EN QUI CONFIEN ELS CATALANS?*

Curiós titular el de La Vanguardia, concretament, un article signat per Luis B. Garcia que diu el següent: “Los catalanes confían más en la Guardia Civil que en el Parlament y el govern“. Curiós perquè compara peres i pomes. O això o és que es tracta d’un titular malintencionat, amb tota la mala fe del món, i quasi diríem que ratlla el colpisme pur i dur. La comparació deriva del darrer Baròmetre d’Opinió Política (BOP) elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO).

A la pregunta de quin és el grau de confiança que l’enquestat té respecte un seguit d’institucions, el periodista de tots els emparellaments possibles que podria fer, escull, lògicament el més espanyolista: la comparativa entre la Guàrdia Civil, amb el Parlament i el Govern, de manera que obté un titular ben cridaner. Feina feta. Todo por la Patria!.

Passa, però, que amb una mica, només una mica, d’honestedat, el tal Garcia, hauria pogut comparar peres amb peres i pomes amb pomes. Però no, la cabra tira al monte, i embolica que fa fort.

Si hagués actuat de forma objectiva, hauria titulat, per exemple: Los catalanes confían más en los Mossos d’Esquadra que en  la Guardia Civil i la Policia Nacional. Això, efectivament, és comparar pomes amb pomes.

O bé, aquest altre: Los Catalanes confían más en el Parlament que en el Congreso de Diputados. De fet molt més (4,54 a 3,08). Naturalment, l’opció del Senat ja ni apareix…

O bé, aquest encara més escandalós: Los Catalanes confían más en el Govern de la Generalitat que en el govern espanyol central, on el gap, ja és de rècord (4,34 a 2,26).

Curiosament, en l’enquesta no apareix la Presidència de la Generalitat, la confiança en la qual, ben segur que superaria de molt la monarquia espanyola, per exemple, atès que és la penúltima institució que genera confiança entre els catalans.

En tots aquests casos, es compara pomes amb pomes. Però si entrem en terrenys més qüestionables, trobem que per exemple, tant el govern de la Generalitat, com el Parlament de Catalunya generen més confiança que l’exèrcit, els tribunals de justícia i, la cirereta, el Tribunal Constitucional, però aquests detallets, el tal Garcia se n’oblida.

Per rematar la jugada, la notícia va il·lustrada amb una foto d’un Guàrdia Civil saludant militarment, por supuesto, el President Puigdemont… aiiii els missatges subliminals. Una tria, gens innocent, de nou, quan hauria estat molt més honest fer-ho amb una foto del Molt Honorable envoltat d’universitaris, atès que són aquestes, les universitats, les institucions que generen més confiança de totes. Tal i com passa en aquest article. Però aquest detallet, no casava amb la voluntat d’embolica que fa fort del periodista, i probablement també del seu director. Una veritable llàstima per dignificar-se, si és que encara estan a temps.

*(NOTA: Penjat a l'UNILATERAL, 25.07.2017)

HI SOM, DES DE LA TRANSVERSALITAT

Ahir La Vanguardia, publicava una peça titulada Diccionari del nou mapa polític català davant de l'1-O. Com a il·lustració apareixia una gràfica amb el típic doble eix al voltant del qual es distribueixen els partits polítics a Catalunya. L'eix nacional i l'eix ideològic. Cal reconèixer que l'article era molt més detallista del que ens té acostumat aquest mitjà, que sovint tira pel dret, a les ordres de la VIce SSS. 

En aquest cas, però, a banda dels grans estels, també reproduïen els seus respectius satèl·lits. I en aquest nivell apareixia Reagrupament, com a vinculat al PDECAT, en el quarter corresponent a l'Independentisme més extrem i en la dreta moderada. 

En el text, s'explica, succintament, el desenvolupament, des dels inicis com a corrent dins d'ERC, fins a la nostra participació en la fundació del PDECAT, i ens considera un corrent intern.

Algunes observacions. La primera és òbvia. Existim. Hi som. La conyeta aquesta de Encara existeix Reagrupament? que més d'un et deixa anar així que veu un reagrupat, fent un exercici -fals- d'ignorància, no és més que una rebequeria d'aquells que ja fa temps ens van donar per liquidats, o, que ens volen liquidats. I, tanmateix, continuem dempeus i avancem. I som un actor més. I això és el realment important. 

A ningú no se li escapa que Reagrupament va tenir un gran protagonisme entre el 2007 i el 2010, quan encara el procés es trobava a les beceroles. Sobretot en el big bang del terrible segon tripartit. Després vam fer nosa i en vam pagar les conseqüències, però malgrat tot, vam tornar-nos a aixecar i vam continuar el camí, veient com molts que havien apostat per l'Estatut, arribaven a la conclusió que era una via morta i van apostar per la independència, és a dir, per la nostra via., i per la transversalitat. 

Entre el 2011 i el 2015, vam apostar per pactar amb tota opció independentista que es posés a tret: CiU, ERC; CUP, SCI, ens vam anar al llit -electoral- amb tots ells. Érem promiscus de mena.  I bé es pot dir que a alguns els vam aixecar... els ànims,, fins a fer-los homenets o donetes, quan abans eren uns autèntics nyaps polítics. 

Però, va ser amb la formació de Junts pel Sí que podem dir que se solidifica la nostra aposta. Hi vam participar i vam treballar per assolir la més gran de les victòries parlamentàries mai assolida, tant pel que fa a la participació, com al programa (desacomplexadament independentista), com per la conjuntura (assetjament espanyol). 

Coherentment amb aquest procés, en el darrer any vam prendre partit per col·laborar en la creació d'un nou partit, l'ara conegut com a PDeCAT, al qual intentem, davant l'escepticisme de molts, desempallegar-lo de les males herbes, i regenerar-lo. I val a dir que alguns èxits hem assolit. 

Tornant a l'article, però, no considero encertat dir que som un corrent intern. Nosaltres som una associació amb personalitat jurídica pròpia, i ara treballem colze a colze amb tots els associats del PDeCAT, sobretot per aconseguir la victòria referendària i la declaració de la Independència, Com a associats del PDeCAT no tenim cap interès en res que no sigui la Independència i menys encara en ocupar llocs a llistes electorals, com per exemple les municipals. Entre d'altres raons, perquè un cop assolida la Independència, farem un pensament sobre el nostre futur. Potser ens dissolem o potser si considerem que encara queda feina per fer, ens aboquem a les eleccions constituents, no sigui que ens vulguin muntar una mena de republica socialista soviètica en plena Mediterrània, per exemple.

I és que, això d'ubicar-nos al centre dreta als reagrupats, és també qüestionable. Malgrat que el seu origen està molt vinculat a ERC, actualment, els reagrupats tenim una procedència múltiple, i fins i tot, una no-procedència. Hi tenim gent que difícilment es pot considerar de centre dreta, sobretot si procedeixes del Partit Feminista, de la CNT, del MDT, de la pròpia Esquerra, per exemple. 

En definitiva, Reagrupament, en aquest tram final del procés hi és i hi serà fins a la consecució de la Independència, des de la transversalitat. Al capdavant, com sempre, potser no fent d'actors principals, però sí de guionistes.

NOU INSULT DE TV3 AL PROCÉS

El dia d'avui serà, sense cap mena de dubte recordat amb vergonya, per alguns, amb ràbia per d'altres, amb tristor per a molts. I ho serà perquè, des de TV3 s'ha decidit apuntar i disparar a matar contra el procés. Una feina pròpia de serveis d'intel·ligència, que estan aconseguint que aquest canal es converteixi en el principal enemic de la independència, en consonància amb el paper d'altres mitjans de comunicació, als quals ja em vaig referir en un post anterior.

Els Matins, de nou

Avui als Matins, la impresentable conductora Lídia Herèdia ha dedicat un publireportatge a la fiscalia espanyola, entrevistant un fiscal molt progressista, ell, que després de dir totes les tonteries de rigor, ha acabat fent un elogi, quasi emotiu ni més ni menys que a un sospitós habitual com és l'ex-fiscal Carlos Jiménez Villarejo, que va ser un dels que va portar el cas Banca Catalana. Quina casualitat, oi? el dia que tothom va ple de la notícia de la mare superiora, va i el personatge aquest reivindica la memòria, i l'odi africà, que en Villarejo sempre ha tingut pels Pujol. 

Lògicament, suposo que està clar, a aquestes alçades de la pel·lícula, que l'objectiu no és Pujol, sinó el procés. Perquè els espanyols pensen que atacant Pujol i destruint-lo, es destrueix el procés. 

