dissabte, 30 d’agost de 2014


Cartell del 1982!!!!
Aquest dissabte, el Consell Nacional de CiU ha rellevat Duran i Lleida com a Secretari General. 
Mileurista d´hotel!!!
 És una gran notíca. La seva defunció política segurament no serà immediata, segur que encara intentarà fer un cop de cua.
Carronyaire com el qui més...
Però avui, la política catalana, i més concretament, el sobiranisme, respira fondo per haver-se deslliurat d'aquest llast. 




divendres, 29 d’agost de 2014



On 18 September, Scotland votes on the question of independence from the United Kingdom, and the polling strongly suggests a vote of no. On 9 November, Catalonia could be voting on the same issue vis-à-vis Spain, but the polling slightly suggests a yes—if the Spanish Constitutional Court allows the vote to take place. NATO members should treat neither case lightly, but the independence of Catalonia would pose fewer military problems for the alliance than that of Scotland.

The secessionist movements in both countries have endorsed joining both the EU and NATO. But both organizations have warned that accession is not remotely automatic, and depends on the agreement of every existing member state. Those are slightly different lists of 28 countries, and one must only remember the juvenile and endless exclusion of Macedonia by the Greeks—over a branding dispute—to understand how long a blackballing can last. The Spanish probably could not manage to block a determined move for Catalonian self-determination. That said, two of my Atlantic Council colleagues have questioned whether the European Union would admit Catalonia, as some member states (e.g. Belgium) have cause to fear further secessionist activity. Would the British accede to Scottish independence, but then plausibly attempt to exclude the country from NATO? A currency union may be off the table, but such dickering over the serious business of defense would be unacceptable.
As Griffe Witte of the Washington Post argued just this week, in the long run, Scottish secession could be challenging for maintaining Britain’s Trident submarine force. The Scottish National Party (SNP) aims to declare independence in 2016, and see the nukes off by 2020. Today, the submarines and their warheads are conveniently somewhat isolated at Her Majesty’s Naval Base Clyde, 40 kilometers from Glasgow. The Royal Navy’s other two major facilities, HMNB Devonport and HMNB Portsmouth, are both in populated areas on the south coast of England. This has caused some to question whether the south coasters would appreciate the sudden arrival of a few hundred nuclear weapons. But Devonport is where the RN overhauls and refuels those nuclear submarines, so the locals are already accustomed to the presence of things nuclear. In the breach, it is likely that they would prefer the several thousand high-paying industrial jobs that would transfer down from Scotland.
That could be all well and good, but assuming that Scotland and Catalonia were admitted to NATO, what would they contribute? At the Strategic Foresight Forum this past spring at the Atlantic Council, Anne Marie Slaughter—late of Princeton and the US State Department, and now running the New America Foundation—opined that an independent Scotland and an independent Catalonia would do a fine job of defending themselves. At the reception afterwards, a former defense official and defense industrialist argued to me that the consequences for NATO would be adverse, “because the Scots think that defense is a free good”. But even beyond the hyperbole, it’s important to note how significantly plans for forces flying the Saltire cross and the four bars of the Senyera differ.
Scotland is a country of 5.3 million people, with over $200 billion in GDP. The SNP has in mind a tiny version of Britain’s armed forces as a whole: a navy of a few frigates, a fighter squadron, and an armored infantry brigade. With enough investment, a short-ranged maritime patrol squadron might follow as a welcome addition to the recent loss of RAF Coastal Command. The problem, however, is that Scottish resources aren’t likely to match these goals. Spending the NATO average of 1.6% of that GDP on defense would provides just over $3 billion annually. That level of spending is equivalent to the budget of Austria, a neutral country which needn’t maintain a navy. Unless Scotland steps up to a higher rate of spending, its exit from the United Kingdom would produce another free-riding Celtic state on the periphery of the open North Atlantic.
Port de Barcelona
Catalonia has 7.3 million people, with more than $300 billion in GDP. Spending just 1.6% of that on defense provides over $4.5 billion annually, or roughly the budget of Denmark, which has well-regarded and efficient armed forces. Catalonian military plans are more vague, but so far, they emphasize the navy. With excellent ports in Barcelona and Tarragona, Catalonia is well-positioned as a minor naval power, ‘with the Mediterranean as our strategic environment, and NATO as our framework’, as the nationalists’ think-tank on defense argues. The rough plans call for a littoral security group of a few hundred sailors at first. After a few years, Catalonia would assume responsibility as "a main actor in the Mediterranean," with land-based maritime patrol aircraft and small surface combatants. Eventually, the nationalist ambition may include an expeditionary group with a light assault carrier and hundreds of marines, to take a serious role in collective security.
Port de Tarragona
Of course, all these plans are subject to the vagaries of each country’s political process, but even the announced policies differ importantly. Scotland’s tiny replication of British capabilities wouldn’t be so clearly efficient. On the other hand, Catalonia’s ambition would be more restrained. If accurately characterized by the few white papers that have surfaced, the separatists’ position suggests a valuable and refreshing view of specialization in collective defense: build a navy that is comparatively focused on influencing events ashore. By de-emphasizing the military forces that any landlocked country will have, and instead steering investments towards those it is comparatively positioned to provide, Catalonia could punch above its weight in European political affairs. There may be no further Álvaro de Bazáns in Barcelona, but there may be new littoral forces that NATO needs around the periphery of the Mediterranean.
James Hasík is a senior fellow in the Brent Scowcroft Center on International Security.

(NOTA JS: Anem bé, molt bé)

dimarts, 26 d’agost de 2014


El meu desig hauria estat titular aquest post Si els fills de puta volessin ...Un titular ben cridaner, que és el que realment atrau l'atenció. Finalment no he fet cas al meu dimoniet interior i sí al meu Maquiavel (que no angelet) interior, i ha sortit el títol que ha sortit... 

Anem a pams. Ja vaig escriure fa unes quantes setmanes, fins i tot mesos, que el front mediàtic seria clau en el procés polític que estem vivint i que ens portarà, sense cap mena de dubte, a una victòria espatarrant el 9N. 

Aquests dies, concretament el passat cap de setmana, hem assistit a un exemple claríssim d'això. L'estratègia espanyolista consisteix en la doctrina del xoc, del terror, per tal d'impedir que els catalans i les catalanes ens moguem i decidim com a un poble sobirà. Això ja està ben clar i ben establert. Una part molt important d'aquesta estratègia és la de la seva suposada victimització, és a dir, la de presentar-se com a víctimes d'una suposada persecució per part de l'independentisme. Ho vam veure clarament, amb el cas de l'impresentable Navarro i ara ho hem tornat a veure amb el cas de Cardedeu. Els espanyols no es cansen en muntar pseudo-notícies per fer-se un forat en les notícies i per lluitar per monopolitzar les tertúlies i d'aquesta manera eixugar el seu desavantatge entre la ciutadania. De retop, aconsegueixen quelcom cabdal: evitar que parlem dels beneficis de la Independència, per centrar-nos en el mal rotllo. Fixeu-vos com tots els tertulians de Fatxanet, utilitzen la mateixa estratègia, monopolitzar el debat en el mal rotllo, fins i tot saltant-se les normes de la tertúlia i buscant el titular que immediatament apareixerà en el diari digital de torn "Picabaralla entre A i B a Rac1 o a Catalunya Ràdio". És aquesta l'estratègia que busquen, la polarització ad infinitum per evitar parlar de la Catalunya independent immediata.
El problema, però, no és aquest. Ells fan el seu paper. I si jo estic escrivint ara això, és que l'estan fent bé. El problema és dels papanates. Els papanates, són precisament aquells que els fan el joc. Aquells que no veuen que si els espanyols parlen de simulacres al.lucinants, no contesten amb l'argument que per exemple aquest mateix cap de setmana passat a Espanya hi ha hagut un homenatge a la terrible Legió Cóndor, que no va fer precisament simulacres, ans més aviat, va omplir de centenars de milers de morts moltes ciutats i pobles. I el democràtic govern espanyol no l´ha prohibit. I els papanates no lliguen una cosa amb l'altre. 
Segon exemple. Ahir, els mitjans catalans haurien d'haver destacat la gran victòria d'Alex Salmond en el debat televisiu amb el seu adversari unionista. Més d'un 71% dels enquestats van afirmar que el líder independentista es va imposar clarament. Però no, els papanates, això de l'anglès, encara els costa una mica i sempre opten per recórrer a allò més suat, cutre i caspós que és omplir pàgines, vídeos o bites amb la darrera espanyolada. Em posen dels nervis.

En el fons, i si em permeteu un símil taurí, els papanates es comporten com els toros. Quan els espanyols branden la capota vermella, s´hi llencen de cap, s´hi abraonen, que diria el clàssic. 

Si se n´ha de ser de sòmines. Per sort, els catalans i les catalanes valem molt més que els papanates. 
Tenim un 11S excepcional per endavant per preparar un 9N encara més estratosfèric. Anem molt per davant dels nostres enemics. I la victòria és nostra i el nostre únic deure és fer-la encara més gran, encara més rotunda, encara més espectacular, encara més contundent i sobretot encara més incontestable. 

Dediquem-nos-hi amb cos i cap. I deixem que Maquiavel ens aconselli què fer amb els díscols que, pobres desgraciats, gosin o intentin tocar-nos el que no sona. 

dilluns, 25 d’agost de 2014


El Regne Unit i els Estats Units estan fins al capdamunt de les provocacions d'Espanya, i el consideren un aliat poc confiable, més enllà de les declaracions diplomàtiques. El govern espanyol, fidel a la tradició franquista, aprofita l'estiu per distreure el personal i agitar l'espantall de Gibraltar i així distreure l'opinió pública. 

Paradoxalment,  les dues superpotències han decidit marcar paquet i donar-li una lliçó als espanyols, i han fet coincidir l'estada a la Base Naval de Gibraltar de dos submarins nuclears: el HMS Tireless (S88), britànic, i el Annapolis (SSN-760), americà. No vols caldo, dues tasses, nen!

Els espanyols han respost amb controls a la frontera amb Gibraltar que han provocat eternes cues per passar d'un cantó a un altre. A banda, és clar d'una histèrica ofensiva mediàtica impulsada per la caverna, com ja és habitual.

Aquesta estratègia s'ha complementat amb una altra de molt més greu com és el suport logístic a bucs de guerra russos que han atracat al port de Ceuta i han carregat provisions. Aquesta col.laboració militar amb un país que actualment és un pària a nivell internacional, i que està incrementant la tensió internacional i que ha decretat un boicot salvatge contra els productes de la pròpia Unió Europea, no pot ser més que qualificat d'una nova, d'una enèssima deslleialtat envers els seus aliats europeus.

Resulta curiós que ara que Espanya està pidolant ocupar càrrecs de rellevància a la ONU (una cadira enel Consell de Seguretat), i a la Unió Europea, es dediqui a trepitjar l'ull de poll dels americans i dels britànics. Potser és que vol aconseguir el vot rus i tambés dels xinesos i de tot el que penja d'aquests dos països (és  a dir dels seus aliats/clients). Potser sí. Però està jugant amb foc.

L'altre dia, en Margallo deia que si Espanya aconsegueix estar al Cosell de Seguretat de l'ONU, representarà els interessos dels països africans. Em vaig fer un tip de riure. L'únic país africà amb el quals els espanyols tenen unes relacions estretes és concretament, una de les darreres i més bestials dictadures, a més d'ex-colònia: la Guinea Equatorial, al dictador de la qual li riuen totes les gràcies per aconseguir explotacions petrolieres. Imagineu-vos el nivell.

Per cert, dit sigui de passada, a Catalunya també tenim algun espavilat que es pensa que encaixant la mà amb un dictador el fa més home... quan de fet s'empastifa de sang...

diumenge, 24 d’agost de 2014


Statement by NSC Spokesperson Caitlin Hayden On the Occasion of the 25th Anniversary of The Baltic Way

On behalf of President Obama and the people of the United States, we congratulate the people of Estonia, Latvia, and Lithuania on the 25th anniversary of The Baltic Way.  Today, we remember that as many as two million people joined hands on August 23, 1989 to form a human chain spanning nearly 400 miles from Tallinn to Riga to Vilnius.  This impressive, peaceful demonstration of courageous people—men and women, young and old—was organized as a rebuke to the 1939 Molotov-Ribbentrop pact which led to the occupation of the region by the Soviet Union. The United States never recognized the Soviet occupation of Estonia, Latvia, and Lithuania, which lasted from World War II until restoration of independence in 1991.  
The Baltic Way was a remarkable moment in history that illustrated the desire for freedom and democracy and set the stage for the fall of the Berlin Wall just two months later.  The Berlin Wall divided people, but the Baltic Way united them and inspired hope for a new era.
In the years that followed the Baltic Way and the end of the Cold War, Estonia, Latvia, and Lithuania demonstrated an impressive and successful transition to democracy that serves as a model for all states in transition today.  The Baltic States are valuable members of key international organizations, including the European Union, NATO, and the OSCE.  They are sharing their expertise in democracy and development with other states in Eastern Europe, Central Asia, and elsewhere*
The United States values our partnership and the deep bonds of friendship with Estonia, Latvia, and Lithuania.  We further reaffirm our enduring commitment to their security. 
On this special day, the United States sends heartfelt wishes to the people of Estonia, Latvia, and Lithuania as we continue to work together to create a better future for all people, in the spirit of the peaceful and innovative Baltic Way.
(*) Emphasis mine

dissabte, 23 d’agost de 2014



Doncs resulta que els espanyols estan fent molts amics. Cada cop que un submarí entra a Gibraltar -sigui britànic o dels Estats Units- la Guàrdia Civil del Mar trenca el protocol de seguretat i delata la seva presència... naturalment als russos. A banda, també deixa entrar bucs d'aquest país al port de Ceuta. Els aliats de l'OTAN ja estan fins al monyo dels espanyols (com es pot llegir en aquesta piulada. A veure si en traiem profit, però sense anar de flowerpowers, ok?


Amb un parell de ...

divendres, 22 d’agost de 2014


Aviso. Aquest post és un pur entreteniment. De manera que no us el prengueu seriosament. Però la veritat és que només fent un cop d'ull a la Constitució espanyola (CE), em sembla bastant senzill plantejar una referèndum plenament legal, i que els espanyols no poden boicotejar (si fossin demòcrates, que no ho són, ni tan sols civilitzats).

Anem a pams. L'article 166 CE diu que la iniciativa de la reforma constitucional s'exercirà en els termes previstos en els apartats 1 i 2 de l'art.87.

En l'apartat 2 de l'artice 87 CE, que és el que ens interessa, diu que les Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes podran sol.licitar del Govern l'adopció d'un projecte de llei o remetre a la Mesa del Congrés una proposició de llei, delegant davant la dita cambra un màxim de 3 membres de l'Assemblea legislativa  encarregats de la seva defensa.

Tenint en compte, doncs, que el Parlament de Catalunya, és una part integrant de la Generalitat de Catalunya, segons consta en l'Estatut vigent, és evident que aquesta té competència en la reforma de la Constitució, a través del Parlament. Efectivament, el Parlament de Catalunya pot sol.licitar al Govern espanyol o pot remetre a la Mesa del Congrés, una proposta de reforma constitucional. Atès que és una reforma de la constitució, el contingut d'aquesta reforma no té cap limitació. Com si vol impulsar una reforma que declari que els elefants volen. La constitutció espanyola no té parts intangibles (que no es poden modificar). Per això, pot, per exemple, impulsar una reforma que plantegi la independència de Catalunya. És a dir, que s'afegeixi un article on consti explícitament la Independència de Catalunya.

Llavors, atès que la reforma constitucional és una competència de la Generalitat, que s'exerceix a través del Parlament de Catalunya, és evident que la Generalitat pot convocar un referèndum per preguntar als catalans i a les catalanes si estan d'acord amb la possibilitat que el Parlament de Catalunya presenti aquesta iniciativa de reforma constitucional. Jurídicament parlant és impecable, això, per la qual cosa, el Govern o el Congrés de Diputats, ara no sé a qui li correspon, haurien d'autoritzar aquest referèndum que es manté dins la més estricta legalitat espanyola.

La pregunta referendària podria ser aquesta: Estàs d'acord que el Parlament de Catalunya impulsi una iniciativa de reforma constitucional que declari la Independència de Catalunya? Sí o No.

No debades, del que es tracta, en definitiva, és de votar, a decidir, a saber la voluntat dels catalans i les catalanes-

Però com deia a l'inici, això és un pur entreteniment. A aquestes alçades de la pel.lícula no jugarem a fer reformisme espanyol, oi?


dijous, 21 d’agost de 2014


En plena histèria espanyola contra Gibraltar, els Estats Units van i envien un submarí nuclear tipus Los Angeles a la base naval britànica al penyal. És així com les gasten les potències internacionals. Res d'esgarrips bojos, d'actituds fatxendes, de mitjans de l'odi escalfant el personal. Res de tot això. Amb la visita d'un submarí amic ja queda tot dit... És de suposar que els espanyols captin el missatge, tot i que probablement això no farà callar la brunete, però aquesta no és més que folklore. Per cert, des dels Estats Units no obliden la visita, també amistosa, d'un buc de guerra rus a Ceuta...


Quan el 2 d'abril es va signar protocol.làriament l'acord d'associació entre Convergència Demcràtica de Catalunya i Reagrupament Independentista, en Joan Carretero en la seva intervenció va afirmar que malgrat que la seva opció primera era la Declaració Unilateral d'Independència, considerava que calia donar tot el suport al President Artur Mas, atès que era l'únic polític que podia portar a bon port tot el procés i perquè s'hi havia compromès a fer-ho.  Es tractava, i es tracta, doncs. de sumar esforços, i de donar suport de forma explícita, descarada, desacomplexada, al polític català que més ha plantat cara a Espanya en els darrers 300 anys. Que no és poc. No amb la boca petita, no utilitzant construccions elíptiques, fent circuml.loquis, o subjectes sobreentesos... La voluntat de Reagrupament, doncs era, i és, de reforçar el procés cap a la Independència i de contrabalancejar el sector duranista que juga un paper clarament quintacolumnista en aquest procés. Un paper que s´ha vist clarament, explícitament, en un dels darrers acords aprovats pel seu Consell Nacional, segons el qual, una de les tres línies vermelles que motivarien la seva oposició al procés és explícitament que es presentés una Declaració Unilateral d'Independència. És a dir, els duranistes clarament plantegen una actitud antagònica a la de Reagrupament. Es tracta d'una evident declaració d'intencions, que en el fons demostra el pànic que la DUI genera en l'espanyolisme.

Una DUI que abans o després de la consulta caldrà aprovar i que redimirà de tots els seus pecats una institució com el Parlament de Catalunya que, la veritat sigui dita, no té una història excessivament gloriosa.

dimecres, 20 d’agost de 2014


Acaba de fer setanta anys de l'alliberament de Perpinyà de mans de les tropes nazis. Efectivament, entre el 18 i el 20 d'agost de 1944 es posà fi a l'ocupació de les tropes alemanyes, després de prop de dos anys d'ocupar-la. Recordo que els alemanys no hi entraren fins el mes de novembre del 1942, amb la i del Règim de Vichy. 

Naturalment en aquest esdeveniment hi participaren els perpinyanesos, molt catalans del nord i també molts del sud, combatents dels maquis (foto superior, amb el patriota Magí Colet, policia de la Generalitat i oficial de la Resistència, el més avançat), que van fer la vida impossible als ocupants, tallant-los les comunicacions i emboscant-los allà on podien.

Per commemorar l'efemèride, cada any se celebra pel centre de la ciutat una desfilada de vehicles militars de l'època, incloent-hi blindats i mecanitzats que circulen tocant el clàxon i amb banderoles catalanes, americanes i franceses.
Quan hi vaig assistir ara fa uns anys a un d'aquests aniversaris, no vaig poder deixar de pensar quina hauria estat la història de Catalunya si, el 1944, o fins i tot abans, els aliats haguessin desembarcat a Catalunya en comptes de fer-ho al Nord d'Àfrica (el 1942), Sicília (1943) o a la Provença (el mateix 1944). No debades, hi hagué una proposta, per part de catalans exiliats als Estats Units, que treballaven per l'OSS, l'Oficina de Serveis Estratègics dels Estats Units, de fer-ho. Segur que haguessin comptat amb l'ajut dels homes i les dones del Front Nacional de Catalunya, que ja des del 1940, col.laboraven amb diferents serveis d'intel.ligència occidentals i polonesos, per derrotar el feixisme, el nazisme, i, naturalment, el franquisme. 

Ben segur que la història hauria estat del tot diferent. Però no podem fer marxa enrere. Ara tenim una nova oportunitat. De fet, una gran oportunitat, d'aconseguir el nostre alliberament. I ens toca a les generacions presents aconseguir-ho. Entre altres raons, per homenatjar a les que ho intentaren en el passat.

Per cert, l'OSS va ser el precedent immediat de la CIA, creada el 1947 al ben inici de la Guerra Freda. 


