Un que ja s'afaita no s'empassa les casualitats. I menys en política. I és que coincidint en el moment més tens de l'ofensiva espanyola contra el procés cap a la Independència de Catalunya, la Televisió de Catalunya, el principal mitjà de comunicació del país, ha estat neutralitzat, no pel govern espanyol o els tribunals espanyols, sinó per l'acció salvatge del sindicalisme espanyolista que representa el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC). En aquest sentit, l'SPC s'ha convertit, en el menys dolent dels casos, en el tonto útil de l'estratègia aznarista. I en el pitjor, en un executor implacable, catalanòfob, d'un pla que té per objectiu la destrucció nacional de Catalunya.
De la mateixa manera que va passar amb la Vaga General del 13 de novembre del 2012, els sindicats estan executant fredament una estratègia de deslegitimació de la independència, a l'hora que públicament aparenten que volen participar de bona fe. És una actitud totalment irresponsable, entre d'altres raons perquè deixa en mans dels sectors més pro-business la reivindicació independentista, i en conseqüència això repercutirà en el model socioeconòmic que adoptarà la República Catalana.
I això és així perquè el poble català ja està tip d'Espanya i vol trencar amarres el més aviat possible, per pura necessitat material, i per higiene mental. I no perdonarà de cap de les maneres a aquells que intentin posar pals a les rodes, i es converteixin en aliats objectius de la reacció espanyola.
Tan marxistes que pressumeixen que són, i no tenen ni punyetera idea de la lliçó primera del plantejament que Marx feu de la classe nacional. Fins i tot podrien aprendre les lliçons xinesa i vietnamesa al respecte. Però ells no, ells o tot o res, com a bons catalanets assimilats, cauen en l'ideologisme i l'extremisme més aberrant, i de fet més al servei de l'estat espanyol, és a dir, de l'integrisme pur i dur, del capitalisme més salvatge i inhumà.
La seva incapacitat per raonar els impedeix de veure el que és obvi. Per exemple, no els fa pensar que sempre que hi ha protestes sindicals a la Generalitat, qui rep és la llengua? Amb els Mossos, amb els funcionaris de Justícia i ara amb els de TV3? És pura casualitat que abans d'ahir no es locutés el partit Manchester City-Barcelona?
Una estratègia correcta és la de donar tot el suport possible al President Mas, tant suport que fins i tot s'enfarfagués, i que no tingués cap excusa per fer marxa enrere. Vaja que li fos literalment impossible el fer-ho. A hores d'ara, cal dir-ho, en Mas tindria mil i una excuses per dir que plega, per les deslleialtats bé d'ERC, bé de la CUP, bé d'ICV, i naturalment per les traïcions del PSC i d'UDC. I no ho ha fet. I naturalment, aquest gest mai no li serà reconegut. Però ell tira endavant, pagant el preu de tots els que tenen comptes a saldar i penes a purgar de les dècades anteriors.
Però el que no s'ha de fer mai, mai, és la concomitància amb l'enemic. És a dir, la pinça. I cada dia que passa n'hi ha una mostra. La retroalimentació entre Junqueras i Duran, és repugnant. De fet, és Junqueras qui fa gran Duran, convertint-lo en l'excusa perfecta per avortar la candidatura unitària a les eleccions europees. Es dirà que la solució és trencar la federació. Però és ignorar que UDC, i Duran el primer, per moltes moneries que faci, que només serveixen per excitar els editorialistes de La Vanguardia i El Periódico, at the end of the day, sempre acaben fent el mateix, obeint CDC, és a dir, obrint la boca, tancant els ulls i empassant-s'ho tot.
Per sort, hi ha l'independentisme civil. És a dir, el poble, que com ja he dit més amunt, ja ha decidit que vol la independència, i això avortarà els tacticismes de la política politiquera.
I ara ja ha arribat el moment. Ara que els espanyols han portat l'enfrontament a una àmbit tan sensible com les escoles. S'ha de ser criminal per utilitzar els nens com a escut per incendiar un conflicte. Això és tocar la part més sensible.
En aquest sentit, per curtcircuitar l'ofensiva criminal espanyola, proposo avançar els esdeveniments: consulta el 23 d'abril o el 24 de juny, i aprovació de la Declaració d'Independència o l'11 de setembre o el ditxós -per llunyà- 9 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada