divendres, 24 de juny del 2016

LA JUNTA DE REAGRUPAMENT DE L'ALT PENEDÈS

Foto de família de la nova Junta de Reagrupament de l'Alt Penedès. Molta a feina a fer i no estem ni cansats, ni decebuts. Que es cansin els altres! Ara més que mai: Independència i Dignitat!

WTF, SIR HUMPHREY HAS WON!

Hòstia, Sir Humphrey ha guanyat!

dijous, 23 de juny del 2016

MASSATGES ARRAMBADES

Em rebenta tenir raó. Fa que la vida sigui molt avorrida. Bé, ja ha saltat un nou escàndol de guerra bruta espanyola contra el procés. I en van... 

Però en aquest post, només m'hi referiré de passada. Ja hi haurà temps, sobretot un cop se sàpiga tot el contingut de les gravacions -si és que se'n fa pública la seva totalitat, és clar.  
No, en aquest post vull subratllar la indignitat d'aquesta noia que va de Cap de l'Oposició, i que no fa més pena perquè no pot, o perquè no en sap. Intento no parlar d'ella mai, perquè és embrutar-se fer-ho.

Però avui, escoltant la seva intervenció al Parlament, davant el cap de l'oficina antifrau, no he pogut pensar més que aquesta noia s'ha equivocat d'ofici. No hauria de ser política, hauria de ser massatgista, d'aquelles que deixen content el client amb un final feliç. Perquè s'ha de tenir molta cara per fer la intervenció que ha fet. Però vaja, no resulta cap sorpresa. Massatges Arrambades, per als espanyols que fan guerra bruta contra els independentistes.... 
El més catxondo de tot plegat, però, passa al Polònia... I és que no és cap casualitat que la mateixa actriu faci d'Arrambades i de Gabriel... quins cracks!

CONTRA LA SOBREIDEOLOGITZACIÓ*

La Catalunya independent, la República de Catalunya, ha de ser un país d’esquerres? Hi ha països d’esquerres? O països de dretes? Una cosa és parlar de l’hegemonia ideològica que pot tenir un grup polític o un altre. Però afirmar taxativament que un país, una societat és d’esquerres o de dretes, és una veritable barrabassada. Començant pel fet que aquestes etiquetes, estan força desprestigiades, per no dir totalment desprestigiades. La ideologització de les nacions no és més que una estratègia mobilitzadora d’un determinat grup polític per assolir els seus objectius, les seves fites. Naturalment, tenen tot el dret a implementar-la, però des de la societat, fóra bo no combregar amb rodes de molí.
Salvant totes les distàncies, que n’hi ha, ho reconec, no puc evitar, tanmateix, comparar els discursos de determinades forces polítiques nostrades, amb la situació, molt més dramàtica que està vivint en aquests moments Líbia. Ja porto un temps seguint-ne els esdeveniments, i es dóna el fet que en aquest país nordafricà, o sudmediterrani, com vulgueu, hi ha, pel cap baix, tres moviments que competeixen entre ells per veure qui s’emporta el gat a l’aigua de la causa musulmana: uns són els Germans Musulmans, prou coneguts, i que tenen uns forts lligams amb els seus correligionaris a Egipte, Tunísia, Palestina (Hamàs), Marroc, entre d’altres. Uns segons són els consells de mujaidins diversos, que defensen un islam jihadista, i molts dels quals es troben vinculats més o menys fermament, a la xarxa d’Al-Qaeda i que actuen també a Tunísia, Algèria, Marroc i els països del Sahel. Aquests sectors, que, cal advertir-ho, són molt heterogenis, han protagonitzat dues de les accions armades més agosarades en el país: la captura i execució de Gaddafi (2011), i l’atac al Consolat dels Estats Units de Bengahzi, on va ser assassinat, entre d’altres, l’ambaixador americà (2012). I ara mateix, protagonitzen l’ofensiva contra la ciutat de Sirte, bastió del tercer grup musulmà en presència. Em refereixo, és clar a l’Estat Islàmic (EI), que en els darrers dos anys ha intentat arrelar i consolidar una presència a Líbia, lluny dels seus escenaris més habituals a Síria i Iraq. La situació, però, no li és gaire favorable, després d’una entrada en escena força contundent, fa poc més de dos anys, a hores d’ara, Líbia sembla que se li resisteix, i està perdent terreny, com també passa al Llevant. Cal tenir en compte que a Líbia no hi ha xiïtes, que són un objectiu prioritari d’aquesta organització, i que la diferencia d’Al-Qaeda, que té per objectiu les forces occidentals, i principalment, els Estats Units (entre d’altres). Aquests tres grups, que internament són heterogenis i que també han de fer front a d’altres de més minoritaris, pugnen per governar Líbia.
Doncs bé, a casa nostra, aquesta pugna, o si voleu, cursa, no es fa en termes religiosos o, naturalment, també polítics o, a ningú no se li escapa, econòmics, sinó que es fa en termes ideològics, d’una ideologia esquemàtica i escassament aprofundida, que té més depostureiglookfeeling, mediàtica i virtual. Hi trobem des dels socialistes, tot l’univers podemita, que s’ha empassat pel camí als d’Iniciativa, sectors molts rellevants (majoritaris?) d’ERC, amb la figura entre referencial i freaky d’en Tardà i el més recent ascens d’en Rufian. I naturalment, hi trobem la CUP, incloent-hi els seus grupets i capelletes, que semblen, cal reconèixer-ho, haver guanyat en la cursa de l’extremisme ideològic més tronat, que sovint sembla més de la mateixa Líbia o bé de la Bolívia plurinacional o de la Veneçuela chavista, que no d’una societat com la catalana, amb desigualtats internes importants, cert, però a anys llum de l’atomització econòmica i de seguretat humana d’aquests darrers estats esmentats. Diguem-ho de forma clara i perquè no hi hagi malentesos: nou desenes parts de la població mundial, mataria per viure a qualsevol dels barris de què alguns han titllat de la Catalunya invisible, la de les Ciutats Satèl·lits que es construïren entre els anys 50 i 70, en ple règim franquista.
Aquesta radicalització ideològica coberta amb un component de classe, que és pur aparador, però, és aprofitada pel discurs espanyolista per intentar posar pals a les rodes al procés independentista. I és que la radicalització té per objectiu evitar la consolidació d’un acord transversal de mínims que basteixi un nou país basat en el pacte entre els sectors socials mesocràtics i meritocràtics, que són àmpliament majoritaris en la Catalunya contemporània.

L’única manera de combatre aquesta estratègia espanyolista, és una aposta decidida per culminar la independència tan aviat com es pugui. Tot el que sigui continuar de forma innecessària instal·lats en el processisme, és una pèrdua de temps, i un glop d’oxigen als espanyols. No podem esperar que la independència serà avalada pel 100% dels nostres conciutadans. Per acabar amb aquesta utilització bastarda d’una suposada Catalunya d’esquerres, no hem d’apostar, òbviament, per una Catalunya de dretes, sinó per una Catalunya intel·ligent, en el sentit, d’una intel·ligència entre els sectors socials, polítics i culturals que tenen per objectiu principal, el benestar, el progrés i la seguretat del nostre país, sense subordinacions ni dependències. O en tot cas des de la interdependència lliurement acceptada.
*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 18.06.2016)

dimarts, 21 de juny del 2016

LES ENQUESTES DEL CNI

Com ja vaig dir en un post recent, la guerra psicològica menada per Espanya, té com a tercer objectiu estratègic, després d'haver decapitat i col.lapsat el procés, si més no parcialment, la destrucció de JuntsXSí. I la manera més sibil·lina de fer-ho és creant dissensions internes entre les dues principals forces polítiques que el formen (CDC i ERC). Més concretament, es pretén crear una atmosfera on es dóna per suposat que JxSí ja no es tornarà a presentar en unes hipotètiques noves eleccions motivades per la traïció de la CUP, i que mai no haurien de tenir lloc. I la manera d'aconseguir-ho és creant unes expectatives enormes per a un d'aquests dos partits, temptant-lo a anar per lliure amb el missatge que arrassarà l'altre. 
Els portaveus del CNI a Catalunya, això és, El Periódico i La Vanguardia, s'hi han posat de valent en aquesta estratègia. Publiquen enquestes on presenten els dos partits separats, com si JXSí hagués desaparegut del mapa. Perquè naturalment, els interessa que desaparegui aquesta gran coalició a la catalana. No la poden suportar.

El gran problema és si aquesta temptació d'anar per lliure, cala a l'interior d'ERC. La lògica, hauria de dir que no, que el seny i el patriotisme s'avantposarien a l'impuls d'arrassar. Però, és clar, això seria un escenari ideal. I a aquestes alçades, ja no ens empassem ni gripaus ni prínceps ni princeses blaves.
La pregunta clau és: ERC pensa que ella sola pot fer independència i la República en contra de CDC? Perquè aquí hi ha només dues opcions: 

a) Una Independència transversal, producte d'un gran pacte fundacional amb les dues principals forces polítiques nacionals, ERC i CDC, i les que es vulguin afegir.

b) Una independència producte d'un front d'esquerres, on ERC assumiria un cert protagonisme, però que hauria de compartir amb altres forces d'esquerres, que anirien posant pals a les rodes, i, com la història ens demostra, acabaria sent dirigida per opcions estatalistes molt més agosarades i desacomplexades. I, el pitjor de tot, seria una independència feta contra la dreta, i més en concret contra CDC, a la qual se la situaria a l'extrema dreta. deixant una part importantíssima de la societat catalana desemparada o titllant-la de feixista.
I és que ha de quedar clar dues coses. No hi ha independència sense Convergència. Com tampoc no hi ha independència, naturalment, sense Esquerra. De manera que són dues cares d'una mateixa moneda. Mal que els pesi a les dues.

Hi hauria una tercera opció, és clar, però que les probabilitats que es doni són quimèriques, que és que ERC realment arrassés, però no només a CDC, com volen els espanyols, sinó que arrassés i obtingués una victòria aclaparadora i sense discussió. Però això, repeteixo, no és probable que passi. Ni estan preparats per aconseguir-ho, ni compten amb un lideratge carismàtic, ni res de res.
En definitiva, en el cas d'unes noves eleccions no constituents, és a dir, en el marc encara de l'autonomia, motivades, repeteixo, per la immoral traïció de la CUP, JxSí, encara és necessària. I si per exemple la fracció menys sectària de la CUP, com és el cas de Poble Lliure, s'hi afegís, encara les expectatives d'èxit serien molt més altes. Perquè cal tenir clara una cosa, la destrucció de JXSÍ i la virtual volatilització parlamentària de la CUP -gran, enorme notícia, aquesta sí- faria molt complicat que ERC i CDC, obtinguin separadament els escons mínims que els permetin obtenir una majoria proindependència. Entre d'altres raons perquè molts catalans i catalanes se sentiran decepcionats per aquesta manca d'entesa. I, naturalment, perquès els espanyols posaran tota la carn a la graella per exacerbar les diferències socials i econòmiques entre les dues formacions. Una onada de radicalisme o d'alarma social envairia Catalunya, que és la manera que Espanya sempre ha fet quan ha volgut neutralitzar l'amenaça independentista. 

De calaix.

diumenge, 19 de juny del 2016

LA FARAONA NO FA BROMA

La faraona Díaz no fa broma. Les seves declaracions recents, pretenen ni més ni menys que implicar la Caixa en el debat polític sobre la Independència. Vol que la Caixa es mulli... encara més. Com si no s'hagués mullat prou, ja a hores d'ara. La Faraona, però no en té prou. 
No en té prou amb el fet que, a hores d'ara, el partit que té el cor robat a la Caixa i al Banc Sabadell no és altre que Ciudadanos, al qual li plouen favors per totes bandes. El missatge reformista que pretén encarnar Rivera i la seva troupe, però és de bastant pa sucat amb oli. No arriba ni a la cantonada. Ja és públic i notori que de reformistes, no en tenen res. Pur feixisme i supremacisme espanyol, igual que els sectors més ultres. I tot i així, reben l'ajut de la gran oligarquia financera espanyola. És això el que no entén la CUP, que és més curta que no veu tres en un burro. L'infantilisme revolucionari, és aquell que centra el seu odi contra el veí que, com en el vídeo de la campanya electoral, va amb un Audi ... mentre no veu el gran capital que va amb un jet privat que li passa a 3.000 metres per damunt del cap. És el de sempre, l'enemic és el conegut, l'assequible. El que te'l trobes cada dia... o quasi. Aquell que està una mica més per damunt de tu en quant a la seva capacitat de consum. Però el veritable enemic de classe, ni el coneixes, ni l'ensumes. Pitjor encara, en el teu odi cap al conegut, el desconegut t'ofereix avantatges per a matxacar-lo... que així li neteges una mica el camí. Li treus la brossa.

