La faula o conte, no sé ben bé què és, de l'escorpí i la granota, penso que s'adiu d'allò més bé a l'actual situació política.
M'explico. Els espanyols (de dreta, d'esquerra, blancs, blaus, negres o rojos, alts, baixos, prims, grassos, petits o grossos, no importa), van ara de guais, I ara que no hi ha majoria absoluta es volen fer els simpàtics.
Penso que a aquesta alçada de la pel·lícula, això ja no hauria de ser cap problema, perquè ja no combreguem amb rodes de molí. Però és clar, tenim el front mediàtic. I em refereixo al front mediàtc domèstic, no a la brunete. Em refereixo al nivell d'intoxicació espanyolista que mitjans com TV3, La Vanguardia, El Periodico, RAC1 o 8TV, estan difonent, inundant les tertúlies amb personatges dependentistes en un percentatge superior als que socialment els corresponen (mentre que a les televisions espanyoles, costa que en surti algun d'independentista, tret de la darrera estrella mediàtica, és clar).
Els espanyols, normalment fan el fatxenda i excel·leixen en muntar pors escèniques, que deriven directament del seu passat Inquisitorial. Però en això de fer-se el simpàtic, no arriben ni a les soles de les sabates dels italians. No estan fets per a riure, com ja en el seu moment va escriure magistralment l'Umberto Eco, en la seva novel·la medieval
Quan se les han d'heure amb Catalunya, se'ls dispara la biologia, i no ho poden evitar, com l'escorpí. Acaben picant, si és que la granota catalana s'empassa la simpatia espanyola.
La pregunta és, doncs, si Catalunya som o no una granota.
Dos episodis preocupants
I en aquest sentit, acabem d'assistir a dos episodis preocupants. El primer el va protagonitzar el vicepresident Junqueras. En plenes pressions perquè el President Puigdemont assisteixi al circ de la Conferència de Presidents Autonòmics, veritable Assemblea de Majares, que dirien els Kortatu, va i al vice se li ocorre anar a la Conferència de Política Fiscal i Financera. I naturalment, va passar el que havia de passar: que els espanyols amb la Sorayita, aka La Gloriosa, i el memo d'en Montoro, li van donar pel sac. Jo, la veritat, haver d'anar a Madrit perquè et donin pel sac, mai ho he entès. On és la gràcia? Algú ho sap? Això s'aprèn o és innat?
L'altre episodi és encara més preocupant. I és que el propi Puigdemont va dedicar 2 hores, repeteixo, 2 hores, a rebre el sòmines del nou virrei, el Millo, quan el que hauria d'haver fet és rebre'l cinc minuts i tractar-lo com un kinki, que és el que és. President, aprengui del seu col·laborador parlamentari, que ho fa de collons, això de tractar com es mereix gent com aquest individu. Em refereixo és clar a en Jordi Turull, que l' ha pentinat i fet la clenxa, al Millo, sempre que n'ha tingut ocasió. No es poden dedicar dues hores del seu preciós temps a fer-li créixer l'ego. Són dues hores menys per la Independència de Catalunya, i no ho podem permetre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada