Arran de totes les informacions que van apareixent sobre l’Operació Catalunya i les proves que demostren la responsabilitat penal d’alguns dels seus protagonistes, m’ha semblat oportú parlar d’algunes coses; ho faré d’una manera una mica llarga. Espero que no ho sigui massa.
Queda demostrat que ministres, diputats, policies, fiscals, jutges, editors i periodistes s’han organitzat per atacar l’independentisme (hi falten empresaris i banquers, però ja acabaran sortint): aquesta és una trama real, encara activa, que Espanya mai no investigarà.
La vam denunciar des del primer minut, però uns i altres van convenir fer caldo gros perquè tenien interessos comuns; no van tenir interès a recollir la denúncia d’uns fets que tothom sabia que s’estaven produint i sí a amplificar el relat dissenyat pels caps de la trama.
Igual com passa amb la corrupció de la monarquia espanyola, la majoria de la classe mediàtica espanyola va callar i se’n va fer còmplice. Tractant-se de la unitat d’Espanya no prenen cap mena de precaució: el benefici perseguit era superior a la pèrdua democràtica ocasionada.
Qualsevol país democràtic (per tant, no dels de pandereta) reaccionaria davant d’això i hi hauria conseqüències. Una societat democràticament sana no pot assumir que es cometin aquests crims en nom seu, o fent-la servir d’excusa: exigiria una depuració de responsabilitats.
No és el cas d’Espanya, perquè no és una democràcia sana, ni completa, ni plena. Té els fonaments podrits. Que a hores d’ara cap fiscal no hagi ordenat diligències contra Fernández Díaz ni Sánchez Camacho és la prova d’aquesta profunda podridura, irreversible. No té cura.
Que el PP no hagi sentit una forta pressió mediàtica, política i social per exigir responsabilitats a aquests dos destacats membres del seu partit, és un símptoma del mateix. Com ho és la confessió de l’exdirector d’El País sobre l’intent de sabotejar l’acord d’investidura.
A tota aquella gent que es fa il·lusions creient que les revelacions de l’Operació Catalunya poden provocar una sacsejada, que abandonin tota esperança. Pessigolles en el millor dels casos. Els criminals continuaran als seus llocs, mentint i enfotent-se de les víctimes.
Ho han comprovat durant més de quaranta anys: els crims dels seus antecessors han quedat literalment esborrats dels arxius policials espanyols, com bé es va recordar ahir a l’acte organitzat al Parlament Europeu per parlar de memòria històrica i del cas de Martín Villa.
Dit això: cal denunciar i cal deixar en evidència que la justícia espanyola és una farsa, amb jutges fent política, delirant amb trames russes mentre tenen davant dels seus nassos la mare de totes les trames i no fan res. A Espanya, la justícia no és igual per tothom.
Jutges i periodisties patriòtics empastifen el bon nom de persones honestes com @josepalay i @boye_g sense cap mirament, vulnerant drets fonamentals només perquè ens estan fent costat, i en canvi són incapaços de menar una investigació profunda sobre les clavegueres.
La guerra bruta no és patrimoni del PP, com saben bé les víctimes del GAL i com sabem tots els espiats per ordres del PSOE en l’escàndol del #CatalanGate, que es va fent més gran a mesura que més ferma és l’oposició socialista a investigar-ho. Tant se val PP com PSOE.
Tot això ha de servir per tenir memòria i per saber qui tenim al davant quan ens asseiem amb un representat de l’Estat espanyol. Hi tenim tot això. Per entendre’ns, no hi podem dialogar com aquell que dialoga amb un funcionari europeu per parlar dels Next Generation.
Hi hem de tractar partint de la realitat que abans he descrit, i ignorar-ho és una irresponsabilitat. Menteixen, espien, conspiren, corrompen, subornen, arruïnen bancs d’altres països... És evident que per anar a dialogar amb aquesta gent totes les precaucions són poques.
Per això no serveix de res anar-hi sense tenir fixades prèviament les condicions i la metodologia. Abans d’asseure’ns, això hauria d’haver quedat clar. No serveix de res anar-hi permetent que l’altra part decideixi qui hi va i qui no. Ni serveix de res anar-hi dividits.
No serveix de res més que per perdre el temps, contribuir a desmobilitzar i desesperançar. Han passat molts anys, massa, i damunt la taula no hi ha ni una sola proposta espanyola per resoldre el conflicte polític amb Catalunya. Admetem-ho d’una vegada: no en tenen cap.
Arribats a aquest punt, l’independentisme ha de fer un replantejament que, per ser eficaç, només pot ser unitari. Recuperem l’estratègia i la iniciativa, reagrupem forces, refem confiances i respectem-nos tots. No hi sobra ningú.
Ni els anomenats hiperventilats ni els acusats de traïció ni els titllats de processistes, lliristes i octubristes, ni els de la pagueta, ni els tuistars, ni els convergents… El referèndum el vam fer amb tots ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada