Estic llegint el volum 2 dels 4 que té la sèrie Batir l'État. Manuel d'ingénierie nationale per l'informàtic quebequès Louis-Martin Carrière, publicat el mes d'enguany. Segons el seu autor és un treball o assaig sobre la construcció nacional en referència, amb tota mena de detalls, al Quebec. Però també hi ha referències comparades a altres nacions sense estat, com Catalunya o Escòcia, així com també a casos reeixits d'independències recents com són les de Kosovo, els països bàltics, la separació de Txecoslovàquia, etc.
Pel que fa a Catalunya, concretament a la pàgina 88, no queda gaire ben tractada, més aviat, molt malament. En referència al procés del 2017, l'autor considera el cas català com quelcom fracassat, i fins i tot utilitza paraules molt dures. En el capítol referit a qüestions socials i demogràfiques, i més concretament a la doble ciutadania i la lleialtat, l'autor compara els casos de Kosovo, la seva independència del 2008, el cas del referèndum de Catalunya, del 2017, i finalment, el referèndum d'independència d'Escòcia, del 2014. Dels tres casos, el que queda més mal parat, de lluny, és el cas català.
No resisiteixo la temptació, de reproduir íntegrament els dos paràgrafs més durs en referència al cas català. Son els següents:
"La Catalogne offre un contra-exemple brutal (en referència al cas kosovar). En octobre de 2017, le gouvernement catalan a organisé un référendum d'indépendance que Madrid a déclaré illégal. Le vote a eu lieu quand meme, avec 90% de oui selon les organisateurs, mais dans un contexte de bureaux de vote fermés par la police et de participation contestée. Le gouvernement espagnol a invoquée l'article 155 de la Constitution et suspendu l'autonomie catalane. Les leaders indépendantistes ont été arretés ou ont fuí à l'étranger. C'est qui est instructif pour le Quebec, n'est pas l'issue politique, mais la séquence des erreurs: le mouvement catalan n'avait préparé aucun cadre juridique sur la citoyenneté, aucun plan de transition administrative, aucun accord préalable aucun État tiers sousceptible de reconnaitre rapidement le nouvel État. La indépendance a été déclaré sans filet. Elle s'est effondrée en quelques jours parce qu'elle n'existait que sur le papier".
En la pàgina 89, encara ho remata més en comparar els tres casos:
"La différence entre ces trois cas est simple. Le Kosovo a reglé la citoyenneté interne sans reconnaissance externe. La Catalogne n'a rien reglé. L'Écosse a tout préparé mais n'a pas obtenu la majorité. Le Québec, s'il s'engageait dans cette voie, devrait faire mieux que le Kosovo, incomparablement mieux que la Catalogne, et au moins aussi bien que l'Écosse sur le plan de la préparation."
Podem veure, doncs que l'aferrissada critica al cas català, ens ensenya com hem d'actuar en la propera ocasió que ho tornem a actuar: tenir clar qui ha de tenir la ciutadania catalana, i amb això, el dret a votar. i comptar amb el suport d'un tercer estat que inicïi un efecte dominó de reconeixement internacional que frustri els esforços espanyols d'impedir el reconeixement i l'accessió a la independència. Ens hi posem?
