ANAR A PER TOTES*

La reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir ha estat un èxit esclatant. Fins i tot els espanyols han quedat tan sobtats que no han pas reaccionat. Els ha passat com quan es va aprovar la Declaració de Sobirania, el passat mes de gener. O quan es va fer la Manifestació de l’11 de setembre. O quan es va votar la consulta d’Arenys de Munt… En totes aquestes ocasions, la primera reacció dels espanyols és caure en un estat catatònic, o quedar-se, com ja he escrit en altres ocasions, groguis. Els costa assimilar el que els passa davant dels seus propis ulls, han de processar la informació i assimilar-la i això els costa un lapse de temps increïblement extens si tenim en compte que vivim en la societat del coneixements i la digitalització. La raó, però, no és pas tecnològica. És molt més simple i a l’hora complexa. No se’n saben avenir que algú no vulgui ser espanyol. Punt. I mira que sempre ensopeguen en la mateixa pedra. No serà per precedents, més d’una vintena de pobles, al llarg dels darrers segles, han deixat de ser espanyols, i ells encara no ho entenen. No els cap al cap. Per això triguen en reaccionar.

Un cop han assimilat el fet, naturalment, intenten combatre’l, manipular-lo, enfonsar-lo, discutir-lo, en definitiva, negar-lo. Fins i tot, argumenten que és un impossible, inconcebible, inaudit, , etc. etc. Jo realment, si fos un membre de la comunitat internacional, és a dir, un estat sobirà, ja n’estaria fins al capdamunt del meu “soci” espanyol. Sempre amb la cançoneta de l’enfadós, per al final, sempre, sempre, acabant-se-la embainant, perquè sempre se’n va amb la cua entre cames, i un nou estat es constitueix i passa a formar part de la comunitat internacional.

Llavors, la reacció dels espanyols és còmica: amb posat dolgut, però això sí, simulant que aquí no passa res, es retira tot dient “Volveremos”, que sona, còmicament, a una amenaça, d’aquell que acaba de rebre un coça a l’entrecuix i amb prou feines s’aguanta el dolor. Una mica com els ha passat ar amb la derrota davant del Brasil, que ja pensen en el Campionat del Món de l’any que ve.

La tercera reacció és la de l’amenaça. El quillerisme. La veritat amenaçar la societat civil catalana, és a dir, tots els sectors que han acceptat participar en el procés, és molt agosarat. Però a ells això els importa un rave. Van de xulos i de fatxendes i es pensen que amb quatre crits ens posarem de quatre potes disposats a entomar. Volen la fractura de la societat catalana: han començat per l’escola, ara estan seguint per la immigració internacional, que l’estan intentant mobilitzar contra la independència, al crit de què perilla el seu DNI. S’han posat tan en serio que fins i tot han habilitat els notaris perquè puguin concedir la nacionalitat espanyola a centenars de milers d’estrangers que feia mesos que feien cua davant el registre civil. I, el que és més indicatiu, és gratis, sempre i quan abans hagin jurat fidelitat a la Constitució espanyola, és clar. L’objectiu espanyol és fomentar una revolta popular contra el Govern de la Generalitat, per tal de tenir una excusa per intervenir l’autonomia catalana i, particularment, inhabilitar el President Mas i tot el que penja d’ell, que és molt. En d’altres paraules, donar naixement a la Quillo Borroka, que naturalment serà canalitzada pels serveis d’intel.ligència espanyols.

És necessari que els catalans i les catalanes plantem cara a la fatxenderia espanyola. I això només es pot fer a partir de la fermesa. No hem de caure en la provocació, que és el que volen. Però no hem d’aspirar tampoc a que el 100% dels habitants votin per la Independència. És metafísicament impossible que passi, això. Llavors hem d’estar preparats per plantar cara a aquells que no seran seduits per la nostra argumentació racional i dialogant. I sobretot, no hem de fer concessions que traspassin les línies roges. Hem de ser capaços d’aguantar la pressió que significa que a determinada gent se li haurà de dir que “hi ha això, o ho prens o ho deixes”. Perquè crear estructures d’estat no només és quelcom material, també ho és, i potser encara més important, quelcom mental, psicològic.

En definitiva, quants més dies passen, és més evident que hem d’anar a per totes. Els espanyols estan ja disparant amb artilleria pesada, i nosaltres no podem quedar-nos enrere. La nostra responsabilitat és massa gran, i la situació és massa greu, per anar amb la boca petita. Tenim un escenari molt favorable, i l’espanyolisme és una veritable olla de grills. N’hem de treure profit i anar a per totes, repeteixo.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 03.07.2013)

AVUI TOCA PACTE NACIONAL PEL DRET A DECIDIR*

Aquest dimecres es constituirà el Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD). Es tracta d’una altra de les potes sobre les que s’està bastint el procés de Transició Nacional.

A hores d’ara ja comptem amb els següents instruments:

Un President i el seu govern que aposta per impulsar tant sí com no, el procés.

Un acord polític entre les dues principals forces parlamentàries que, sumades, constitueixen una majoria absoluta del Parlament.

Una Declaració de Sobirania aprovada per una àmplia majoria del Parlament, que els espanyols han suspès cautelarment, tot i que això no ens provoca ni fred ni calor.

Una altra Declaració aprovada per una majoria encara més ampla que ve a demanar que cal fer els passos necessaris per negociar amb Espanya.

Una Comissió Parlamentària sobre el dret a decidir, on teòricament han de ser totes les forces polítiques amb representació al Parlament.

Un Consell Assessor sobre la Transició Nacional de Catalunya, formada per quinze savis que s’han proposat elaborar un seguit d’informes que assessorin el govern sobre el procés de Transició.

I ara, finalment, el PNDD, que aplega tot un conjunt d’entitats socials, culturals, professionals, polítiques, etc. que pretén estendre tot el procés pel conjunt de la societat catalana.

No és pas poc, tot plegat. La pregunta és si realment tot és necessari, i sobretot si és eficient i eficaç.

Jo considero que potser ho estem embolicant un pèl massa. A veure si ens entenem. Aquí la iniciativa l´ha de dur a terme, institucionalment parlant, el President. Lògicament aquesta iniciativa serà més forta o més feble en funció de la pressió que rebi sobretot per part del poble català. A hores d’ara, aquesta pressió no té cap mena de deturador: els baròmetres d’opinió, públics i privats, deixen ben a les clares que el poble català vol decidir, i que aquesta decisió s’inclina majoritàriament cap a la Independència. Punt. I que diguin el que vulguin des de La Vanguardia o d’altres altaveus de l’espanyolisme.

El President, doncs, em consta que és conscient que fer marxa enrere és un suïcidi, per molt que l’intentin ensarronar. Ell ha decidit cremar les naus, endavant, sempre endavant. Naturalment, però, hem de ser conscients que la seva posició no és d’una extrema fortalesa. Tot i que déu n’hi do el que porta plantant cara. Si el seu govern fos més ampli i comptés amb un acord executiu més sòlid, no tinc cap mena de dubte que la seva capacitat d’iniciativa sortiria més reforçada. Però fins al moment, els que ho poden fer, semblen més interessats en vetllar per interessos particulars, en comptes de pels interessos generals, dissortadament. A més a més, i segurament habilitat per aquesta relativa feblesa, s’ha de suportar la deslleialtat interna de determinats personatges que tot ho emboliquen i que ja no es poden aguantar més.

L’acord polític entre les dues principals forces polítiques ha aixecat unes expectatives, si més no inicialment, que no es poden defraudar. Cal fer el possible per ampliar aquest acord, però sense desvirtuar-lo en els seus trets més rellevants, de manera que ha de marcar el full de ruta.

D’igual forma, la Comissió Assessora abans esmentada ha de retre comptes al govern i només al govern, per la qual cosa ha de partir en la seva feina del posicionament del que parteix el propi govern i intentar respondre o aconsellar-lo. No ha de ser un fòrum de discussió que es perllongui en el temps i que analitzi alternatives que no són les que corresponen al propi govern.

Pel que fa al PNDD ha d’actuar com l’instrument que faciliti el desenvolupament ciutadà de tot el procés, arribant fins a l’últim racó del país i de la seva gent. Per això és tan important la reunió de demà.

Ara bé ha de quedar clar que aquí, mentre hi hagi una sintonia plena entre els ciutadans i el govern, amb el seu President al capdavant, no es pot permetre que ningú intenti desvirtuar el camí que ja està marcat. Ni vies alternatives, ni dreceres, ni estacions federals ni res de res.

El poble ha de decidir. El poble català, naturalment, i d’aquí ha de sortir el nou estatus polític del país, que tot indica que ha de ser la Independència, és clar.

El procediment per executar aquest dret a decidir, pot ser divers. Però a ningú se li escapa que en aquesta partida també juguen els espanyols. I la seva negativa a qualsevol sortida negociada, ens pot portar a la que des del meu punt de vista ha de ser no la darrera, sino la primera de les opcions: la declaració unilateral d’independència (DUI).

Els beneficis de la DUI són immensos: només depenem de nosaltres, es pot fer de forma immediata i presenta una solució clara. Alguns han respirat alleujats quan fa uns dies el President va rebutjar la DUI, aparentment. Tanmateix, aquest rebuig podria variar en qualsevol moment si l’oposició espanyola es mostra sorda a qualsevol entesa negociada.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 26.06.2013)