Probablement hi ha poca gent que, no odiï, però sí que li fastiguegi més  la fatxenderia de Jose Mourinho que una servidora. Però en el cas Cesc Fàbregas li he de donar tota la raó. After all, no és espanyol, sinó portugués, el Moret (que és això exactament el que significa el seu cognom). Les seves declaracions després del partit de diumenge són exactes:
 "For Barça he was the fake nine, the number ten and winger but I know and he knows what is his best position so he is giving exactly what we need. Quick thinking in midfield. He brings people in the same direction."   
Cesc penso que era un jugador clau i el Barça aquest se l'ha tret de sobre. El trobarem a faltar. A ningú se li escapa que tot déu anirà a provocar Suarez, tots els jugadors dels equips adversaris aniran a provocar-lo a veure si torna a queixar-la algun altre. El Barça tindrà un drama amb aquest noi. Amb el Cesc, per contra, teníem un tipus més llest que la gana, que sabia com provocar l'adversari i tenia la dosi necessària de mala llet per treure'l de polleguera. Un actiu que trobem a faltar en l'actitud predominantment flowerpower de l'equip, que genera animadversió arreu
De fet, no m'estranya, amb un President que és un titella i que no ha tingut la decència de convocar eleccions per ser ratificat democràticament, atès que sap que les perdria... Què es pot esperar d'un club sotmès a una croada anti-independentista, per fer-se perdonar els pecats dels darrers anys... els de ser el millor equip del món fent de la catalanitat desacomplexada la seva marca d'identitat global.

diumenge, 17 d’agost de 2014


El General Dempsey passant revista a una unitat vietnamita
Una servidora va créixer amb les notícies de la guerra del Vietnam a la ràdio i a la televisió. Fins i tot, a casa, quan em negava a menjar fetge, em deien que ho fes pels nens del Vietnam... Després pel.lícules com Apocalypse Now, The Deer Hunter, van ser claus en la meva formació filmogràfica... En definitiva, que el tema de Vietnam en certa mesura ha format part de la meva pròpia biografia personal... 

És probablement per aquest motiu que veure com, per primera vegada en moltes dècades, un Cap de l'Estat Major Conjunt (el famós Joint Chiefs of Staff) dels Estats Units visita de nou el Vietnam comunista, l'únic que existeix, de fet, per aproximar posicions cap a un acord militar. com ha passat aquesta darrera setmana, no em pot deixar indiferent. 

El poble vietnamès va patir enormement durant la seva guerra d'alliberament. Primer contra els francesos. Després contra els americans. Milions de morts. I de fet, encara pateix moltes conseqüències, com la malformació de molts infants, els efectes de l'Agent Taronja...

Però ve´t aquí que aquest poble mil.lenari, històricament enfrontat amb el seu poderós veí del nord, la Xina, és capaç de passar pàgina, i fins i tot tornar a relacionar-se amb un exèrcit que li va causar un immens dolor.
És una lliçó que cal aprendre. Vietnam, actualment, té un contenciós que cada cop està incrementant en tensió amb la Xina, respecte les illes Spratly i Paracel, en l'anomenat Mar del Sud de la Xina. I per fer-hi front no fila prim a l´hora de cercar aliats. De fet a més dels Estats Units, també té contactes amb l'Índia i amb Rússia, les dues grans potències asiàtiques que poden competir amb la Xina.

El present, doncs, s'imposa. I, malgrat el patiment encara present, els vietnamesos opten per una política tan pragmàtica, que fins i tot ha fet dels seus famosos tunels que empraren contra els G.I. , els tunnels rat war, una atracció visitada per turistes i fins i tot per presidents i primers ministres d'arreu del món. Una forma pragmàtica, repeteixo, de combinar la memòria històrica i obtenir  ingressos econòmics. 


L'article d'en Junqueras al diari espero que sigui el senyal del desvetllar d'un actor clau del procés que semblava més un ós dorment que un polític viu. Naturalment, no podem esperar miracles. La política, i concretament la política politiquera és el que és, i esperar alguna referència explícita al President Artur Mas, era esperar massa. Cosa que demostra que encara es necessita millorar en l'assignatura d'estadista, és a dir de polític que avantposa el país al seu partit. 

Haver-lo esmentat explícitament, al contrari del que es pot pensar, no l'hauria perjudicat, ans ben al contrari, l'hauria honorat i hauria convertit l'article en un referent. No debades, a hores d'ara, el President Mas ja té un lloc a la història: el d'haver estat el polític català que més ha aguantat el pols a Espanya en els darrers tres-cents anys. Això ja no li treu ningú. I no només això. També ha estat qui ha provocat l'abdicació d'un rei espanyol, la dimissió d'un cap de l'oposició, també espanyol, i tal vegada qui ha generat un escenari que ha detonat la visualització més crua del que el propi Junqueras diu "les misèries de trenta anys d'autonomisme" i que s'entén perfectament a què i a qui es refereix. 
Fins i tot, i permeteu-me la immodèstia, m'he sentit com citat en el fragment aquest que diu que als que dubtin o tinguin por "no els jutjarem sinó que els ajudarem i els animarem a seguir endavant, acaronant-los, amb la mà estesa i oferint l'espatlla perquè s´hi puguin recolzar", ja que en anteriors posts havia reclamat explícitament aquesta actitud de camaraderia que és imprescindible en el moment present. Clar que sovint es comença amb l'acaronament i s'acaba... bé, deixem-ho.

Trobo a faltar també, una actitud òbvia, i fins i tot un pèl fatxenda, que quan es tracta amb els espanyols sempre és necessària, consistent en donar per òbvia que la victòria serà nostra. En primer lloc, perquè és veritat. Fins i tot la premsa internacional ja la dóna per feta. I en segon lloc, perquè quant més es digui més contundent i més irrebatible serà. I aquesta contundència és súmmament necessària perquè genera l'efecte cavall guanyador, que encara multiplica més la victòria. No debades la gent no vol mai ser de la minoria, perquè això psicològicament, genera inseguretat i por.
Bé, trobava a faltar més protagonisme, sobretot mediàtic de la segona persona més important, políticament parlant, de Catalunya. Ara ha sortit a camp descobert i això sense cap mena de dubte és positiu. 