Forcadell a les tantes, i sota judici

Però, més greu encara, és aquesta nova punyalada trapera que es cometrà avui a partir de les 22.45 hores, quan s'emeti un especial informatiu titulat, significativament, Presidenta del Parlament, a judici?

Primer de tot, l'hora. A les 22.45 h., per imperatiu de Champions. Però què cony ens importa una Champions on ja no juga el Barça, ni ens va ni ens ve res de res! Però s'avantposa a un programa sobre la segona autoritat de la nació, que està sent assetjada judicialment i mediàticament per defensar els drets dels diputats catalans a actuar amb llibertat.

Per acabar-ho d'adobar, la publicitat  de l'informatiu, diu que es "dona veu a tots els implicats en el judici a Carme Forcadell", fatxandejant, doncs, de neutralitat informativa, que vol dir que quatre grups parlamentaris aniran a sac contra ella, un la defensarà i un altre probablement dirà que sí, però que amb la revolució tot solucionat. En definitiva, canya a la Carme i per un tub.

En definitiva, nou exemple d'afebliment de la imatge institucional de la Presidenta del Parlament per part de l'estratègia espanyolista, que té clar que els dos objectius a abatre són ella i el President. 

Si ahir sentia fàstic i repugnància per per La Vanguàrdia i El Periódico, avui se'm multiplica per 1000 totes dues, i com diu en López Bofill, juro que tindré memòria quan toqui, respecte els responsables d'aquesta intoxicació i d'aquesta operació de guerra informativa que pretén acabar amb el procés independentista, Ho juro.

LES ENQUESTES I LA INDEPENDÈNCIA: FER PASSAR BOU PER BÈSTIA GROSSA*

En les darreres setmanes i fins i tot podem dir dies, la publicació d’enquestes en els mitjans de comunicació han constatat clarament que l’independentisme gaudeix d’una bona salut de ferro. Això no obstant, sobta que l’anàlisi que fan els propis mitjans que les publicitien, té un comú denominador: lluny de fer-ne una interpretació ni que sigui aparentment objectiva, intenten posar aigua (espanyola) al vi (català).

Naturalment ens referim als dos principals mitjans escrits: La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, ambdós clarament decantats cap a l’unitarisme, a falta d’una trista tercera via que portar-se a la boca, que ni hi és, ni se l’espera. El tractament informatiu de les enquestes que aquests dos mitjans informatius fan, és altament qüestionable, amb titulars rebuscats, conclusions gratuïtes, infografies qüestionables, que assenyalen que més que informar als ciutadans, pretenen influir en l’escenari polític i sobretot determinar-ne la seva evolució.

Tant és així, que fins i tot la justícia ha admès com a proves incriminatòries en el procés que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya segueix contra la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, articles apareguts en aquests dos mitjans. Un fet insòlit, que dit sigui de passada, obre una dimensió de l’ofici de periodista: la de poder influir en els processos judicials, amb articles convenientment cuinats.

El trienni rupturista i altres delicatessen

La Vanguardia ha destacat per apostar clarament per acabar amb el que el seu analista electoral, Carles Castro, va qualificar de trienni rupturista, en un article aparegut al mes de desembre, que va aixecar moltes butllofes, on titulava també que Catalunya començava a assimilar un possible pacte amb Madrid, en plena consonància amb l’Operació Diàleg, impulsada des del Govern espanyol. Ja en aquell article, Castro aportava un seguit d’indicadors que, segons el seu parer anunciaven una caiguda espectacular del suport a la causa independentista. L’articulista remarcava dos elements especialment rellevants: el creuament entre desitjos i realitat, i l’afebliment del plantejament binari com a única sortida al conflicte.

Pel que fa al primer, es referia al fet que el somni de la independència, era clarament minoritari, ja que una clara majoria de catalans, més enllà del desig, responen querealisticament, o bé hi haurà un acord, o bé s’abandonarà el procés. Quant al segon, que cada cop més enquestats es decanten cap a un pacte o acord, i rebutgen la tria entre o independència o statu quo.

Naturalment, pel que fa a la projecció d’escons en una hipotètica elecció al Parlament de Catalunya, les forces independentistes, segons l’analista, sumarien entre una forquilla de 65 i 67 escons, és a dir, impossibilitant, la continuïtat del procés independentista.

L’enquesta publicada ahir pel diari, però, contradiu aquesta visió negativa, atès que dóna al bloc sobiranista la majoria absoluta de nou en el Parlament, amb 69 escons. Això sí, pressuposa que ERC i el PDeCAT es presentaran per separat, de manera que no es tornarà a repetir la coalició JuntsXSí, que històricament és la marca electoral que més vots ha donat al llarg de tota la història del Parlament. Aquesta pressuposició, lluny de ser informativa, amaga una intencionalitat política clara, una aposta clara per fer-la volar pels aires. Per aconseguir-ho, lògicament, ha de donar peixet a una de les dues forces que la constitueixen, per tal d’incentivar que doni el primer pas pel trencament.

L’escàndol del Periódico de Catalunya

L’altre diari esmentat, va publicar el passat dia 3, els resultats del seu Baròmetre de Catalunya, amb uns titulars realment escandalosos, perquè intentaven presentar els resultats, extraordinàriament favorables a la Independència, com a totalment negatius. Una pretensió realment agosarada. Així, per exemple, uns dels titulars principals era que El Referèndum unilateral dividia els catalans, però només en lletra petita deia que només un 13.8% dels catalans s’oposen a qualsevol tipus de referèndum. Per altra banda, que un 49,6% de catalans siguin partidaris del Referèndum Unilateral d’Independència (RUI), atès en el context en el que es dóna, és literalment estratosfèric.

L’analista José Antonio Sorolla, tornava a incidir en la dicotomia entre els desitjos i la realitat, un argument, sembla evident que l’unitarisme emprarà com a estratègia, intentant burxar en el caràcter fatalista, pessimista, derrotista, que repetidament s’ha intentat inocular al poble català, en tant que poble, pressumptament derrotat, en el que no és més que una claríssima mostra de guerra psicològica de manual.

Aquí, fins i tot més encara, s’emfasitza la distància en escons entre ERC i el PDeCAT, aquesta darrera es considera que fins i tot podria quedar en cinquena posició al Parlament. Una altra mostra per excitar el trencament de JuntsXSí.

Si es tremola per uns fanalets…

En definitiva, els mitjans escrits amb més difusió intenten fer passar bou per bèstia grossa. I davant les dades que demostren clarament la fortalesa de l’independentisme, els unionistes continuen intentant fer passar el clau per la cabota.

Tal vegada, és que certament, l’aspecte psicològic és el que s’intenta activar. La mostra l’hem tinguda els darrers dies, quan alguns líders socials i d’opinió independentistes han caigut en el parany de la pressió espanyolista, i han protagonitzat una baixada de pantalons ben galdosa. És una lliçó que cal aprendre, perquè si algú ja tremola només per uns fanalets…

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 09.01.2017)

LA VANGUARDIA EM SEGUEIX ... O SI MÉS NO, HO SEMBLA!

Durant aquest cap de setmana de passió que acabem de deixar enrere, vaig penjar un post on demanava on era en Wally Eloi Badia, regidor de districte de Gràcia, i doncs, la seva màxima autoritat política.

Bé, doncs avui, La Vanguardia també es fa la pregunta. Casualitat? Ho sigui o no, m'enorgulleix que com a mínim jo m'hagi avançat a la totpoderosa maquinària mediàtica que es pensa que pot treure i posar els polítics catalans, però que s'agenolla humiliantment davant de qualsevol borbó que gira per la cantonada. Per una vegada, estem d'acord, condecito!

DIVERTIMENTO

Aquest post, ho confesso, és un divertimento. Ara que estic de vacances docents, em puc permetre el luxe de dedicar-hi una estoneta.

A veure, anem a pams. Es tracta de veure si els periodistes que han cobert la notícia del pre-acord sobre el full de ruta, han fet bé la seva feina o, siguem benèvols, ja que estem en setmana de passió, s'han oblidat d'aportar informació rellevant d'aquest tema. En el document del pre-acord hi figuren set signatures, que representen a sis entitats diferents -atès que hi ha dos signants que representen un sola entitat. Aquestes entitats són CDC, Rcat, ERC,ANC,AMI i OC.

La pregunta que vull sotmetre a consideració és si els periodistes han estat fidels a aquest ínput informatiu, o si bé, han tingut, repeteixo ja que estem en setmana de passió, algun problema d'oblit, perquè ni se'm passa pel cap (i ara!) de pensar que es deu a alguna altra motivació, menys excusable.

