dijous, 30 de juny del 2022
diumenge, 26 de juny del 2022
PARAULES DEL CATEDRÀTIC ANDALÚS, JAVIER PÉREZ ROYO
"Si la sentència del TJUE diu que el Suprem no és competent per a demanar l’euroordre, doncs tampoc no ho era per a enjudiciar els consellers, que els hauria d’haver jutjats en primera instància el TSJC. Si el TJUE diu això, la sentència del procés és nul·la. I això obre… Buf! Això permetria a Puigdemont de pujar a un autobús i fer l’entrada triomfal a Barcelona fins a la plaça de Sant Jaume. Imagineu-vos, a més, amb quina acollida." (a Vilaweb, 24.06.2022)
dijous, 23 de juny del 2022
TUITS DEL PRESIDENT PUIGDEMONT (23.06.2022)
Arran de totes les informacions que van apareixent sobre l’Operació Catalunya i les proves que demostren la responsabilitat penal d’alguns dels seus protagonistes, m’ha semblat oportú parlar d’algunes coses; ho faré d’una manera una mica llarga. Espero que no ho sigui massa.
Queda demostrat que ministres, diputats, policies, fiscals, jutges, editors i periodistes s’han organitzat per atacar l’independentisme (hi falten empresaris i banquers, però ja acabaran sortint): aquesta és una trama real, encara activa, que Espanya mai no investigarà.
La vam denunciar des del primer minut, però uns i altres van convenir fer caldo gros perquè tenien interessos comuns; no van tenir interès a recollir la denúncia d’uns fets que tothom sabia que s’estaven produint i sí a amplificar el relat dissenyat pels caps de la trama.
Igual com passa amb la corrupció de la monarquia espanyola, la majoria de la classe mediàtica espanyola va callar i se’n va fer còmplice. Tractant-se de la unitat d’Espanya no prenen cap mena de precaució: el benefici perseguit era superior a la pèrdua democràtica ocasionada.
Qualsevol país democràtic (per tant, no dels de pandereta) reaccionaria davant d’això i hi hauria conseqüències. Una societat democràticament sana no pot assumir que es cometin aquests crims en nom seu, o fent-la servir d’excusa: exigiria una depuració de responsabilitats.
No és el cas d’Espanya, perquè no és una democràcia sana, ni completa, ni plena. Té els fonaments podrits. Que a hores d’ara cap fiscal no hagi ordenat diligències contra Fernández Díaz ni Sánchez Camacho és la prova d’aquesta profunda podridura, irreversible. No té cura.
Que el PP no hagi sentit una forta pressió mediàtica, política i social per exigir responsabilitats a aquests dos destacats membres del seu partit, és un símptoma del mateix. Com ho és la confessió de l’exdirector d’El País sobre l’intent de sabotejar l’acord d’investidura.
A tota aquella gent que es fa il·lusions creient que les revelacions de l’Operació Catalunya poden provocar una sacsejada, que abandonin tota esperança. Pessigolles en el millor dels casos. Els criminals continuaran als seus llocs, mentint i enfotent-se de les víctimes.
Ho han comprovat durant més de quaranta anys: els crims dels seus antecessors han quedat literalment esborrats dels arxius policials espanyols, com bé es va recordar ahir a l’acte organitzat al Parlament Europeu per parlar de memòria històrica i del cas de Martín Villa.
Dit això: cal denunciar i cal deixar en evidència que la justícia espanyola és una farsa, amb jutges fent política, delirant amb trames russes mentre tenen davant dels seus nassos la mare de totes les trames i no fan res. A Espanya, la justícia no és igual per tothom.
Jutges i periodisties patriòtics empastifen el bon nom de persones honestes com @josepalay i @boye_g sense cap mirament, vulnerant drets fonamentals només perquè ens estan fent costat, i en canvi són incapaços de menar una investigació profunda sobre les clavegueres.