Ara el que cal és que no es torni a amagar i deixi l'espai mediàtic lliure per als nostres enemics, que no adversaris. No debades, sembla cridat a ser, possiblement, el primer President de la República Catalana, si més no de l'etapa post-constituent.

divendres, 15 d’agost de 2014

LA (TERCERA) LLIÇÓ KURDA (I Espanya armarà els independentistes kurds, ahahahah!)

Amb pocs dies tot ha evolucionat molt ràpidament. I el kurds han guanyat una victòria espatarrant a nivell polític. Si Artur Mas s'ha carregat, amb poques setmanes de diferència, el rei espanyol i el cap de l'oposició, els kurds s'acaben de carregar el primer ministre iraquià, que com tothom sap, era una autèntic energumen i odiava a mort els kurds. Fins i tot, els kurds han estat capaços de doblegar la negativa dels Estats Units a donar-los armes. Recordo que en el discurs que va llegir Obama on anunciava l'operació d'ajuda, de dues pàgines, hi esmentava vint-i-nou cops la paraula Iraq i cap ni tan sols una, la paraula Kurdistan. El xaval estava dels nervis. I no volia reconèixer que els kurds li havien guanyat la partida. Finalment, els Estats Units han baixat del burro, i han acceptat lliurar armes directament als kurds sense passar per Baghdad. I per fer això han hagut de canviar el titella Maliki per un altre més presentable.
Quina gran victòria kurda! I és que un poble que sap que es juga la seva supervivència no s'està per hòsties. 

Ara, com sempre a rebuf dels Estats Units, la Gran Bretanya, França, Canadà i, avui, la Unió Europea en el seu conjunt, han decidit donar barra lliure als seus membres per si volen també armar els kurds. 
Ara tot déu els vol armar (no deu ser pas perquè saben que tenen petroli a punta pala, oi?). Fins i tot, i això ja és l'hòstia, els espanyols. Per no perdre l'oportunitat de fer novament el ridícul, el ministre espanyol d'afers exteriors ha declarat amb aquell posat fatxenda que en tot cas ho faran sempre amb el consentiment del govern de Baghdad i sempre que es respecti la sacrosanta integritat territorial del país. No cal dir que els brams de riure s'han sentit des de Vladivostok a Ougandoudou. Fins i tot des de l'espai els astronautes de l'Estació Internacional han copsat un lleuger alentiment en la rotació de la terra. Si se n´ha de ser sòmines! 

Consell als peshmergues (tot i que no els cal): no accepteu els submarins espanyols (per sort no els necessiten). No accepteu eurofighters espanyols. Vigileu amb els mariners espanyols, que n´hi ha de narcos. 
Hòstia, qui ho havia de dir. Ara que els kurds tenen més clar que mai que volen la Independència, va i els espanyols els ofereixen armes. La Realpolitik és això: un actor no estatal -encara- s´ha convertit en l'objecte del desig de totes les potències occidentals. 

És, no cal dir-ho, un precedent que ens pot ser molt i molt útil en els propers dies, setmanes i mesos. 

També penso que el Govern de Catalunya hauria d'enviar un Comunicat Oficial de Suport al seu homòleg del Kurdistan, sobretot després del lleig que féu el Parlament de Catalunya de no aprovar una moció a favor del Poble Kurd. Ho farà? Vull dir, té previst solidaritzar-se públicament amb el Poble Kurd?

dimecres, 13 d’agost de 2014


En una editorial publicada ahir al vespre, el Financial Times ja contempla com a possibilitat real que els catalans optem per la Declaració Unilateral d'Independència. Poc a poc, la racionalitat es va obrint pas davant de tanta faramalla. Anem bé. 

dimarts, 12 d’agost de 2014


L'entrevista  a Renzi en el FT, esmentada en el post anterior, no té desperdici. Conté algunes altres perles, que penso que són dignes de menció:
a. Determinació: 

I intend to hand this country over to who comes after me in good order. Time will show whether this is arrogance or courage. On my part, I’m not going to budge one inch and I will go ahead.” 

Gran frase que algun President de la Generalitat hauria de fer seva. Literalment diu que per la seva banda no es pensa moure ni un centímetre i que anirà endavant (en el seu programa). Cony així és com es parla! Demostrant una determinació, una confiança en un mateix, i en el seu propi projecte polític, que en el nostre cas és el de la consulta i el vot a favor de la Independència. Només si mostrem aquesta determinació podem guanyar. Ha de ser una determinació total i sense fissures. I si hi ha algú o alguna que dubta, al carrer.

b. Crítica als qui el volen influir (lobbistes): 

I’m alone with the 40 per cent of the Italians who voted for me, with the 11m Italians who voted for my party, and only with these and with my team, will this country change.” 

Hi ha algun President de la Generalitat que es passa el dia preocupat pels qui no votaran mai ni a ell ni a la Independència... Més clar, l'aigua.
A veure si ho entenem. El President de la Generalitat compta amb el suport del 70% dels catalans pel cap baix per fer la consulta. No el 40%!!! I encara vol que siguin més!!! És impossible aconseguir-ho, no es pot pretendre la unanimitat a la búlgara en un sistema democràtic. Però el que no es pot fer és neguitejar al 70% per acontentar al 30% de díscols, i a vegades sembla que hi ha més preocupació per aquests que per aquells. I això no es pot acceptar, perquè no és democràtic.

Ja sé que tot això que dic és molt elemental, però a vegades sembla que costa entendre en què consisteix la democràcia catalana. I és molt senzill: consisteix en què el poble català decideixi mitjançant el joc de majories i minories el seu futur. I no pot tornar a passar que la minoria s'imposi a la majoria.


Segurament, intueixo, que amb el jove primer ministre italià, només 39 anys, no coincidiré en moltes altres coses. Però, avui, té un cafè pagat, i si vol un dinar al Set Portes o al restaurant que triï.

En una entrevista ni més ni menys que al Financial Times, Renzi ha declarat sense cap mena de complex, i amb un pèl de fatxenderia, que ja cal, quan dels espanyols es tracta, que "Our model is not Spain, but Germany", així amb dos dallonses. Totalment d'acord, el nostre també, signore Renzi. I s´ha quedat tan panxo.

Aixxx, jo sempre he pensat que Catalunya anirà bé quan ens fixem més amb Itàlia. País d'Itàlia, que es deia en els anys setanta. No debades va ser quan ens embolicàrem amb els afers italians i mediterranis (Sardenya, Sicília, Nàpols...) quan arribàrem a les màximes cotes de rellevància a nivell internacional. Fins i tot al cim de l'Església Catòlica, cosa que ja és, per ella mateixa, un miracle, amb les hòsties que ens hem fotut al llarg dels segles.

Sempre recordaré quan s'estava a punt de decidir els estats que entrarien a la zona euro. Llavors, com sempre, els catalanets van fer tota la bondat possible i pactant primer amb Gonzàlez i després amb Aznar (Pacte del Majestic), res podia prioritzar-se a aquest objectiu. 

Llavors, a Itàlia, no se quin president del govern, va decidir convocar eleccions o obrir una crisi de govern com déu mana. Que l'euro ja podia esperar... Així, amb dos  dallonses. I tan panxo que es va quedar. Vaig comprendre la diferència entre tenir estat i anar de sobrat, i no tenir-ne i anar, com sempre, de passarell.

Mirem més cap a  Llevant i deixem de mirar cap a Ponent, por favore...

dilluns, 11 d’agost de 2014


Com si es tractés d'una escola, els nens i les nenes, fins i tot els ganàpies, com el Rigol, o les nenes pigetes, com l'Ortega, fan malifetes quan el profe no hi és. El Profe Artur, és clar...

Jo al.lucino, però ara entenc perquè ahir, em sembla que va ser ahir, La Vanguardia informava amb tot luxe de detalls de les vacances presidencials a Menorca. 

Cony, era una consigna!!!!

Que comenci la festa! 
Let's get loud, let's get loud 
Turn the music up to hear that sound 
Let's get loud, let's get loud 
Ain't nobody gotta tell you 
What you gotta do  

Digueu-me fatxenda, però la veritat és que em va sobtar tanta informació al tema... Que si trenta-no-sé-quants-anys, que si gira, que si baixa... Repeteixo, era una contrasenya, perquè comenci la festa.

I seguint l'estil del padrino Duran, aprofitant les absències presidencials, clatellada al canto.

La veritat, però a qui li mana al President Mas fer vacances l'agost del 2014! Algú m´ho pot explicar??? (Piqué, tu no)

diumenge, 10 d’agost de 2014


Aquests dies m'estic actualitzant en quant a sèries de televisió, sempre en versió original, of course. Després de veure les dues temporades, recomanables, de True Detective, ara estic seguint, a l'hora, tres altres. 

La primera, una de francesa, de policies, Braquo, que no la coneixia, i que resulta altament adrenalítica. Inevitablement, recorda molt a la mítica The Shield, però amb París com a escenari, en comptes de Los Angeles. Com totes les pel.lícules franceses de polis (flics) van de sobrats. Com és possible que un paio que rep metralla de granada als budells al cap de res ja torni a repartir mastegots o buidar el carregador com si res? Aixxx, exigències del guió, suposo. 

La segona sèrie que segueixo, podem dir que és un compte pendent: Boardwalk Empire, feia any que la volia veure, i no havia tingut temps de fer-ho, Ara sí. Aquí també es fa inevitable el record de The Sopranos, però 60 o 70 anys abans. No debades el gran Steve Buscemi també hi apareixia, així com Atlantic City, a New Jersey.

Finalment, en els darrers dies he començat a visionar una sèrie històrica, Turn, Washington's Spies. Contràriament al que pot semblar no tracta de la Guerra Freda, sinó de la Guerra de la Independència dels Estats Units. i com els revolucionaris (els independentistes, s'entén) van creat la primera xarxa d'espionatge contra els anglesos. En aquest sentit, òbviament, es refereix al general i no a la ciutat.

No cal dir que és una sèrie que s'adiu molt amb el context català actual i fins i tot estic temptat de recomanar als imbècils de TV3, que facin el favor de comprar-la i emetre-la entre els propers mesos de setembre i novembre, posem per cas. 

No sigui que estiguin temptats de posar  Curro Jiménez, Hispania, Aguila Roja o Isabel, que ja serien capaços, ja.

