dimarts, 16 d’abril de 2019

US PRESENTEM....

Pinxo, milhomes, fatxenda, quinqui, quillo, provocador, macarró, bergant, brivall, gallet, fanfarró, pòtol, proxeneta, bordegàs, rufià, goril·la, facinerós, trinxeraire, cercabregues, vàndal, maton. 
Breu, Pedro Sànchez

diumenge, 31 de març de 2019

ESTAT DE CONSTANT EXCEPCIONALITAT DEMOCRÀTICA*

Quan es publiqui el «Recull de Textos Bàsics del Procés cap a la Independència», que serà bibliografia oligatòria, entre d’altres, a les facultats de Ciències Polítiques, de Dret, d’Història, de la República de Catalunya, ja us ben puc assegurar que hi figurarà, en lloc destacat, la « Declaració de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, filial de l’IEC, arran de la sentència del Tribunal Suprem, del 12 de juny del 2012 », feta pública el 21 de juny següent. La sentència en qüestió atemptava greument contra la situació de la llengua catalana, fins i tot quan estava ben fresca el record de la sentència del Tribunal Constituciona respecte l’Estatut d’Autonomia. 
La declaració de la SCEJ, era d’una contundència i una clarividència absolutes. Sempre he tingut ben present, concretament, aquest paràgraf que passo a reproduir en la seva totalitat:

«No és admissible que Catalunya visqui en una situació de constant excepcionalitat democràtica per la manca d’unes institucions judicials arrelades al país, els drets col·lectius i les llibertats dels ciutadans. S’ha de posar fi a aquesta situació de manca de llibertat i de respecte a la voluntat popular lliurement expressada. La garantia de la justícia es basa en la independència dels tribunals però cal també que a Catalunya hi hagi un sistema judicial adaptat a la realitat i als anhels del país que sigui tributari del sistema jurídic construït lliurement per la voluntat popular, que és necessari perquè hi hagi una veritable democràcia i respecte a l’Estat de dret. Sense arrelament al país i a la societat no hi ha justícia.»
Brutal, oi? Sense una justícia pròpia, no hi ha justícia, hi ha colonialisme judicial. I això és el que patim avui en dia i ho veiem des de fa setmanes per la televisió. 

Però, lògicament, des d’aquest article, no plantegem reformar la (in)justícia espanyola. Proposem extirpar-la, per ser un veritable tumor en la societat catalana. Una (in)justícia en nom d’un Cap d’Estat que va cridar a la repressió dels catalans i impartida per funcionaris (jutges i Magistrats), la immensa major part dels quals són forasters, no són «de la terra», que no estan arrelats i no coneixen, ni valoren la societat catalana. Són gent que saben que, si volen promocionar, han d’emetre sentències conformes amb els alts tribunals espanyols amb seu a Madrid. O han de seguir fil per randa, les «suggerències» policials de comissaris superiors, sota el risc de ser imputats per prevaricació, si no les segueixen. Molts d’ells veuen la seva destinació a jutjats catalans, com una condemna a treballs forçats i fan tot el possible per demanar el trasllat així que compleixen els requisits exigits. La destinació fora de Catalunya, en aquest sentit, és vist com un alleugeriment, mentre no arriba la més que desitjada destinació a qualsevol jutjat de Madrid, atesa la lògica, eminentment centralista, de l’organització del poder judicial espanyol. 

Però l’estat de constant excepcionalitat democràtica, no només es dona ara, set anys després, en l’àmbit judicial. De forma corregida i augmentada, pels efectes de l’aplicació del 155, particularment, també s’ha extés a l’àmbit parlamentari, al policial, al fiscal, al mediàtic, i en general a totes les esferes. La prova més fefaent va ser la destitució del President i del Govern, i la convocatòria d’unes noves eleccions, amb l’esperança, que no es va produir, d’una derrota dels partits republicans.
Enfront aquesta estratègia, però, Catalunya planta cara de forma convincent. La internacionalització de la causa catalana és cada cop més rotunda, en gran part gràcies a la immensa tasca que es fa des del Consell per la República, i pel President Carles Puigmdemont.

Per altra banda, la fortalesa electoral del republicanisme és imparable. Com es veurà en els propers comicis.

En aquest sentit, Reagrupament crida a votar, en les eleccions del 28 d’abril, Junts per Catalunya, per tal d’afermar l’estratègia del President Puigdemont i del Consell per la República.

*(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 87, MARÇ 2017)

dilluns, 11 de març de 2019

MY GOD!

Ja puc gaudir de descomptes per viatges, VISCAAAA!

diumenge, 10 de març de 2019

UN GRAN PAS ENDAVANT!

La desconvergencialització que va demanar el 2016 avui ha fet un pas de gegant. Construïm una força política republicana, forta, serena i amb visió d’Estat, català, naturalment. No adorem Papes mil.lenaristes i il.luminats. Endavant!

dijous, 28 de febrer de 2019

ELS "ÚLTIMS" DE CATALUNYA*

De forma cada cop més descarada, l’espanyolada i, particularment, els seus cabdills, van fugint a Espanya. No poden respirar l’atmosfera catalana. Ells i elles se’n van, en un reconeixement de la seva derrota. Només els més freakies continuen a casa nostra. Però és un lluita sentenciada. Són, si se’m permet la gosadia, els «últims» de Catalunya. Els que ja no tenen futur. Els hem derrotat de forma total. El seu nivell de desesperació és tan gran que ja fins i tot sospiten dels magistrats i jutges que exerceixen a Catalunya. Un espectacle per sucar-hi pa.
La derrota de l’espanyolisme civil ha estat definitiva. Cert. Però hem d’anar amb compte amb els propers passos que donem. Hi ha símptomes, més que evidents, que un determinat partit polític, abduït per un lideratge de tipus mil·lenarista i il·luminat, està rebaixant plantejaments a marxes forçades, per tal d’intentar atraure les «masses» espanyolistes desemparades. Per sort, hi ha sectors d’aquest partit, que ja han reaccionat, i espero que se’n surtin, tot i que el procés de desprogramació sectària sembla que pot anar per llarg.

Des de Reagrupament plantarem cara a qualsevol rebaixa nacional, lingüística, social, cultural que alguns plantejaran per «fer-se el simpàtic». De forma desacomplexada.

Estem construint una Catalunya, una República, que és lliure, forta i segura.

Lliure, perquè Espanya cada cop hi pinta menys, i menys que pintarà en els propers mesos. Una Espanya que ja és ingovernable políticament, i que econòmicament és un desastre, i més que ho serà en els propers mesos. Fet que hem d’aprofitar. L’evolució econòmica de la Catalunya sobirana ha estat molt positiva, si bé hi ha detalls, més o menys importants que hem de solucionar. Per exemple, el paper de Barcelona, d’importància cabdal. I el de la corona metropolitana, on encara pul·lulen batlles espanyols que hem de fer fora. No hem de tenir cap contemplació amb aquesta gentola. Són el pitjor del pitjor. Això es pot fer de moltes maneres, i no tingueu cap dubte que no ens tremolarà el pols.

Forta, perquè és evident que una República ens farà una nació més cohesionada, amb un atur que aviat baixarà del doble dígit i que s’allunya cada cop més de la xifra espanyola. Amb unes pensions i un salari mínim d’estàndards europeu. Amb un sindicalisme de país, com el que ha protagonitzat la darrera vaga general, i que no està a sou de l’estat espanyol. Amb polítiques socials pensades en clau de benestar, sostenibilitat, igualtat i justícia. On l’habitatge sigui no només un dret, sinó una realitat per a tots i totes aquells que el necessiten. Una República que equilibrarà demogràficament el país, promocionant moltes de les comarques que són autèntics deserts demogràfics, i promovent la qualitat de vida en molts barris i districtes urbans que, avui en dia, per la deixadesa espanyola, s’han convertit en ghettos de delinqüents i de violència.

I segura, perquè s’ha acabat el kumbaianisme. Des del moment u de la consolidació de la República, elements com l’ordre públic, la defensa i la intel·ligència, seran prioritaris. Sense complexos. El reforçament dels Mossos d’Esquadra, la policia local seran immediats. I si cal fer neteja d’elements de dubtosa lleialtat democràtica i republicana, que sembla que sí, doncs es farà sense contemplacions. I si cal dissoldre una unitat sencera, si s’arriba a la certesa que és necessari, es fa, i punt. També la posada en funcionament d’un exèrcit serà una de les tasques més agosarades i emocionants que tindrem per davant. No tinc cap mena de dubte que tindrà un impacte brutal en l’economia, el territori, en la societat i en la psicologia del país. I en la seva dimensió internacional. Per terra, mar i aire. I, naturalment, per la xarxa. I, last but not least, la posada en funcionament d’un servei d’intel·ligència modern, l’objectiu del qual serà avançar-se a les intencions malvades dels nostres enemics, neutralitzant-les, com per exemple la vintena d’organitzacions terroristes espanyoles ja ben identificades, o altres grups criminals internacionals. Uns serveis que comptarà amb els nostres recursos humans i tecnològics més capdavanters, que de faltar-nos no ens en falten, ans ben al contrari.

En definitiva, cal evitar el risc que l’adveniment de la victòria definitiva que suposa la fugida en massa dels líders de l’espanyolisme civil, activi una rebaixa de plantejaments, una veritable baixada de pantalons que ja estem veient que determinats sectors propugnen. Hem de ser ferms i bastir una República que sigui un referent a Europa i arreu. I fer-ho sense contemplacions.

*(NOTA: Publicat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 86, Febrer 2019)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 86 (FEBRER 2019)

dissabte, 9 de febrer de 2019

CONTRA EL FRONTPOPULISME ESPANYOL!

Em sembla que ja he dedicat a aquesta qüestió altres posts en el passat. Però no puc evitar referir-m'hi de nou. I quantes vegades calgui.

Comencem pel que és bàsic. Què és el frontpopulisme? És l'estratègia emprada per Espanya, per dividir els catalans entre dretes i esquerres i evitar la consolidació d'un front patriòtic, transversal, que impulsi i consolidi la República de Catalunya. 

Lògicament, des del 27 d'octubre del 2017, el frontpopulisme ha fracassat, arran la declaració d'Independència votada democràticament al Parlament de Catalunya. Però tot i aquest fracàs, intenta aprofitar tots els dubtes i vacil·lacions que en determinats sectors del país existeixen per consolidar un Estat Català com deu mana, amb tots els atributs propis d'un estat normal.
Estem assistint en aquestes setmanes a un festival discursiu que posa l'èmfasi en l'amenaça de la "dreta" i de l'"extrema dreta", com si l'esquerra (espanyola, per suposat) fossin germanetes de la caritat, ong o partidaris del reconeixement del dret a l'autodeterminació. I no ho són pas, per descomptat. Tot el discurset sobre el perill de l'extrema dreta, obvia que el més beneficiat de la situació actual és, per descomptat, el PSOE, que no para d'apujar en les intencions de vot, o això diuen. 

L'estratègia és clara: fer que Catalunya assumeixi de nou, per enèsima vegada, el paper de baluard de l'esquerra espanyola, per aconseguir que aquesta es mantingui al poder a canvi de no res, perquè l'experiència ens demostra que quan això ha passat, el 1982, el 2004, el 2008, per no parlar del 1934 o el 1936, les esquerres espanyoles no agraeixen els serveis prestats. Encara pitjor, intenten fer-nos la pell.

L'esquerra és tant o més espanyola que la dreta. Felipe Gonzàlez, ZP i ara Pedro Sánchez, les han fetes de tots colors contra Catalunya. I ara, que aquest últim es troba entre l'espasa i la paret, intenta una nova ensarronada.

Ni cas. Tanmateix, hi ha sectors catalans que, moguts bé per un odi absolut, bé per una estultícia primària, encara cauen de quatre potes en l'ensarronada. I s'hi llancen de cap. Emprar, a aquestes alçades de la pel·lícula, el centre-dreta català per referir-se a determinades forces polítiques o a determinats líders polítics, per cert, els més votats pels catalans i catalanes, és d'una miopia, quant no una indecència, que fa caure d'esquena.

El camí a seguir, naturalment, el marca Waterloo. Com és lògic. Tenim un President amb plena legitimitat. Que va cometre un error. Cert. Però ho ha reconegut, i al marge d'ell, no hi ha ningú que tingui la mateixa legitimitat. Ni un. La resta, mindundis. Ha de quedar clar. Llavors cal jerarquia i organització, i decisió i empenta. I anar endavant. Si cadascú tira per una banda, tot costarà més. I deixem de donar peixet als frontpopulistes, que la història ens demostra que, així que poden, ens donen pel sac.