La guerra bruta no és patrimoni del PP, com saben bé les víctimes del GAL i com sabem tots els espiats per ordres del PSOE en l’escàndol del #CatalanGate, que es va fent més gran a mesura que més ferma és l’oposició socialista a investigar-ho. Tant se val PP com PSOE.
Tot això ha de servir per tenir memòria i per saber qui tenim al davant quan ens asseiem amb un representat de l’Estat espanyol. Hi tenim tot això. Per entendre’ns, no hi podem dialogar com aquell que dialoga amb un funcionari europeu per parlar dels Next Generation.
Hi hem de tractar partint de la realitat que abans he descrit, i ignorar-ho és una irresponsabilitat. Menteixen, espien, conspiren, corrompen, subornen, arruïnen bancs d’altres països... És evident que per anar a dialogar amb aquesta gent totes les precaucions són poques.
Per això no serveix de res anar-hi sense tenir fixades prèviament les condicions i la metodologia. Abans d’asseure’ns, això hauria d’haver quedat clar. No serveix de res anar-hi permetent que l’altra part decideixi qui hi va i qui no. Ni serveix de res anar-hi dividits.
No serveix de res més que per perdre el temps, contribuir a desmobilitzar i desesperançar. Han passat molts anys, massa, i damunt la taula no hi ha ni una sola proposta espanyola per resoldre el conflicte polític amb Catalunya. Admetem-ho d’una vegada: no en tenen cap.
Arribats a aquest punt, l’independentisme ha de fer un replantejament que, per ser eficaç, només pot ser unitari. Recuperem l’estratègia i la iniciativa, reagrupem forces, refem confiances i respectem-nos tots. No hi sobra ningú.
Ni els anomenats hiperventilats ni els acusats de traïció ni els titllats de processistes, lliristes i octubristes, ni els de la pagueta, ni els tuistars, ni els convergents… El referèndum el vam fer amb tots ells.
dimarts, 14 de juny del 2022
dimarts, 7 de juny del 2022
Es pot tombar la DIBA.(2), del blog Sara-Lídia Ester (06.06.2022)
Amb el cap fred, són bones notícies per l’independentisme.
Vaig publicar un article un cop acabat el congrés nacional de JuntsxCat a Argelers i no me’n desdic de la meva anàlisi, ni una coma. Però cal fer una analítica més profunda i en fred, d’on està l’independentisme de JuntsxCat en aquests moments.
A la CUP, que és una agrupació antisistema, està la facció Poble Lliure, que poca cosa pot fer sola.
A ERC ja tenim clar que ha perdut a independentistes que tenen pressa. Ja no se’n parla d’aquest full de ruta i augmenten sense control ex-càrrecs del PSC que abracen la tècnica d’aquesta erkivegència del peix al cove i l’hegemonia territorial, amb promeses futures de tenir càrrecs a dojo.
Però a JuntsxCat, un cop fet l’anàlisi del moment en calent, i amb una radiografia de contrast en fred, ‘independentisme té moltes possibilitats de donar-li la volta a truita en la segona part del congrés nacional, això no obstant s’ha de treballar de valent. La mala notícia és que queda poc temps i molta feina per fer.
Per començar s’ha de deixar a casa la innocència, perquè això és una guerra política, on s’està intentant que cap partit polític tingui projecció independentista. Això està sent molt més evident des dels indults concedits als nostres presos polítics. Molta xerrameca de república, de ho tornàrem a fer, i som incapaços de lligar res coherent des de fa anys.
1/ L’independentisme, que és el 70% de la militància de Junts, només va votar el 10% perquè no volia llista única. Volia una proposta en ferm cap a la independència, amb propostes contundents i un full de ruta explícit. Però el que va veure, va ser més del mateix.
El 60% de l’independentisme de Junts que no va votar, vol fer un pas endavant i per això va fer un pas enrere.
2/ La bona notícia per l’independentisme és que tot el turullisme va votar en massa, i ja s’ha vist que són, una minoria poc sorollosa durant el procés però efectiva. És normal, fa anys que es coneixen perquè treballen plegat i estan ben organitzats. L’independentisme, en canvi, és molt viu dins de Junts, només cal donar-li veu, i un full de ruta explícit. La Laura Borràs representa la transversalitat i l’octubrisme, la militància li està fent saber per activa i per passiva, que no val a badar presidenta!
3/ No es pot crear il·lusió si tens por, o no creus prou en el teu projecte, i durant el congrés nacional hi havia molta por i molta tensió, disfressada amb focus molt potents de llum i falses abraçades.
Tinc la fotografia de les ovacions a Saldoni, Sánchez i Turull en la retina, i que no corresponen a les dades de Primàries.
4/ Tots coneixem, i en les municipals és dóna més, a polítics que han canviat de partit al llarg d’aquests anys i segueixen en la mateixa cadira. I tots sabem com funciona aquest clientelisme. I aquests sempre voten continuar asseguts.
5/ El 60% restant que jo explico en l’article anterior que ha castigat a la Laura Borràs, ho dic així perquè als militants del turullisme, ja els hi va bé aquesta situació. I és un avís i una dada fonamental si es vol revertir la situació.
Queda la segona part del Congrés, i si no es posen les cartes boca amunt, l’independentisme haurà perdut per deixadesa, del front independentista de Junts.
6/ Candidats potents del secretariat van ser minimitzats en vots de manera explícita i, per tant, al que diuen les dades és que alguns es van saltar la lleialtat de la llista unitària, consistent en votar-se mútuament. Però ei! Aquí pau i després glòria.
Tampoc s’entén la foto de la persona més votada, quan la idea del congrés nacional era la certificació d’una aliança de forces, de bon rotllo i no una carrera d’obstacles per aconseguir el poder i el territori, que és el que ha estat.
7/ Nota informativa pels independentistes de Junts. Heu parlat alt i clar, ara cal posar-se a treballar de valent i exigir moviments. La independència no es fa ni des dels despatxos ni des de la crítica exclusiva a les xarxes, es fa al carrer.
Però la militància també podeu fer arribar la vostra pressió, per la via de les vegueries i comarques. La feina és entre tots. Utilitzeu el poder que teniu, com heu fet en el congrés nacional quan no heu volgut fer servir el vostre vot, per validar una falsa unitat, que no té un projecte explícit independentista, que posi en alerta a l’imperi espanyol. Aquest és el veritable termòmetre de la situació.
8/ La idea del congrés era sumar, i sembla que s’ha fet de tot per dividir fins al punt d’intentar eliminar l’1octubre en directe, tot i que TOTHOM tenia les paraules adequades per repetir-les durant tota la jornada. República, exiliats, referèndum, confrontació, etc. sense moure un pas més enllà del que fa ERC, el soci de govern que ja ha donat signes evidents d’estar més a prop de Turull i Sánchez, que de Borràs.
És la vella política, que torna a mostrar la seva cara més lletja.
Però no es poden fer desaparèixer els vots de primàries, només perquè no han volgut assistir a un espectacle on ja estava decidit el final de la funció.
En el fons, el congrés nacional ha servit per saber que el sostre turullista es força baix i que si es treballa bé aquesta informació, el projecte pot acabar ofegat en l’immobilisme, perquè conta quasi exclusivament de càrrecs públics i privats.
Atenció que l’abstenció és un avís a navegants per les pròximes eleccions, de qualsevol mena. I alerta, que l’independentisme dins de Junts és molt viu, i pot decidir un gran full de ruta o la desaparició del partit en un temps rècord.
Ha guanyat la DIBA.(1), del blog Sara-Lídia-Ester, (04.06.2022)
He vingut al congrés nacional de JuntsxCat a Argelers, com a convidada, per donar-vos en directe tota la informació que disposo. Us faré cinc cèntims amb els enllaços de Twitter, vídeos de totes les intervencions (un curro tot el dia amb el mòbil). La resta en aquest article amb les meves impressions del que he vist. Moviments estranys des d’ahir. Corredisses perquè algú no té bones intencions. Em pregunto qui es posa en política pensant que és com un xiquipark i no un territori en guerra.
Certament, la Laura Borràs ha estat la tercera persona més votada de Junts, per darrera de l’Anna Erra i del Jordi Turull i això explica moltes coses. La meva opinió és que la llista unitària era un regal enverinat que li van saber vendre molt bé a la presidenta Borràs. I la militància independentista, l’ha castigada per acceptar-la i s’ha quedat a casa. La militància que té càrrecs públics ha decidit mantenir-se al costat del PdeCat.
També ha quedat molt clar que Jordi Sánchez ha marxat del secretariat, però Saldoni es queda i en bona posició. Avui sorprenentment ha rebut per part de la militància una gran ovació, quan s’ha dedicat a ser tap de peticions i expedients de tota mena.
En fí…
D’aquí a juliol i abans de la segona part del congrés nacional, la part de #JuntsXLaDiba es voldrà menjar el peix petit, més aviat que tard. És així de trist.
Ara només cal esperar a que la fruita maduri i caigui de l’arbre.
Però si havia alguna possibilitat de que no s’aturés el procés d’independència, avui s’ha esvaïda.
Espanya pot descansar tranquil.la.
Tant de bo m’equivoqui, però torno a casa intraquil.la, perquè quan tinguem la sentència del TJUE, que serà pels voltants de setembre, que digui que fer un referèndum no és delicte, el procés d’independència haurà estat eliminat de la nostra memòria i ningú tindrà pebrots de reivindicar-lo.
Si creieu que no tinc raó, és tan fàcil com que Juntsxcat trenqui amb la DIBA, demà mateix. No passarà, perquè precisament, qui va votar ahir són majoritàriament els de la DIBA. I una pregunta que em faig. Perquè la gent paga una quota si els importa un rave quina direcció ha de prendre el seu partit?
Votar és imprescindible, SEMPRE.
dilluns, 6 de juny del 2022
Esquerra Republicana guanya el congrés de Junts
Jordi Turull humilia Laura Borràs i imposa a Junts una política autonomista similiar a la d'Esquerra Republicana
per Jordi Galves
5 de juny de 2022
El congrés de Junts dóna un clar guanyador: Esquerra Republicana i la política autonòmica que encarna la formació d’Oriol Junqueras. Més enllà de les proclames patriòtiques i de les bones paraules, ahir va guanyar la línia més conservadora i immobilista de Junts per Catalunya, la que exigeix el retorn al vell autonomisme del tripartit del president Montilla i accepta, com a mal menor, la subordinació indefinida a l’Estat espanyol.
Una humiliació a Laura Borràs
Contra el que esperaven els opinadors més optimistes, el recent acord entre Laura Borràs i Jordi Turull ha saltat pels aires durant aquest Segon Congrés de Junts. De fet, s’ha revelat com un engany que avui aconsegueix neutralitzar políticament els partidaris de la sublevació independentista. L’acord i la concòrdia entre els dos polítics no ha durat gaire. Durant les votacions dels membres de l’executiva d’ahir, aquesta bona persona anomenada Jordi Turull ha obtingut 78 vots més que Laura Borràs, humiliant així la futura presidenta de la formació. Fins i tot l’alcaldessa Anna Erra també ha tret més vots que Borràs. Ha estat un exercici d’intimidació i un advertiment que tothom ha entès a la primera.
La resta de votacions han anat per aquest mateix camí, imposant, de manera maquinal, vot a vot, nom a nom, la voluntat de la maquinària política tradicional que representa Turull. La dels representants de l’autonomisme més ranci, el sector dels polítics professionals procedents de la desapareguda Convergència Democràtica, el sector dels alts funcionaris de la Generalitat i de la Diputació, el sector dels principals alcaldes de Junts.
