EL JORN DELS MISERABLES*

L’operació d’estat que ha significat la reelecció d’Ada Colau al capdavant del govern de Barcelona, amb el suport, ben esperat, dels socialistes i, l’inesperat, de Manuel Valls, aprofundeix clarament en la crisi de l’estat espanyol i en la construcció de la República Catalana. 

I això és així, perquè ha obligat els espanyols a actuar a la desesperada, contra tota lògica, i sorprenent l’opinió pública internacional, que ha vist com una suposada líder de l’esquerra més populista, era escollida gràcies als vots d’un polític desprestigiat a França i arreu del món. 

Això no és normal. Això no s’entén des d’una lògica europea, i fins i tot diríem mundial. A l’Europa progressista, això no s’hauria acceptat mai. Però és ben evident que, a Espanya, té tota la seva lògica. 

Hem assistit a una nova «Operació Salvar Espanya», i en van unes quantes. I a cadascuna d’elles, el desprestigi espanyol s’ensorra cada cop més. 

Després d’aquest episodi, només els falsos comuns poden estar satisfets. Els que ho són de debò, encara deuen d’haver caigut en un estat de depressió profunda. I no és per casualitat. Que qui estigui darrera del vot a la Colau, sigui el fons Blackstone, una de les empreses que més terrorisme immobiliari practica resulta una paradoxa. 

O potser no. Siguem realistes i pensem en clau de realpolitk. Que ja va sent hora. Deixem-nos de lliris i teletubisme. Els espanyols ens volen la pell. I el PSOE s’ha proposat fer de braç executor. I van a per totes. És a dir, el PSOE és l’enemic aferrissat de la República Catalana. I amb ell, és clar, el seu acòlit, el PSC. Aquesta constatació òbvia, de calaix, ens porta a dues reflexions que penso que són rellevants.

La primera és que l’»Operació Colau», no és més que la primera fase. Amb ella s’ha aconseguit el trencament de l’equidistància dels dirigents dels comuns i de tots aquells que esperen d’això aconseguir una menjadora, que, a partir d’ara la defensaran a matadegolla. S’ha acabat la comèdia, i el PSOE suma un nou aliat. Tots els discursets esquerranistes de la Colau i companyia s’han esvaït, engolits pel miratge de continuar ocupant les cadires. Que sense elles, la vida és molt dura. Ara, ben probablement, assistirem a actes folclòrics de radicalisme social, totalment innocus per al poder espanyol. 

Aquesta fase, serà seguida, m’hi jugo un pèsol, pel gran envit que representarà l’»Operació Borrell»**, és a dir, la presentació d’aquest individu com a candidat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, amb l’objectiu, és que esdevingui el President de la Generalitat. I d’aquesta manera donar per acabat el procés. 

Per aconseguir aquest objectiu, el PSOE necessitarà d’un nou aliat. I aquest, tot sembla indicar-ho, seran els dirigents liquidacionistes que actualment es troben al capdavant d’Esquerra Republicana. Es veu a venir, cada cop més clar. Serà la tàctica del salami, que ja era aplicada durant la guerra freda a l’Europa sota control soviètic, i que consisteix, essencialment, en anar afeblint l’enemic, no de tot d’una, sinó tall rere tall, fins que no en quedi res, d’ell.

Això em porta a la segona reflexió. El lamentable espectacle que hem vist en els pactes postelectorals locals ens hauria de servir com un toc d’atenció. Els partits republicans, ens alguns casos, han caigut de quatre potes en la trampa espanyola. Amb l’agreujant que alguns d’ells ho han fet sense complexos, anant-se al llit municipal amb el seu major enemic. Repetim-ho: el PSOE. No entendre que davant la suposada estratègia local que han esgrimit alguns polítics de vol gallinaci, els espanyols han aconseguit quotes de poder que no es mereixien i que les faran valer que arribi el moment.

Per això, és necessari, s’imposa, no deixar entabanar-nos. Tenim una força immensa al nostre abast. 

Tenim un President a l’exili, i un a l’interior, que estan disposats a anar a per totes. Ells han de ser, de fet, són, el nostre referent. I hem d’ajudar-los a acabar la feina. La nostra batalla a Europa és més decisiva que mai. L’estem guanyant i la guanyarem, si no ens deixem fer talls, com voldrien els nostres enemics.

Amb el President Puigdemont al Parlament Europeu, els espanyols estan derrotats. Només és qüestió de no afluixar. I sobretot d’actuar amb realpolitk. Sense caure en el kumbaianisme, ni en abraçades llefiscoses.

(*NOTA: Publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.90, JUNY 2019)
(**NOTA: És evident que els darrers esdeveniments del mes de juliol, canvien molt aquest plantejament. De fet, però, demostren el grau de desesperació dels espanyols, que ja han conclòs que l'escenari del xoc serà Europa, tal i com el propi President Puigdemont sempre ha mantingut.)

SPANIARD HOMO MONOLINGUAL...

Just I wonder if he is alone, due to his monolingual condition, or because his colleagues think he is just a dumb

In contrast...

CATALANS IN FRANCE

Eric Cantona

"(...) it was Catalonia rather than Spain that won two European Championships either side of the 2010 World Cup.

He said: "Catalonia won. Because they won with 10 players from Barcelona. My grandparents are from Catalonia, from Barcelona. They arrived in France in '39. There was a civil war. So, I am very proud of Barcelona and all that they have done."

Manuel Valls

Raimon Domènech

Not Catalan, but always deserving a look,

Monica Bellucci

EL PROBLEMA DE FONS*

Un dels problemes més importants, tal vegada el més important, el de fons, que es planteja a l'hora d'atraure l'atenció internacional envers la reivindicació independentista de Catalunya és la pura i simple insignificància mundial d'Espanya. Avui en dia, Espanya, malgrat les seves 130 ambaixades amb els seus titulars i subordinats, no pinta pràcticament res en el món. El servei diplomàtic espanyol, en la realitat, no és més que un veritable pou on s´hi aboquen literalment milions d'euros en despeses normalment sumptuàries, de protocol, i gastronòmiques. 

Donald Tusk, President del Consell Europeu

Una demostració fefaent la tenim a Europa, i més en concret, a la Unió Europea. Malgrat que sempre gallegen de ser-ne una de les grans potències econòmiques, a l´hora de la veritat, és a dir, a l´hora de repartir els grans càrrecs dirigents, als espanyols ni se'ls compta, ni se'ls espera. Fixem-nos que, recentment, un polonès i una italiana, han estat els triats per ocupar els dos càrrecs claus de la Unió Europea. Donald Tusk, com a President del Consell Europeu, i Federica Mogherini,com a Alt representant de la Unió Europea per als Afers Exteriors i la Política de Seguretat. Casualment, Itàlia i Polònia, un per raons geoestratègiques i l'altre per raons demogràfiques,són els dos estats més equiparables a l'espanyol. 

Federica Mogherini, Alta representant de la UE per als Afers Exteriors i Seguretat

Tampoc hi ha cap espanyol al capdavant de la Comissió Europea, ni del Parlament Europeu ni del Banc Central Europeu -on tornem a trobar un altre italià. En definitiva, un zero a l'esquerra. Naturalment és lògic pensar que això ens pot afavorir. Quant menys presència internacional espanyola millor, se suposa. Però hi ha una derivada d'aquesta constatació que no ens és tan favorable. I és que quant menys rellevància internacional d'Espanya, menys interès genera allò que hi passa. I això, lògicament, afecta Catalunya. No es tracta que ara plantegi que Espanya s'ha de convertir en una superpotència per tal que la reivindicació catalana assoleixi una visibilitat internacional potent. Entre altres raons perquè és metafísicament impossible que la primera condició sigui realitat. Del que es tracta, i el que proposo, és que més que abastar tota la comunitat internacional, la política exterior de l'independentisme català s´ha de centrar en els actors claus que siguin susceptibles, naturalment perquè els interessa, de mostrar una predisposició cap a la nostra reivindicació. 

Salutació del Primer Ministre francès, Manuel Valls, al President Mas

Entre aquests actors claus, jo n'identifico alguns. Els Estats Units, per començar, per raons òbvies. França, sense cap mena de dubte, entre d'altres raons perquè som el seu pati del darrere. És altament significatiu, en aquest sentit, el gest que el Primer Ministre francès, el català de naixement, Manuel Valls, va protagonitzar en anar a saludar expressament el President de la Generalitat, Artur Mas, el dia de la manifestació per la llibertat d'expressió celebrada a París, aquest 11 de gener. Un gest que va posar histèrics els espanyols. Altres estats que també han mostrar una especial sensibilitat pel cas català han estat Israel, els països bàltics, els escandinaus... Per raons estrictament econòmiques, és obvi que la Xina i Rússia, amb una presència a Catalunya cada cop més important, a banda és clar, del seu pes en el context mundial, també haurien de formar part d'aquesta llista. D'altres, serien els casos de Mèxic, Marroc o Brasil. Finalment, tres estats que es veurien directament molt beneficiats a escala global de la Independència de Catalunya serien els ja esmentats Itàlia i Polònia, i també el Canadà.

Amadeu Altafaj, representant permanent de Catalunya davant la UE

No vull acabar aquest article sense fer un reconeixement a les darreres iniciatives que el President de la Generalitat ha impulsat en l'àmbit dels afers exteriors. El nomenament d'un representant permanent a Brussel.les, en la persona del senyor Amadeu Altafaj, i la decisió d'obrir dues noves oficines a l'exterior, a Roma i a Viena, sub-seu de l'ONU, recordem-ho, són tres excel.lents notícies que demostren la voluntat efectiva d'internacionalitzar el procés. A banda, és clar, de clavar uns mastegots monumentals a la diplomàcia espanyola, del dret i del revès. President Mas, no pari, i, si té un moment acompleixi la promesa que ja va fer en la campanya electoral del 2003 (fa 12 anys!) de crear la Conselleria d'Afers Exteriors, quant abans millor.  

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 43, GENER 2014)

PASSOS ENDAVANT, EN LA BONA DIRECCIÓ

Les darreres setmanes i fins i tot, els darrers dies, podem considerar-los clau en el procés cap a la Independència. Ja abans de l'acord del passat dia 14, la Generalitat havia pres alguns acords trascendentals.

Em refereixo, és clar, a l'aprovació, per part del Parlament de Catalunya, de la Llei d'Acció Exterior i de Relacions amb la Unió Europea, el passat 26 de novembre. Aquesta llei es proposa: 

a) La màxima projecció exterior de Catalunya i la màxima promoció a l’exterior dels seus interessos.

b) El posicionament de Catalunya a l’exterior com a actor internacional actiu amb relació a matèries que són competència de la Generalitat o d’interès per a Catalunya.

c) El posicionament de Catalunya davant la Unió Europea i la participació de la Generalitat en les institucions europees, de conformitat amb la normativa vigent.

Entre, altres aspectes, la llei regula les relacions de la Generalitat amb la UE i amb els organismes internacionals, la presència de les delegacions del govern i de les oficines sectorials a l'exterior, les relacions amb les Comunitats Catalanes arreu del món, la signatura d'acords de col.laboració i promou la diplomàcia pública, cultural, econòmica i esportiva de Catalunya, entre d'altres.

Amadeu Altafaj, Representant Permanent davant de la UE

De forma quasi simultània a l'aprovació d'aquesta llei, també es va fer pública l'obertura de dues noves delegacions del govern a llocs tan emblemàtics com Roma i Àustria. Aquesta també és una gran notícia, atès que reforçarà la presència en aquests països, així com amb el Vaticà i l'Europa Oriental (Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Croàcia i Eslovènia, concretament).

Pocs dies després, una altra notícia, també excel,lent, ha estat la del reforçament de l'estratègica Delegació del Govern a Brussel.les, amb el nomenament d'un Representant Permanent del Govern de Catalunya davant la UE, pel qual càrrec s'ha nomenat un professional de llarga trajectòria a la UE, com és Amadeu Altafaj, podríem dir que és un insider, que ara passarà a jugar a favor de Catalunya, amb un coneixement enorme de les interioritats de la UE. No és d'estranyar, que els espanyols s'hagin posat dels nervis. Els recomano molta til.la, perquè tot just hem començat.

Martí Anglada, Delegat del Govern a França i Suïssa

Com per exemple, arran de la Manifestació per la Llibertat d'Expressió celebrada a París, que va comptar amb la presència del President de la Generalitat, Artur Mas, i que de ben segur va comptar amb la feina eficient i efectiva del nou delegat del govern a Paris, en Martí Anglada, nomenat el passat mes de setembre. El fet que el propi Primer Ministre francès, el català Manuel Valls, saludés i agraís personalment, la presència del President Català, trencant tot el protocol i segurament els obstacles posats per la diplomàcia espanyola, va posar en estat catatònic a tota la Brunete mediàtica i a la pròpia Moncloa.

El Primer Ministre Manuel Valls i el President de la Generalitat, Artur Mas

(Aquesta presència als carrers de París del President de la Generalitat, en un acte que va aplegar alguns dels principals líders mundials, és la que vam trobar a faltar, dit sigui de passada, el passat mes de juny, quan es commemorà el 70è aniversari del desembarcament de Normandia, sobretot per retre homenatge als milers de catalans que van lluitar o morir en aquell conflicte).

La darrera i podem dir que més trascendental notíca està encara calenta. Es tracta del projecte de crear la tan necessària i imprescindible Conselleria d'Afers Exteriors per tal d'impulsar encara amb més força aquest àmbit en els propers mesos davant la convocatòria electoral del 27 de setembre.

És una promesa electoral del 2003 (fa 12 anys!) del llavors candidat Artur Mas. Quan el 2010, va arribar al govern, se'n tornà a parlar, però llavors, l'argument de les retallades i la crisi de les finances públiques (i perquè no dir-ho, una manca de fermesa en la voluntat política de tirar-ho endavant) ho va impedir. 

Però la realitat és tossuda, i si hi ha una cosa clara des del 2012, és la rellevància que els Afers Exteriors, i més concretament, la internacionalització del procés, ha assolit. Aquest fet, exigeix que en els propers deu mesos l'activitat internacional sigui encara més intensa i cal un òrgan departamental (conselleria) específic per tal de gestionar-ho i promocionar-ho. Espero i sembla ben clar, que això finalment serà una realitat. Oimés quan el propi President de la Generalitat va afirmar que els Afers Exteriors és una de les àrees de priorització en l'acord entre CiU i ERC conclòs el passat dia 14. Això ens fa ser molt optimistes.

No vull acabar aquest post sense mostrar la meva satisfacció per com evolucionen els fets. I més concretament pel fet que la reivindicació de la creació d'una Conselleria d'Afers Exteriors ha estat una constant en l'actuació de Reagrupament Independentista des de la seva fundació, com ja consta explícitament en el full de ruta d'Organitzant el nostre futur lliure (2010), i en la ponència Catalunya Lliure, un món millor, aprovada en la VI Assemblea (2013). Que Reagrupament com a associació patriòtica, hi hagi pogut contribuir a aquest procés és una excel.lent notícia. I que una servidora, conjuntament amb tots els companys i companyes del Grup de Treball d'Internacional, ni que sigui modestament, també, m'omple d'un enorme orgull.

FRENCH FIRST MINISTER SALUTES CATALAN PRESIDENT IN PARIS

French First Minister, Catalan born Manuel Valls, salutes and talks with Catalonia President, Mr. Artur Mas, in Paris, yesterday. PM Valls sincerely thanked President Mas assistance to the huge demonstration in support to Free of Expression and to the victims of the previous days.

UN CATALÀ A L'HOTEL MATIGNON

La notícia fa uns minuts que corre: un català, Manuel Valls, ha estat nomenat pel President de la República francesa, president del govern. Bufa! Es tracta d'una notícia bomba. I que a més té un impacte directe, desenganyem-nos, en el procés cap a la Independència que estem vivint.

Ja he escrit moltes vegades, que no tinc cap dubte que el primer país que ens reconeixerà com a estat independent, serà França. Per una raó molt senzilla, no pot tolerar que cap altre país intervingui en el que no deixa de ser la seva frontera meridional. Això les potències mundials no toleren que un tercer els toqui els nassos en el seu pati del darrere. Llavors si França arriba a la conclusió que els catalans, incloent naturalment, els seus dirigents, anem a per totes, i també que hi ha tercers països que estan disposats a reconèixer-nos, doncs llavors, i només llavors, ni un minut abans, però també ni un minut després, faran el pas de reconeixement. I no descarto que fins i tot intentin projectar la seva influència política i econòmica sobre la nova República.

És per això que, dins la lògica espanyola, segons la qual, un català és sempre un català, per molt que intenti amagar-ho o fer-se el simpàtic, a hores d'ara, en aquests mateixos minuts que escric aquestes linies, el govern espanyol i tota la seva patuleia, estan escagarrinats amb la notícia que procedeix de París. Vaja, cagats de por.

En tenen motius, objectius, més enllà de la paranoia catalanofòbica? Dit d'una altra manera, quin paper jugarà Manuel Valls en el 9 de novembre? 

Primer, segur que algun, en jugarà. A ningú se li escapa que no és el mateix un 9N amb Manuel Valls a Matignon, que un 9N sense Manuel Valls al Matignon.

Ara bé, cap a quin sentit? Valls, és socialista, com se sap. Això, pressuposa que molt probablement intentarà acompassar el seu posicionament amb el del PSOE. Si més no, en principi. Des d'aquesta perspectiva, pinten bastos.

Ara bé, fins a quin punt, en un context de crisi, aquesta coincidència ideològica predomina respecte els interessos nacionals de la Patrie? No penso que hi hagi aquest predomini o preeeminència. Valls és un tipus dur, i ja ha demostrat que no li tremola el pols. És un animal polític en el sentit més ple del concepte,

I no tinc cap dubte, que fins i tot 24 hores abans de reconèixer la independència de Catalunya, si això beneficia els interessos de França, encara declararà davant de qui l'escolta, la seva oposició total i rotunda a aquesta eventualitat.

Jo, dels espanyols, estaria molt amoïnat. Però molt, eh?

EL PRESIDENT MAS AMB EL MINISTRE DE DEFENSA FRANCÈS: ANEM BÉ

D'aquí a unes hores, el President de la Generalitat, Artur Mas, es reunirà amb el Ministre de Defensa de França, el bretó Jean-Yves Le Drian. Anem bé. I de rebot, els espanyols s'han posat dels nervis.

Ja he escrit en anteriors posts, que el primer país que ens reconeixerà la Independència serà França, tot i que costi de creure. 

Si no us ho creieu, és que no sou estadistes. Però estadistes de l'estat català, de la República Catalana, naturalment. No d'aquells altres dels que parla el sòmines d'en Lucena, que per cert, amb el nom ja paga.

Us ho repetiré perquè quedi clar. França es farà el suec amb el tema de la independència de Catalunya, fins que vegi que algun altre estat ja tingui decidit reconèixer-la. És a dir, que sigui imminent el reconeixement per part de membres de la comunitat internacional. Llavors, i atès que França considera Catalunya el seu backyard, és a dir, el seu pati del darrere, amb la qual li uneix una frontera terrestre i marítima, naturalment no tolerarà que cap altre estat s'avanci i obtingui qualsevol tipus d'avantatge d'ordre econòmic, militar, estratègic, d'infrastructures, etc. Llavors, davant la inevitabilitat, serà la primera en reconèixer-la per així intentar aconseguir uns acords avantatjosos i evitar qualsevol sorpresa desagradable. 

A més, històricament, França sempre ha volgut emparar-se de Catalunya, ja des de l'època dels francs, passant per l'edat mitjana, la moderna i la contemporània. L'únic que va aconseguir, però, és amputar el nord del país, i recordo que en el segle XVII, Perpinyà era la segona ciutat més important de Catalunya, poca broma. I, naturalment, Napoleó, amb l'annexió efectiva, que va durant uns pocs anys, però que ha deixat una forta empremta.

Llista de compra, o liste d'èpicerie, si voleu

Suggereixo que el President Mas es porti una llista de compra ambiciosa i que si més no, demani pressupostos del tanc AMX 56 Nexter Leclerc, per si els espanyols es fan el ronso i es neguen a cedir-nos el 18% de Leopards que ens corresponen, en virtut de la divisió dels actius que tindrà lloc amb la independència. Segons la Wikipedia, avui en dia els espanyols tenen 108 Leopard 2A4 i 219 Leopard 2E, això vol dir que ens pertocarien 20 i 40, respectivament.  

Si es posen tontos, doncs, res, pre-ordenem una comanda de 60 Leclercs, que a més a més, porta el nom del comandant de la unitat de combat on molts catalans van lluitar durant la Segona Guerra Mundial i amb la qual van alliberar, entre d'altres, la ciutat de París.

Una altra comanda, naturalment, ha de ser el VBCI, o vehicle blindat de combat d'infanteria, un 8x8 en la fabricació del qual, per cert, participa una empresa catalana. 

Pel que fa a la resta, de sistemes d'armament, aeris, navals, C4, drones, etc, ja ho anirem trobant, President.

Pensi amb en Valls, també

Per cert, posats a fer, també pot preparar l'entrevista amb el Ministre de l'Interior de França, el català Manuel Valls, que encara que sociata, segur que el seu grau de degradació moral i política no ha arribat al nivell dels seus col.legues catalans, que darrerament ja fins i tot, en la seva histèria anti-independentista, voten amb els xenòfobs de Plataforma per Catalunya. Us imagineu, sr. Valls, pactar amb el Front National lepenista?