El proper dissabte, 11 de gener del 2025, a les 11 hores, a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll, presentarem el llibre "Per Catalunya, Portaveu del Front Nacional de Catalunya a la clandestinitat (1945-47) i a l'exili (1954-59)", escrit per Agustí Barrera i Puigví i per Robert Surroca i Tallaferro.
A la presentació parlarem l'Agustí Barrera, autor, en Rafael Dalmau, editor i una servidora, en Josep Sort com a historiador. Ens farà molta il·lusió que hi assistiu i participeu en aquest acte en homenatge a les generacions de patriotes que van lluitar en els moments més durs de la Catalunya del segle XX, i sense la participació dels quals, res hauria estat possible en l'actualitat. Ells i elles van ser els i les que van fer possible la resistència contra el franquisme i els seus continuadors de les darreres dècades.
Ahir vam anar a visitar La Model. Moltes impressions. La primera, només entrar. Impressiona molt. Però encara frapa més entrar a la sala de paqueteria on va tenir lloc l'assassinat cruel d'en Salvador Puig Antic. Fins i tot em va emocionar. Vaig tenir moments d'odi intensos.
La resta dels edificis també fan feredat. Des del panòptic, les cel·les, els patis, les dutxes, etc. tot fa impressió, por, odi. Milers de persones van patir molts anys de presó i fins i tot van ser nombroses les execucions que s'hi realitzaren.
La vista dels patis, també esborrona. I totes les històries que al llarg dels anys, fins al seu tancament, va protagonitzar. En els anys vuitanta, vaig ser al carrer Entença juntament amb en Lluís Maria Xirinacs, en solidaritat amb els presos i amb els patriotes que hi havia tancats. La memòria va tornar a fer-se present.
Llàstima, però, que la informació que proporciona els cartells distribuïts per l'edifici, semblen que només tenen en compte un sol partit, no cal dir quin (oi?), com si només fossin els seus militants el que van ser empresonats i no els de cap altre. I per descomptat, ni un esment al Front Nacional de Catalunya, l'organització independentista que en els anys més durs del franquisme, va tenir-hi dotzenes dels seus membres tancats. La típica i tòpica demagògia espanyolista, que encara avui en dia perviu.
Malgrat això, la visita va pagar la pena. La memòria no es pot perdre mai. I encara menys, aquesta.
El 30 de desembre a les 12 del migdia a la llibreria Ona, Pau Claris 94, presentació del llibre "Per Catalunya" (Portaveu del Front Nacional de Catalunya a la clandestinitat (1945-1947) i l'exili (1954-1959). Us hi espero!
Gregori Font i Catibiela (1913-1991) fou l’amic de tota la vida de Jaume Martínez i Vendrell, que era dos anys més gran que el primer. Tots dos van viure a la Colònia Güell, G. Font en una de les primeres cases del carrer del Bosc coneguda com a Ca la Facunda, el nom de la seva mare, una aragonesa d’Egea de los Caballeros, on ell va néixer i J. Martínez al carrer Reixac, a Cal Quico. Des dels 4 anys van compartir els jocs d’infants. Tots dos entren a treballar a la manyaneria de la fàbrica de la Colònia Güell, una fàbrica tèxtil especialitzada en l’elaboració de panes on hi treballaven al voltant d’uns 1.000 obrers.
Gregori Font i Catibiela (1913-1991)
Pere Carbonell i Fita, company de militància i presó de G. Font el descriu en el llibre: NadalalaPresóModel (1944-1945), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, a les pàgines 27 i 28 el retrata així: «enGregoriFonterafísicamentunminyódemitjanaestatura,cepat,rossenc,d’ullsverdsibigotiretallat,comelsdelsartistesdel’època.Eraunhomed’acció,decidit,moltsegurdesimateix,calmós,fred,elsseusamicsdeienqueteniamiradadelinx,semprebenvestit,practicaval’atletisme.» Tenia molt d’èxit entre l’element femení, que es rendia als encants de la seva personalitat.
Entren plegats a militar a l’organització Nosaltres Sols! (NS!), a partir de la seva fundació el 1931. Formen part, junt amb altres militants d’Estat Català, de la Columna (8.000 milicians) que, comandada pel capità Alberto Bayo, intenta alliberar Mallorca, és l’Operació Reconquesta de Mallorca (16 d’agost a 12 de setembre de 1936). Fracassada l’expedició, a la tornada a la Península, els militants independentistes s’agrupen a Farlete, formant la Columna Volant Catalana, on ell s’integra. Durant poc temps, forma part, amb el seu amic J. Martínez, de les Milícies de Muntanya de NS! destacades a Sant Llorenç de Morunys.
Milicians d’Estat Català a bord del “Almirante Miranda” rumb a les Balears per a l’alliberament dels catalans insulars
Tots dos entren a l’Escola Popular de Guerra de Catalunya, però, per problemes administratius, només J. Martínez es gradua com a tinent d’artilleria. G. Font ingressa a l’Escola de Transmissions de Premià de Mar, a l’acabament de la guerra estava adscrit com a caporal de transmissions, en una estació d’escolta aèria, prop del Monestir de sant Pere de Rodes (El Port de la Selva- Alt Empordà).
Durant la retirada, el gener del 1939, en la seva marxa cap a la frontera, es troben amb en J. Martínez a prop de Malgrat. És internat primer al camp de concentració de Sant Cebrià i després traslladat al d’Agde, el camp dels catalans.
En els camps de concentració els militants independentistes (Estat Català,Nosaltres Sols!) es reorganitzen, entenen que han de seguir la lluita patriòtica i antifeixista, a la França i la Catalunya ocupades. Gregori Font recorda sovint a Jaume Martínez el que havia dit en travessar la frontera:«passielquepassi,ambeldesglaç,quanalcimdelCanigónohihagineutornaremacasa.» Des del camp d’Agde, veien la plana del Rosselló i el cim del Canigó, estaven amatents al seu desglaç. A primers de juliol del 1939, G. Font i J. Martínez s’evadeixen del camp d’Agde i es posen en contacte a Perpinyà amb el líder de NS! Daniel Cardona.
Gregori Font assegut a l’esquerra, Camp d’Agde
Quan es forma, després d’un seguit de converses, el que serà el nucli inicial del Front Nacional de Catalunya (FNC), a Perpinyà, el 1939, hi trobem entre d’altres: Joan Cornudella, Andreu Abelló, Manuel Cruells, Gregori Font i Joan Sardà, aquests dos darrers, amb falsos documents d’identificació fets per Manuel Viusà, organitzen un servei de passos de frontera, en tres mesos fan set viatges a Catalunya.
En el darrer pas de frontera de G. Font el gener del 1941, abans de la seva detenció, ajuden a passar la frontera la Maria, la xicota de Joaquim Casamitjana, aquest formà part de la xarxa Maurice I d’ajut als aliats, creada el 1943. J. Casamitjana fou detingut pels alemanys i assassinat poques hores després.
En Font és detingut el gener del 1941, al Cafè de la Rambla, xamfrà amb el carrer de la Portaferrissa. El delicte era haver passat de contraban muntures d’ulleres. Amb l’esclat de la II Guerra Mundial escassejaven tot un seguit de matèries de primera necessitat. En alguns dels seus viatges els resistents transportaven petites quantitats de productes (agulles de telers), que venuts al mercat negre, els permetien de menjar i ajudar les famílies dels amics. Pel delicte de contraban G. Font fou condemnat a dos anys de presó.
El 1943 G. Font surt de la presó com si hagués estat de vacances, fred, impertorbable, disposat a tornar a la lluita. Després d’un breu període de temps de tornar a treballar a la fàbrica de la Colònia Güell, deixa la feina i fa tasques d’informació per l’IntelligenceServicesbritànic, junt amb en Santiago Pey. Són enviats a la Badia de Roses, per tal d’estudiar les possibilitats d’un desembarcament aliat en aquell indret, topografia, tipus de vegetació, unitats militars desplegades en aquella zona, característiques d’aquestes i la seva situació. Amplien la recerca fins a l’àrea de Cadaqués i Empúries. És nomenat responsable de l’organització del FNC a comarques.
El 23 de novembre del 1943, després de gairebé dos mesos de seguiments per funcionaris de la Brigada Político Social (BPS), són detinguts uns 70 militants i simpatitzants del FNC, el nucli dirigent i els delegats dels districtes. La Secció Militar (SM) restà indemne, la seva estructura no fou desarticulada. Del total de detinguts, 49 seran processats pel TribunalMilitarEspecialdeEspionajeyotrasactividades, acusats de delitodeespionajeyactividadessubversivas. Octavi Viladrosa detingut als calabossos de la Via Laietana, junt amb G. Font escriu en el llibre: Sang,dolor, esperança, segona edició, 2010, pàgina 212:
A finals del 1945, i com a resultat de la victòria dels aliats i d’algunes gestions diplomàtiques que aquests feren, els militants del FNC començaren a sortir de les presons el desembre del 1945, Joan Cornudella fou el darrer detingut que sortí de la presó el 22 de febrer del 1946.
El 18 d’abril del 1946, se celebrava a la casa pairal del militant del FNC Esteve Albert i Corp, a Dosrius (El Maresme), la primera Conferència del FNC, que representà l’apogeu polític del FNC, i que alhora marcà la predominança de la línia política sobre la militar.
La caiguda de la Secció Militar del FNC, a començament del mes de juny del 1946, és l’inici del cant del cigne del FNC. La detenció de 14 militants de la SM, la pèrdua de l’equipament, armes, explosius, i l’arrencada de la Guerra Freda, que vol dir l’aïllament polític internacional dels resistents, fa que el FNC iniciï un llarg procés d’hibernació, que es perllongarà fins a finals dels anys cinquanta. Una part dels militants del FNC s’exilien a l’Estat francès, els altres s’esforçaran a sobreviure en una societat on la repressió, la delació dels rojo-separatistas, la gana, el control ideològic de l’església i els aparells del règim, les llargues jornades de feina per un sou migrat, són les característiques d’aquest primer franquisme.
Els darrers anys de la seva vida, G. Font entrà en una fase de tristesa profunda, es tanca en si mateix en veure el seu millor amic, en J. Martínez, malalt i empresonat.
En Gregori Font fou un home audaç, fidel als amics, a la defensa de la Nació i la seva llibertat social, fou un guerrer, per això pensem que li escauen les paraules del poeta Lluís Llach:
«Bonviatgepelsguerrersquealseupoblesónfidels. Que la seva vida de fidelitat a la Terra, a la Pàtria, esdevingui un exemple a seguir.»
*AgustíBarrera, Grup d’Historiadors Jaume Compte (9.12.2021)
PS.- Vull donar les gràcies a un dels cinc fills d’en G. Font, en Gregori Font i Marimon, pel seu ajut amb la informació que m’ha permès entendre més la figura del seu pare. També fer extensiu el meu agraïment a l’amic Llibert Seguí, per haver valorat la importància del biografiat.
Fa uns mesos vaig tenir l'ocasió d'entrevistar-lo, arran d'un recerca històrica que ja fa massa temps que dura. Parlo d'en Pere Carbonell i Fita, nascut al 1916, i que tot just acaba de morir. L'entrevista va durar tot just una hora i escaig, i la vaig fer a casa seva, a Horta, naturalment, en una casa de les d'abans, d'aquelles que recorden vagament a l'ideal de la caseta i l'hortet del President Macià.
Naturalment, amb uns pocs minuts de conversa, per molt oberta i cordial que sigui, que ho va ser, no puc dir que el conegués. Però en sortir i passejar pels carrers adjacents, vaig comprendre que acabava de parlar amb un tros de la història de Catalunya. De la nostra conversa, que inicialment girava entorn d'un altre patriota i referent, en van sortir molta informació, records, idees, fins i tot projectes. Arribar als 98 anys, dóna per molt. Vam repassar la seva vida i la de la seva generació.
Recordo que em digué, malauradament no vaig gravar la conversa, que va passar els tres dies d'abril de 1931, del 14 al 17, literalment al carrer, a tocar d'allà on es coïa tot, és a dir, a la Plaça Sant Jaume, i com, ell també, va ser tocat per l'abrandament del President Macià, com tota Catalunya, i del qual encara en vivim avui en dia, per cert.
Portada d'un dels seus llibres
D'entre tots els esdeveniments que protagonitzà al llarg de la seva quasi centenària vida, no puc més que destacar el de ser un dels cinc, repeteixo, cinc catalans, que el 29 de juliol de 1943, signaren l'acta fundacional de la Secció Militar del Front Nacional de Catalunya.
L'objectiu d'aquesta era crear una "milícia juramentada al servei de la Pàtria" per tal d'"organitzar sota una disciplina militar els diversos elements amb que compta la Nació". En definitiva, el que es pretenia era preparar la transició cap a la democràcia en uns moments que ja es veia proper la fí del règim franquista, llavors, tot just constituït, atès l'evolució del conflicte bèl.lic mundial, que ja anunciava la derrota dels feixismes. Una transició que havia de ser favorable als drets nacionals de Catalunya i evitar tot tipus de radicalismes. (Recordo que el Front Nacional de Catalunya neix com a organització que dóna per superada l'etapa autonomista).