Fa gràcia com en el primer episodi apareix un element criptogràfic clàssic com és la graella de Cardano o Cardan, que utilitzen els anglesos per enviar-se missatges.

dissabte, 9 d’agost de 2014


La principal dificultat que Catalunya troba a l'hora de construir una estratègia internacional de suport a la independència és, paradoxalment, la insignificança internacional d'Espanya. Aquest fet fa que, com a mínim en les darreres dècades, a cap estat li importi el més mínim el que passa a Espanya. La visibilitat internacional d'Espanya, en els darrers dos-cents anys, ha estat igual a zero. Amb l'excepció puntual, és clar, de la guerra del 36-39, si bé ni tan sols llavors, va mobilitzar excessivament els governs del món. No fou, per exemple, l'excusa per iniciar un conflicte mundial, com sí que ho va ser l'assassinat de Francesc Ferran d'Àustria, el 1914, o l'agressió a Polònia, el 1939.
Enlloc del món, Espanya hi pinta res. A l'Amèrica Llatina, que de seguida ve a la memòria, és més que evident que països com Mèxic, Argentina o Colòmbia, tenen a hores d'ara més rellevància geopolítica i geoestratègica que no pas Espanya. Tota l'estratègia de cimeres iberoamericanes de les darreres dècades està en situació de mort terminal. Fins i tot, en àmbits com la llengua i la literatura, a hores d'ara, el protagonisme és Americà, mentre que Espanya no és res més que una reserva cada cop més carca i ultra, que no té cap mena d'interès pels llatinoamericans cultes i amb ambició. L'intent neocolonial de la Marca Espanya, ha fracassat lamentablement. 
A Europa, Espanya no té més pes que el que li vol donar França, que la té com una peça més en la seva estratègia de bloc llatí (juntament amb Itàlia i Portugal), que és aquella que utilitza quan vol marcar paquet després d'un atac de banyes quan s'emprenya amb Alemanya. Però per regla general, és un recurs circumstancial, ja que té molt clar que l'eix París-Berlin és el prioritari. Aquesta subordinació a França s'estén també als temes mediterranis i del Magrib, com s'ha demostrat en el darrer accident aeri on, malgrat que la tripulació era espanyola, tota la investigació ha anat a mans dels francesos, fent els espanyols el paper de mers comparses. Veure les imatges dels policies espanyols en mig del desert limitant-se a mirar el que feien i decidien els seus col.legues francesos, podia fer riure si no fos pel context de la notícia.

Pel que fa als Estats Units, quan hi ha hagut tensions hispano-marroquines, sempre s'ha inclinat a favor de Rabat. I no cal dir, respecte el cas de Gibraltar, on el suport a Londres és total, de manera que Espanya genera un pòsit d'anti-americanisme sense paral.lelisme en el cas europeu, que s'estén en altres temes, com en el cas del conflicte de l'Orient Mitjà o en la tolerància, per part espanyola, envers el feixisme. No debades, l'estat espanyol és l'únic estat del món, on el feixisme no ha estat derrotat militarment.

La pregunta
Així les coses, quan sentiu la pregunta "I què en diuen a Madrid?" podeu apostar a ulls clucs que la fa, de fet només la pot fer, un català. O més aviat un catalanet. I és que aquesta pregunta no té cap mena de sentit en el context mundial. Dient-ho en plata, a ningú l'importa una merda el que diuen -o pensen- a Madrid. Per dir-ho encara més clar: No one gives a shit about what Madrid (Spain) says. Tret d'un lloc: Barcelona. 

Només a Barcelona es pot sentir aquesta pregunta de forma recorrent. Em refereixo, és clar, a la Barcelona espanyola, la Barcelona del BOE, de l'Íbex 35, del Pont Aeri, de l'AVE, del Clásico, tota aquesta Barcelona provinciana, subordinada, tota aquesta Barcelona de TV3, de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya... La que va permetre fer la viu-viu a Jordi Pujol...
Sortosament, això està començant a canviar. Molts catalanets han vist que per molt bé que s'hi posin, Espanya ho vol tot per Madrid, de manera que o s'espanyolitzen o nastis de plastis. El projecte espanyol per a Catalunya, és el de ser una província de baix valor afegit al servei de les elits empresarials i financeres de Madrid. Punt. Tot el realment important s´ha de concentrar en l'hinterland de Madrid. I no cal dir que la frustració per la pèrdua de la seva hegemonia en el context lingüístic hispànic en benefici dels estats americans, com ja s'ha dit, se sublima amb les polítiques supremacistes que s'executen amb mà de ferro als Països Catalans, sobretot al País Valencià i a les Illes, i fan el que poden, a la Catalunya Central. 

L'altre element clau és l'euro. La pertanyença d'Espanya a la zona euro fa que per primera vegada en segles, les potències europees, i particularment, Alemanya, que és qui es juga més, hagi de fer un esforç per fixar-s'hi, tot i que, segurament, li fa una mandra enorme.
I és en aquest context, on Catalunya, a diferència del cas d'Escòcia, pot treure profit. Cal elaborar una estratègia que demostri fefaentment, que una Catalunya independent és un benefici per a la Unió Europea, en el sentit que, de la mateixa manera que altres estats de dimensions similars (Dinamarca, Finlàndia, Àustria...) pot convertir-se en un soci de confiança, i que no tindrà cap problema per retornar el deute pendent. Serà un actiu al sud d'Europa, en mig de tant PIGS, i un motor logístic en ple Mediterrani. 

En definitiva, que només una Catalunya independent, membre de la Unió Europea, pot fer aportacions al seu progrés i consolidació, actuant com un contribuent net i ajudant a la consolidació del benestar de milions de ciutadans europeus.

I en el contet extraeuropeu, o global, que una Catalunya independent serà un país clarament compromès amb la causa de la llibertat dels pobles, de la diversitat i sobretot de la democràcia.