David Torrents i Ester Vallès, castigats
El congrés que havia de consagrar la unitat entre els dos sectors dels partit ha acabat amb tot el contrari, amb una dura humiliació dels perdedors. S’ha escarnit el grup dels polítics renovadors que reivindiquen l’exercici democràtic del Primer d’octubre i es reivindiquen hereus de la Declaració d’Independència posterior. Dos nous noms, David Torrents, futur secretari d’organització del partit i Ester Vallès no han superat el mínim de vots per entrar a l’executiva perquè venien avalats per Laura Borràs. De manera que, segons darreres informacions, hi acabaran formant part però només per decisió magnànima d’aquesta bona persona que és Jordi Turull. Perquè Jordi Turull havia de demostrar, també en això, la seva força.
Un pinxo anomenat Jordi Sànchez
L’arrogància i la intimidació dels autonomistes conservadors ha estat la nota dominant en el congrés. Començant pel discurs de Jordi Sànchez. Un dirigent que no ha pogut optat a ser reelegit com a secretari general per la forta contestació que desperta. Ha parlat amb ressentiment. I sense ombra de pudor, Sànchez ha menystingut totes les promeses que no ha complert, ha donant lliçons sobre el que han de fer els nous dirigents del partit i s’ha fet, novament, el pinxo en reivindicar l’actual coalició de govern a la Generalitat. Una coalició que el satisfà especialment, al contrari que la majoria de l’opinió pública independentista.
Jordi Sànchez té la intenció és continuar condicionant la política de Junts des de la fundació de la Crida Nacional. Per als qui volien fer veure que no l’entenien, ahir es va manifestar de manera nítida: “No s’ha d’abandonar el treball institucional” i cal que Junts sigui “lleial” a Esquerra Republicana. Dues frases que són dues bufetades a Laura Borràs. Torno a recordar que un destacat i veterà polític ja m’havia advertit, abans de les eleccions autonòmiques de l’any passat, que Jordi Sànchez preferia que guanyés Pere Aragonès que no pas Laura Borràs. Si Esquerra Republicana guanyava a Junts, com finalment va passar, Jordi Sànchez sortia guanyant. Es preservaven els interessos econòmics dels buròcrates, dels apparàtxiks, de la nomenclatura de Junts que ahir van guanyar clarament el congrés de Junts.
Una pèssima notícia per a Junts
Més enllà de les idees polítiques de cadascú: la imposició del sector de Turull sobre el de Borràs és, objectivament, una pèssima notícia per al país.
En primer lloc perquè el votant independentista no vol saber res dels polítics professionals que basen el seu modus vivendi en la perllongació de la situació colonial de Catalunya. Per altra banda, s’ha abusat massa del recurs a la llàstima i al xantatge moral per part dels presos polítics, en especial, Oriol Junqueras, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, però també es pot dir això de tots els altres reus.
Cap dels presos polítics anomenats independentistes avui no escapa de la desconfiança d’una part molt important de l’opinió pública. Una opinió pública que, pocs anys abans, havia considerat líders indiscutibles i adorats, pels quals un nombre indeterminat de ciutadans hauria arribat al sacrifici personal. La decepció avui és majúscula, la desconfiança és a flor de pell.
Una presidenta decorativa
Tothom sap que Jordi Turull, també ex pres, no pot ser considerat una personalitat política totalment independent. Ni ha tingut una trajectòria diferent de tots els altres companys de cel·la. El gran problema de Jordi Turull i del grup que capitaneja és aquest. Que no pot presentar-se a les eleccions per ell mateix si no vol obtenir una decepció com la que va enfonsar el PDeCat. Jordi Turull, avui, és un independentista en diferit que necessita de Laura Borràs per obtenir vots. Fins fa quatre dies pretenia governar en solitari Junts per Catalunya, ell i el seu grup, amb una presidenta testimonial, una presidenta decorativa com un gerro de flors, que recollís vots però no tingués cap poder real.
Hi ha un altre motiu, pel qual, la imposició de Turull sobre Laura Borràs és una pèssima notícia. I és que Junts, segons el projecte polític de l’ex pres, no pot oferir res d’interessant a l’elector independentista. Res que no estigui oferint ja, i amb excel·lents resultats electorals, Esquerra Republicana de Catalunya. El no enfrontament amb Espanya, el diàleg, amb taula o sense taula, la fraternitat i la pacificació de la societat, el conservadorisme polític amb lleus notes progressistes, és un territori que ja ocupa un altre partit. Si Junts vol ser una altra Convergència rediviva acabarà en la irrellevància, com a partit satèl·lit d’Esquerra, cada cop més feble electoralment i sense possibilitats de disputar-ne l’hegemonia política.
Una Laura Borràs desprestigiada
La humiliació i la derrota electoral de Laura Borràs en el congrés de Junts perjudica tot el partit, també a Jordi Turull i als responsables d’aquest exercici de bullying. Difícilment podem creure en la unitat independentista si, a sobre, dins de cada partit, la fragmentació interessada és la norma. Si la defensa dels interessos individuals s’imposa als interessos col·lectius. I difícilment podrem creure també en la capacitat política de Laura Borràs si es deixa ensarronar i maltractar d’aquesta manera, a la vista de tothom. Tenint en compte que l’actitud de l’Estat espanyol és terriblement més hostil i despietada.
I que si Borràs decideix sublevar-se contra la tenalla constitucional espanyola haurà d’abordar situacions molt més difícils. Laura Borràs es va mostrar somrient en el congrés de Junts però el seu discurs va semblar poc convincent. La seva capacitat de lideratge efectiu dins de Junts no es correspon amb la seva tirada electoral, realment notable. Una tirada que envegen tots els seus adversaris dins del partit.
El maltractament de la presidenta del Parlament fa augmentar el desencant del votant independentista de Junts, que cada cop es desvincula més i més de la formació. Segons alguns analistes, el sector més sobiranista, el de la base electoral de Junts no ha posat els peus al congrés d’Argelers de la Marenda, desenganyat, pel mutisme i per l’immobilisme continuat del president Carles Puigdemont i del seu equip. També per com s’han gestionat, per part de Laura Borràs, les recents crisis polítiques. La del cas Juvillà i la de la llengua catalana a la nostra escola.
Això no s’aguanta
El congrés de Junts era una excel·lent oportunitat perquè Laura Borràs es mostrés com una dirigent sòlida i electoralment temible. Que retornés al votant independentista l’autoestima i la dignitat, les ganes de lluitar i de dur el país a la independència nacional. I el que ens hem trobat és una Borràs superada pels esdeveniments interns. Una Borràs més dedicada a la pròpia supervivència política que no pas a organitzar cap sublevació contra el poder espanyol.
El panorama és desolador. A Junts continua la lluita interna pel poder i per continuar en l’autonomisme. Autonomisme sense autonomia, però això és igual. I després, els de Junts es barallen amb els d’Esquerra per ocupar el territori que ocupava la vella Convergència. Totes les baralles del món i cap baralla amb Espanya, que és la que convé a la majoria de l’electorat independentista.
Com ha afirmat Sara Sànchez al congrés de Junts ha guanyat la Diba, la Diputació de Barcelona, l’independentisme de les cadires que representa tan bé l’inestimable Ferran Mascarell, un polític sempre partidari d’ell mateix. Ha guanyat la repetició obsessiva, fins a la nàusea, del model autonomista perquè la nostra classe política no té ganes ni imaginació ni talent per presentar res millor que el camí de la decadència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)