El guanyador

Nació Digital

Sens dubte, la notícia més completa, des del nostre, sempre modest, punt de vista, és la proporcionada pels companys del Nació Digital, on apareixen les sis entitats signants en el titular, i naturalment, en el cos de l'article

Accèssits

324

Directe

Els accèssits recauen en els companys del 324 i del Directe, atès que les sis entitats signants apareixen en el subtítular de la notícia. En el cas del Directe, cal esmentar que afegeixen un guionet entre CDC i Reagrupament, cosa que podria ser qüestionable, però vaja, no ve d'un pam.

Passable

Vilaweb

La crònica de Vilaweb, en el cos de l'article, no en el titular ni en el subtitular, apareixen les sis entitats, amb el cas de CDC-Reagrupament, novament enllaçats per un guionat.

Regular

ACN

La crònica de l'ACN, comet l'errada de només mencionar 5 de les entitats signants en el titular. Tot i que després ho esmena en el cos del text, on apareixen les sis entitats signants, i on novament apareix el guionet de marres.

Els suspesos

La Vanguardia

El Singular Digital

Ara

El Periódico de Catalunya

E-notícies

Cinc són els mitjans suspesos, atès que no informen acuradament sobre quines són les sis entitats signats del pre-acord de full de ruta. Ni La Vanguardia, ni El Singular Digital, ni l'Ara, ni l'E-notícies, ni El Periódico de Catalunya donen una informació completa,atès que coincideixen en ignorar per complet la presència de Reagrupament en l'acte. Crida realment l'atenció que dos mitjans com El Singular Digital  i l'Ara, tinguin aquest error, repeteixo, sense cap mena de dubte (i ara!) voluntari. Sobretot, en el cas del darrer, atès que el seu responsable, diríem que és un periodista suficientment informat al respecte.

En el cas del diari El Punt-Avui, no he pogut accedir al seu contingut, per la qual cosa no l'he pogut incloure en aquest divertimento.

Bé, penso que amb aquest post he posat el meu gra de sorra per aclarir quins són els mitjans catalans que donen una informació completa i sense risc de caure en l'oblit (involuntari, naturalment) en un tema tan sensible com el que ens ocupa. 

LA VANGUARDIA ES CARREGA EL CONSELLER GORDÓ

A La Vanguardia sembla que el Conseller de Justícia, Germà Gordó, no l'interessa ni poc ni gens. Fixem-nos que no apareix en la foto superior, on sí que apareix el fatxam espanyol. Però com es veu en la foto inferior, extreta d'un altre mitjà, sí que hi era, però. Significatiu, no?

UN GRAN, UN ENORME RIDÍCUL DEL DURAN I LLEIDA I DELS GODÓ BOYS

Què entremaliats i dolents que són la gent del Centre d'Estudis de l'Opinió (CEO)! 

Duran i Lleida, l'artífes del 8,6% (ahahahaha)

Tres dies després que en Duran i Lleida s'esplaiés, orgasmés, a La Vanguardia sobre la tercera via i afirmés, en ple èxtasi,  badant boca i salivant per les comissures, que la tercera via estava més viva que mai, fet que va provocar crits de hooliganisme dels Carol, Cuní and company, va i la gent del CEO treu el Baròmetre d'Opinió Pública de la primera onada del 2014, i li fot un gec d'hòsties, i la cara li queda com un poema.

El Baròmetre en qüestió dóna un suport a la tercera via "més viva que mai", exactament del 8.6%.

Un 8.6%, ahahahahahah, quin tip de riure!

Vés fent el fatxenda, vés, que encara no has fet prou el ridícul!

Mira que no volia escriure més aquest mes d'abril. Però el ridícul dels terceresvies, m'ha empès a fer-ho i a acabar el dia amb un somriure d'orella a orella.

És hora que, els propis militants patriotes d'Unió,o si no tenen el coratge, la pròpia Convergència Democràtica de Catalunya, li diguin a aquest bufó d'en Duran que calli la boca d'una punyetera vegada.

No vull ni pensar quins rèdits electorals tindria una calbotada contundent per part d'uns o d'altres a aquest cadàver polític, que reneix gràcies a les transfusions de sang del Grup Godó.

LA NEUTRALITZACIÓ DE TV3 PER LA VIA SINDICAL

Un que ja s'afaita no s'empassa les casualitats. I menys en política. I és que coincidint en el moment més tens de l'ofensiva espanyola contra el procés cap a la Independència de Catalunya, la Televisió de Catalunya, el principal mitjà de comunicació del país, ha estat neutralitzat, no pel govern espanyol o els tribunals espanyols, sinó per l'acció salvatge del sindicalisme espanyolista que representa el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC). En aquest sentit, l'SPC s'ha convertit, en el menys dolent dels casos, en el tonto útil de l'estratègia aznarista. I en el pitjor, en un executor implacable, catalanòfob, d'un pla que té per objectiu la destrucció nacional de Catalunya.

De la mateixa manera que va passar amb la Vaga General del 13 de novembre del 2012, els sindicats estan executant fredament una estratègia de deslegitimació de la independència, a l'hora que públicament aparenten que volen participar de bona fe. És una actitud totalment irresponsable, entre d'altres raons perquè deixa en mans dels sectors més pro-business la reivindicació independentista, i en conseqüència això repercutirà en el model socioeconòmic que adoptarà la República Catalana. 

I això és així perquè el poble català ja està tip d'Espanya i vol trencar amarres el més aviat possible, per pura necessitat material, i per higiene mental. I no perdonarà de cap de les maneres a aquells que intentin posar pals a les rodes, i es converteixin en aliats objectius de la reacció espanyola.

Tan marxistes que pressumeixen que són, i no tenen ni punyetera idea de la lliçó primera del plantejament que Marx feu de la classe nacional. Fins i tot podrien aprendre les lliçons xinesa i vietnamesa al respecte. Però ells no, ells o tot o res, com a bons catalanets assimilats, cauen en l'ideologisme i l'extremisme més aberrant, i de fet més al servei de l'estat espanyol, és a dir, de l'integrisme pur i dur, del capitalisme més salvatge i inhumà.

La seva incapacitat per raonar els impedeix de veure el que és obvi. Per exemple, no els fa pensar que sempre que hi ha protestes sindicals a la Generalitat, qui rep és la llengua? Amb els Mossos, amb els funcionaris de Justícia i ara amb els de TV3? És pura casualitat que abans d'ahir no es locutés el partit Manchester City-Barcelona? 

Una estratègia correcta és la de donar tot el suport possible al President Mas, tant suport que fins i tot s'enfarfagués, i que no tingués cap excusa per fer marxa enrere. Vaja que li fos literalment impossible el fer-ho. A hores d'ara, cal dir-ho, en Mas tindria mil i una excuses per dir que plega, per les deslleialtats bé d'ERC, bé de la CUP, bé d'ICV, i naturalment per les traïcions del PSC i d'UDC. I no ho ha fet. I naturalment, aquest gest mai no li serà reconegut. Però ell tira endavant, pagant el preu de tots els que tenen comptes a saldar i penes a purgar de les dècades anteriors.

Però el que no s'ha de fer mai, mai, és la concomitància amb l'enemic. És a dir, la pinça. I cada dia que passa n'hi ha una mostra. La retroalimentació entre Junqueras i Duran, és repugnant. De fet, és Junqueras qui fa gran Duran, convertint-lo en l'excusa perfecta per avortar la candidatura unitària a les eleccions europees. Es dirà que la solució és trencar la federació. Però és ignorar que UDC, i Duran el primer, per moltes moneries que faci, que només serveixen per excitar els editorialistes de La Vanguardia i El Periódico, at the end of the day, sempre acaben fent el mateix, obeint CDC, és a dir, obrint la boca, tancant els ulls i empassant-s'ho tot.

Per sort, hi ha l'independentisme civil. És a dir, el poble, que com ja he dit més amunt, ja ha decidit que vol la independència, i això avortarà els tacticismes de la política politiquera. 

I ara ja ha arribat el moment. Ara que els espanyols han portat l'enfrontament a una àmbit tan sensible com les escoles. S'ha de ser criminal per utilitzar els nens com a escut per incendiar un conflicte. Això és tocar la part més sensible.

En aquest sentit, per curtcircuitar l'ofensiva criminal espanyola, proposo avançar els esdeveniments: consulta el 23 d'abril o el 24 de juny, i aprovació de la Declaració d'Independència o l'11 de setembre o el ditxós -per llunyà- 9 de novembre. 

MÉS VIGILANTS DEL GHETTO QUE MAI

Dimarts, Artur Mas, va fer una roda de premsa important, on va afirmar de forma contundent i serena, el seu compromís de convocar la consulta per al 9 de novembre. Tota la resta pot ballar, però això no. Una decisió, doncs, presa i definitiva. En qualsevol país del món, aquesta declaració hauria merescut un relleu informatiu destacadíssim. 

Però no en el cas de Catalunya. No, particularment, en el cas de La Vanguardia. En la portada d'ahir, aquest mitjà va dedicar a les paraules del President Mas un faldó misèrrim situat al capdavall. Per més inri, donava molt més rellevància gràfica a la notícia de la reunió entre les cúpules socialistes espanyola i catalana, que ja em direu quina novetat representava la submissió total i absoluta de la segona a la primera. Només calia veure el somriure d'en Rubalcaba, en actitud d'amo del carxofar.

Avui, el mateix mitjà continua amb la provocació i titula amb gran tipografia que el ministre Margallo ofereix diàleg. El súmmum del cinisme.

Conclusió: Si abans La Vanguardia tenia un director que estripava enquestes davant la televisió, ara ha optat per reforçar el seu rol de vigilant del ghetto, amb el seu successor. I mira que semblava imopossible! Esperem, doncs, un diari que reflecteixi la seva personalitat: fatxenda, bocamolla, milhomes, un-metre-norantisme, i tot a la major glòria del seu amo Godó, Grande de Espanya. I dels Borbons, és clar (amb tot el que penja).

Si a aquest panorama afegim el petit germà del grup, en Josep Cuní, amb el seu programa televisiu que no para de taladrar amb uns tertulians tan plurals que qui no diu merda a la independència, en diu caca, doncs ja sabem què es pot esperar de tot plegat.

En definitiva, com ja he reiterat en moltes ocasions, aquests mesos que ens esperen, el front mediàtic ocuparà una posició clau. 

Una recomanació per lluitar contra els vigilants del ghetto, la mobilització permanent, continua, sense aturador. El contacte directe dels dirigents, amb la gent, anul.lant el paper de mitjancer dels mitjans de l'odi. Cap racó de Catalunya, cap municipi de Catalunya, cap barri,  ha de quedar verge de presència de la campanya del SI+SI, fins i tot aquells que ja donem per suposat que hi votaran massivament. 

No podem deixar perdre ni un sol vot. Els necessitem tots. No per guanyar, no. Per arrassar, per escombrar, per finiquitar l'espanyolisme i els seus collabos.

L'ART DE LA MANIPULACIÓ MEDIÀTICA*

Ja he escrit en aquest bloc, diversos articles alertant sobre el Front Mediàtic en el procés de la Transició Nacional. Els esdeveniments recents m’obliguen a tornar sobre el tema, perquè sembla que les meves reflexions no anaven pas tan desencertades. A hores d’ara, a ningú no se li escapa que l’acord entre quatre formacions polítiques respecte la data i la pregunta del referèndum d’autodeterminació -parlem clar- ha revolucionat l’escenari polític no només a Catalunya, sinó a Madrid “i rodalies”, i fins i tot, ha tingut un impacte politicomediàtic a nivell internacional. Ha estat, doncs, una gran fita política que semblava impossible d’assolir fa tan sols uns dies, que el nivell de barrabassades que se sentien era cada cop d’un calibre més gros.

La resposta espanyola, inicial, com sempre, va ser la perplexitat. Realment, aquesta gent es pensa que aquí estem jugant, i no els cap al cap que anem de debò, que anem a per totes. Com també sol passar, després de superar l’estat catatònic, li segueix un seguit d’amenaces, fatxenderies, insults, calúmnies de tot tipus d’abast. A aquestes alçades ja tenim la pell dura, de manera que ens afecta ben poc tots aquests penjaments. Oimés quan veiem com, de forma regular, els intents de la diplomàcia espanyola per mobilitzar els seus socis en el Catalan bashing, que diríem, és a dir, en malparlar del procés de transició, està fracassant rotundament, fins i tot en aquells estats que semblaven més amics de Madrid, com poden ser França i Alemanya.

Així les coses, el recurs que mai falla és el dels mitjans de comunicació locals, és a dir, espanyols, que no han dubtat en formar l’avantguarda de l’atac. I més concretament encara, en l’escenari pròpiament català, sembla clar que El Periodico de Catalunya i La Vanguardia van a per totes.

Això es dedueix, si més no de les dues enquestes que sengles diaris han publicat en els darrers dies. La reacció d’aquests mitjans deixa entreveure una profunda irritació amb el redactat de la pregunta referendària, atès que els obliga a fer jocs de mans per trobar un titular que respongui a les seves expectatives que, naturalment, se centren en la derrota de l’opció independentista. Si més no en el moment actual. Qui sap si, depenent de l’evolució en els propers mesos, es passen a aquest mateix bàndol, si perceben que és el que guanyarà, com així esperem que passi.

L’enquesta de La Vanguardia, de forma descarada, arriba a la manipulació de posar en un mateix sac, els que votaran NO amb els que votaran SI-NO, com si fossin exactament el mateix, quan de fet és com si fossin peres i pomes. Fer aquesta manipulació grollera només té una explicació. I ja aviso que és l’explicació bona.

Quan aquests diaris es trenquen el cap per parir titulars anti-independentistes, encara que siguin els més inversemblants possibles, no estan pensant, naturalment en el 9 de novembre. A ells el 9 de novembre els la bufa quatre vegades. No, ells estan pensant en el terme immediat, que en el món de la informació, vol dir el mateix dia que surt, que es publica la notícia, i a tot estirar el dia següent, i excepcionalment, en la setmana, en els set dies posteriors a la seva difusió.

Amb això vull dir, naturalment, que es busca condicionar el debat ara, conduir-lo, marcar-li l’agenda, el seu desenvolupament i forçar els partits i a l’opinió pública a moure’s seguint la seva música. No el 9 de novembre, no. Ara, en el moment mateix que apareix la notícia, per veure si salt la llebre, i poden aconseguir controlar el procés.

Hi ha, doncs, una lluita aferrissada per saber qui porta el lideratge en el procés: si el president, si el Parlament, si els partits polítics, si la ciutadania i la societat civil, si els mitjans de comunicació d’aquí i d’allà, o si ho fan els serveis d’informació i d’intoxicació.

Naturalment, des de la nostra perspectiva, qui ho ha de fer és el President, un cop aquest s’ha decantat públicament pel SI-SI. Un President que ha de notar l’alè de la societat civil, al seu clatell, perque tingui clar que no se li permetrà ni un pas enrere en el que s’ha aconseguit al llarg dels darrers mesos.

Però els mitjans de l’odi no ho veuen, òbviament, de la mateixa manera. S’han posat entre cella i cella que cal neutralitzar el procés. I si és possible, volen evitar arribar a la votació. De manera que posem-nos còmodes, respirem fondo i prenguem totes les til.les necessàries, que això només ha fet que començar. Però si mantenim la calma i la compostura, tenim les de guanyar. No una, sinó cinquanta mil vegades.

Bones festes i feliç any nou 2014.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 25.12.2014)

LA VANGUARDIA FA TRAMPA

La Vanguardia fa trampa, i la fa de forma descarada. Es pensa que som imbècils. Aquest requadre n'és una mostra. Com a mínim hi ha dues observacions a fer.

La primera és que suma en el globus blau, que és el no-independentista, els votants dels NO a la independència de la primera pregunta, amb els votants del SÍ+NO, és a dir, els que votarien SÍ a la primera pregunta (partidaris, doncs, d'una Catalunya Estat), però que votarien NO a la segona. Aquesta suma és un impossible, atesa l'estructura actual de la pregunta, perquè els que voten NO a la primera ja no compten en la segona. De manera que és com sumar peres i pomes, que es diu a la primera classe de ciència política de qualsevol facultat. No es pot donar, és materialment impossible! L'única explicació per entendre aquest quadre és la voluntat deliberada de fer mal a l'opció independentista, i naturalment, passar-se per l'arc del triomf l'acord de les quatre formacions sobre l'estructura de la pregunta.

 

La segona observació a fer, és més que òbvia. Els colors. Que l'opció independentista, en un diari com La Vamguardia, vagi de color vermell, no és cap casualitat. El vermell en el subconscient de molts lectors del diari és, naturalment, el color del perill. I a més a més, és normal que sempre el govern tingui el color blau, i en canvi, en aquest cas, passsa a l'inrevès. Una altra casualitat? I un bé negre amb potes rosses! 

D'aquestes i moltes més an veurem en els propers mesos. I molt més greus!