Estic llegint un llibre sobre la OSS, és a dir l'Oficina de Serveis Estratègics, que va ser la primera agència d'intel·ligència dels Estats Units, creada durant la 2a Guerra Mundial, el 1942, i dissolta el 1945. De fet, va ser el precedent del que després seria la CIA, creada el 1947, però amb unes característiques ben diferents, sobretot pel que fa a la seva vocació, que no era en cap cas l'anti-comunista, sinó la de guanyar la guerra al feixisme.
La importància de la OSS a Catalunya és considerable, atès que molts catalans hi van col·laborar durant aquests anys, i fins i tot hi va haver una proposta de desembarcament de tropes aliades a les platges catalanes, per obrir un nou front entre el 1942 i el 1943, però que finalment es féu a Algèria i al Marroc. No cal dir que si la proposta catalana als americans hagués reeixit, ben probablement hauria significat la caiguda del Règim Franquista, i la història dels darrers setanta anys hauria estat ben diferent.
En el llibre que llegeixo, he trobat un fragment sublim, que reprodueixo a continuació:
"The fall of France was a tragic case. The French nation cracked morally, and a new set of defeatist leaders sought to purchase the German's mercy, if not his respect, by supine submission to France's conquerors. High-ranking officers of the French Army, wealthy industrialists, and prominent politicians had ceased to believe in freedom, democracy, or any of the slogans which alone could galvanize the entire country. While not exactly pro-fascist (and certainly not pro German) they were hostile to the Third Republic; many had come to believe that an authoritarian regime like that of Italy and Germany was really preferable; it would , they thought, save the position of the privileged classes, and really save France from the disagreeable necessity of defending itself. If there was a war, them let it be against the abominable Bolsheviks. In other words, at least half and perhaps the majority of influential French citizens had come to believe exactly what Hitler wanted them to believe" (36-37)
La major part de la cita va ser escrita per un periodista de Xicago que exercia de corresponsal a la França de Vichy, i que l'autor del llibre reprodueix.
Si fem un exercici de traslació històrico-geogràfica, és evident que es podria aplicar a la Catalunya actual, a la Catalunya que vol el 155, als col·laboracionistes com en Fainé, Oliu, Bonet, Godó, etc. Per ells la democràcia i la república catalanes són un horror i prefereixen estar sota el domini espanyol. Prefereixen mil vegades la submissió supina a Espanya, a deixar que el poble català s'expressiu lliurement.
És una demostració fefaent que l'única manera que els Catalans i les Catalanes podem viure en democràcia, és amb la Independència, en forma de República, és clar. Tot el que sigui submissió a Espanya és no-democràcia.
Per sort, el 27 d'octubre ja vam declarar la Independència. Ara només hem d'aplicar-la i el 21 de desembre vam fer un gran pas en aquest sentit.
La brutal i incontestable victòria independentista del 21D no es pot convertir ara en un enèsim intent de pactar amb els espanyols. Primer perquè no s'ho mereixen. I després perquè la nostra referència ha de ser l'àmbit internacional. Ara la Catalunya independent i republicana es troba en l'agenda internacional i els espanyols ja només els queda una repressió cada cop més animal i irracional, com ho demostra les accions de la Justícia espanyola. Però això ja era previsible, que mossegarien, sobretot després de l'1-O, on ja es van saltar tots els límits.
El que hem d'evitar és cridar "Mama pupa!", i continuar endavant allò que es va aturar poc després de la declaració, per una excessiva prudència, la qual, més d'hora que tard, haurem de superar, costi el que costi.