Jaume Martínez Vendrell, durant la guerra
Els cinc catalans que signaren el document, i que en qualsevol país normal serien considerats herois de la lluita contra el feixisme, van ser per ordre de signatura: Jaume Martínez Vendrell (1915-1989), Manuel Cruells i Piferrer (1910-1988), Baltasar Toll i Niubó (1919-1976), Santiago Pey i Estrany (1917-2001) i Pere Carbonell i Fita (1916-2014).
Manuel Cruells i Piferrer, el 1980
Tots ells, tret d'en Cruells (que ho va fer com a soldat ras), van fer la guerra amb el grau de Capità d'Artilleria, aconseguit a l'Escola Popular de Guerra, i que va ser la via que molts joves independentistes enquadrats en la FNEC , i doncs, estudiants universitaris, van triar per a contribuir en la defensa de la Pàtria contra el feixisme espanyol. No eren, doncs, uns nouvinguts en l'art de la Guerra, com ho demostren les condecoracions que reberen al valor alguns d'ells.
Parlament d'en Pere Carbonell a Òmnium de Mataró
Tots ells pagaren el seu compromís amb anys de presó i de persecució, però també escriviren algunes de les pàgines més glorioses de la lluita per la Independència de Catalunya. Es poden llegir en els llibres de memòries que en Pere publicà al llarg dels anys, que estan plens d'experiències humanes, d'amor i de lleialtat envers els companys, amics i naturalment, envers el país.
Creu de Sant Jordi del 2012 (als 96 anys!)
Acabat el franquisme, Carbonell va ser nomenat Director General de Comerç en la Generalitat restablerta, el 1980. I el 1984 va ser escollit, com a independent, diputat al Parlament de Catalunya. No va ser fins al 2012 (als 96 anys!), que se li va concedir la Creu de Sant Jordi
Amb el seu traspàs, culmina definitivament el relleu generacional d'aquells que, en els moments més durs del nostre país, van fer un pas endavant i el salvaren dels seus enemics. Ara ens toca als que, amb joia i honor, recollim, ni que sigui modestament, el seu testimoniatge, i ens juramentem a acabar la seva obra, perquè sense ells, res no hauria estat possible.
Acaba de fer setanta anys de l'alliberament de Perpinyà de mans de les tropes nazis. Efectivament, entre el 18 i el 20 d'agost de 1944 es posà fi a l'ocupació de les tropes alemanyes, després de prop de dos anys d'ocupar-la. Recordo que els alemanys no hi entraren fins el mes de novembre del 1942, amb la i del Règim de Vichy.
Naturalment en aquest esdeveniment hi participaren els perpinyanesos, molt catalans del nord i també molts del sud, combatents dels maquis (foto superior, amb el patriota Magí Colet, policia de la Generalitat i oficial de la Resistència, el més avançat), que van fer la vida impossible als ocupants, tallant-los les comunicacions i emboscant-los allà on podien.
Per commemorar l'efemèride, cada any se celebra pel centre de la ciutat una desfilada de vehicles militars de l'època, incloent-hi blindats i mecanitzats que circulen tocant el clàxon i amb banderoles catalanes, americanes i franceses.
Quan hi vaig assistir ara fa uns anys a un d'aquests aniversaris, no vaig poder deixar de pensar quina hauria estat la història de Catalunya si, el 1944, o fins i tot abans, els aliats haguessin desembarcat a Catalunya en comptes de fer-ho al Nord d'Àfrica (el 1942), Sicília (1943) o a la Provença (el mateix 1944). No debades, hi hagué una proposta, per part de catalans exiliats als Estats Units, que treballaven per l'OSS, l'Oficina de Serveis Estratègics dels Estats Units, de fer-ho. Segur que haguessin comptat amb l'ajut dels homes i les dones del Front Nacional de Catalunya, que ja des del 1940, col.laboraven amb diferents serveis d'intel.ligència occidentals i polonesos, per derrotar el feixisme, el nazisme, i, naturalment, el franquisme.
Ben segur que la història hauria estat del tot diferent. Però no podem fer marxa enrere. Ara tenim una nova oportunitat. De fet, una gran oportunitat, d'aconseguir el nostre alliberament. I ens toca a les generacions presents aconseguir-ho. Entre altres raons, per homenatjar a les que ho intentaren en el passat.
Per cert, l'OSS va ser el precedent immediat de la CIA, creada el 1947 al ben inici de la Guerra Freda.
