NOTA DE PREMSA DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA (4.1.2020)

Reagrupament insta a defensar el President Torra i l'eurodiputat Junqueras davant un nou cop d'estat espanyol

• La inhabilitació d’un President de la Generalitat només la pot decidir el Parlament de Catalunya
• Espanya no obeeix la sentència del Tribunal de la Unió Europa de Luxemburg

Després de l'esperable decisió de la Junta Electoral Central espanyola(JEC) de suspendre l’acta de Diputat al President de la Generalitat, Quim Torra i, per tant, donar ales a la seva inhabilitació, des de Reagrupament instem els partits independentistes a fer front comú i recuperar el més aviat possible la Declaració d'Independència aprovada el 27 d'octubre del 2017.

Reagrupament commina els grups parlamentaris de JuntsxCAT, Esquerra Republicana i la CUP, particularment, a defensar el President de la Generalitat, Quim Torra, en el ple d'aquesta tarda al Parlament de Catalunya.

Reagrupament alerta que qualsevol vacil·lació per part de membres del govern respecte la continuïtat de Quim Torra al capdavant de la Presidència, haurà de ser titllada com un acte de traïció i oportunament denunciada.

Finalment, Reagrupament considera que les victòries recents de l'independentisme en el camp de la justícia europea, són en la base de la reacció espanyola de les darreres hores, i en aquest sentit, caldrà denuncar les desobediència espanyola a les decisions dels tribunals belgues i europeu i preparar la denuncia del Regne d'Espanya al qual, si no canvia de capteniment, caldrà aplicar-li l'Article 7 del Tractat de la Unió Europea que implica la seva pèrdua de drets polítics.

Barcelona, 4 de gener de 2020.

PATRIOTES!

Patriotes! Us traurem i construïrem, tots plegats, una República lliure, forta i segura!

L'EDITORIAL DEL NEW YORK TIMES: LA NOSTRA MOAB*

La publicació de l’editorial del New York Times sobre Catalunya del passat divendres ha desfermat un veritable terrabastall en la política catalana, en l’espanyola i, ben probablement, a l’europea.

Tot just quan els tertulians unionistes, comentaristes i analistes, com els que apareixen reiteradament en espais com el programa de Josep Cuní, celebraven efusivament la sentència al·lucinant del Tribunal Constitucional que esborrava el nom d’Afers Exteriors de la Conselleria i es feien un panxó de riure titllant Puigdemont, Mas, Romeva i Junqueras de fracassats pel nul reconeixement internacional assolit per la causa independentista, va i apareix l’editorial del diari més important, més influent del món i exigeix al govern espanyol que no impideixi el referèndum. A més de titllar-lo de feble, sota sospita i un munt de coses més. En definitiva, una autèntica Mother of All Bombs (MOAB), en forma d’editorial. Ningú no dubta ja que hi haurà un abans i un després del 23 de juny. El referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya sobre la seva independència ha entrat en l’agenda global. Ningú ja ho pot negar.

Europa, llegeix el New York Times?

I un actor que ha de llegir seriosament l’editorial del diari novaiorquès és, naturalment, la Unió Europea. A partir d’ara ja no s’hi val amagar el cap sota l’ala, o fer la política de l’estruç, al·ludint al típic i tòpic, i covard, “que es tracta d’un afer interior d’un Estat Membre”. Afer Interior? I en parla el New York Times? A Brussel·les han de deixar de somniar truites. Sense cap mena de dubtes, la delegació del govern, els eurodiputats i els periodistes catalans faran valdre durant els propers dies aquest article per forçar algun tipus de posicionament que vagi més enllà. Si se’n parla des de Nova York, com es pot liquidar el tema amb la declaració de sempre? O és que des de fora els han de dir com gestionar un tema que és essencialment europeu?

Espanya i els unionistes, intoxiquen

Com sempre els passa, els espanyols, quan reben una garrotada des de Catalunya, i n’han rebut unes quantes en els darrers anys, triguen a reaccionar. Com si es palpessin per comprovar que estan sencers. I és que el MOAB novaiorquès els ha deixat morts, blancs, esmaperduts. I pràcticament no han dit ni fava.

Només quan han pogut refer-se, han articulat una intoxicació, pensant que els catalans i les catalanes no sabem anglès, com és el cas del senyor Rajoy. I així han intoxicat en referència al darrer fragment de l’editorial, traduint-lo amb mala fe, tergiversant-lo i fent-lo dir el que no diu. Concretament, han intentat difondre que el New York Times es mostra partidari que els catalans i les catalanes votem no a la independència, obviant, és clar que si voten és que hi ha d’haver un referèndum. Però el diari novaiorquès no diu això ni de bon tros.

Diu que, la millor solució “per Espanya” és que se celebri el referèndum i que els catalans votin no a la Independència com ja ho han fet en el passat els escocesos i els quebequesos.

Òbviament, el New York Times reclama a Madrid el coratge que no té, perquè són covards, i saben del cert que el resultat del referèndum no seria precisament com els anteriorment esmentats, perquè per començar, Espanya no és ni el Canadà, ni el Regne Unit. Catalunya ja està fins al capdamunt d’humiliacions, amenaces, menyspreus i supremacismes. Dinou respostes negatives a negociar en són moltes, massa. Prou de fer el ximple.

I a Catalunya, alguns mèdia es fan el distret

Resulta frustrant contrastar l’editorial del New York Times, amb l’actitud submissa de les dues principals capçaleres catalanes, tan avesades a seguir els dictats del ditet del govern de Madrid, i particularment de la vice-presidenta. No cal esmentar-les, són prou conegudes. L’actitud servil de llurs respectius directors, que sovint prenen posicions molt més radicals que el propi govern espanyol, demostra que la promiscuïtat entre el poder i la premsa a casa nostra és un fet. Àdhuc, la “nostra” televisiva, en els seus diferents canals, es va cobrir de deshonor, comprant la intoxicació espanyola sobre el fals “No” dels catalans. Quina vergonya!

En definitiva, a pocs dies del 4 de juliol, quan el govern donarà més detalls sobre els propers passos, i que, casualitat o no, coincideix amb el Dia de la Independència dels Estats Units, la MOAB del New York Times ha complert la seva funció: ha capgirat l’escenari polític i ha fet saltar pels aires els arguments antidemocràtics de Madrid. Ja res no serà igual. Els espanyols estan advertits.

*(NOTA: Publicat a l'Unilateral, 26.06.2017)

EL TÀNDEM PUIGDEMONT-JUNQUERAS RESPON SANCHÍS*

Ahir per la nit, TV3, Catalunya Ràdio i la xarxa, van emetre un entrevista amb un format realment innovador, si més no que se sàpiga. El director de TV3, Vicent Sanchis, entrevistà conjuntament el President Carles Puigdemont i el vice-president Oriol Junqueras. Probablement rere aquest format hi havia la voluntat de mostrar una cohesió a prova de bomba entre els dos polítics, pertanyents, com és ben sabut a dues forces polítiques com són, respectivament, el PDeCAT i ERC. El simbolisme del moment arribà a quotes poc comunes quan ambdós entrevistats es mencionaven l’un amb l’altre, no pel seu nom o cognoms, sinó pel seu càrrec institucional, és a dir, per “president” i “vice-president”. L’emissió, en rigorós directe, es va fer des del Pati dels Tarongers, del Palau de la Generalitat, fet que va comportar que les campanades, d’una gran contundència, també tinguessin un protagonisme auditiu, sobretot quan van tocar les hores (les deu i les onze), així com els quarts. Després d’un dia xafogós com pocs, on milers de catalans i catalanes s’havien rostit al sol de Montjuïc, en el moment que, probablement, a molts ja els bullien les parts del cos que no s’havien cobert, la sensació de frescor de nit d’estiu que desprenia l’emissió, era si més no, un consol.

Sanchís sota la lupa

Probablement, tant com els entrevistats, qui estava sota la lupa de molts, era el propi entrevistador, recentment nomenat responsable del canal televisiu i, de forma totalment sense precedents, ja reprovat pel Parlament, quan encara no havia ni pres una sola decisió. En aquest sentit, les preguntes van ser incisives fins a cert punt, si bé, en alguns moments, la pressió augmentava subtilment, sobretot a l’hora d’intentar incidir en les diferències ideològiques entre ambdós entrevistats. Lluny però de la vehemència que probablement hauria exhibit una Terribas, o la mala llet típica d’una Herèdia. A diferència d’elles o, per exemple, de Josep Cuní, Sanchis no va voler assumir cap protagonisme en l’emissió, conscient que l’important eren els altres i no pas ell. Fet que s’agraeix, tips com estem de tant periodista-estrella, que s’entossudeix en assumir un rol que no li pertoca.

Coordinació

Com a bons ciclistes, Puigdemont i Junqueras, es van anar rellevant en les respostes. Quan un semblava afluixar, l’altre donava més canya i responia amb fermesa, de manera que clarament es va visualitzar que estan en plena sintonia, i sense una escletxa que els separi. També va resultar significativa, la poca referència, per no dir nul·la, que es va fer a la CUP i fins i tot a l’espai dels comuns, com deixant entendre que a aquestes alçades, el procés ja avança per ell mateix, i qui intenti controlar-lo, perilla de ser esclafat o que li passi per damunt.

Preguntes i respostes

Respecte la pregunta referendària, que ha estat una de les grans protagonistes de la setmana, Junqueras va afirmar que “el text va arribar tot sol. No hi va haver cap discussió”. Per la seva banda, Puigdemont va dir que un cop desvelades la pregunta i la data, “organitzarem un referèndum amb totes les garanties, el convocarem i aplicarem el resultat”.

Davant la previsible reacció de Madrid, ambdós polítics tenen clar que aquesta és irrellevant, atès que “només acceptarem la inhabilitació del Parlament de Catalunya” (Puigdemont), i que “no ens poden inhabilitar a tots. I si m’inhabiliten a mi, ningú no em trobarà a faltar” (Junqueras).

Quant a dos dels temes que ja s’apunten com a cavalls de batalla, és a dir, el funcionaris i les pensions, les respostes van ser igualment contundents i en perfecta sincronització. Així, Puigdemont, va respondre que “qui està posant en risc els funcionaris no som nosaltres, són aquells que amenacen”. Pel que fa a les pensions, Junqueras va aportar el seu millor coneixement, dient que “Podem garantir que no han de patir perquè tenim una economia dinàmica… Creixem més del doble que la mitjana d’Europa”. 

Potser la frase que més transcendència va tenir la va pronunciar el President Puigdemont, quan va dir que “l’única possibilitat que hi hagi eleccions autonòmiques és que guanyi el no”, una claríssima picada d’ullet a la participació en la campanya del referèndum per part dels sectors demòcrates que es mostren partidaris del no a la Independència, però que lògicament tenia per objectiu acabar amb qualsevol boicot a la celebració de la consulta, conscient que l’espanyolisme està dividit entre aquestes dues estratègies. Deixant clar, però, que “els referèndums aquí, i a totes les democràcies, es guanyen per un vot“.

El moment més delicat, però, va ser el del tema de la corrupció, on lògicament, Junqueras va treure pit, recordant els 86 anys de puresa al respecte del seu partit, mentre que Puigdemont, va haver de fer equilibris per separar CDC del PDeCAT, recorrent a una referència implícita, se suposa, al cas Gordó, quan afirmà que “el compromís contra la corrupció és total. El PDeCAT ha fet un posicionament molt clar prenent mesures que no són agradables”. Tanmateix, va caure en la temptació d’engegar el ventilador quan va dir que a “A l’estat espanyol hi ha una veritable indústria de la corrupció”, una frase que, sorprenentment, no va ser matisada pel seu vice-president, qui, per contra, li va llançar un cable de socors afirmant que “la corrupció ens fastigueja sempre i el paper del president en aquesta qüestió és clar i evident“.

Finalment, en referència a la possibilitat de negociar amb Madrid, Puigdemont va ser clar en el sentit que “demanaré d’anar al Congrés dels Diputats per explicar com hem arribat fins aquí si volen escoltar, no hi aniré a fer cap proposta”.

*(NOTA: Post penjat a l'UNILATERAL, el 12.06.2017)

ENTREVISTA PUIGDEMONT I JUNQUERAS A TV3

LA PETJA DEL TRAÏDOR

M'he passat. Ho reconec. Titllar de traïdor a aquest personatge, de fet és una mica elogiar-lo. Perque pressuposa que va haver un moment previ, que era dels nostres, que era digne. Fins que va deixar de ser-ho. Però en Senén Florensa, nou cònsol espanyol a Roma, mai ha estat dels nostres. De manera, que no ha traït. Sempre ha estat un esclau d'Espanya, al mateix nivell que els quatre ambaixadors de marres, o d'altres sospitosos habituals com en Jaume Duch, del Parlament Europeu.

Florensa representa l'etapa més fosca de l'acció exterior catalana, la que va tenir lloc entre el 2010-12, quan qui tallava el bacallà a la Generalitat era en Duran i Lleida, i va ser llavors quan se'l va nomenar Secretari d'Afers Exteriors. La seva actuació va ser nefasta, i lògicament contrària a tota pretensió independentista. 

Un cop cessat, se'l va recol·locar al capdavant de l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEM), un dels think tanks claus de la Generalitat, que fa ben poc per promocionar Catalunya al món, més o menys com el cas del CIDOB. I d'altres, que no esmento ara, però sí que ho faré en un proper post.

Però l'home volia més, i ha obtingut un lloc clau, el consolat a la ciutat eterna, un dels camps de batalla diplomàtics entre Catalunya i Espanya, com s'ha demostrat en els darrers anys. Aquell que va llançar centenars o milers de vots de catalans i catalanes a la paperera en comptes de fer-los arribar a les urnes del 27S. 

Doncs bé, ara, Florensa jugarà, naturalment, a favor d'Espanya, després d'haver cobrat els darrers anys de Catalunya, per anar-hi en contra. No tinc cap mena de dubte que en el seu afany inquisitorial, deixarà en una broma, l'actitud del cònsol a Miami que està protagonitzant una acció obstruccionista ad nauseam durant la visita del Vice Junqueras als Estats Units.

En definitiva, un agent espanyol més, que ens ha d'ensenyar que no es pot fer confiança a aquest tipus d'individus, en la línia del Daniel de Alfonso, que es fan el simpàtic, i, si poden i els deixes, t'apunyalen per l'esquena.

CATALUNYA, ESTAT PEL PROGRÉS*

Carles Puigdemont - Oriol Junqueras

Catalunya progressa. I progressa adequadament. Les dades són rotundes. La inversió estrangera a Catalunya no només hi continua sent sinó que creix, segons dades del Ministeri d’Hisenda. De fet, el 2015 va ser un any excepcional. I el 2016 s’ha gairebé igualat la xifra de 2015. Estem segurs que el Govern espanyol compartirà la nostra satisfacció. I això malgrat que el 2015 va ser el pitjor any en inversió de l’Estat a Catalunya d’una sèrie històrica, que comença el 1997, la qual cosa fa més gran el dèficit d’infraestructures acumulat, segons detalla el darrer informe del gabinet d'estudis i infraestructures de la Cambra de Comerç de Barcelona. I també fa més extraordinari el creixement econòmic sostingut de Catalunya, el que evidencia una incontestable vitalitat. És important subratllar aquesta qüestió davant les asseveracions constants i repetides –en no poques ocasions des del mateix Govern espanyol i el seu entorn– en el sentit que el procés democràtic que viu Catalunya impactava negativament en l’economia. Pèssims vaticinis que en cap cas voldríem pensar que responien a cap desig ni a cap voluntat de perjudicar la bona marxa de l’economia catalana i, de retruc, l’espanyola. Finalment, i és d’agrair, ha estat el mateix Ministeri d’Economia el que ha admès la major, que la vitalitat econòmica de Catalunya no ha anat a menys els darrers anys, sinó a més. Celebrem aquest consens en la diagnosi.

UN DESCONTENTAMENT QUE VE DE LLUNY

Segons la Cambra de Comerç, en un estudi exhaustiu, el 2015 es van pressupostar 1.040,5 milions d’inversió. Ara bé, només se’n va executar el 71%, el percentatge és el més baix de totes les comunitats (89% de mitjana), tot sigui dit de passada. Rodalies és un dels sectors més perjudicats, una circumstància que pateixen dia rere dia milers de catalans. Retards i avaries contínues són una constant. La portada d’EL PERIÓDICO de 2 de desembre de 2007 (enguany farà 10 anys) obria amb una foto central i apuntava: 'El malestar català ocupa el carrer'. Era un toc d’atenció de la societat catalana, segons les cròniques de l’època. I una de les primeres manifestacions multitudinàries que va viure el país. Seguim on érem. La veritat és que Renfe només ha executat a Catalunya el 5% de la inversió prevista, mentre que el gestor de les infraestructures ferroviàries, Adif, només n’ha complert el 27%. AENA, l’empresa que es dedica al control aeri, ha executat el 14%, i Ports de l’Estat, només el 43%. Les xifres parlen per si soles.

Lluny queda la promesa de la ministra Ana Pastord’invertir 306 milions abans del 2016 per a obres «urgents» de Rodalies. Doncs bé, en els pressupostos estatals per al 2015 només hi havia prevista una partida de 30 milions. És una de tantes promeses que mai no es concreten. L’Estat espanyol fa bona la dita que les paraules se les endú el vent. No cal dir què està passant amb el corredor mediterrani, una actuació negligent que llasta la capacitat exportadora dels territoris més dinàmics de l’Estat. La confiança en les promeses d’inversió a Catalunya que fa el Govern espanyol han perdut tota credibilitat a ulls de la societat catalana.

La inversió de l’Estat a Catalunya representa el 8,2% del total de la inversió total a les comunitats, un percentatge molt per sota del pes de Catalunya, tant econòmic com en població. L’Estat va pressupostar 949,5 milions d’inversió en infraestructures a Catalunya, però només en va gastar 555,9. Catalunya només es va endur el 9,9% de la inversió estatal en infraestructures de transport.

CATALUNYA ESTIRA EL CARRO ESPANYOL

Ja és ben curiós que una potència exportadora com Catalunya, exportacions que han estirat el carro de l’economia durant els pitjors anys de la crisi (per a benefici del conjunt dels espanyols), pateixi un Estat que tan poc interès manifesti a cuidar aquesta imprescindible font d’injecció econòmica. És insòlit que un Govern preocupat per la bona marxa de l’economia faci tan poc per al bon curs de l’economia. Dit d’una altra manera, crida poderosament l’atenció –una preocupació que a Catalunya comparteixen agents econòmics i socials de manera aclaparadora– que no s’inverteixi seguint una lògica econòmica i al servei de l’economia productiva, sinó que es faci en funció de criteris polítics arbitraris i sovint contra la lògica econòmica i de mercat. Sovint, molts catalans senten que no és que no tinguem Estat, és que en patim un que actua deliberadament contra els interessos del conjunt dels nostres ciutadans. I així és obvi que no estem disposats a seguir. La «desafecció» de la societat catalana cap a les institucions de l’Estat de la qual ja va parlar el president Montilla el 2007 va començar, en bona mesura, pel greuge fiscal i les infraestructures. I era una desafecció molt àmplia, en cap cas restringida només als ciutadans netament independentistes.

Ara bé, hi ha un dia a dia en què cal seguir atenent la ciutadania. Hi ha un futur a planificar. Per tant, passi el que passi, els trens han de funcionar. L’aeroport de Barcelona ha de poder ser un aeroport internacional que connecti Catalunya al món. ¿On s’és vist un Estat que interfereix per evitar que l’aeroport principal d’una ciutat, amb projecció i vocació mundial com Barcelona, pugui ser un referent internacional donant validesa a 20 convenis amb estats on obliguen a passar primer per Barajas? Necessitem un Estat que vetlli perquè sigui així.

DISPOSATS A PARLAR DE TOT

Passi el que passi, sempre estarem disposats a parlar de tot i a arribar a acords que beneficiïn el conjunt dels nostres ciutadans en tot allò que sigui possible. Passi el que passi, haurem de seguir convivint. És més, serà profitós per a tots que sigui així. Parlarem d’igual a igual, compartint responsabilitats i interessos comuns. Fins ara, tal com hem descrit anteriorment, en matèria d’infraestructures això no ha estat així.

És per això que el Govern de Catalunya té la determinació de defensar els interessos dels seus ciutadans. Seran els ciutadans de Catalunya els que decidiran quin futur volen per Catalunya. Ningú no ho farà per ells. També en infraestructures. En aeroports, ferrocarrils, carreteres i ports al servei de l’economia productiva i de la ciutadania. Amb vocació de tenir unes institucions d’estat que vetllin i treballin pel seu progrés mantenint sempre una mirada oberta i global,

*(NOTA: Article publicat al Periódico de Catalunya, 28.03.2017)

QUE GUANYI EL DIÀLEG, QUE LES URNES DECIDEIXIN*

El Govern del Regne Unit i Escòcia van pactar un referèndum. La pregunta, seguint les recomanacions de la Comissió Electoral del Regne Unit, va ser: 'Escòcia hauria de ser un país independent? Sí o No '. Sense més. Va haver-hi acord perquè hi va haver voluntat política de convocar i permetre el referèndum. No es va deixar en mans de tribunals el que es va poder resoldre políticament. I tot sembla indicar que Escòcia i el Regne Unit tornaran a pactar la celebració d'un nou referèndum d'independència. El segon en tres anys. No està malament per a una cosa que a Espanya no pot ni tan sols formar part d'una taula de diàleg entre els governs espanyol i català.

Pactar la forma de resoldre les diferències polítiques sempre uneix. Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar la forma de resoldre-les; les diferències són consubstancials amb la societat democràtica, no són negatives, cal tractar-les fins i tot amb delicadesa si es tracta de diferències la defensa de les quals és més difícil i compromesa. Aquí és on la democràcia s'enforteix i es consolida davant la pulsió populista i ximpleta de resoldre la diferència mitjançant la prohibició, els murs i la discriminació. Assenyalar el que és diferent com a amenaça, com a element de divisió d'una societat que vivia tan tranquil·la en les seves sagrades i indestructibles certeses és, a part de terriblement injust, un greu obstacle per a la recerca de solucions.

Com a conseqüència de l'acord entre Escòcia i el Regne Unit es va produir un ampli debat, un debat d'idees. Finalment, una majoria d'escocesos va optar pel No, d'acord amb les tesis del Govern de Londres. Va ser així, sense més. La vida va seguir a Escòcia i al Regne Unit, com hagués seguit amb la victòria del Sí. El referèndum d'independència va comptar amb una participació rècord del 84,59 per cent, 12 punts més que en el referèndum del brèxit, que va ser del 72,2 per cent, una xifra que es va considerar una fita, ja que era la més elevada en una votació en els últims 25 anys. Aquestes dades descriuen una cosa molt rellevant que haurien d’anotar els que acusen els partidaris de canvis com una mena d'agents al servei de la divisió de la societat: els camps separats en una disputa democràtica s'uneixen sense cap mena de dubte a les urnes. Insistim-hi: no separen les diferències, el que separa és l'absència d'acord per resoldre-les.

L'escenari del referèndum acordat és el que desitjaríem a Catalunya

En conseqüència, l'escenari del referèndum acordat és el que desitjaríem a Catalunya. Volem recordar que ja l'hem proposat en diverses ocasions. Avui, tot i els mals auguris i el rebuig frontal del Govern espanyol, tornem a insistir-hi. Potser és injust atribuir al president Rajoy, al seu govern i al seu partit aquesta actitud en exclusiva. Observem amb pena i tristesa que aquesta mateixa posició, sense cap mena de matís, la comparteixen PP, PSOE i Cs.

Així les coses, sembla bastant indiscutible que l'actitud del Govern català i del Parlament de Catalunya s'assembla a la posició escocesa (dialogar i acordar un referèndum), però que l'actitud del Govern espanyol i les Corts Generals no s'assembla gens ni mica a la del Govern i el Parlament britànics. No només hi ha una preocupant absència de voluntat de diàleg, sinó que camina en la direcció exactament inversa: querelles, judicialització de la política, guerra bruta, amenaces d'ús de mesures excepcionals, etcètera. I ja hi ha els primers resultats: primeres condemnes d'inhabilitació a càrrecs públics per al president Artur Mas i les conselleres Ortega i Rigau, mentre s'espera la sentència contra Francesc Homs. Tots ells per haver comès el delicte de donar veu als ciutadans.

Sondejos de tota mena i procedència assenyalen que al voltant d’un 80% dels catalans voldrien ser consultats sobre el futur polític de Catalunya respecte d’Espanya

En sintonia amb la voluntat del Govern, el Parlament i la societat, s'ha posat en marxa a Catalunya el Pacte Nacional pel Referèndum, del qual participa una pluralitat aclaparadora de la societat catalana, inclosos agents econòmics i socials. Sondejos de tota mena i procedència assenyalen que al voltant d’un 80% dels catalans voldrien ser consultats sobre el futur polític de Catalunya respecte d’Espanya. El Pacte que té com a propòsit reiterar la voluntat de celebrar un referèndum, acordat, com a prioritat. Potser algú ens considerarà il·lusos. És millor ser il·lús que irresponsable, és millor esforçar-se per trobar solucions, que optar per no desgastar-se i fer del quietisme virtut.

Si es manté el rebuig frontal no és cap sorpresa que reiterem que no renunciarem a exercir aquest dret. Farem el que calgui i més perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017, en un referèndum d'autodeterminació. Hi som per convicció i compromís, rendint comptes davant els electors. I no se'ns ocorre pensar que el futur de Catalunya, dels ciutadans de Catalunya, no el decidiran els seus ciutadans i sí el Govern espanyol. El mateix govern que, amb la seva habitual manera de fer, ha aconseguit un cansament molt majoritari en la societat catalana fins i tot en sectors que no comparteixen, molt legítimament, que Catalunya esdevingui un Estat independent. L'Estat ha abandonat tots els catalans, també els que no volen la independència, però estimen Catalunya com ningú i pateixen, per tant, quan el seu país pateix. Que no siguin independentistes no vol dir que la desatenció de Catalunya no la sentin profundament i en paguin també les conseqüències. L'Estat ha abandonat també els catalans que haguessin volgut veure en l'espanyol aquell Estat propi que no és aliè a les seves demandes. I per a aquests catalans i també per a tots els altres, el Govern de la Generalitat posarà les urnes. Que decideixin. És el seu dret, i l’exerciran. 

Fa temps que és l'hora de la política. A Catalunya la fem, i segur que no sempre ho fem bé. També cal estar disposat a escoltar i parlar-ne. No obstant això, altres han decidit delegar en els tribunals la seva responsabilitat política. S'amaguen darrere del Constitucional, de l'Audiència Nacional i del Suprem, comprometent la tasca i la independència del poder judicial. Europa ja se n'ha adonat i ha mostrat sense ambigüitats la preocupació per aquesta deriva que compromet seriosament un poder fonamental per a la salut de l'estat de dret, com es desprèn del recent informe de la Comissió de Venècia. I se senten veus de l'exterior cada vegada més clares advocant per un diàleg polític i una solució política. Com l'informe de la Fundació Konrad Adenauer. O com el mateix Parlament britànic, on s'ha formalitzat un Grup de Discussió sobre Catalunya, en què participen membres de tots els partits. Una cosa, per cert, que és possible a Westminster i no a les Corts.

En democràcia no existeix el dret a no dialogar

Fa pocs dies, a Madrid, un veterà demòcrata espanyol com Antonio Garrigues Walker recordava una cosa amb la qual estem d'acord els demòcrates en general, partidaris o contraris a la independència: en democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? Encara més: vindran? Quan sigui massa tard, si us plau no ens mireu a nosaltres. Sigueu, per una vegada, tan exigents, crítics i implacables amb els vostres governants immòbils com ho heu estat amb nosaltres tots aquests anys en què del rebuig a la sentència contra l'Estatut hem consolidat una àmplia majoria favorable al fet que els catalans decideixin el seu futur en referèndum".

Carles Puigdemont. President de la Generalitat

Oriol Junqueras. Vicepresident de la Generalitat

*(NOTA: Publicat a EL PAIS, 19.03.2017)

EL RESSÒ DEL PROCÉS AL MÓN*

Tot i que quan es llegeixi aquesta edició de La Veu, ja hauran passat unes quantes setmanes, l'eco de l'acte celebrat al Parlament Europeu, amb les intervencions del President Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller Raül Romeva, encara és ben present. Sense cap mena de dubte va marcar un punt de no retorn. Va commoure la dinàmica política i va esgarrifar el govern espanyol, a l'hora que va omplir d'orgull els milions de catalans i catalanes que volem enllestir la feina d'assolir la nostra independència. Alguns dels europarlamentaris més veterans van confessar que mai havien vist aquella sala tan plena a vessar de gent. Va ser, en definitiva, una mostra de força, però també una mostra d'europeïsme, de fe, des de Catalunya, en la Unió Europea.

Pocs dies després d'aquell acte, el President Puigdemont rebia al Cos Consular acreditat a Barcelona. És ja un acte que es repeteix anualment, i que aplega a tots els cònsols, diplomàtics o no, acreditats a Barcelona. És sabut, que Barcelona és una de les ciutats no capitals d'estat -de moment- que més en té de cónsols de tot el món. Fet que demostra la seva rellevància, fins i tot abans d'assumir la capitalitat del nou estat. No em puc imaginar els cops de colze que hi haurà en els diferents serveis diplomàtics quan finalment qui vagi destinat a Barcelona siguin del rang d'ambaixador. Es treuran els ulls els uns als altres. I a l'hora, Barcelona i tota Catalunya, es veurà beneficiada pel fet que la presència d'ambaixades i tot el personal i serveis que això comporta, enriquirà encara més la seva oferta cultural, social, econòmica, i també, no cal dir-ho, política, estratègica i militar. S'obriran múltiples possibilitats de contactes, negocis, campanyes de tot tipus.

Però abans de tot això, és obvi que com deia abans, cal enllestir la feina. I precisament, un dels elements clau per aconseguir-ho, és el front internacional. I en aquest sentit, que la comunitat internacional tingui clar que anem a per totes i que no es desviarem de l'objectiu de la Independència, és una condició sine qua non per aconseguir que, en primer lloc, ens escoltin i, posteriorment, ens reconeguin, quan arribi el moment. El reconeixement internacional a la nova República de Catalunya, tindrà l'efecte de situar la nostra lluita fora de la qualificació de problema intern, que encara avui en dia, si bé cada cop amb la boca més petita, se'ns considera. Un cop un estat qualsevol ens reconegui, i millor si són molts, i encara més, si són potents i amb pes en l'escenari internacional, entrarem en una nova dimensió. En aquest sentit, hi ha pel cap baix 193 portes a les que trucar, tantes com membres de la ONU, però, lògicament, no totes elles tenen el mateix pes, tot i que el seu vot és idèntic a l'Assemblea General. No així, com és ben conegut, al Consell de Seguretat, on només hi ha quinze estats, cinc d'ells permanents i la resta de rotatoris.

Lògicament, el discurs que el President Puigdemont va adreçar al Cos Consular, va anar en aquesta línia, la d'assegurar-los que el poble català vol aconseguir el més aviat possible la Independència i que no escoltarà propostes de tercera vies que, per altra banda, ni hi són ni se les esperen, atès que Espanya està optant cada cop més per la via contrària, la de l'enduriment, la recentralització, la repressió, la judicialització. Això no obstant no és descartable que, un cop ho vegin tot perdut, Madrid aposti, de forma desesperada, per fer alguna oferta peregrina. Aquest, des del meu punt de vista, pot ser un moment clau. No ens podem permetre caure en la trampa. Qualsevol dubte que generem en aquest respecte pot ser fatal, perquè podem omplir de dubtes els estats que es plantegin reconèixer-nos, i que es tiraran enrere si percebem que nosaltres no anem fins al final.

Ha de quedar clar que no estic plantejant aquí cap dubte respecte el compromís del govern, i dels partits que li donen suport, en la consecució de la independència. Però el fet cert, és que hem de ser conscients que, arribat el moment, la pressió, mediàtica, econòmica, empresarial (d'alguns empresaris, si més no) serà tan forta, que no és sobrer, recordar que el nostre futur només és viable si tenim el màxim d'instruments per gestionar els nostres recursos, entre ells, lògicament, l'estat. De manera que hem de descartar tots els cants de sirena. De totes maneres, també és cert, que els espanyols ja s'han passat tants pobles en el seu menyspreu i rebuig a la catalanitat, que resulta ben poc probable que, llevat de sectors molt concrets, i que ja coneixem, els escoltin.

La millor resposta, en definitiva, és continuar la mobilització i la unitat de la que hem fet gala en els darrers anys. Ja queda molt poc. Però encara hem de fer alguna conquesta més.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 64, FEBRER 2017)

PERÒ AIXÒ QUÈ ÉS?

- AIIIXXXX, ORIOL, COMO ERES!!!!
- JOOO? PERÒ SI ÉS L'ALTRE!!!!
(PD. A Madrid es jutja algú)

EL REFERÈNDUM JA ÉS UN AFER EUROPEU*

El polític valencià, però espanyolista, Esteban Gonzàlez Pons va en camí de convertir-se en un referent de l’independentisme català. La seva intervenció, pressionant per evitar que molts eurodiputats assistissin a l’acte The Catalan Referendum, que es va celebrar ahir a una de les sales més grans del Parlament Europeu, va ser decisiva per tenir … l’efecte contrari. En una sala amb un aforament de 350 seients, hi assistiren al voltant de 500 persones, lògicament moltes d’elles a peu dret. Les cafeteries, a partir d’ara, ja no seran més el que eren. I no només això, molts dels assistents eren eurodiputats, diplomàtics, corresponsals o enviats especials, analistes de think tanks, de manera que l’impacte de l’esdeveniment superà els seus pitjors temors.

Puigdemont, Junqueras i Romeva

L’acte havia estat organitzat pels eurodiputats Ramon Tremosa, Josep Maria Terricabras i Jordi Solé, que van ser els encarregats de reservar-la. El seu objectiu era portar el debat sobre el referèndum d’independència de Catalunya que s’ha de celebrar com a molt tard a finals de setembre d’enguany, al cor d’Europa. I ningú no pot negar, sobretot per l’interès políticomediatic que va generar, que es va assolir amb escreix. Un èxit en tota regla, de l’impacte del qual, de ben segur, es continuarà parlant en els propers dies, no descartant-se fins i tot, que a algun fiscal espavilat se li ocorri, be iniciativa pròpia o per suggerència del govern, iniciar una querella, de tan avesats com estan darrerament.

Els oradors convidats eren els tres polítics amb la màxima responsabilitat en la preparació del referèndum. El President Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller d’Afers Exterios, Oriol Romeva, que entraren a la sala acompanyats pel delegat permanent de la Generalitat a Brussel·les Amadeu Altafaj, enmig d’una gran ovació.

Parlaments

Després de dues breus introduccions per part dels eurodiputats Terricabras i Tremosa, el primer en intervenir va ser el Conseller Romeva.

El seu parlament va ser trilingüe, català, francès i anglès. El contingut se centrà en afirmar que els catalans ja fa molts anys que gaudim de la ciutadania europea, i que en aquest sentit no som uns nouvinguts, per la qual cosa la Unió Europea no pot obviar una reivindicació que és democràtica i pacífica. La UE, segons Romeva, ha de formar part de la solució i no del problema, i aquesta ha de ser avantposant sempre la democràcia, així com altres valors fundacionals com la solidaritat, la justícia, la diversitat i la unió. Si no ho fes aniria contra els seus propis principis.

A continuació va intervenir el vicepresident Junqueras, que va parlar més en la seva condició de conseller d’economia. En el seu cas va emprar les llengües anglesa i espanyola. Va centrar la seva participació en destacar la ineficiència econòmica espanyola, de la injustícia social que això genera i de la insuficiència democràtica de l’actual règim polític espanyol. Va esmentar diverses macromagnituds de les economies espanyola i catalana, destacant, per exemple, com el deute públic creix més que la producció a la primera, i menys a la segona. També va fer referència al delicat tema del fons de pensions que està sent esgotat per Madrid, i de com l’atur català va baixant a uns ritmes cada cop més equiparables a la mitjana de la UE. No faltaren referències crítiques al Tribunal Constitucional i a la juridicialització de la política.

El Parlament de Puigdemont

Però sense cap mena de dubte, la intervenció més esperada era la del President Puigdemont. Emprà en el seu cas, tres llengües: el català, el francès i l’anglès, per un espai de temps quasi bé idèntic.

Va començar fent referència a la demanda del reconeixement del català com a llengua d’ús a les institucions europees, i s’alegrà que sembla que això estigui en camí, segons sembla, de resoldre’s de forma més o menys immediata. A continuació va recordar les arrels carolíngies de Catalunya, per remarcar la seva profunda identitat europea.

La part més política la inicià fent un repàs al procés català recent que s’inicia el 2010, amb la sentència del tribunal constitucional, continua amb les mobilitzacions massives dels darrers anys, la celebració del 9N i els resultats de les eleccions del 27S que donen lloc a un parlament explícitament de majoria independentista que escull un president i un govern que també ho són. A partir d’aquí, però sorgeix el bloqueig sistemàtic del govern espanyol que no vol sentir a parlar d’un referèndum acordat, i que a l’hora inicia una profunda contraofensiva judicial que està culminant amb el processament i judici dels responsables de la consulta del 9N. És aquí on adreça les crítiques més dures a la qualitat democràtica espanyola, i on afirma que sigui de forma acordada o no, el referèndum es farà, i cal que els estats europeus i la resta ho tinguin ben present. Un missatge de fermesa molt contundent, en aquest sentit. L’objectiu, lògicament era deixar clar que el referèndum català del 2017 no serà un afer intern espanyol, sinó que forma ja part de l’agenda europea, per la qual cosa la UE no s’hi pot desentendre. Paral.lelament, també va deixar clar que la predisposició a negociar amb el govern espanyol sempre hi serà.

Un referendum va concloure, que serà legítim, legal, amb totes les garanties democràtiques, eficaç i vinculant.

(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 25.01.2017)

JOSEP OLIU ENTRA EN POLÍTICA?*

L’any 1986, Josep Oliu i Creus va entrar al Banc de Sabadell, llavors encara amb la preposició en el nom. Tretze anys després, en va assumir la presidència, que encara manté a hores d’ara. Doctorat en economia, a la Universitat de Minnesota, especialista en econometria, com tots els coneguts com a minnesotos, els veterans del banc aviat van enyorar els directius de tota la vida, i molt particularment referents com en Francesc Monràs, traspassat el 1977. I no pas per casualitat.

Una oficina en 84 anys

Fundat l’any 1881 per la burgesia sabadellenca, bàsicament per finançar les seves pròpies empreses, el Banc de Sabadell només va tenir un sola oficina al llarg dels seus primers 84 anys de vida. I quan va obrir la segona, ho va fer a … Sant Cugat. També va trigar dècades en convertir-se en un banc de clients. Aquestes dades demostren el caràcter conservador, auster, que l’aterria estirar més el braç que la màniga. El procés d’expansió, quan s’inicià, es féu seguint una dinàmica de taca d’oli, res de salts al buit.

L’entrada d’Oliu a l’entitat, no va ser una pura casualitat. Ja des del 1977, qui ocupava la direcció general del Banc, era ni més ni menys que el seu propi pare, Joan Oliu i Pich, que hi treballava des del 1939. Oliu i Pich no formava part de les famílies fundadores, sinó que va ser contractat com a directiu. Sota la seva direcció, el Banc Sabadell va promoure l’activitat exportadora i es va vincular a la vida econòmica i social del conjunt de Catalunya, a mesura que anava eixamplant la xarxa d’oficines, a un ritme, però, increïblement lent per als estàndards posteriors. Amb tot, la seva activitat empresarial i també social i benèfica van fer que la Generalitat, l’any 1991, li concedís la Creu de Sant Jordi.

Poc després, el seu fill Josep, el substituiria com a primer executiu de l’entitat, tot i que encara va haver de cohabitar amb representants d’alguna de les famílies fundadores, com Joan Corominas, besnét d’un d’ells, que n’ocupà la Presidència fins al 1999. A partir d’aquell any, Josep Oliu, el fill de l’encarregat, com alguns l’anomenaven, va prémer l’accelerador en l’expansió del banc, sobretot a dins de l’estat espanyol, comprant altres bancs i canviant el model. En deu anys, el Banc Sabadell, ja sense preposició, detall que anunciava la seva vocació de deslocalització i doncs de globalització, havia comprat cinc bancs, entre ells l’històric Banc Atlàntic, fet que va incrementar significativament la seva dimensió i convertir-se ja en un grup bancari rellevant. El 2001 ja havia sortit a Borsa i el 2004 entra en el selectiu de l’IBEX 35. D’aquesta manera assolia una presència entre l’elit empresarial espanyola. Però l’expansió no ha deixat de continuar en els darrers anys, adquirint més entitats tant catalanes com espanyoles, entre elles l’Urquijo, el Guipuzcoano, Banc CAM, Caixa Penedès. I també amb una creixent presència internacional, per exemple a Mèxic.

Un banc “fonamentalment espanyol”

Amb Josep Oliu, doncs, el grup Sabadell s’ha convertit en un actor destacat del panorama financer espanyol. I ell mateix, en un dels financers més escoltats. En aquest sentit, no ha pogut evitar haver de posicionar-se sobre l’evolució de la situació política a Catalunya en els darrers anys. I en aquest sentit, ja el 2015, en una conferència pronunciada a Valladolid, va declarar que el Banc Sabadell era un banc “fonamentalment espanyol” i apostava per una “sortida constitucional al contenciós“. Era una línia que reproduïa fil per randa els postulats del conegut lobby empresarial del Pont Aeri, del qual Oliu és un dels seus membres més destacats. L’allunyament envers les tesis independentistes era ben evident. També cal tenir en compte la incorporació de directius, com és el cas del periodista Ramon Rovira, que en la seva etapa anterior a Televisió de Catalunya, com a director del programa de debat polític Àgora (2002-2007), va donar molta veu als impulsors del nou partit Ciudadanos, constituït el 2005. Quan Rovira s’incorporà al grup Sabadell, ho feu com a Director de Comunicació i Relacions Institucionals.

Molt més recentment, les portes giratòries han atret al grup bancari, el polític socialista Maurici Lucena, que abans de ser diputat al Parlament de Catalunya (2012-2015), havia estat un estret col·laborador de Carme Chacón, quan aquesta era Ministre de Defensa.

A l’aixopluc de la UE

Però sense cap mena de dubte, les darreres declaracions que ha pronunciat Oliu, són les que han aixecat una polseguera més gran. Concretament, divendres passat, va afirmar que si es donés un risc polític, l’entitat podria traslladar la seva seu social per tal d’estar a l’aixopluc de la UE. Afegint, a més, que per aprovar aquesta decisió no caldria l’aprovació de la Junta General d’Accionistes.

Les paraules d’Oliu demostren sense cap gènere de dubtes, un canvi en la percepció de l’evolució política, i deixa entreveure que considera que la independència, és cada cop més probable. Lluny, però de mantenir-se neutral, Oliu s’apunta a la tesi espanyolista que la Independència de Catalunya suposarà la seva sortida de la UE, extrem aquest, no cal dir-ho, és clarament interessat. I finalment, demostra la temença que la seva proposta de canvi de seu social, seria ben probablement rebutjada pels accionistes, la immensa majoria dels quals continuen sent catalans, per això es planteja que la decisió només hauria de ser aprovada pels òrgans directius sense participació del principal òrgan representatiu.

Reaccions en cadena

La reacció a aquestes declaracions no s’han fet esperar. Probablement la més contundent ha estat la de la secció sindical de la Intersindical-CSC, que és la segona força sindical del grup, que en un comunicat va exigir-li una rectificació i va considerar inacceptable amenaçar amb deixar sense feina els treballadors -pel canvi de seu social- si el poble (català) exercia la democràcia. El sindicat també condemnava el silenci de la resta de forces sindicals del grup, per no posicionar-se al respecte.

Per la seva banda, la plataforma Esquerres x la Independència, alertava que “comença la campanya de la por contra el referèndum i la República” i cridava els treballadors a plantar cara.

Contràriament, l’economista Xavier Sala i Martín, fa una valoració positiva de les declaracions d’Oliu, i diu que fan un gran favor a l’independentisme. En un seguit de piulades al twitter, Sala i Martín, considera que “si els bancs catalans passen a ser espanyols, quedarà clar que tindran accés a finançar-se al BCE i, per tant, l’argument del corralito i el cataclisme financer perden tota la credibilitat del món”. Naturalment això serà així perquè, “que el Sabadell posi la seu a Madrid no vol dir que s’emportin ni les sucursals, ni els caixers, ni res rellevant. Finalment, la major part del negoci del Sabadell és a Catalunya i cap banc intelligent pot renunciar-hi fàcilment”. Si tot i així ho fes, Sala i Martin afirma que “Hi ha molts bancs al món que estan disposats a agafar el negoci del Sabadell a Catalunya si l’Oliu decideix abandonar-lo”. I conclou, “Per tant, tothom tranquil i seguim el nostre camí. Sense voler, el Pep Oliu ens ha fet un gran favor argumental. Bona nit”.

El vice-president Junqueras també en parla

Finalment, en una entrevista a la cadena espanyola La Sexta, el vice-president Oriol Junqueras, s’ha mostrat molt tranquil·litzador i ha dit que Oliu “no s’ha de preocupar en absolut“, atès que la intenció del Govern és “garantir la presència dintre de la UE”. Ha afegit a més que “la millor de les presències possibles és des de l’àmbit d’un estat, perquè les relacions seran directes”.  Per concloure que “No hi ha ningú més europeista que nosaltres”.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 16.01.2017)

VATUA L'OLLA!

Aquest Hernàndez que dirigeix això, és un freaky dels collons

ESPANYA ÉS UN ESCORPÍ! CATALUNYA ÉS UNA GRANOTA?

La faula o conte, no sé ben bé què és, de l'escorpí i la granota, penso que s'adiu d'allò més bé a l'actual situació política. 

M'explico. Els espanyols (de dreta, d'esquerra, blancs, blaus, negres o rojos, alts, baixos, prims, grassos, petits o grossos, no importa), van ara de guais, I ara que no hi ha majoria absoluta es volen fer els simpàtics.

Penso que a aquesta alçada de la pel·lícula, això ja no hauria de ser cap problema, perquè ja no combreguem amb rodes de molí. Però és clar, tenim el front mediàtic. I em refereixo al front mediàtc domèstic, no a la brunete. Em refereixo al nivell d'intoxicació espanyolista que mitjans com TV3, La Vanguardia, El Periodico, RAC1 o 8TV, estan difonent, inundant les tertúlies amb personatges dependentistes en un percentatge superior als que socialment els corresponen (mentre que a les televisions espanyoles, costa que en surti algun d'independentista, tret de la darrera estrella mediàtica, és clar).

Els espanyols, normalment fan el fatxenda i excel·leixen en muntar pors escèniques, que deriven directament del seu passat Inquisitorial. Però en això de fer-se el simpàtic, no arriben ni a les soles de les sabates dels italians. No estan fets per a riure, com ja en el seu moment va escriure magistralment l'Umberto Eco, en la seva novel·la medieval

Quan se les han d'heure amb Catalunya, se'ls dispara la biologia, i no ho poden evitar, com l'escorpí. Acaben picant, si és que la granota catalana s'empassa la simpatia espanyola.

La pregunta és, doncs, si Catalunya som o no una granota. 

Dos episodis preocupants

I en aquest sentit, acabem d'assistir a dos episodis preocupants. El primer el va protagonitzar el vicepresident Junqueras. En plenes pressions perquè el President Puigdemont assisteixi al circ de la Conferència de Presidents Autonòmics, veritable Assemblea de Majares, que dirien els Kortatu, va i al vice se li ocorre anar a la Conferència de Política Fiscal i Financera. I naturalment, va passar el que havia de passar: que els espanyols amb la Sorayita, aka La Gloriosa, i el memo d'en Montoro, li van donar pel sac. Jo, la veritat, haver d'anar a Madrit perquè et donin pel sac, mai ho he entès. On és la gràcia? Algú ho sap? Això s'aprèn o és innat? 

L'altre episodi és encara més preocupant. I és que el propi Puigdemont va dedicar 2 hores, repeteixo, 2 hores, a rebre el sòmines del nou virrei, el Millo, quan el que hauria d'haver fet és rebre'l cinc minuts i tractar-lo com un kinki, que és el que és. President, aprengui del seu col·laborador parlamentari, que ho fa de collons, això de tractar com es mereix gent com aquest individu. Em refereixo és clar a en Jordi Turull, que l' ha pentinat i fet la clenxa, al Millo, sempre que n'ha tingut ocasió. No es poden dedicar dues hores del seu preciós temps a fer-li créixer l'ego. Són dues hores menys per la Independència de Catalunya, i no ho podem permetre.