CATALUNYA HA RIBOTAT EL PSOE*

Després de les enormes victòries del 9-N i del 27-S, després d'haver-nos carregat un Borbó, un secretari general del PSOE, un primer secretari del PSC, ara ho hem tornat a fer, i amb triple salt mortal: no només hem eliminat un altre secretari general del PSOE, cosa que ja comença a ser repetitiva, i per tant, un xic avorrida, sinó que hem portat a aquest nefast partit al seu col·lapse total, a la seva mort clínica. Probablement, molts independentistes no sou conscients de la nova victòria que hem aconseguit. No és la primera, ni la segona vegada que molts no comprenen que han guanyat, i continuen amb l'ofuscament de la desobediència, cosa que demostra el seu estat greu de dependència mental d'Espanya. Mèdicament, d'espanyolitis aguda.

M'explico. Carregar-se el PSOE, és carregar-se un dels dos pilars sobre els quals es fonamenta el règim postfranquista. De manera que si un dels pilars cedeix, lògicament, l'edifici s'ensorra. L'altre pilar, el del PP, és difícil que els Catalans ens el carreguem, atesa la seva irrellevància, insignificància i freakismetotal, com a mínim al Principat. De manera que poc podem fer. Però si uns estirem per aquí, i d'altres estiren per allà, segur que tomba.

Ara, del que es tracta és, com en tota estratègia militar, quan s'ha trencat la línia enemiga, entrar a sac i penetrar el més profundament possible per destrossar tot el seu sistema defensiu, de proveïments i de reserva. El PSC és a dead party walking. Segons sembla l'espanyolada ja està muntant de nou la sucursal del PSOE, cosa que de retruc farà un mal enorme al partit crossa de l'espanyolisme, que encara no s'ha recuperat de les pallisses rebudes a Euskadi i a Galícia, on els seus compatriotes els han deixat més tirats que una burilla. Veure l'esclat del PSC serà com un piromusical megasupergran. L'odi que li tenen els seus compañeros és immensament més gran que el que li podem tenir la gent que l'ha patit els darrers quaranta anys.

Mute

El búnquer, a Catalunya, està a les acaballes. Els tres partits s'estan barallant per les engrunes. Fa goig i joia veure com se les tenen. Quan acabin tots engolits per les flames, no dispararem, perquè així gaudirem de l'espectacle de veure com es consumeixen a foc lent, com es rosteixen.

Però aquest espectacle quasi medieval, no ens ha de distreure del que és realment important. La mort de l'espanyolisme, és una gran notícia. Allò prioritari és, deia abans, com gestionar la victòria. Com explotar-la. Sembla que, finalment, s'ha arribat a una entesa parlamentària. Me'n felicito. Ha trigat molt, massa.

Ara cal prémer el gas a fons i que a ningú se li passi pel cap sembrar cap dubte ni incertesa respecte el nostre objectiu. La marxa enrere queda prohibida, fins i tot al llit. Entre d'altres raons perquè ja s'acosta el moment clau del reconeixement internacional, sobretot arran del tema Brexit i Escòcia, el qual cal seguir de ben a prop. I és que només cal que un estat ens reconegui, qualsevol, per guanyar. Però perquè això passi, les autoritats d'aquest estat (o estats, perquè en poden ser més d'un) han de tenir la garantia que els líders polítics catalans (ja que no dubten del poble, després de cinc anys de mobilització ininterrompuda), no els deixaran amb el cul enlaire, i s'avindran a qualsevol pacte que, com a darrera estratègia (desesperada) de salvació, oferirà Madrid, un cop ells s'hagin pronunciat a favor del reconeixement de la Independència de Catalunya. Confesso, i mira que no sóc creient, que a aquestes alçades de la pel·lícula, no dubto del compromís del meu govern i dels meus diputats amb la Independència. Però qui realment importa que no dubtin són les cancelleries i els caps d'estat i de govern del món mundial.

En aquest sentit, i per acabar, recomanaria al president que insistís més en incloure la llengua anglesa en els seus discursos i intervencions, tal i com feia el president Mas de forma quasi mecànica. I sí, també si s'escau, el francès i l'espanyol. Aquest, òbviament, en clau llatinoamericana, que és el que realment interessa.

*(Post penjat al Nació Digital, el 10.10.2016)

ADDENDA: Aquest és el darrer article al Nació Digital. Després de més de quatre anys, el conveni signat entre Reagrupament i l'esmentat mitjà s'ha trencat per les imposicions dels nous responsables periodístics recentment nomenats. Concretament la Directora i el Sudirector  i cap d'Opinió. Una llàstima.

LA CURSA CAP A L'ESQUERRA*

Un dels darrers obstacles que hem de superar per assolir la independència de iure, de facto ja l'hem assolida, un cop derrotats els espanyols a les urnes, és acabar amb la darrera operació psicològica que intenten, desesperadament, portar a terme. És una operació més que coneguda, la qual cosa demostra que el seu arsenal de guerra bruta no l'han renovat, i que, en conseqüència, van curts de catàleg.

Em refereixo a l'estratègia de la “cursa cap a l'esquerra”. M'explico. Des de finals del segle XIX i sobretot al llarg del segle XX, la manera per combatre l'independentisme català per part d'Espanya, en els períodes entre dictadures, ha estat sempre la de la polarització ideològica, és a dir, el de fomentar un ultraesquerranisme totalment passat de voltes a escala europea, amb l'objectiu doble d'associar independentisme i ultraesquerranisme, i el d'espantar al gruix de la societat catalana, de caràcter mesocràtic i meritocràtic, sobretot amb accions de destrucció incontrolada, de saqueig, de robatoris generalitzats, que posen en qüestió tant la seguretat material, com fins i tot, la seguretat física dels catalans i les catalanes.

A aquesta estratègia de guerra psicològica, que pretén associar independència amb inseguretat, malestar, perill, destrucció, vandalisme, criminalitat, cal afegir el discurs de l'esquerra espanyola que parteix d'una visió esbiaixada, segons la qual Catalunya és, literalment, “una nació d'esquerres”, el destí històric de la qual és de ser un baluard per impedir el govern de les dretes a Espanya. La hiperideolgització de Catalunya com a realitat social, dit sigui de passada, la converteix no en una nació, on en bona lògica té lloc el procés de lluita de classes, sinó, tota ella en un subjecte polític la missió històrica de la qual és, repeteixo, fer la revolució a Espanya. No cal dir que aquest discurs és una adaptació, convenientment reconvertida, del discurs burgés de tota la vida, segons el qual, la burgesia catalana, i la seva indústria, era el motor d'Espanya.  

L'avantguarda revolucionària o una colla de freakies?

Tanmateix, a hores d'ara, el triomf de l'independentisme, que malgrat ser la revolució democràtica que més impacte ha tingut a Europa, en relació al grau de mobilització popular que ha generat, es veu obstaculitzat per una nova versió d'aquesta cursa cap a l'esquerra que protagonitzen diverses forces polítiques i l'objectiu de la qual és la de presentar-se com la representant més pura, dels valors de l'esquerra, i sobretot evitar l'acusació per part d'altres formacions d'esquerra de no ser “realment” l'esquerra de debò. En d'altres paraules, es tracta d'evitar que aparegui una opció situada més a l'esquerra que la pròpia. Naturalment aquesta dinàmica esbojarrada no és una cursa cap a l'esquerra, sinó que és una cursa cap a l'autodestrucció, cap a la marginalitat, cap al radicalisme, que no té cap paral.lelisme en les esquerres europees contemporànies.

Però, repeteixo, aquesta cursa cap a l'esquerra, en la qual alguns participen de forma astuta, i d'altres hi cauen de quatre potes, sovint arrossegats per una simple qüestió estètica, que els fa acomplexar davant les acusacions de “no ser prou d'esquerres”, té l'objectiu darrer d'associar independentisme amb radicalitat, violència, inseguretat, criminalitat, etc. Una associació que es veu reforçada quan des de determinats sectors es postula, de forma ben irresponsable, que la república catalana no ha de comptar amb un exèrcit propi, o amb demandes com la dissolució dels cossos policials anti-avalots.

Davant d'aquest panorama que, repeteixo, és el darrer intent de l'espanyolisme moribund, d'evitar la independència de Catalunya, no podem caure en la trampa de mostrar-nos tous. Sense seguretat pública, interna i externa, no hi ha independència. I per això cal actuar amb la màxima contundència legal contra els provocadors i agents espanyolistes. Però també cal solucionar aquells temes, com el de l'habitatge públic i social, el malfuncionament dels quals permeten generar conflictes socials, que es la porta d'entrada o la punta de llança que els nostres enemics aprofiten per intentar afeblir-nos i dividir-nos.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 30.05.2016)

L'ESTIGMA DE L'ESCLAVA*

Una de les majors contribucions que Catalunya ha fet a la Història Universal fa tot just sis mesos que s'esdevingué, però hi ha gent que no se n'ha assabentat. Em refereixo que per primera vegada en la història un poble, Catalunya, va derrotar democràticament, en un procés electoral, Espanya. Un poble, Catalunya, va assolir la sobirania, sense disparar un sol tret, i sense matar un sol servidor del rei espanyol o del dictador espanyol. Pregunteu a holandesos, a portuguesos, als gibraltarenys, a mexicans, a argentins, colombians... Pregunteu a cubans, a filipins, a marroquins... Pregunteu-los a tots ells si van derrotar els espanyols amb la paraula i el vot... I tots ells, sense excepció, us diran que no. I realment tots ells estan admirats de la gesta històrica que hem fet els catalans i les catalanes de derrotar democràticament, pacíficament, cívicament el supremacisme espanyol. És quelcom, repeteixo, inaudit. I tanmateix...

I tanmateix, a Catalunya, precisament a Catalunya, n'hi ha molts que no se n'han assabentat, o que no en són conscients, que actuen com si això no hagués passat, i no perquè no accepten que hagi passat, sinó perquè han viscut tota la seva vida sota la dominació espanyola, i ara no se'n saben avenir que això ha passat a la història i continuen actuant amb un automatisme de subordinació. Són gent que han dedicat tants esforços a lluitar contra el supremacisme espanyol, que la seva vida només ha pres sentit en la lluita contra aquest Leviatan, i un cop que aquest ha estat derrotat, i ara només emet moviments espasmòdics premortem, veuen que la seva raó de ser, d'actuar, d'estimar, d'odiar, ha desaparegut. I l'adaptació al nou escenari, lògicament, comprensiblement, els costa.

És l'estigma de l'esclava. De la persona que, malgrat haver triomfat, malgrat haver mort el llop, continua pensant i actuant com un esclau. I continua parlant de desobediència, quan no hi ha ningú a qui desobeir. Tot el contrari, el que cal fer, el que s'està fent és obeir la voluntat ferma, cívica, democràtica, serena, expressada pel poble català en les eleccions legislatives d'ara ha fet sis mesos, i de les quals es deriva la necessitat, la urgència, la immediatesa de la construcció d'un estat català. D'una República catalana lliure i independent, reforçada per haver donat una lliçó a tota la Humanitat de com els espanyols, també, poden ser derrotats de forma civilitzada i no bàrbara. Fins i tot, amb una certa elegància i classe. Com el Barça, en el futbol.

Les persones que no patim aquest estigma, que afortunadament no n'estem infectats, hem d'ajudar els nostres camarades a deslliurar-se'n. Els hem de fer veure que donar coces i guitzes a un cadàver pudent i putrefacte com és l'Espanya catalana, o la Catalunya del 39, o la tercera via, o la via federal cap enlloc, és un símptoma que s'ha de tractar, del qual requereix fins i tot medicació, i no diré quina, perquè no vull que se m'acusi de fer publicitat... Però que es pot guarir, es pot curar.

A Catalunya, a la Catalunya lliure, cal fer una revolució cultural.Encara tenim molta gent que té la cultura de l'esclau, malgrat que després d'haver-nos revoltat i derrotat l'amo espanyol, continuen en mode subaltern. Són els nostres espartaquistes, que encara funcionen en clau de martirologi, i no de guanyadors. En clau de reacció, i no d'acció. En clau de resposta, i no d'iniciativa. És necessari que passin pantalla i que s'actualitzin mentalment.

La sobirania ja la tenim. La Independència, de facto, també, però, de iure és a uns mesos vista. Pocs.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 04.04.2016)

LA CATALUNYA MILITAR*

Un dels reptes més engrescadors que està donant ja el procés independentista que estem vivint en aquests moments, i que ha tingut com a fites ja històriques, la declaració de sobirania del poble català (23 de gener del 2013), la consulta sobre la independència (9 de novembre del 2014), les eleccions al Parlament de Catalunya (27 de setembre del 2015), i l'aprovació de la declaració solemne de l'inici de la creació d'un estat català independent en forma de república (9 de novembre del 2015) és, sense cap mena de dubte, el de dotar-nos d'un sistema de defensa que ens garanteixi que mai més ni nosaltres, ni els nostres fills i néts, haguem de passar 300 anys més d'ocupació militar, de subordinació política, d'espoliació econòmica i d'extermini cultural i lingüístic. 

La construcció d'un sistema de defensa nacional, cal plantejar-ho com una dimensió més de la seguretat, un dels principis rectors que ha de caracteritzar el nou estat, la nova República, en el context de l'Europa i del Mediterrani actuals. Concretament, el nou estat ha de garantir als seus ciutadans, als catalans i les catalanes, una plena seguretat en tots els àmbits: des de la seguretat humana, la seguretat energètica, la seguretat ecològica i mediambiental, la seguretat interior i, naturalment, la seguretat exterior o defensa nacional, és a dir, la que té cura de protegir, dissuadir i intervenir, davant de tota amenaça exterior que posi en perill la seva continuïtat com a estat i la integritat dels seus ciutadans arreu on aquest perill s'esdevingui. Podem dir, doncs, sense cap mena de recança, que la defensa nacional és una dimensió més de les polítiques públiques que executa qualsevol estat, i que fins i tot té unes enormes implicacions socials, econòmiques i, naturalment, psicològiques. Sense una força militar al servei dels ciutadans, qualsevol societat pot considerar-se desprotegida i a l'abast de multitud de riscos de tot tipus. No cal dir que l'impacte que aquesta percepció pot generar, pot donar lloc a reaccions d'allò més imprevisibles i, sense cap mena de dubte, preocupants. Com tampoc no és imaginable una societat sense mestres, ni metges, ni policies, ni jutges, ni funcionaris, no podem imaginar una societat sense militars, sense un sistema de defensa nacional. 

El repte que tenim, doncs, per endavant, en aquest àmbit, és el de bastir un sistema de defensa nacional que aporti seguretat i doncs benestar a la nostra gent. I no només això, car també cal tenir en compte que el nostre món és el món, com es diu en els darrers anys. Això implica que hem d'estar amatents més enllà de la nostra República, i que en tant que europeus, mediterranis i ibèrics hem de tenir sempre present la situació en aquests escenaris, perquè seran d'ells des d'on, eventualment, poden procedir els riscos i les amenaces exteriors (sense oblidar-nos de l'espai!). Per això, també, serà molt important aprofundir en les aliances amb aquells altres estats que considerem aliats, a l'hora que extremarem la seguretat envers aquells altres actors, estatals o no estatals, que suposin una possible amenaça. 

En definitiva, la vertebració d'un sistema de defensa nacional, fonamentat, naturalment, en professionals, és a dir, en militars amb la màxima formació i amb una voluntat de servei contrastada i de lleialtat als principis democràtics de la República i a les seves autoritats legítimes, és un dels reptes més apassionants que caldrà bastir en els propers temps. Penso que ja des d'ara, quan queden pocs mesos per a la definitiva desconnexió amb Espanya, hem de reflexionar molt seriosament al respecte i oferir un model de defensa nacional capdavanter que sigui exemple de la seva plena identificació i encaix amb la societat catalana. Un repte, dit sigui per acabar, totalment oposat al que hem hagut de suportar, amb molta sang vessada, en els darrers tres-cents anys.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, el 29.02.2016)

LA DUI COM A PÒLISSA D'ASSEGURANÇA*

La Declaració Unilateral d'Independència (DUI) ha tornat a agafar protagonisme politicomediàtic en els darrers dies. És una bona notícia. Tenim un president independentista. Un govern independentista i un parlament amb una sòlida majoria independentista. Una DUI, per definició, només la pot implementar un parlament, una assemblea legislativa o un òrgan format per càrrecs electes, que de tot ha passat en la història de les Independències que s'han donat al llarg dels darrers anys i dècades. En el cas de Catalunya, de la Catalunya-Principat, l'òrgan encarregat d'aprovar-la és, naturalment, el Parlament de Catalunya. Amb això, vull dir que la DUI, per definició, no és una competència dels ciutadans. Els ciutadans, en tot cas, la poden ratificar, si s'escau, en un referèndum posterior, però la DUI és una competència exclusiva dels càrrecs electes, i més concretament, dels membres del Parlament.

Amb això, vull dir que els parlamentaris independentistes, els 72 que n'hi ha, pel cap baix, i fins i tot gosaria dir que n'hi ha algun o alguna més, tenen a la punta dels seus dits, si es fa per votació electrònica, declarar la Independència de Catalunya de forma unilateral. Ningú més. Són ells i elles les que en tenen l'exclusiva competència. Això, naturalment, els suposa una enorme responsabilitat, i fins i tot, una enorme pressió.

Hem assistit, els primers dies del govern Puigdemunt, a un seguit de declaracions que, tanmateix, tendeixen a descartar-la, si més no de forma immediata. Alguna consellera, fins i tot, s'ha passat fins i tot en aquesta voluntat de degradar-la o de bandejar-la. I això és un símptoma preocupant, però, a aquestes alçades, no d'una excessiva gravetat. De moment.

Certament, la DUI és un recurs que els diputats independentistes del Parlament, i, repeteixo, només els diputats independentistes del Parlament, tenen al seu abast. S'ha dit, també, que només s'hi recorreria en cas que el govern espanyol, apostés per la supressió de l'autogovern català, o per la repressió pura i dura. Llavors, actuaria com una mena de bomba nuclear per confirmar una ruptura política i legal amb el Regne d'Espanya. Si voleu, la DUI la podem considerar, en aquest sentit, com una pòlissa d'assegurança. El President Puigdemont va declarar, per televisió, que la independència seria un procés que aniria “de la llei a la llei”, de manera que no es perdria en cap moment la continuïtat i la seguretat jurídica. I ho considero una declaració encertada.

Tanmateix, ha de quedar molt clar que, davant les amenaces, els exabruptes, els insults, i, perquè no dir-ho, els favors, que el govern espanyol, i el búnquer tripartit que actua de forma cada cop més coordinada amb l'objectiu d'entorpir el procés polític i l'adveniment de la República de Catalunya, fan dia sí i dia també, els 72 diputats catalans independentistes, i el govern i, per descomptat, el President, no vacil.laran ni un segon, ni una micromil.lèssima de segon, que, arribat el cas, aprovaran una DUI com una casa de pagès, per entendre'ns.

Aquesta fermesa, aquest compromís, per descomptat, ha de quedar ben palès en tots els actes que es facin. La marxa sempre serà cap endavant i només cap endavant. I els ciutadans, en aquest sentit, els passarem comptes al respecte.

Naturalment, repeteixo, la DUI és un recurs en cas de necessitat. Però hi és i hi serà. I és molt convenient que no només els ciutadans ho tinguin clar. Sinó també el govern espanyol. I, encara més important, la comunitat internacional. Els nostres veïns i, en general les grans potències globals, tant estatals com civils, econòmiques, militars o mediàtiques, han de rebre un missatge clar i inequívoc. I és el que anem a per totes. Punt.

Finalment, afegir que, per descomptat, l'estratègia d'eixamplar la base de suport a la independència, és ben lògica i coherent. Però, cal tenir clar que, a hores d'ara, el que sí que sabem del cert, és que una majoria clara de diputats del Parlament de Catalunya són independentistes. Per contra, dir que a Catalunya només hi ha un 48% d'independentistes, és falaç. No en sabem quants n´hi ha, perquè no se'ls ha preguntat explícitament. Ha de quedar molt clar que el 48% no és més que un artifici estadístic, que pot variar molt clarament en funció, per exemple, de la participació.

Per això, la pilota està en el sostre dels diputats independentistes i només en el seu. Si el full de ruta que s'està dissenyant, i al qual, per descomptat, se li ha de donar tot el suport possible... i l'impossible, es veiés agredit de forma intolerable, la DUI entrarà en acció. I això, repeteixo, tothom ho ha de tenir clar. Aquí i al Món.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, el 25.01.2016)

ENS RELLISCA!*

Tot inspirant-me en un magnífic vídeo de l'APM, he de dir que a aquestes alçades de la pel.lícula, la guerra bruta de l'Estat espanyol contra el procés per la independència em, literalment, rellisca. I segur que no sóc únicament una servidora. A molts, cada cop més, molts més, Espanya i la seves campanyes d'intoxicació, de guerra bruta, de guerra psicològica, ens importa un rave i en passem un munt.

És cert que ja en les eleccions del 2010 i del 2012, la guerra bruta espanyola va tenir uns impactes notables, i ho van aconseguir amb la col·laboració joiosa de determinats elements. En la primera, uns van ajudar a desactivar una opció que semblava que s'ho anava a menjar tot. En la segona, uns altres van participar de forma salvatge en una vaga general en plena campanya electoral, fet del tot inaudit, i que va tenir greus conseqüències. A banda, és clar del recurs a la intoxicació mediàtica, amb la col.laboració judicial i policial.

Durant el 9-N, d'altra banda, la guerra bruta encara va anar més lluny en el seu histerisme catalanofòbic, i va arribar a posar en perill fins i tot el sistema sanitari, és a dir, la salut de molts ciutadans catalans. Però tot amb tot, a empentes i rodolons, s'ha arribat on som ara. On res està perdut, però on encara ens queda assolir la victòria definitiva.

I tot just començar aquesta campanya electoral, de fet, abans i tot, ja hem assistit a una altra jugada d'intoxicació com és la darrera enquesta cuinada, l'objectiu de la qual és marcar unes regles del joc on l'espanyolisme desacomplexat apareix com a cavall guanyador. Si es pensen que ens ho empassarem, van dats. Precisament, en unes eleccions locals, és on aquestes  intoxicacions són menys eficaces. Perquè les locals exigeixen una presència sobre el terreny. Atès que l'espanyolisme no la té, s'han recorregut a llistes fantasmes, amb agents espanyols que resideixen a centenars, de quilòmetres del lloc on es presenten.

Tal és el grau de desesperació dels espanyols. Però no podran res contra un poble alegre i combatiu. Totes les seves forces, la d'aquest poble orgullós i digne, aniran arraconant la mentida i la intoxicació. La Catalunya de després del 24-M serà un tsunami de municipis per la independència amb la seva capital nacional al capdavant, o on calgui, per aconseguir l'objectiu desitjat.

Ens rellisquen les seves amenaces. I ens excita el repte d'assolir una victòria merescuda i que la tenim a tocar. Tenim centenars, milers de candidatures compostes per patriotes de totes les ideologies que es fan i es desfan, però que tenen en comú la voluntat de fer lliure Catalunya. Començant, com sempre, des de la base, des d'arran de terra, que és l'única manera de fer una pinya que afermi un castell, un país, ben muntat, ben construït.

*(NOTA; Post penjat al ND, l'11.05.2015)

DIVERTIMENTO

Aquest post, ho confesso, és un divertimento. Ara que estic de vacances docents, em puc permetre el luxe de dedicar-hi una estoneta.

A veure, anem a pams. Es tracta de veure si els periodistes que han cobert la notícia del pre-acord sobre el full de ruta, han fet bé la seva feina o, siguem benèvols, ja que estem en setmana de passió, s'han oblidat d'aportar informació rellevant d'aquest tema. En el document del pre-acord hi figuren set signatures, que representen a sis entitats diferents -atès que hi ha dos signants que representen un sola entitat. Aquestes entitats són CDC, Rcat, ERC,ANC,AMI i OC.

La pregunta que vull sotmetre a consideració és si els periodistes han estat fidels a aquest ínput informatiu, o si bé, han tingut, repeteixo ja que estem en setmana de passió, algun problema d'oblit, perquè ni se'm passa pel cap (i ara!) de pensar que es deu a alguna altra motivació, menys excusable.

El guanyador

Nació Digital

Sens dubte, la notícia més completa, des del nostre, sempre modest, punt de vista, és la proporcionada pels companys del Nació Digital, on apareixen les sis entitats signants en el titular, i naturalment, en el cos de l'article

Accèssits

324

Directe

Els accèssits recauen en els companys del 324 i del Directe, atès que les sis entitats signants apareixen en el subtítular de la notícia. En el cas del Directe, cal esmentar que afegeixen un guionet entre CDC i Reagrupament, cosa que podria ser qüestionable, però vaja, no ve d'un pam.

Passable

Vilaweb

La crònica de Vilaweb, en el cos de l'article, no en el titular ni en el subtitular, apareixen les sis entitats, amb el cas de CDC-Reagrupament, novament enllaçats per un guionat.

Regular

ACN

La crònica de l'ACN, comet l'errada de només mencionar 5 de les entitats signants en el titular. Tot i que després ho esmena en el cos del text, on apareixen les sis entitats signants, i on novament apareix el guionet de marres.

Els suspesos

La Vanguardia

El Singular Digital

Ara

El Periódico de Catalunya

E-notícies

Cinc són els mitjans suspesos, atès que no informen acuradament sobre quines són les sis entitats signats del pre-acord de full de ruta. Ni La Vanguardia, ni El Singular Digital, ni l'Ara, ni l'E-notícies, ni El Periódico de Catalunya donen una informació completa,atès que coincideixen en ignorar per complet la presència de Reagrupament en l'acte. Crida realment l'atenció que dos mitjans com El Singular Digital  i l'Ara, tinguin aquest error, repeteixo, sense cap mena de dubte (i ara!) voluntari. Sobretot, en el cas del darrer, atès que el seu responsable, diríem que és un periodista suficientment informat al respecte.

En el cas del diari El Punt-Avui, no he pogut accedir al seu contingut, per la qual cosa no l'he pogut incloure en aquest divertimento.

Bé, penso que amb aquest post he posat el meu gra de sorra per aclarir quins són els mitjans catalans que donen una informació completa i sense risc de caure en l'oblit (involuntari, naturalment) en un tema tan sensible com el que ens ocupa. 

DE FRICADES, LES MÍNIMES*

Una servidora està en la militància independentista per a bastir un estat català, una República de Catalunya, que proporcioni benestar als catalans i les catalanes i promocioni el fet català en la seva globalitat com una aportació a l'enriquiment del conjunt de la Humanitat. Punt.

Hem de reconèixer que, pel que fa a la construcció d'un estat, no és que siguem gaire precursors. A hores d'ara ja hi ha quasi dos-cents exemples en els quals ens podem inspirar, o com a mínim aprendre, que és la actitud que defineix les persones despertes, crítiques i que no es miren el melic. Aquelles que, com deia el professor de filosofia a l'escola, “no viatgen com si fossin una maleta”. En aquest sentit, penso que és molt important tenir clar que de fricades, les mínimes.

M'explico. Una de les creus que hem hagut d'arrossegar en la lluita per la independència, ha estat el fer front a l'autonomisme, al reformisme, és a dir, bàsicament, al que  anomenem la tercera via. Avui sortosament difunta, morta i enterrada.

Això no obstant, les experiències autonomistes o com volgueu anomenar-les van intentar associar el cas català a un cas particular, una estratègia que naturalment tenia per objectiu evitar que Catalunya arribés el corol·lari lògic de tot moviment nacional que era el de la formació d'un estat. D'un estat català. D'una República Catalana. Efectivament, el particularisme català, que no independentisme, pretenia reformar l'estat espanyol, per tal d'encaixar-hi la Catalunya no sobirana. I fins i tot n'hi hagué que van anar més lluny, i es plantejaren reformar tota Europa, convertir-la en l'Europa de les Regions, per tal que Catalunya hi tingués una veu pròpia, sempre sense que es produís el trencament amb Espanya.

Naturalment, les campanyes reformistes, encaixistes, no rupturistes, van acabar fracassant, tant a Espanya com a Europa, i això ens ha portat on som ara. Però, la pressió malaltissa del reformisme, de l'encaixisme, va generar uns residus, uns detritus en la societat catalana, que encara són perfectament identificables. Són aquells que presenten la creació de l'estat català com un fet únic o totalment innovador en la història del món mundial, on hi haurà un abans i un després, atès que els catalans som una cosa a banda de la resta. Són aquells que diuen, per exemple, que l'estat català ha de tenir l'espanyol com a llengua oficial, o  aquells que al.lucinen amb el fet que no ha de tenir exèrcit propi, o que ha de tenir el Borbó com a Cap d'Estat, o que ha de continuar jugant la Lliga Espanyola, i no sé quantes fricades més.

Per favor, repeteixo, de fricades, les mínimes. Ara que hem aconseguit reconduir la nació catalana cap al camí correcte, lògic, assenyat, de la independència i la construcció d'un estat que podrà ser tot l'interdependent que es vulgui amb el món mundial, però ni més ni menys que la resta dels quasi dos-cents altres estats, no podem fer el ridícul de continuar presentant idees de “bombero” que encara demostren que alguns no saben ben bé cap a on volen anar.

Per exemple. Un president de Catalunya, per definició, no pot viatjar en classe turista. Això no ho fa ni déu. I si ho fa algú, és que és un friqui. O per exemple, uns assessors en la construcció del nou estat, no poden dedicar-hi les hores lliures i a més fer-ho de franc. No senyor. Si hi ha alguna cosa sagrada en la vida és el simbolisme de l'estat i els seus protocols i cerimonials. Aprenem una mica de la resta del món. No siguem tan pagats de nosaltres mateixos, pensant onànicament que som l'hòstia, i mirem arreu, si us plau.

Vaja, que si un observador estranger aterra a Catalunya i veu que, per exemple, els assessors de construir un nou estat, ho fan en els seus moments d'oci i esbarjo, no podrà més que pensar “són bojos aquests catalans!”. I tindrà tota la raó del món mundial.

*(NOTA: Post penjat al ND, 16.03.2015)

PODEMOS MADE IN FAES*

La Catalunya del post 9-N està assistint a un seguit d'esdeveniments que cal analitzar-los amb molta atenció. Abans de fer-ho, però, cal partir de la base que la consulta va ser un èxit absolut, sobretot amb un impacte internacional que, naturalment, s´ha intentat minimitzar des de posicions espanyolistes. Però la veritat és que ens va situar políticament al mapa mundial, a l'agenda dels dirigents globals, i va ser un avís per a navegants, que aquí anem a per totes.

La prova més fefaent d'això que dic ens la dóna la reacció furibunda del govern espanyol. Ofensiva dels ambaixadors espanyols intentant boicotejar els actes del Diplocat arreu del món. Naturalment, ofensiva judicial contra el president de la Generalitat (l'odien a mort), la vicepresidenta (per cert, d'Unió), i la consellera d'Educació (li tenen jurada), als quals volen empresonar (ja que no poden executar-los, no seria estètic). I darrerament, també, ofensiva des de l'Audiència Nacional, que s'ha tret de la màniga l'Operació Pandora, contra col·lectius anarquistes, una acció totalment esbojarrada, que pretén estendre un cert terror entre la població que encara conserva la imatge que el franquisme i la transició va donar a aquest moviment contestatari (recordem el cas Scala, per cert). Es tracta, és clar que posar la por al cos, i donar la imatge que Catalunya és ingovernable, tret de si es governa directament des de Madrid. En aquest tipus de polítiques del terror, cal remarcar-ho, sempre s'implica a algun tonto útil (per ser benèvol), tal com el conseller d'Interior, que va perdre una bona ocasió o bé per callar o bé per no entendre de què va tot plegat.

Per cert, tampoc m'estranyaria que en les properes setmanes, el Ministeri de l'Interior, o la pròpia Audiència Nacional,  es despengés amb una, diguem-ne, operació Mohamed, que difongués arreu del món que Catalunya, a més de ser el centre de la corrupció, de l'anarquisme del món mundial, també ho és del jihadisme en totes les seves diverses branques: des de l'Isis, a Al-Qaeda, als talibans pakistanesos i si m'apures, també del Front Moro, de Boko Haram i de Hamas. De manera que fem atenció, que no trigarà gaire en donar-se.

Però potser l'operació que fins ara ha aixecat més butllofes, és la de Podemos. Tots recordem les paraules d'Aznar a la FAES (recordo que aquestes sigles també concorden amb les de Falange Española, per cert), el mes d'octubre del 2012, quan va dir que una ruptura d'Espanya només seria possible si abans Catalunya patís una pròpia ruptura interna. Bé, doncs ja som al cap del carrer. El missatge de Podemos, més de dos anys després, intenta precisament això, la ruptura interna de Catalunya. En aquest sentit, Podemos és un producte de laboratori de la FAES. No cal dir que els interessos del PP i de Podemos es reforcen mútuament. Uns assumeixen el monopoli de l'espanyolisme, i els altres el monopoli de la suposada revolta antisistema, que, naturalment, és una pura enganyifa, perquè a les primeres de canvi ja s´ha vist que la seva rebaixa de plantejaments és brutal.