Salvant la distància... o no, es torna a repetir el primitivisme revolucionari de liquidar els capellans, perquè eren els més a l'abast, mentre que els grans capitans d'indústria, van salvar la pell. És tan elemental, que va mandra fins i tot escriure-ho.

M'encanta
Ara allò que m'ha encantat es veure la cutrada del C's posant la pantalleta per veure el partidet de futbol. En unes poques paraules: és l'assumció, la interiorització, de la derrota que van patir el 27S, que han de recórrer a aquests happenings, perquè saben que són minoria, encara que no ho reconeixen públicament.

Aquest anar contra les autoritats, és el que fèiem sempre nosaltres. I ara ho fan ells. És la prova palmària que la truita s'ha girat. Nosaltres manem, i vosaltres, espanyols, us toca fer les pallassades. 

Això sí, amb el suport d'en Fainé i de l'Oliu. No us podeu queixar, doncs. 

diumenge, 12 de juny del 2016

LA CURSA CAP A L'ESQUERRA*

Un dels darrers obstacles que hem de superar per assolir la independència de iure, de facto ja l'hem assolida, un cop derrotats els espanyols a les urnes, és acabar amb la darrera operació psicològica que intenten, desesperadament, portar a terme. És una operació més que coneguda, la qual cosa demostra que el seu arsenal de guerra bruta no l'han renovat, i que, en conseqüència, van curts de catàleg.

Em refereixo a l'estratègia de la “cursa cap a l'esquerra”. M'explico. Des de finals del segle XIX i sobretot al llarg del segle XX, la manera per combatre l'independentisme català per part d'Espanya, en els períodes entre dictadures, ha estat sempre la de la polarització ideològica, és a dir, el de fomentar un ultraesquerranisme totalment passat de voltes a escala europea, amb l'objectiu doble d'associar independentisme i ultraesquerranisme, i el d'espantar al gruix de la societat catalana, de caràcter mesocràtic i meritocràtic, sobretot amb accions de destrucció incontrolada, de saqueig, de robatoris generalitzats, que posen en qüestió tant la seguretat material, com fins i tot, la seguretat física dels catalans i les catalanes.

A aquesta estratègia de guerra psicològica, que pretén associar independència amb inseguretat, malestar, perill, destrucció, vandalisme, criminalitat, cal afegir el discurs de l'esquerra espanyola que parteix d'una visió esbiaixada, segons la qual Catalunya és, literalment, “una nació d'esquerres”, el destí històric de la qual és de ser un baluard per impedir el govern de les dretes a Espanya. La hiperideolgització de Catalunya com a realitat social, dit sigui de passada, la converteix no en una nació, on en bona lògica té lloc el procés de lluita de classes, sinó, tota ella en un subjecte polític la missió històrica de la qual és, repeteixo, fer la revolució a Espanya. No cal dir que aquest discurs és una adaptació, convenientment reconvertida, del discurs burgés de tota la vida, segons el qual, la burgesia catalana, i la seva indústria, era el motor d'Espanya.  
L'avantguarda revolucionària o una colla de freakies?
Tanmateix, a hores d'ara, el triomf de l'independentisme, que malgrat ser la revolució democràtica que més impacte ha tingut a Europa, en relació al grau de mobilització popular que ha generat, es veu obstaculitzat per una nova versió d'aquesta cursa cap a l'esquerra que protagonitzen diverses forces polítiques i l'objectiu de la qual és la de presentar-se com la representant més pura, dels valors de l'esquerra, i sobretot evitar l'acusació per part d'altres formacions d'esquerra de no ser “realment” l'esquerra de debò. En d'altres paraules, es tracta d'evitar que aparegui una opció situada més a l'esquerra que la pròpia. Naturalment aquesta dinàmica esbojarrada no és una cursa cap a l'esquerra, sinó que és una cursa cap a l'autodestrucció, cap a la marginalitat, cap al radicalisme, que no té cap paral.lelisme en les esquerres europees contemporànies.
Però, repeteixo, aquesta cursa cap a l'esquerra, en la qual alguns participen de forma astuta, i d'altres hi cauen de quatre potes, sovint arrossegats per una simple qüestió estètica, que els fa acomplexar davant les acusacions de “no ser prou d'esquerres”, té l'objectiu darrer d'associar independentisme amb radicalitat, violència, inseguretat, criminalitat, etc. Una associació que es veu reforçada quan des de determinats sectors es postula, de forma ben irresponsable, que la república catalana no ha de comptar amb un exèrcit propi, o amb demandes com la dissolució dels cossos policials anti-avalots.
Davant d'aquest panorama que, repeteixo, és el darrer intent de l'espanyolisme moribund, d'evitar la independència de Catalunya, no podem caure en la trampa de mostrar-nos tous. Sense seguretat pública, interna i externa, no hi ha independència. I per això cal actuar amb la màxima contundència legal contra els provocadors i agents espanyolistes. Però també cal solucionar aquells temes, com el de l'habitatge públic i social, el malfuncionament dels quals permeten generar conflictes socials, que es la porta d'entrada o la punta de llança que els nostres enemics aprofiten per intentar afeblir-nos i dividir-nos.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 30.05.2016)

divendres, 10 de juny del 2016

L'OTAN REFORÇA LA INTEL·LIGÈNCIA*

El debat entorn el reforçament de la intel·ligència a Europa, i més concretament entorn la creació d’una hipotètica agència d’intel·ligència de la Unió Europea, apareix de forma recurrent, normalment a cop d’atemptat terrorista. L’impacte humà, mediàtic i polític, dels darrers atacs al cor d’Europa és cada cop més gran. Només cal recordar, els atemptats de París (gener i novembre del 2015) i el de Brussel·les (març del 2016), amb dotzenes de morts.
Tanmateix, dins la Unió Europea els passos cap a la creació d’aquesta agència, topen amb múltiples obstacles, començant per les reticències de les agències d’intel·ligència dels diferents Estats Membres, i particularment, de les més potents, és a dir, les alemanyes, franceses i britàniques, que compten amb una xarxa pròpia consolidada que haurien de compartir o fins i tot podrien ser susceptibles d’infiltració per part d’altres agències al servei d’estats “amics” (i ja se sap que en el món de la intel·ligència, no hi ha “amics” que valguin). Una agència d’intel·ligència europea, també podria posar en perill, la relació “preferencial”, que al llarg dels anys, determinades agències nacionals han mantingut amb una o diverses agències dels Estats Units. Una preferencialitat curosament cultivada, no cal dir-ho, des de l’altra banda de l’Atlàntic, que lògicament, no veu amb bons ulls la proposta del que mediàticament s’ha batejat com la creació d’una “CIA europea”.
Tot i això, dins la Unió Europea es van fent passos. Particularment en dos àmbits: en el Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAA o EEAS), sota la direcció de Federica Mogherini, Alt Representant de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, i vicepresidenta de la Comissió Europea. I l’altre és a Afers Interiors i Justícia (AIJ), una àrea complexa, on intervenen diversos Comissaris europeus.
Sota aquests dos àmbits trobem diverses agències o departaments amb competències relacionades amb la Intel·ligència: des del Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència (INTCEN), l’Estat Major de la Unió Europea (EMUE), de caràcterpolítico-militar, el Centre de Satèl.lits de la UE (SATCEN), passant per l’EUROPOL, l’EUROJUST, FRONTEX, entre d’altres. Lògicament uns tenen una vocació més exterior, i uns altres més interior.
En cap cas, però, hi ha una vocació de fusionar-los. Fins i tot, en algunes ocasions, i com ja passa, per exemple als Estats Units, o passava fins no fa gaire, depèn de com es miri, s’hi detecta una certa competència, entre ells, que cal afegir a les ja esmentades reticències de les agències nacionals. I en aquest sentit, penso que és important assenyalar que, per exemple, només França, compta amb 6 agències principals d’intel·ligència, i unes quantes més de secundàries.
Davant d’aquest panorama, un altre actor fonamental en la seguretat d’una gran part dels estats europeus, l’OTAN, ha fet pública la seva voluntat de reforçar la seva dimensió d’intel·ligència amb el nomenament d’un alt càrrec sobre la matèria que assistiria al Secretari General. Assumiria unes funcions semblants a les que té el Director de la Intel·ligència Nacional (DNI), dins l’administració dels Estats Units.
Òbviament, l’OTAN no s’estrena amb aquesta decisió, en la Intel·ligència, atès que té una amplíssima experiència, centrada, però, en dos àmbits principals: la intel·ligència militar, és a dir, en la d’interès per al desenvolupament de les operacions militars, que inclou també la Vigilància i el Reconeixement i que té com a objecte d’anàlisi les forces armades considerades potencialment enemigues. En segon lloc, i per raons ben conegudes, una fixació en l’evolució de les forces armades russes, hereves, en gran part, de les soviètiques.
Tanmateix, dos fets semblen haver estat decisius per a prendre aquesta iniciativa. El primer és la crisi de Crimea i la Guerra a Ucraïna, que la va agafar desprevinguda, o si més no, no va donar lloc a una reacció corresponent, fet que va alarmar, i alarma encara, alguns dels seus propis estats membres, particularment, Polònia, els estats bàltics, Islàndia i Noruega. I que fins i tot ha fet que la mateixa Suècia, se’n plantegi la seva adhesió. A Finlàndia, també s’ha incrementat els partidaris d’entrar-hi.
El segon és el creixement de l’amenaça terrorista de l’integrisme islamista, que està colpejant durament molts països membres de l’Aliança. En aquest sentit, aquesta amenaça es convertiria en un focus d’atenció prioritari per al nou màxim responsable de la Intel·ligència de l’Aliança. L’OTAN, a diferència de la UE, compta amb dos membres que poden jugar un paper cabdal en aquesta lluita contra l’amenaça terrorista, com són, lògicament, els Estats Units i Turquia, amb una gran capacitat de generar intel·ligència, i de difondre-la pels canals interns de l’Aliança, que ja fa molts anys que estan operatius i plenament consolidats, de manera que no s’hauria de començar de zero.
Això no obstant, cal tenir en compte que la naturalesa eminentment militar de l’Aliança pot entrar en contradicció amb una tasca més de tipus preventiva o policial, que pretén evitar les accions terroristes a Europa, incloent-hi les seves grans ciutats. Lògicament, no es poden aplicar estratègies militars a Brussel·les, París o Frankfurt, per exemple. Entre altres raons, perquè l’enemic a neutralitzar es mou pels carrers i les places com la resta de ciutadans, fet que impossibilita emprar tàctiques militars, que no només suposarien un risc enorme de danys col·laterals, sinó que generarien, ben probablement, un rebuig ampli d’una gran part dels ciutadans.
Finalment, a ningú se li escapa, que aquest pas que donarà l’OTAN, pot ser també interpretat com un nou cas d’intentar de desincentivar la creació d’una estructura autònoma europea, i en conseqüència, de refermar la seva subordinació a una aliança on els Estats Units tenen un protagonisme destacadíssim.
*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, el 06.06.2016)

dijous, 9 de juny del 2016

ELS TRES OBJECTIUS DEL CNI

L'estratègia del govern Rajoy contra el procés independentista ha estat prou intel·ligent per no caure en l'ús de la força bruta... si més no fins ara. Per contra, ha utilitzat altres recursos més civilitzats:

- El front mediàtic
- El front judicial/constitucional
- El front diplomàtic
- L'escanyament financer i econòmic
- La intel.ligència (guerra psicològica)

Sense oblidar, és clar, el front estrictament polític.  I les gotetes de militars, policies i guàrdies civils, que dia sí i dia també, es despengen amb declaracions, maniobres o cremes d'estelades. Tots ells mereixeren una anàlisi detinguda, que en alguns casos ja s'ha fet, si més no, parcialment. 
Però ara em vull centrar en els que penso que han estat els tres objectius del CNI, en els darrers mesos. Recordo que fa unes setmanes, el seu actual director, el troglodita Félix Sanz Roldán, va dir que el CNI a Catalunya no tenia pas més agents que a Castella La Manxa... I es va quedar tan panxo. Lògicament, no cola.

Per altra banda, si llegim els Informes Anuals de Seguretat Nacional del 20132014  i 2015, s'hi identifiquen fins a 12 àmbits de la Seguretat Nacional, però cap d'ells fa referència a la Independència de Catalunya, curiosament. Com sempre, en aquests negocis, allò interessant no és el que s'esmenta públicament, sinó el que no s'esmenta. I la prova d'això que dic, és que el govern espanyol, va aprovar el 2015 la Llei de Seguretat Nacional, que està pensada, clarament, per intervenir els poders de la Generalitat, sense recórrer ni a l'article 155 (entre d'altres raons, perquè no tenen ni punyetera idea de com aplicar-lo), ni tampoc als estats d'alarma, d'excepció i de setge, que apareixen a l'article 116 de la constitució espanyola. 
Per cert, tot això està dirigit des del Departament de Seguridad Nacional (DSN), creat el 2012, i que actua com a secretariat del totpoderós Consejo de Seguridad Nacional (CSN), que és qui pren les decisions claus en aquesta matèria, en tant que òrgan delegat del govern espanyol. Val a dir que són dos catalans, qui porten la veu cantant en aquest negociat: un és el Director del DSN, Alfonso de Senillosa Ramoneda (no fa falta afegir res més, foto), i l'altre, el seu protector i amic, el totpoderós Jorge Moragas Sanchez, cap de Gabinet de la Presidència del Govern, és a dir, la mà dreta de Rajoy. A aquests, naturalment, caldria afegir la Sorayita, el ja esmentat cap del CNI, Sanz Roldán, i la seva número 2 i virtual successora, segons diuen, Beatriz Méndez de Vigo, germana, per cert, del Ministre d'Educació espanyol.
Tota aquesta tarregada, i segurament algun més que em deixo, o fins i tot desconec, es van marcar, tres objectius per desactivar el procés català: decapitació, col.lapse i destrucció. Vegem-los amb més detall.

1. Decapitació: Aplicant tècniques bàsiques de la contrainsurgència, el primer pas era el de la decapitació del procés. I naturalment, l'objectiu era l'Artur Mas. Calia carregar-se'l, per tal d'eliminar el cap visible (no importa si és cert o no, importa la visibilitat). I ho van aconseguir, emprant els recursos al seu abast, que no concretaré, perquè són obvis. Val a dir que l'estratègia no va ser del tot reeixida, perquè l'astut Artur es va treure de la màniga la solució Puigdemont, que ha resultat ser francament competent, però tot i així, no es pot negar que el pas al costat de Mas va ser de fet, un pas enrere del procés. Si Mas hagués estat investit, seria un autèntic poder fàctic, enfront un afeblit Rajoy i l'incompetent Sánchez i els aspirants Iglesias i Rivera.
2. Col.lapse: Un cop neutralitzat (o semi-neutralitzat) Mas, el segon objectiu era aturar el procés, i particularment, els maleïts 18 mesos, que anaven avançant de forma inexorable. La declaració del 9N, no cal dir-ho, va fer saltar totes les alarmes. I calia col.lapsar l'acord JxSI-CUP. Bé, acabem d'assistir al seu col.lapse. I ho han aconseguit emprant els recursos al seu abast, que no concretaré, perquè són obvis. Tanmateix, el cost ha estat enorme: el seu asset  ha anat a parar a la paperera de la història, de manera que ha quedat totalment cremat per continuar oferint els seus serveis a la causa. I a més, de nou, l'estratègia no ha estat del tot reeixida: la resposta de Puigdemont (se suposa que amb el vist-i-plau de Mas i de Jonqueres), ha estat òbvia i intel·ligent. Fins i tot pot generar un nou impuls del procés en els propers tres o quatre mesos, i naturalment, l'11 de setembre serà emprat com una llançadora a tutti pleni. I el que és pitjor -per Espanya, és clar- és que o bé Puigdemont rep la confiança, o bé, la CUP es trenca i es convoquen noves eleccions, que en aquest cas es convertirien directament, amb un Referendum Unilateral d'Independència (RUI), que ara s'ha posat de moda. I si ens imaginem unes eleccions amb JxSI reforçats amb la incorporació de la meitat de la CUP que ja s'han cansat de perdre, tipus el sector Poble Lliure? Seria una candidatura imbatible, però hauria de treure una majoria absoluta en vots i en escons, sense dependre de ningú més.
3. Destrucció: Per això, pels espanyols, és clau que en el cas que es convoquin noves eleccions, JXSÍ no es presenti. Si no que ho facin per separat ERC i el nou partit sorgit de les cendres de CDC. I òbviament, impedir la incorporació de sectors provinents de la CUP. Recordo en aquest sentit, l'enquesta publicada per un dels portaveus mediàtics del CNI, com és El Periódico de Catalunya, on ja donava per fet (és a dir, afavoria, propugnava) que JxSÍ no es tornava a repetir, i que, naturalment, ERC apallissava CDC (a veure si piquen). I és que la clau per a la liquidació definitiva del procés és la destrucció de JxSÍ, si aconsegueixen això, probablement hauran guanyat la partida... per als propers anys (esperem que pocs, però). Per això, les pressions per aconseguir-ho seran, de fet ja són, enormes, i caldrà veure si els implicats es mantindran ferms o acabaran cedint als cants de sirena espanyols. Per contra un JXSí reforçats amb els sectors normals de la CUP, repeteixo, pot arrassar. I en el cas que arrassés, i guanyés el RUI, llavors, sí que els espanyols haurien de decidir si apliquen la situació de seguretat nacional, a la que ens referíem més amunt, que probablement estaria en funció de la magnitud dels resultats, amb una zona grisa entre el 50-55%, probablement.

En definitiva, caldrà veure com evolucionen els fets en les properes setmanes.

LA CUP, A LA PAPERERA DE LA HISTÒRIA

No cal afegir res més... Ni un insult, ni un renec. Silenci

dimecres, 8 de juny del 2016

GRAN DISCURS, ENORME!

L'INFANTILISME REVOLUCIONARI....

"Ha agafat una rellevància més gran que no pensàvem"
Amb aquesta declaració s'exemplifica de forma meridiana l'infantilisme revolucionari que pateix la CUP. I que precisament ho hagi dit un tipus gran i de barba blanca, encara ho fa pitjor. 

Demostra una manca de sensibilitat tan gran, tan enorme, tan cruel, una alienació tan gran pel patiment de la gent, que a hores d'ara ja hauria d'haver estat dimitit o cessat. Però com es pot ser tan bèstia? O pitjor, com es pot ser tan frívol? Tan inconscient? Algú ho pot entendre? Jo definitivament, no! Impossible.

És no tenir ni idea del teu poble. És ser un sòmines. És enfotre-se'n de les il.lusions, però sobretot de les necessitats d'un poble, de la gent que vol viure millor.

Però què et penses, que estàs jugant a la botifarra, talòs? 

Impresentable. Infantil. Irresponsable. I per damunt de tot, culpable! (i la prova és que no ha sortit la Gabriel, digueu-li tonta!)

dimecres, 1 de juny del 2016

I EN XAVI VA DIR QUE NO! (TOONTOS!)

Finalment, el noi s'ha tret la careta. Em refereixo, és clar, a en Xavier Domènech, que en unes declaracions recents ha afirmat que en el cas d'un referèndum, ell votarà que No a la Independència. 

Què esquerranosos de pa sucat amb oli, com us ha quedat la cara? De pòquer? I és que ja estic una mica tip d'aquest bonisme pseudo-esquerranós, que s'ha proposat no fer un pas endavant, fins que tothom estigui convençut de les bondats de la Independència. De manera que, pel cap baix, caldrà esperar,com va dir aquell, al 2083, per fer-lo.

Aviam, gent, aquest actitud proselitista, d'intentar que tots anem cap a l'aplec, com si fóssim un ramat d'ovelles, que no quedés cap despenjada, és la traducció laica dels intents cristians de convertir els salvatges. Ni més, ni menys.

Els independentistes sabem que tenim la raó. Però el que no podem aspirar és que tothom combregui amb aquesta certesa. N'hi ha que no ho faran mai. Per múltiples raons, des de la pròpiament racista i supremacista espanyola, fins a la purament estètica, que deriva d'un capteniment frívol. 

De manera que tots i totes aquelles persones que de forma il.lusa van donar suport al xavalet aquest i a tota la seva patuleia, better think twice, és a dir, repenseu-vos-ho. Ja us va ensarronar amb la camama del grup parlamentari. Ara us parlarà de la plurinacionalitat a la bolivariana, com si Catalunya fos Santa Cruz... la mateixa coliflor, sinó que era un bròquil que dèiem a casa.

L'esquerra espanyola, l'esquerra engrunaire, és abans espanyola que qualsevol altra cosa. Començant per la seva força de xoc, el sindicalisme integrat. Ja ho vaig assenyalar en un post anterior: el dret a decidir és la 24a prioritat del famós pacte dels guais Iglesias i Garzón... el 24! Però no us fan mal tantes guitzes als ous?

BRUTAL!


The New Yorker 05.07.1993


“Remember when, on the Internet,
nobody knew who you were?”
The New Yorker 23.02.2015