dilluns, 31 de març del 2014

MONTSERRAT AYMAMÍ i VIADÉ, CANDIDATA DE REAGRUPAMENT AL PARLAMENT EUROPEU

El darrer cap de setmana, el Consell Nacional de CDC va aprovar els seus candidats a figurar en la llista per a les eleccions europees del 25 de maig. En aquesta llista, i en virtut de l'acord d'associació entre CDC i Reagrupament (RCAT), hi figura, com a número 8 de la  coalició, la reagrupada Montserrat Aymamí i Viadé, a la qual desitjo tota la sort que un Sort pot desitjar (xist).

Aquí teniu a continuació un tast del seu currículum, perquè veieu que és una catalana intensament compromesa amb la Catalunya exterior, i, naturalment, amb la interior. I us adonareu quina gran aportació pot fer si finalment surt escollida a Brussel.les.

Nascuda a Sabadell (Barcelona) l’any 1944. Viu a França des del 1966, i alterna amb Catalunya, concretament a Sant Feliu de Guíxols. Casada, 3 filles. Té la doble nacionalitat.

Titulacions :

-        Màster de Ciències Socials, especialitat en Comunicació i Interaccions Culturals Internacionals, Universitat de Grenoble, França
-        Màster i Llicenciatura de Lingüística i Romàniques, Universitat de Grenoble, França
-        Especialització en Importació-Exportació, Institució C.I.C. Barcelona
              
Experiència professional :

Professora de lingüística i comunicació a la Universitat de Grenoble.

Professora de sociologia de la publicitat i de gestió intercultural a Grenoble Ecole de Management. Responsable del departament de Llèngües i Cultures durant 14 anys : 65 professors, 14 idiomes, 2.000 estudiants.
Montserrat Aymamí, la primera per la dreta, com a vocal de la FIEC, en una reunió amb  la Presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, al centre, i també amb Jordina Boix, Antoni Montserrat i Xavier Tudela
Altres activitats i interessos:

-     Fundadora l’any 1996 del Casal Català de Grenoble, presidenta des del 1996
-    Membre activa del SIETAR (Society for Intercultural Education, Training and Research)
-     Conferències sobre Comunicació Intercultural a Espanya, França i països d’América Llatina
-     Presidenta de l’Associació ‘Communication Interculturelle’ per fer recerca dins de l’àmbit de l’Intercultural
-     Presidenta de la FIEC (Federació Internacional d’Entitats Catalanes) durant quatre anys. Actualment, n'és vocal.
-        Creació del “Quatuor Catalònia” de Grenoble, especialitzat en música profana dels segles XV i XVI dels regnes de Catalunya, Aragó i Nàpols. Actuacions a Catalunya, França i Suïssa.
-        Música: contralt del Quatuor Catalònia i de l’Ensemble Vocal de Meylan.

 El 2008 va rebre el Premi Batista i Roca, un guardó que reconeix la tasca que duen a terme els catalans que viuen a l'estranger per mantenir la presència catalana en el món. 

HI ESTEU, TOTS I TOTES, CONVIDATS I CONVIDADES

Us recordo els dos actes on participaré al llarg d'aquesta setmana que avui hem començat. 


El proper dia 3 d'abril, en el marc de les Jornades Connecta amb el Canadà, organitzades pels Amics de la UNESCO de Barcelona, pronunciaré una conferència que porta per títol El Quebec, cap a un tercer referèndum?, que se celebrarà en la seva seu social a Barcelona, al carrer Mallorca 207. No cal dir que us espero. 
Sense descans, el dia següent, el 4 d'abril, la CUP de Vilanova i la Geltrú, en el marc del cicle de xerrades Per canviar-ho tot, n'ha organitzat una que analitza Altres pobles, altres processos, i on es tractarà dels casos del Quebec i d'Escòcia.
L'acte estarà moderat per en Carles Riera, un dels històrics de la Crida, i que continua la seva tasca al CIEMEN, i on a banda d'una servidora, que naturalment m'ocuparé del cas quebequès, també es comptarà amb la presència d'en Xavier Solano, assessor de l'Scottish National Party
No cal dir que és un acte que promet, tant per tocar qüestions internacionals, sinó també per la seva transversalitat. Agraeixo, també als companys de la CUP l'haver-me convidat a aquest acte que, com l'anterior, em fa una especial il.lusió.

UN AGOST SENSE VACANCES*

Aquest agost està prohibit fer vacances. Vaja que ningú amb un mínim de seny pensa que els espanyols no aprofitaran l’oportunitat de colar-nos un gol, o si més no d’intentar-ho. Ja és una tradició política ben arrelada, això d’aprofitar aquest mes que jo, particularment, odio amb totes les meves forces. I l’aprofiten per pujar impostos, de cessar, per nomenar, per fer les mil i unes barrabassades. Tret que enguany tenen un problema. I dels grossos.
Clar que ben mirat, abans de l’agost hi ha la setmana santa aquesta, uns dies que a mi, i això ja ho he escrit en anteriors ocasions, que tampoc mai m’han agradat. Ara que ha traspassat en Suàrez, recordo que va ser en plena setmana santa catòlica que va legalizar el Partit Comunista espanyol, el 1977. I és que aquests dies, els de la setmana aquesta i els de l’agost, sempre són proclius a agafar la gent desprevinguda. Com si l’estat fes vacances…

Però encara hi ha més. Penso que resultaria problemàtic que ara a les portes d’unes eleccions europees, els espanyols es decidissin a intentar donar el pas per tallar de socarel tot el procés per la Independència. Clar que han aconseguit que no hi hagi llista unitària, i això és un gran què. Si s;hagués imposat el patriotisme de país, i no el de partit, a hores d’ara els espanyols encara estarien més enfurismats i, sobretot, més acollonits, perquè els cauria un xàfec ben gros. Saben que en el front internacional els hem apallissat dia sí i dia també, i ja estan més que escaldats.
En conseqüència, considero poc probable que abans de les eleccions moguin peces importants. Ja han mogut els seus peons: el sindicat aquest de Manos Limpias que fa la feina bruta. I naturalment , aquesr monument a la infàmia que respon al nom de Tribunal Constitucional, que acaba de fer el que era previsible i ha declarat inconstitucional la Declaració de Sobirania del 23 de gener del 2013. Cap novetat. Ni tan sols cal comentar-ho. Ja s’ho faran.
Llavors si gosen fer res, el més probable és que ho facin o bé passades les eleccions esuropees , de forma immediata, o bé, com deia més amunt, el mes d’agost. Repeteixo, prohibit fer vacances, doncs.
Clar que també hi ha una altra eventualitat, que darrerament també sona. Que intentin provocar algun tipus de conflicte l’11 de setembre d’enguany. No és cap casualitat que hagin centrat ara els atacs en l’Assemblea Nacional Catalana, que ha estat la responsable de les dues darreres i exitoses Diades. Pensen que posant-la en dificultats, impediran que la del 2014, sigui també un èxit esclatant a nivell mundial.
En definitiva que se’ns presenta unes setmanes i uns mesos on hem d’estar plenament concentrats i actius, sense permetre’ns cap relax. L’objectiu, naturalment, és la consulta del 9 de Novembre, i hi hem d’arribar amb totes les forces i les piles ben carregades, per assolir un nou i definitiu èxit,. Una victòria incontestable, que la tenim a l’abast, de debò. N’estic més que convençut.

* (NOTA: Post penjat al DGS, 26.03.2014)

diumenge, 30 de març del 2014

PER CULPA DEL PSC, ELS GUIONISTES DEL POLÒNIA A L'ATUR

Ho dic en broma, però és un afer seriós. Després de la tupinada sociata en les eleccions primàries sociates a Barcelona, els guionistes del Polònia es poden considerar despatxats. Per què els necessita el Toni Soler i companyia, si ja tenen el guió del proper programa escrit? No us sembla?
Més enllà de la conyeta que podem fer, l'afer és molt seriós. I una demostració fefaent com els espanyols no tenen cap mania en manipular per al seu benefici, aquells mecanismes que tenen al seu abast. I no cal ser un geni, per comprendre que el tema de la immigració internacional a casa nostra i tot el relacionat amb la concessió de la nacionalitat, empadronaments, permisos, etc., són qüestions de competència principalment de l'estat -tret de l'empadronament, és clar- i els espanyols ja han deixat clar que utilitzaran aquestes cartes quan arribi el moment de la consulta, sempre en benefici propi. De manera que ull viu, i que no fem el passerell.

dissabte, 29 de març del 2014

BOTIN, CALLADET ESTÀS MÉS MACO

El senyor Emilio Botin, un dels màxims responsables de la crisi que patim des del 2008, ara gosa obrir la seva boqueta de pinyó i dir que la Independència és impensable, impossible i il.legal i no sé quants penjaments més. 

Saps què et dic, que calladet estàs més maco. Si no estàs entre reixes, és molt probablement per la pressió que exerceixes en els mitjans de comunicació a través del centenars de milions d'euros que dediques a la publicitat i que tapen moltes boques, nen. No pas perquè siguis un angelet.

La cosa menys lletja que et desitjo és que un dia, et veuràs obligat a crear el Banc Santander Catalunya, si és que abans no t'han empaperat.

I per cert, ara que veig la foto, i tenint en compte el teu enorme poder a Espanya, on ets el puto amo, ara ja entenc més d'on va sorgir això de la Roja... D'algun assalariat teu, oi, preciós?

DES DE PALLEJÀ CAP A LA INDEPENDÈNCIA!

Ahir vaig assistir a la presentació pública de la Taula pel Dret a Decidir del Baix Llobregat (TDDBL) que es va fer a Pallejà. Va ser un gran èxit d'assistència de públic. L'acte va ser del tot reeixit, sobretot pel fet que 21 dels 30 municipis de la comarca hi eren presents, i també perquè comptava amb el suport de més de 500 entitats de la comarca. 
Malgrat la típica i tòpica referència al territori apatxe que des de determinats sectors atribueixen a aquesta comarca, el fet cert, és que ha tingut un protagonisme molt important al llarg de les darreres dècades, en l'articulació de l'independentisme.

Passa, però, que hi ha determinades forces socials i polítiques que interpreten el Baix Llobregat en clau de latifundi propi. Ahir en vam tenir un exemple, sobretot si s'escoltava les diferents intervencions que es produïren.

Un ja comença a estar tip de determinades coses. A veure: jo no mouré ni un puto dit perquè algú voti que no a la consulta. Està clar? De manera que jo treballo per una cosa i només per una cosa: per la consecució de la Independència de Catalunya, és a dir, perquè en la consulta del 9 de novembre tinguem una victòria aclaparadora i legítima. Punt.

Dos, jo no amago mai la paraula Independència, ans més aviat al contrari. Ni tampoc els símbols que s'hi relacionen, com per exemple l'estelada.

Cal dir que l'acte d'ahir era per promoure la consulta. D'acord. També cal dir que s'havia vetat que una estelada presidís l'acte. Malament. De fet no en vaig veure cap d'estelada. 
Aquesta agafar-se-la amb paper de fumar, em posa dels nervis. És pensar que la gent és imbècil. Després d'aguantar els discursos de manual dels kapos d'UGT i de CC.OO., dels quals no es podia esperar gaire, òbviament, i que demostren que estan uns quants anys endarrerits respecte el comú del país, la intervenció de la Muriel Casals, va ser, per dir-ho suaument, fluixeta, lamentablement.

A aquestes alçades de l'acte, sense que ningú encara hagués pronunciat la paraula màgica o vetada, li va tocar el torn a la Carme Forcadell. Llavors ja va ser una altra història, i els crits d'Independència es van començar a sentir, d'una punyetera vegada. Ja era hora! Perquè no deixem de prendre la gent per imbècil? No ens podem enganayar ni fer trampes al solitari. Qui vol votar som els independentistes i només els independentistes. Els espanyols no en volen saber res, i els de les terceres vies... el primer que han de fer és sortir al carrer a veure quants realment són, abans d'intentar actuar com a voltors, traient profit del que fan els altres...

Després d'una intervenció de baix perfil del batlle de Martorell, i President de la Diputació de Barcelona, que semblava demanar perdó per ser allà, li va tocar el torn a l'Oriol Junqueras. Novament, els crits d'independència es van deixar sentir amb ganes, però el noi va optar per fer el discurs aquest del patriotisme social, tan de moda en els tripartits, que no deixa de ser també una manera de fer-se perdonar la vida. Com a mínim sí que va comprometre's a celebrar la consulta de totes, totes. El problema és que qui l'ha de convocar no és ell...
Després d'aquesta intervenció... el diluvi. El discurs de l'alcalde del Prat, va ser un despropòsit amb potes. Patètic, sectari, decebedor. Aquesta gent que gasta una prepotència suprema encara no han après a escoltar i sobretot a veure com el món, la societat, la gent, canvia i evoluciona. Segueixen ancorats en els seus manuals de fa trenta o quaranta anys. Semblava ben bé que se li refotia la consulta. O pitjor, intentava manipular-la per als seus propis interessos, obviant-ne el seu origen.

La darrera intervenció, de Frederic Prieto, decebedora també, però per insulsa, per no dir res. I que el senyor Prieto sigui el President de la TDDBL, quan és obvi que la responsabilitat que se'n deriva sembla que l'hi importi un rave, resulta ben estrany. Quan havia de fer una intervenció ferma i abrandada, en va fer una típica del que és, un ex-capellà, que semblava que encara fes missa. En una ocasió va obrir els braços com els mossèns fan en la missa,  en forma de creu. En un altre moment va dir "perquè és just i..." i jo ja veia que cauria el "necessari", però no, va dir una altra paraula que ara no recordo. Una intervenció breu, sense suc, que com a mínim va tenir la virtut de donar pas immediatament, a que el públic cantés amb orgull i força Els Segadors.

En definitiva, un acte reeixit sobretot gràcies a l'activisme de base, a la gent de l'Assemblea, i de la societat civil, de les organitzacions sobiranistes, que està a anys llum de la major part de les autoritats que van parlar, que traspuen una incomoditat manifesta, perquè no accepten un fet evident, al Baix Llobregrat la independència també avança amb força. I també ho ha de fer sense complexos, ni vetos. I sense senyoritus que es pensin que és el seu latifundi particular.

dimecres, 26 de març del 2014

REALLY THE SAME, MR. GARCIA-MARGALLO?*


Crimean Way

Crimean Way
Catalan Way
Catalan Way
A few days ago, Spanish FA Minister, Mr. Garcia-Margallo declared that Crimea situation was exactly the same as Catalonia’s current process towards independence.
García_Margallo_Gibraltar
Really the same, Mr. Garcia-Margallo?
mariano-rajoy-lengua-fuera
As Huffington’s Max Colleran wrote, “Spain’s governing party must moderate its zeal for false metaphors if they wish to take a seat at the EU foreign policy table as adults rather than petulant children who are myopically focused on their own internal disputes rather than geopolitics”
Bingo!
* (NOTE: First published here)

dimarts, 25 de març del 2014

RÚSSIA, UCRAÏNA I CRIMEA*

Els espanyols, en plena desesperació perquè veuen que perden Catalunya a marxes forçades, s’agafen a qualsevol cosa que pensen que els fa servei, com un clau roent. Intenten evitar, naturalment, l’inevitable. La nostra independència. Ara, s’han abocat al tema de Crimea. Els pobres es fan un embolic. No saben ben bé com enfocar-ho, si bé això no és el que més importa. Ells volen perllongar la seva estratègia de fer por. Però la veritat és que van molt perduts: no saben si donar suport als uns o als altres. El cos, naturalment, els demana donar suport als russos. Paradoxalment, són els russòfons de Crimea els qui han convocat un referèndum d’autodeterminació. De manera, que els espanyols queden descol.locats. Per variar.

I és que el conflicte aquest té poc a veure amb el que està passant a l’Estat espanyol.  Allà, bàsicament, hi ha el conflicte entre dos estats sobirans: Rússia i Ucraïna, dos estats veïns i membres de l’ONU. És un conflicte formalment simètric, malgrat la disparitat de forces militars. Aquí es tracta d’un procés clar d’autodeterminació d’un poble respecte un estat que no només no els respecta, sinó que els va en contra en tots els sentits. Per això, és un conflicte asimètric, malgrat que Catalunya té un pes econòmic semblant, o superior en alguns casos, a Xile, Egipte, Portugal, Grècia, Finlàndia, Irlanda, Filipines o Israel, no és, encara, un estat i en conseqüència, no forma part, encara, de l’ONU. Per contra, Espanya sí, però només des del 1955, que és quan foren admesos els països nazi-feixistes derrotats deu anys abans, en la segona guerra mundial, per cert.
Per entendre la diferència entre els dos casos, cal remetre’s a la famosa opinió emesa pel Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides sobre el cas de Kosovo del 2010. En aquella opinió, el TIJ va deixar molt clar que la defensa de la integritat territorial dels estats que consagra el dret internacional, ateny exclusivament els conflictes entre estats sobirans, és a dir, el que he anomenat conflictes simètrics. Dit més planerament, el dret internacional prohibeix taxativament que un estat sobirà intenti envair o quedar-se una part d’un altre estat sobirà, que és el que exactament està passant a hores d’ara a Crimea, i molt probablement a altres zones d’Ucraïna, per part de Rússia. És innegable, doncs, que des d’una perspectiva estrictament jurídica, del dret internacional, Rússia està cometent una il.legalitat. I n’és tan conscient que intenta dissimular-ho fent que els seus soldats no portin elements identificatius en els seus uniformes. Naturalment, constatada aquesta il.legalitat, una altra cosa molt diferent, és si políticament (i econòmicament) interessa denunciar-ho.
Per contra, l’opinió del TIJ va deixar molt clar que els processos d’autodeterminació, com el cas català, naturalment, que es donen a l’interior d’un estat sobirà, no van en contra del dret internacional. La raó és que el dret internacional públic regula les relacions entre dos o més estats sobirans, i aquí, a Catalunya, hi ha un conflicte entre un únic estat sobirà, el Regne d’Espanya, i una part de la seva ciutadania que ha arribat a la conclusió que vol decidir crear el seu propi estat, exercint el dret a l’autodeterminació dels pobles, que sí que és un principi fonamental de les Nacions Unides.

En definitiva ens trobem en dos escenaris totalment diferents i qui els vulgui equiparar, de fet el que busca és alimentar la confusió o la por.

En aquest sentit, si ja existís una República Catalana, constituïda com a estat sobirà i membre de l’ONU, és evident que, si seguís la lògica del dret internacional, el govern català hauria de condemnar l’agressió russa a la integritat territorial ucraïnesa
Quant al tema de Crimea, és evident que les autoritats regionals tenen tot el dret a convocar un referèndum d’autodeterminació. Fins abans de la caiguda del govern de Ianukóvitx, semblava clar, però, que el que es pretenia era únicament, incrementar l’autonomia dins d’Ucraïna, opció ben vista, per cert, per la minoria tàtara, l’autòctona de Crimea.

Probablement, arran dels darrers esdeveniments, i atesa la majoria russòfona en el territori, no es pot descartar ni que es busqui l’annexió directa a Rússia –opció amb poca lògica, perquè seria subordinar-se a un poder més llunyà encara que el de Kíev, i que tindria uns costos molt alts per a la pròpia Rússia, i particularment, per Putin. O bé la formació d’un estat independent, que més aviat seria un estat titella, semblant els casos d’Abkhàzia o Ossètia del Sud, que no deixen de ser simples peons de Moscou. 

*(NOTA: Text publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 34, Març 2014)

GOVERNAR SENSE PASSAR PER LES URNES*

L’estratègia espanyola a Catalunya és cada cop més clara. L’objectiu és deslegitimar les eleccions del 2012, com si no existissin i inhabilitar el President Mas. A continuació imposaran un govern titella directament controlat des de Madrid, i ben segurament amb polítics del PP al seu capdavant. Bé, això és el que somnien. Però a ningú se li escapa que els voluntaris per aquesta administració collabo sortirien de sota les pedres. Naturalment, caldria veure si ho aconseguirien, perquè la resposta popular hauria de ser immediata i fins al final, és a dir, fins a la victòria. No allò de passar un festiu i després tornar a la normalitat quotidiana,no.
L’actitud dels diputats espanyols al Parlament de Catalunya és de bronca diària. I cada dia que passa, la seva actitud fatxenda va pujant de to. No hi ha res a fer amb aquesta gent. De fet, ja haurien d’haver estat sancionats de forma reiterada per les seves actituds entorpidores del normal funcionament parlamentari.
Hem de ser molt estrictes amb aquesta gent. No els podem deixar passar una. El Parlament actual, està plenament legitimat, arribat el moment, per fer una Declaració Unilateral d’Independència. Sense manies. Ni darrer recurs ni comèdies, Quant abans millor.
La Camacho, el Rivera i companyia saben que mai guanyaran unes eleccions, però això els importa un rave. Volen governar i ho volen fer el més aviat possible.
Per sort, l’independentisme cada cop va guanyant més espai. Això ens porta a una alta responsabilitat. No ens ha de tremolar el pols quan sigui el moment de prendre mesures contundents, si volem que els Catalans, com  a poble tinguem un futur.
*(NOTA: Post penjat al DGS, 19.03.2014)

diumenge, 23 de març del 2014

POSSIBLEMENT EL MILLOR ANUNCI



Breu i ple de tòpics... the best! I això que ja té els seus anys!

CONTRA ELS CAFRES...



Atès que han bloquejat el vídeo de la Shakira, posarem aquest que no està pas malament. Contra els cafres... la música.

dissabte, 22 de març del 2014

BOIG PER TU, VERSIONADA PER LA SHAKIRA



Bona versió.

IRONIES DE LA HISTÒRIA (2a part i última)

En aquest bloc no acostumo a donar corda als nostres enemics. A l'enemic se la de derrotar. I oblidar-se'n un cop derrotat. L'únic que importa d'ell és quan i on. Res més. Avui, però, faré una excepció. No és que, un cop fets els 50, ja comenci a quequejar i a estovar-me, no. És que realment resulta una ironia, no sé si de la història o no. Però ironia sí que ho és. Vegem-ho.

En les darreres enquestes i baròmetres electorals, l'opció dels C's, sembla que augmenta de forma considerable, en detriment dels seus dos competidors naturals, que són el PP i els socialistes. És, encara que sembli una contradicció, una gran notícia. M'explico.
El fenomen de C's és un fenomen genuïnament català. És el resultat de 300 anys de submissió d'una població que així com crea un moviment patriòtic de resistència i de reconstrucció nacional, també segrega, en determinats sectors socials, un sentiment d'autodi, de ser un hòbbit, de no ser res, de ser un país petit, de tenir-la curta, ells, o de no tenir-los prou grossos, elles, i llavors d'emmirallant-se en el teu dominador, en aquell que mana, el qual es converteix en una obsessió referencial. Dit suaument, C's és la nostra merda, la nostra femta, on veiem reproduïda, si ens fixem detalladament, les cares d'en Rivera, d'en Tapas, i fins i tot de la més angelical, de l'Arrimadas, que segons sembla obsessiona d'allò més el conseller Puig.

Però és una merda catalana. I això qui ho sap més bé són els espanyols. I aquí és on rau la ironia de tot plegat. Quant més creixi C's, menys espanyola serà Catalunya. I és que el fenomen C's és inexportable a la resta de l'estat, perquè, repeteixo, és el producte de 300 anys d'inoculació de l'auto-odi. L'única manera que seria exportable, és que perdés els seus senyals d'identitat fundacionals, però llavors, perdria el seu arrelament a Catalunya, i es convertiria en una organització ultra, fatxa, més i deixaria de tenir aquesta etiqueta progre, pseudointel.lectual de la que s'ha aprofitat des dels seus inicis,
La millor prova de tot això que dic ens la dóna la reacció que C's provoca als partits espanyols, i fonamentalment al PP i a UPyD. És una reacció clarament catalanòfoba, encara, repeteixo, que sembli una contradicció. El consideren massa català! Per això la Rosa Díaz no para d'hostiar-los dia sí i dia també a veure si d'una punyetera vegada es tragan la Constitució. Dient-ho d'una manera, els C's volen ser espanyols des de Catalunya, però els espanyols no se'n refien, els veuen encara massa catalans, massa producte d'una situació concreta que no és extrapolable enlloc més.

És una ironia brutal!

L'altra cara de la moneda és què passarà amb els C's quan els haguem derrotat i s'hagin d'adaptar a la Catalunya independent i republicana. Jo no sóc partidari d'il.legalitzar-lo, com sí que ho sóc dels partits espanyols (PP i les escorrialles del PSOE, que eventualment sobrevisquin). Ens muntaran un Ulster, com sembla que s'obsessiona el Tapas? No, penso que no, al marge que sempre pot haver algun boig, descontrolat. L'ordre independentista serà implacable amb totes les veleïtats terroristes que vulguin tocar el que no sona. El més probable és que passats 2 o 3 anys o potser menys, quan es beneficïin del benestar generat per la Independència, s'oblidin de tot plegat i acabin integrant-se.

IRONIES DE LA HISTÒRIA (1a part)

Aquest dilluns està prevista la celebració de l'acte formal, oficial i jo diria que solemne, de la signatura de l'acord d'associació entre Reagrupament (RCAT) i Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Hi participaran, naturalment, els seus dos màxims dirigents: Joan Carretero i Artur Mas.
Aquest, acte coincidirà -i espero que no ho interfereixi- amb l'agonia o, diuen, més que probable traspàs d'Adolfo Suarez, al qual se li oferirà un funeral d'estat. 

Ironies de la història. La mort d'Adolfo Suarez, considerat el protagonista clau de la transició al règim polític actual, s'esdevindrà, si fa no fa, el mateix dia que, un dels principals partits que han protagonitzat aquesta transició, la ja esmentada CDC, signi per primera vegada un document que la compromet explícitament a assolir la Independència. 
És un senyal evident que amb la més que imminent mort del Sr. Suàrez, se tanqués un experiment fracassat, com ha estat clarament les darreres dècades de conllevancia, que han degenerat en un procés de recentralització del poder del tot inassumible per una immensa majoria dels catalans i les catalanes.

Per cert, recordo que Suàrez va ser aquell que va dir, en plena negociació dels primers traspassos de competències a la Generalitat, que era impensable ensenyar química en català. Doncs si es descuida...
I el que em satisfà molt, és que en aquesta ironia històrica, un dels agents detonadors, ha estat Reagrupament, que per molt que en el seu moment va criticar, començant pel propi Carretero, les postures autonomistes de CiU, ha sabut entendre que, en la situació actual, la raó d'estat, d'estat català, s'entèn, passa per defensar i promoure el President de la Generalitat de Catalunya que ha decidit fer el pas endavant i, no només donar la veu al poble, per tal que decideixi el seu futur polític, sinó que també s'ha pronunciat favorable a la Independència.

Això converteix Mas, nova ironia de la història, en el forjador d'un nou canvi de règim, però d'un règim, en aquest cas, català, republicà i profundament democràtic. Una versió actualitzada, i europea, del Suàrez dels setanta.

dijous, 20 de març del 2014

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA 2x20



Darrer Escrivint la independència. Emès a Canal Català el 28 de febrer de 2014. Un resum dels 8 programes del 2014.

Amb Miquel Calçada, Toni Albà, Josep Rull, Pere Cardús, Rut Carandell, Rosa Alentorn, Anna Arqué, José Emilio Bertomeu, Estanis Puig, Sílvia Monar, Eduardo Reyes, David Miró o Albert Pont.

dimarts, 18 de març del 2014

RODA DE PREMSA D'ACCIÓ EXTERIOR DE L'ANC



Vídeo de la roda de premsa d'Acció Exterior de l'Assemblea Nacional Catalana, amb la participació de la Presidenta, Carme Forcadell, el responsable de la sectorial, Ricard Gené, i el de les assemblees exteriors, Àlex Ribó.

Amb l'Àlex ens coneixem des del 2008, a Londres, tot i que llavors gastava un estil més trajat. Celebro que s'hagi normalitzat una mica, tot i que, vagi com vagi, és un crack.

Penjo aquest vídeo, no només perquè tema és del meu interès, per raons òbvies, sinó també com una mostra de suport a tota l'ANC, i en particular a la seva Presidenta, davant l'ofensiva desfermada per l'espanyolisme que demana la prohibició de l'entitat i el processament de la seva presidenta. Si ja m'he autoinculpat pel President Artur Mas, si cal també m'autoinculparé per la Carme.

Ser a la llista negra d'Espanya, ho dic per experiència pròpia, és un honor. I senyal de feina ben feta.

Com escriu el nostre poeta nacional, Salvat-Papasseit

Guerra la guerra, fem-nos soldats: 
serà la terra pels catalans.

PROPERES CONFERÈNCIES

La casualitat ha fet que dues conferències sobre el Quebec que ja tenia emparaulades fa unes setmanes, coincideixin amb la convocatòria electoral del proper 7 d'abril, tal i com ja vaig escriure en un post recent. De manera que, sense haver-ho previst, òbviament, seran de plena actualitat, ja que l'escenari d'un tercer referèndum, en un marge aproximat, de 18 mesos vista, és a dir, cap a la tardor del 2015, no es pot descartar, si el Partit Quebequès obté una majoria absoluta. Sobre la probabilitat que això passi, en parlarem en aquestes dues xerrades que ara passo a presentar.


El proper dia 3 d'abril, en el marc de les Jornades Connecta amb el Canadà, organitzades pels Amics de la UNESCO de Barcelona, pronunciaré una conferència que porta per títol El Quebec, cap a un tercer referèndum?, que se celebrarà en la seva seu social a Barcelona, al carrer Mallorca 207. No cal dir que us espero. Personalment, he d'afegir que aquesta adreça em porta molts records, atès que està a només dues portes d'on vaig viure més de 25 anys ... I no cal dir que agraeixo als Amics, el fet d'haver-me convidat a participar-hi, i a l'hora vull recordar la figura de qui va ser durant molts anys el seu president, en Josep Martínez de Foix.
Sense descans, el dia següent, el 4 d'abril, la CUP de Vilanova i la Geltrú, en el marc del cicle de xerrades Per canviar-ho tot, n'ha organitzat una que analitza Altres pobles, altres processos, i on es tractarà dels casos del Quebec i d'Escòcia.
L'acte estarà moderat per en Carles Riera, un dels històrics de la Crida, i que continua la seva tasca al CIEMEN, i on a banda d'una servidora, que naturalment m'ocuparé del cas quebequès, també es comptarà amb la presència d'en Xavier Solano, assessor de l'Scottish National Party
No cal dir que és un acte que promet, tant per tocar qüestions internacionals, sinó també per la seva transversalitat. Agraeixo, també als companys de la CUP l'haver-me convidat a aquest acte que, com l'anterior, em fa una especial il.lusió.

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 34 (MARÇ 2014)

dilluns, 17 de març del 2014

AVANCEM AMB PAS FERM*

Ahir, a banda de ser el meu cinquantè aniversari (aixxx), va fer sis mesos de la Via Catalana. Fins l’any passat no m’havia adonat de la importància estratègica de tots els 11 de març, que òbviament és un referent de com evoluciona el procés respecte l’anterior 11 de setembre, i també de cara al proper 11 de setembre. Un 11 de setembre, el del 2014, que serà més importanta encara, per raons òbvies, als dos anteriors, encara que sembli impossible. Plantejat d’aquesta manera, deixeu-me que reflexioni respecte aquestes dues perspectives.
1. La post-Diada. Els sis mesos que han passat des de la Via Catalana, presenten un balanç, en general, positiu, fins i tot molt positiu, tot i que no ens hem de pensar que ja tot està fet. Podem dir que el procés avança a batzegades. Sembla que s’atura i de sobte fa un pas de gegant. Això és el que ha passat en els darrers sis mesos. Després de l’èxit de la Via i del seu impacte internacional, el procés va començar a entrar en camins estrets i poc a poc semblava que tot anava a caure pel pedregar. El progressiu allunyament dels socialistes, ha acabat sent definitiu. I l’actitud del govern espanyol ha estat duríssima, no donant mostres de cap flexibilitat. Per altra banda, el pols s’ha traslladat sobretot a l’escenari internacional, fins al punt que els espanyols van intentar implicar el propi Obama, fracassant, tot cal dir-ho lamentablement. L’ofensiva exterior espanyola ha estat un desastre rere un altre, amb ridículs espantosos. En el front interior, es veia amb desesperació com s’acostava el mes de desembre i el més calent era a l’aigüera: la data i la pregunta. De cop i volta, tot va canviar, i quatre formacions polítiques (CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP), en un acció audaç van consensuar aquests dos temes. Va ser com una glopada d’oxigen a algú que s’estava ofegant. La situació va canviar com un mitjó, i de nou l’optimisme va consolidar-se entre els catalans favorables a la Independència. Tot semblava indicar que assolit l’acord el següent pas era un govern de coalició CiU-ERC, però de seguida es va veure que era un miratge. Nova decepció, tot i que d’importància relativa. Artur Mas havia sortit reforçat de l’acord, i això malgrat les punyalades reiterades del seu soci, en Duran i Lleida, que no pot pair de cap de les maneres els èxits de Mas, i que no deixa de perdre cap oportunitat per intentar marcar paquet. Un paquet, val a dir-ho, cada cop més escarransit.

Però on realment va fer mal l’acord de desembre va ser en el bloc espanyol. Com sempre, Madrid es va quedar amb cara de póker, perquè no s’esperaven pas que s’arribés a un acord. L’histerisme catalanòfob va pujar encara més, i les crides de tall ètnic adreçades als catalans nascuts a la resta de l’Estat, es van multiplicar. Així com les amenaces, el foment del terror, i l’advertència que caurien sobre Catalunya totes les plagues bíbliques, fins que el propi Garcia-Margallo, ha advertit que una Catalunya independent vagarà eternament, pels segles dels segle, per l’espai sideral…
L’altre gran episodi ha estat la crisi al PSC, que en el seu procés de submissió al PSOE, s’està convertint en una formació cada cop més marginal i patètica, de la qual, la gent amb una mica de dignitat (no és el cas del Paer de Lleida, per cert) l’abandonen en totes direccions.
En definitiva, l’etapa post-Diada, ens ha estat clarament favorable en tots els fronts, tant exteriors com interior, si bé, s’ha hagut de patir més del que era necessari per aconseguir-ho.
2. La pre-Diada. Naturalment els sis mesos que ja hem començat seran claus. En mig d’aquest periode se situen les eleccions europees. En bona lògica, s’haurien d’aprofitar per donar un missatge al món mundial que els catalans volem de forma aclaparadora la Independència. Per fer-ho possible, el millor hauria estat una llista el més unitària possible de les 4 forces que signaren l’acord de desembre. De seguida es va veure que no seria possible. Una primera, s’hi va desmarcar ràpidament, argumentant entre altres raons, una paranoica submissió a l’estat d’Israel.Una segona, va decidir no concórre-hi. Una tercera, va decidir que ara, precisament ara, era el moment d’anar més sola que un mussol, perquè considera que no la para ni Déu. Finalment, però, va optar per incorporar alguns elements penjats del big bang sociata, conscient que necessitava donar mostres, mínimes, d’una certa transversalitat, això sí, d’esquerres. Quant a la quarta, en principi la més favoable a la unitat, conscient que duia plom a les ales, va practicar amb empentes i rodolons, un procés d’higienització política, desempallegant-se d’algun element tòxic menor, si bé caldrà veure si això és suficient per aixecar el vol, tenint present que encara porta a la motxilla l’element tòxic major.
Un cop passades les eleccions europees no és descartable que els espanyols, seguint la seva tàctica habitual aprofitin les vacances d’estiu (el mes d’agost, tot i que no es pot descartar alguna acció prèvia durant la pròpia setmana santa) per portar a terme alguna actuació contundent amb l’objectiu d’afeblir institucionalment el poder, sobretot, del President de la Generalitat. L’aposta, d’arrel aznariana, de fracturar Catalunya, abans que es fracturi  Espanya, s’accelerarà en les setmanes prèvies a la Diada, i amb l’objectiu d’evitar la celebració de la consulta del dia 9 de novembre.
En el bloc espanyolista, cada cop és més clara la crisi dels dos partits tradicionals (PSOE i PP) a Catalunya, i el sorgiment de C’s com a força principal. Paradoxalment, és un canvi altament positiu per a l’independentisme. C’s no deixa de ser un producte genuïnament català, totalment inexportable al conjunt de l’estat espanyol. Dit en llenguatge acadèmic, C’s és la nostra pròpia merda, és el rebuig, el detritus, la morralla, la deixalla, que fabrica la societat catalana, i més concretament la barcelonina, en forma de freakys plens d’auto-odi, de complex d’inferioritat, i de hòbbit, i que no saben què volen ser quan siguin grans.
Per la seva banda, en els propers mesos, els partidaris de la Consulta i de la Independència, hem de fer una campanya internacional ambiciosa, que aconsegueixi que la Unió Europea comprengui que no es troba davant d’un afer interior espanyol, sinó realment d’un repte europeu i que a partir d’aquí pressioni Madrid a seure a negociar. Si aconseguim això, la victòria ja serà a l’abast de la mà, atès que no hi ha cap argumentari sòlid que resisteixi l’evidència que l’únic futur pels catalans i les catalanes, és la Independència.
Per aconseguir això, però, és necessari tornar a donar una mostra d’una cohesió transversal tan forta com la del passat mes de desembre. Una cohesió que neix de l’arrelament d’un sentit d’estat, d’estat català, naturalment, i que ha de comportar avantposar, en aquest procés, els interessos col.lectius als interessos de partit.
En definitiva, els propers mesos, caldrà estar amatents a les fuetades d’animal ferit que llançarà Espanya. És una bèstia enrabiada, que dispara en totes direccions i que per això mateix, els seus propis socis ja n’estan fins al capdamunt. Davant la bogeria espanyola, cal mostrar una calma serena, però una determinació de ferro per aconseguir d’una vegada allò que portem anys aconseguir. La nostra Independència, La nostra Llibertat.
*(NOTA: Post penjat al DGS, el 12.03.2014)