrimes de cocodril no ens faran pena, elles s´ho hauran buscat (tot i que no descarto que arribistes com són, si veuen que Espanya no paga els traïdors, es convertiran de la nit al dia en independentistes de pro. Això sí, si veuen que la independència els és útil per a la seva ascensió social, que al capdavall és allò que més els interessa).

INTENTAR ACABAR AMB LA INDEPENDÈNCIA

Si hi ha una veritat en el pensament polític espanyol no és altra que aquesta lapidària frase que figura en tots els quartelillos i quarters de la Guàrdia Civil, "Todo por la Patria".

I quan els espanyols, tant de dretes com d'esquerres, o com deia l'enyorat Ramon Barnils, "tant de dretes com de dretes", quan els espanyols, repeteixo, diuen "todo", vol dir, "todo". De manera que ja estem avisats. De fet, ja fa molts anys que sabem de què va aquest totalitarisme espanyol.

Fixem-nos, però, que ara que ja no poden exercir la repressió violenta, empren tàctiques de guerra psicològica i d'intoxicació mediàtica per fer tot els possible per desactivar l'independentisme, en general, i des de fa uns mesos, l'anomenada Transició Nacional.

Fins ara, la dreta espanyola, posava l'èmfasi en la immigració i en la xenofòbia, per afeblir l'independentisme, i enaltir l'espanyolitat. Durant uns anys van tenir un protagonisme destacat. Fins i tot s'han creat partits polítics anti-immigració, els quals, tinc la convicció que no són més que pantalles, bé el partit en el seu conjunt, bé els seus principals líders, dels serveis d'intel.ligència espanyols, que els fan anar per on volen. Però és clar, amb la marxa de molts d'ells, la pressió sembla haver-se rebaixat.

Després va venir l'esquerra espanyola i tot el muntatge aquest dels indignados, que no és més que un exemple de laboratori de manipulació, on nens pijos, molts d'ells potes negres, és a dir, fills dels sociates i psuqueros que han viscut trenta anys del mòmio dels ajuntaments, les diputacions i dels dos tripartits, van de radicals rebenta aparadors. I no ens oblidem, de les dues grans màfies sindicals, que aquests són els pitjors, perquè el seu grau de mobilització és directament proporcional a la seva dependència salarial,  Resulta curiós, en aquest sentit, una comparativa entre les manis de la primavera àrab, plenes de banderes egípcies, tunisianes, etc., i els akelarres indignats on no n´hi havia ni una de catalana, o si n´hi havien, es podien comptar amb els dits de les mans. L'assalt als diputats del Parlament, no ho hauria pogut fer l'extrema dreta. Ara l'extrema esquerra, sí que ho va fer, i pràcticament se n'en surt amb la seva. Va ser un espectacle denigrant.

Per sort, l'independentisme ha anat creixent en els darrers anys, i amb les consultes i les mobilitzacions que es van portar a terme, sobretot des del 2006, ha actuat com un tsunami que ha fet miques totes les barreres que se li han volgut posar. 

Tant és així, que finalment, amb la Manifestació de l'11S, un 20% de la població va sortir al carrer. Un 20%!!!. Sabeu el que això significa en una societat desenvolupada com la catalana? És brutal. 

Des de llavors, i només fa quatre mesos, tot ha canviat. Alguns polítics han comprès que o bé s'adequaven al nou escenari o els passarien per sobre. Això ha fet que a hores d'ara, la Independència sigui l'opció majoritària a Catalunya. Per primera vegada en la història dels darrers 300 anys. I això és quelcom que els espanyols de tot pelatge no es poden permetre.

Vet aquí com, després d'intentar impulsar el pacte fiscal com a titella, ara intenten colar-nos que tot plegat és culpa de la corrupció. Que si s'arregla la corrupció, Espanya anirà bé. Fins i tot, els més progres, van més enllà i suggereixen, amb la boca petita, bé una abdicació del Borbó vell en el jove, bé, directament, la proclamació de la Tercera República espanyola.

Hi ha, però, un argument molt més sibil.lí que avui he sentit en boca d'aquesta proesa de la humanitat, que es diu Jordi Évole,.exemple paradigmàtic de l'auto-odi català, que, com la Chacón, està encaparrat en triomfar a Espanya. O com la nena aquesta, la Candela Peña, que ahir no es va dignar a aplaudir a la guanyadora del Gaudí d´Honor, la veterana Montserrat Carulla, que amb unes paraules magnífiques, va recordar que era dona, actriu i independentista. A la Peña, les paraules no li van agradar, tot i ser de Gavà, i no va aplaudir ni mica ni gens. I és que de desagraïts el mñon n'és ple.

El nen Évole, declarava avui a TV3 que darrere de tota l'agitació anti-corrupció i antijoancarlista, hi veu la poteta de l'extrema dreta!

Ja hi som! Jugant al joc de sempre. L'esquerra espanyola i la catalana sempre empra la mateixa tàctica: brandar l'espantall de l'extrema dreta espanyola per guanyar vots. Dient-ho més fàcilment: pels suposats esquerranistes espanyols, no hi ha conflicte entre Catalunya i Espanya, sinó entre la dreta i l'esquerra. Es pensen que hiperideologitzant el conflicte nacional, els permetrà governar més fàcilment, perquè arraconarà la dreta. No és Espanya qui ens roba, no, és la Dreta! O pitjor l'extrema dreta! El Papu! El terror blanc.

S'obliden, però d'un petit detall que entre 1982 i 1996, primer i entre 2004 i el 2011, qui ha governat a Espanya ha estat l'esquerra (és a dir, la dreta, en opinió de Barnils), i l'espoli i la demagògia anticatalana, no només no ha desaparegut, sinó que s´ha incrementat.

Agitant el papu de l'extrema dreta, el senyor Évole, insigne representant de l'esquerra mediàtica espanyola, vol distreure el patí, No assenyala la Independència com a possible solucionador, sinó com sempre, culpa a l'extrema dreta i clama per un govern de l'esquerra l'espanyola. Amb una esquerra jove, guapa i alegre, tot anirà molt millor i la independència... vuelva usted maña, i qui dia passa any empeny. I a veure si poden arribar als 400 anys de subordinació. 

Escoltar el senyor Évole, culpant al PP de tot plegat, no és més que una immensa manipulació política, que pretén canviar el paradigma on actualment juguen els partits polítics catalans, via una espanyolització ideològica.

Ja fa molts anys que ens afaitem, i espero que molts pocs de nosaltres caiguem en aquesta trampa.