En un déjà-vu que tomba d'esquena, amb els anys vint i trenta, quan es parlava de la Torrassa, ara sentim a parlar de Nou Barris, com el referent de la Catalunya de Podemos, fins i tot, es compara amb Vallecas o altres barris populars, de Madrid, naturalment. D'on si no? Roda el món i torna al Born, però en versió neoespanyolista.

Per acabar de treure's la careta, el gran dirigent Messies del tema, s'exclama contra l'abraçada més famosa de la història recent de Catalunya. Una foto que a les persones ben parides, per cert, ens va omplir d'orgull i de satisfacció. I és que Espanya té terror a la unitat del poble català, al seu potencial transversal que ja ha sacsejat, en els darrers tres anys, els mitjans de comunicació globals, i naturalment ha cridat l'atenció de molts governs i dirigents d'arreu del món.

Podemos ha nascut intel·lectualment del laboratori d'idees que es la FAES, i naturalment comparteixen objectius, a l´hora que han de fer veure que no es poden veure. Però això ja ho hem vist abans. No hi ha res que s'assembli més a un espanyols de dretes, que un espanyol d'esquerres. I encara que no s'abracin en públic, sí que ho fan en la intimitat dels seus caus.

*(NOTA: Post penjat al ND, el 29.12.2014)

GESTIONAR LA VICTÒRIA*

Segons el pensament estratègic, tan important com guanyar batalles, és saber-ne explotar els seus efectes posteriors. És a dir, no només cal derrotar l'enemic físicament, sinó també políticament, per obtenir el que realment es vol. Això és el que no han entès mai els espanyols. I per això la història els ha anat com els ha anat. Tot el que en un moment van guanyar, més tard o més d´hora ho han perdut. I això també explica perquè els catalans portem 300 anys de resistència, i avui som més a prop que mai (tret del 1936) d'aconseguir-ho.

Però aquesta lògica també ens l'hem d'autoaplicar. Per nosaltres, els catalans i les catalanes, tan important com aconseguir una victòria, és gestionar el seu escenari posterior per tal d'assolir els nostres objectius estratègics. I potser encara amb més raó, atès la mancança profunda que tenim, de no disposar, encara, d'un estat.

El 9-N vam guanyar una batalla. No física, però sí moral i naturalment, política. Va ser una victòria rotunda, total, per molts inimaginable fa ben pocs anys. Una victòria, també, mediàtica, extrem aquest clau, en la societat contemporània. Vam demostrar que Espanya és un estat fallit, que és incapaç de gestionar els seus conflictes interns de manera civilitzada. Amb diàleg i negociació. I si no van recórrer a emprar altres mecanismes és precisament perquè sabien que això ja no és possible en el context europeu. No ho van fer perquè tenien por de les conseqüències que se'n podien derivar.

Però un cop aconseguida la victòria, repeteixo, cal gestionar les seves conseqüències. Ja abans del 9-N, en els darrers dies, per ser més exactes, es va intentar condicionar l'escenari post 9-N. Fet que, des del meu punt de vista, va ser una enorme equivocació, perquè equivalia a devaluar de forma automàtica el 9-N. Quan encara no havíem aconseguit la victòria i, no ens enganyem, molta gent en dubtava o tenia por, es va estar a punt de caure en la banalització, que és el pitjor que pot passar. I això va tenir un cost.

He calculat que, entre l'electorat independentista, aproximadament un 20% no va anar a votar. Uns per por, d'altres per qüestions estructurals o logístiques. Per a una persona de més de vuitanta anys, per exemple, no és el mateix que el teu col·legi electoral de sempre estigui a cent metres de casa seva, que que el punt de votació estigui a quasi un quilòmetre. I això va passar, a causa del boicot espanyol, però també per la manca de previsió nostra. Molts dels milers de voluntaris que es van quedar a la reserva haurien pogut ser destinats a ajudar les persones a desplaçar-se a votar. No ho dic amb ànim de crítica, sinó constructiu, per tenir-ho en compte atès que quan fem la votació definitiva no podem deixar que cap ciutadà que voti per la independència es quedi a casa. Els necessitarem tots.

Però per arribar a aquesta segona votació, cal saber gestionar la victòria del 9-N. I aquesta gestió, des del meu punt de vista, consisteix en una acumulació de forces que trenqui totes les barreres legals i sobretot psicològiques, i que tingui un impacte mediàtic encara més gran que el que ha tingut fins ara. Qualsevol intent de disminuir l'efecte bola de neu que hem endegat, no només serà un error, sinó que a més serà inútil. La revolució que estem vivint, encara que alguns no en siguin conscients,  no es pot trair des del personalisme, cert, però tampoc des del sectarisme curt de mires.

*(NOTA: Post penjat al ND, 01.12.2014)