L’operació d’estat que ha significat la reelecció d’Ada Colau al capdavant del govern de Barcelona, amb el suport, ben esperat, dels socialistes i, l’inesperat, de Manuel Valls, aprofundeix clarament en la crisi de l’estat espanyol i en la construcció de la República Catalana.
I això és així, perquè ha obligat els espanyols a actuar a la desesperada, contra tota lògica, i sorprenent l’opinió pública internacional, que ha vist com una suposada líder de l’esquerra més populista, era escollida gràcies als vots d’un polític desprestigiat a França i arreu del món.
Això no és normal. Això no s’entén des d’una lògica europea, i fins i tot diríem mundial. A l’Europa progressista, això no s’hauria acceptat mai. Però és ben evident que, a Espanya, té tota la seva lògica.
Hem assistit a una nova «Operació Salvar Espanya», i en van unes quantes. I a cadascuna d’elles, el desprestigi espanyol s’ensorra cada cop més.
Després d’aquest episodi, només els falsos comuns poden estar satisfets. Els que ho són de debò, encara deuen d’haver caigut en un estat de depressió profunda. I no és per casualitat. Que qui estigui darrera del vot a la Colau, sigui el fons Blackstone, una de les empreses que més terrorisme immobiliari practica resulta una paradoxa.
O potser no. Siguem realistes i pensem en clau de realpolitk. Que ja va sent hora. Deixem-nos de lliris i teletubisme. Els espanyols ens volen la pell. I el PSOE s’ha proposat fer de braç executor. I van a per totes. És a dir, el PSOE és l’enemic aferrissat de la República Catalana. I amb ell, és clar, el seu acòlit, el PSC. Aquesta constatació òbvia, de calaix, ens porta a dues reflexions que penso que són rellevants.
La primera és que l’»Operació Colau», no és més que la primera fase. Amb ella s’ha aconseguit el trencament de l’equidistància dels dirigents dels comuns i de tots aquells que esperen d’això aconseguir una menjadora, que, a partir d’ara la defensaran a matadegolla. S’ha acabat la comèdia, i el PSOE suma un nou aliat. Tots els discursets esquerranistes de la Colau i companyia s’han esvaït, engolits pel miratge de continuar ocupant les cadires. Que sense elles, la vida és molt dura. Ara, ben probablement, assistirem a actes folclòrics de radicalisme social, totalment innocus per al poder espanyol.
Aquesta fase, serà seguida, m’hi jugo un pèsol, pel gran envit que representarà l’»Operació Borrell»**, és a dir, la presentació d’aquest individu com a candidat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, amb l’objectiu, és que esdevingui el President de la Generalitat. I d’aquesta manera donar per acabat el procés.
Per aconseguir aquest objectiu, el PSOE necessitarà d’un nou aliat. I aquest, tot sembla indicar-ho, seran els dirigents liquidacionistes que actualment es troben al capdavant d’Esquerra Republicana. Es veu a venir, cada cop més clar. Serà la tàctica del salami, que ja era aplicada durant la guerra freda a l’Europa sota control soviètic, i que consisteix, essencialment, en anar afeblint l’enemic, no de tot d’una, sinó tall rere tall, fins que no en quedi res, d’ell.
Això em porta a la segona reflexió. El lamentable espectacle que hem vist en els pactes postelectorals locals ens hauria de servir com un toc d’atenció. Els partits republicans, ens alguns casos, han caigut de quatre potes en la trampa espanyola. Amb l’agreujant que alguns d’ells ho han fet sense complexos, anant-se al llit municipal amb el seu major enemic. Repetim-ho: el PSOE. No entendre que davant la suposada estratègia local que han esgrimit alguns polítics de vol gallinaci, els espanyols han aconseguit quotes de poder que no es mereixien i que les faran valer que arribi el moment.
Per això, és necessari, s’imposa, no deixar entabanar-nos. Tenim una força immensa al nostre abast.
Tenim un President a l’exili, i un a l’interior, que estan disposats a anar a per totes. Ells han de ser, de fet, són, el nostre referent. I hem d’ajudar-los a acabar la feina. La nostra batalla a Europa és més decisiva que mai. L’estem guanyant i la guanyarem, si no ens deixem fer talls, com voldrien els nostres enemics.
Amb el President Puigdemont al Parlament Europeu, els espanyols estan derrotats. Només és qüestió de no afluixar. I sobretot d’actuar amb realpolitk. Sense caure en el kumbaianisme, ni en abraçades llefiscoses.
(*NOTA: Publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.90, JUNY 2019)
(**NOTA: És evident que els darrers esdeveniments del mes de juliol, canvien molt aquest plantejament. De fet, però, demostren el grau de desesperació dels espanyols, que ja han conclòs que l'escenari del xoc serà Europa, tal i com el propi President Puigdemont sempre ha mantingut.)
