Les dues pimpolles de la política a Catalunya, la Carme Chacón i l'Alícia Sanchez Camacho sembla que tenen problemes. Vés qui ho havia de dir, elles que encarnen l'essència de la femella alfa, ara va i es troben en un impàs que pot condicionar de forma important la seva carrera política.
Totes dues representen un espanyolisme desacomplexat i exhibeixen un odi poc dissimulat cap a la Catalunya Independent. Una altra semblança és que no dubten ni un segon en instrumentalitzar la seva família per als seus objectius polítics. Sobretot els respectius fills, però també els seus pares. Tot a millor glòria de la seva ambició desmesurada, foramida, i amb importants dosis de venjança de classe, sempre, és clar des d'un vessant populista i cutre.
La Camacho ha estat la gran absent en els darrers dies, sobretot després que s´ha sabut la seva relació amb el cas de l'espionatge polític, que no deixa de ser una gran operació d'intel.ligència per acabar amb la Transició Nacional cap a la Independència, impulsada pel President Mas. Un procés contra el qual s´hi val tot, i la Camacho és la primera en la lluita. Tant és el seu compromís que fins i tot es possible que es passi tres o quatre pobles.
Per la seva banda, la Chacón, està entossudida en esdevenir la nova Joana d'Arc d'Espanya, i tota ella és ambició foramida. Planteja la seva actuació política com un passar comptes amb la història, actuant com una ressentida, en un actitud que no deixa de ser un xic adolescent, com la d'aquelles noies que juren venjança quan el noi que li agrada se´n va amb una altra. Com totes les ambicioses, farà el necessari per aconseguir el seu propòsit i segur que farà coses espectaculars, però normalment aquesta gent acaben cremant el seu entorn i finalment ells mateixos, després de deixar un rastre de sang per on ells han passat.
Ara la Chacón s'ha quedat en el no man´s land, que es diu en termes bèl·lics. Però el seu instint de supervivència la portarà com sempre, al bàndol dels més forts, de manera que segur que acabarà amb les veleïtats catalanistes del PSC i el posarà al servei del PSOE.
Són tan idèntiques les dues pimpolles que els uneix el seu odi cap a la Independència que no m'estranyaria que arribessin a compartir faristol en un míting anti-sobiranista, o en molts, dels que tindran lloc en els propers mesos.
Bé, tot plegat ben lamentable, i de fet no deixa de ser una mica trist. Quan les haguem derrotades, les seves llàgrimes de cocodril no ens faran pena, elles s´ho hauran buscat (tot i que no descarto que arribistes com són, si veuen que Espanya no paga els traïdors, es convertiran de la nit al dia en independentistes de pro. Això sí, si veuen que la independència els és útil per a la seva ascensió social, que al capdavall és allò que més els interessa).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada