A hores d’ara ja comptem amb els següents instruments:
Un President i el seu govern que aposta per impulsar tant sí com no, el procés.
Un acord polític entre les dues principals forces parlamentàries que, sumades, constitueixen una majoria absoluta del Parlament.
Una Declaració de Sobirania aprovada per una àmplia majoria del Parlament, que els espanyols han suspès cautelarment, tot i que això no ens provoca ni fred ni calor.
Una altra Declaració aprovada per una majoria encara més ampla que ve a demanar que cal fer els passos necessaris per negociar amb Espanya.
Una Comissió Parlamentària sobre el dret a decidir, on teòricament han de ser totes les forces polítiques amb representació al Parlament.
Un Consell Assessor sobre la Transició Nacional de Catalunya, formada per quinze savis que s’han proposat elaborar un seguit d’informes que assessorin el govern sobre el procés de Transició.
I ara, finalment, el PNDD, que aplega tot un conjunt d’entitats socials, culturals, professionals, polítiques, etc. que pretén estendre tot el procés pel conjunt de la societat catalana.
No és pas poc, tot plegat. La pregunta és si realment tot és necessari, i sobretot si és eficient i eficaç.
Jo considero que potser ho estem embolicant un pèl massa. A veure si ens entenem. Aquí la iniciativa l´ha de dur a terme, institucionalment parlant, el President. Lògicament aquesta iniciativa serà més forta o més feble en funció de la pressió que rebi sobretot per part del poble català. A hores d’ara, aquesta pressió no té cap mena de deturador: els baròmetres d’opinió, públics i privats, deixen ben a les clares que el poble català vol decidir, i que aquesta decisió s’inclina majoritàriament cap a la Independència. Punt. I que diguin el que vulguin des de La Vanguardia o d’altres altaveus de l’espanyolisme.
El President, doncs, em consta que és conscient que fer marxa enrere és un suïcidi, per molt que l’intentin ensarronar. Ell ha decidit cremar les naus, endavant, sempre endavant. Naturalment, però, hem de ser conscients que la seva posició no és d’una extrema fortalesa. Tot i que déu n’hi do el que porta plantant cara. Si el seu govern fos més ampli i comptés amb un acord executiu més sòlid, no tinc cap mena de dubte que la seva capacitat d’iniciativa sortiria més reforçada. Però fins al moment, els que ho poden fer, semblen més interessats en vetllar per interessos particulars, en comptes de pels interessos generals, dissortadament. A més a més, i segurament habilitat per aquesta relativa feblesa, s’ha de suportar la deslleialtat interna de determinats personatges que tot ho emboliquen i que ja no es poden aguantar més.
L’acord polític entre les dues principals forces polítiques ha aixecat unes expectatives, si més no inicialment, que no es poden defraudar. Cal fer el possible per ampliar aquest acord, però sense desvirtuar-lo en els seus trets més rellevants, de manera que ha de marcar el full de ruta.
D’igual forma, la Comissió Assessora abans esmentada ha de retre comptes al govern i només al govern, per la qual cosa ha de partir en la seva feina del posicionament del que parteix el propi govern i intentar respondre o aconsellar-lo. No ha de ser un fòrum de discussió que es perllongui en el temps i que analitzi alternatives que no són les que corresponen al propi govern.
Pel que fa al PNDD ha d’actuar com l’instrument que faciliti el desenvolupament ciutadà de tot el procés, arribant fins a l’últim racó del país i de la seva gent. Per això és tan important la reunió de demà.
Ara bé ha de quedar clar que aquí, mentre hi hagi una sintonia plena entre els ciutadans i el govern, amb el seu President al capdavant, no es pot permetre que ningú intenti desvirtuar el camí que ja està marcat. Ni vies alternatives, ni dreceres, ni estacions federals ni res de res.
El poble ha de decidir. El poble català, naturalment, i d’aquí ha de sortir el nou estatus polític del país, que tot indica que ha de ser la Independència, és clar.
El procediment per executar aquest dret a decidir, pot ser divers. Però a ningú se li escapa que en aquesta partida també juguen els espanyols. I la seva negativa a qualsevol sortida negociada, ens pot portar a la que des del meu punt de vista ha de ser no la darrera, sino la primera de les opcions: la declaració unilateral d’independència (DUI).
Els beneficis de la DUI són immensos: només depenem de nosaltres, es pot fer de forma immediata i presenta una solució clara. Alguns han respirat alleujats quan fa uns dies el President va rebutjar la DUI, aparentment. Tanmateix, aquest rebuig podria variar en qualsevol moment si l’oposició espanyola es mostra sorda a qualsevol entesa negociada.
*(NOTA: Post penjat al DGS, el 26.06.2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada