Els espanyols, més que ningú, saben que la possibilitat d'una Catalunya independent és molt real i propera. Ells són els primers que s'adonen de la seva feblesa i de la fortalesa de la determinació, sobretot del poble català, més que dels seus dirigents. Tres-cents anys de resistència i ara, l'espanyolització de Catalunya és una quimera.
En els darrers anys han intentat descarrilar el procés de sobiranització de Catalunya que va fer un salt endavant arran de la gloriosa manifestació del 18 de febrer del 2006, que és on comença l'actual conjuntura política. Aquella manifestació que va circular de la Plaça del Mal Nom a la Plaça Catalunya, sempre ocuparà un lloc central en els manuals d'història dels procés independentista de Catalunya.
Ho han intentat per diverses vies.
Des de la dreta, amb l'impuls de moviments xenòfobs, que resituïn el debat polític, passant del debat entre Catalunya i Espanya, de caràcter independentista, al debat entre Espanyols i immigrants o estrangers. Ja he dit moltes vegades que les plataformes i partits que propugnen la xenofòbia i el discurs racista, no són més que elements a sou dels serveis d'informació i d'intel.ligència espanyols. I no m'estranyaria gens que els seus màxims dirigents, també.
Des de l'esquerra, amb el suport a tota la patuleia de plataformes indignades, que actuen públicament ignorant les condicions concretes que pateix la població catalana, i de forma principal, l'espoli fiscal que ens retreu cada any miliards d'euros. Els indignats sempre he pensat que és producte del laboratori CNI, que ha aplicat les mateixes tècniques que en el seu moment van aplicar a Euskadi per mobilitzar l'espanyolisme, sobretot arran de l'episodi de Miguel Angel Blanco. Al seu torn, inspirat en les anomenades Revolucions de Colors que es van posar tan de moda en els noranta en els processos de transició política a l'Europa Oriental, Amèrica Llatina i Àsia, sota el control dels Estats Units post Guerra Freda. Tampoc m'estranyaria que alguns dels i de les principals dirigents indignats, en les seves diferents dimensions, també es trobessin a sou dels mateixos serveis d'informació i d'intel.ligència espanyols.
Però el que no s'esperaven els espanyols, és la traïció de l'elit política catalana, o d'una part d'aquesta, en la figura d'Artur Mas. És a partir de setembre del 2012, que a Madrid s'encenen totes les alarmes i el mot d'ordre és liquidar la figura de Mas.
S'ha de reconèixer que quasi ho aconsegueixen en la nit electoral del novembre del 2012. Els atacs que va rebre la seva candidatura en particular, així com tota la campanya electoral en el seu conjunt, van ser duríssims, incloent la negació al dret de vot de 150.000 catalans de l'exterior, per obra i gràcia dels serveis diplomàtics i consulars espanyols.
Però en Mas, a empentes i rodolons, i molt tocat, se'n va en sortir. El procés, més lent, més feixuc, continuava el seu camí, gràcies al Pacte de Legislatura signat pels dos principals partits, i el primer fruit del qual va ser l'aprovació de la Declaració de Sobirania, del mes de gener d'enguany.
En aquest escenari no previst pels espanyols, és evident que per neutralitzar el procés sobiranista cal impulsar una segona transició espanyola. I aquesta segona transició ha de comportar una reforma constitucional que ofegui el procés sobiranista. És per això que la prova del cotó per detectar un espanyol, en les tertúlies, en els diaris, etc, és aquell que parli de la necessitat d'una reforma constitucional ... espanyola.
Així en els darrers mesos, la bogeria espanyola per impedir la secessió catalana, ha consistit en posar en qüestió algunes de les figures intocables dels darrers trenta o quaranta anys, començant per la del propi Cap de l'Estat, al qual se'l vol substituir pel seu fill, tot i que també hi ha partidaris d'una transició, encara amb la boca petita, cap a un règim republicà amb un fort contingut nacionalista espanyol.
En els darrers dies, des de determinats mèdia es vol impulsar un canvi polític que apaivagui la força popular del sobiranisme català. És una reacció clarament nacionalista espanyola, que vol acabar amb els pocs recursos polítics que té la Generalitat, a l'hora que l'ofega econòmicament. Aquí, no cal dir, també el Poder Judicial i el Tribunal Constitucional, dues instàncies on les autonomies, és a dir, la Generalitat, no tenen veu ni vot, hi juguen un paper cabdal.
Tot plegat va adreçat a enfonsar la transició catalana i a construir un nou model territorial de subordinació total i absoluta al poder central. No cal dir que en aquest procés es compta amb les complicitats de determinats elements catalans que aposten clarament pel projecte espanyol, tant en el seu vessant polític, com en l'empresarial.
La resposta ideal catalana seria que la mobilització popular, per una banda, trenqués tots els obstacles que els espanyols estan posant, i que demostrés que no és un tema exclusivament d'unes elits polítiques, si no que és una reivindicació profundament arrelada i sentida en el poble català, que ho és, i cada cop més. De l'altra, que el paper de les institucions catalanes, començant pel President i pel Parlament, es reforcés d'allò més per superar les atzagaiades espanyoles. Prioritzar interessos partidistes per damunt dels nacionals, en el context actual, no només fora una irresponsabilitat imperdonable, sinó un profund acte de traïció que hauria de comportar un càstig polític i ètic de dimensions siderals.
La formació d'un govern d'unitat nacional sobiranista, la celebració d'unes eleccions plebiscitàries (és a dir prèvies a una declaració de sobirania), o d'unes eleccions constituents (és a dir, posteriors a una declaració de sobirania), la presentació d'una llista conjunta a les eleccions europees (si és que abans no s'ha assolit la independència), són propostes a priori interessants per aconseguir aquest reforçament, perquè totes elles donen al poble la possibilitat de decidir sobre el seu futur nacional.
No podem perdre més temps.
.jpg)
