dijous, 17 de setembre de 2020

LA CREDIBILITAT INTERNACIONAL, PRESIDENT!

L'altre dia vaig escoltar una entrevista al President Mas. La feia la infumable de la Lídia Herèdia, que em sembla que encara no s'ha recuperat de la pallissa que va rebre el passat 1 de setembre, de mans del President Torra. Com la va rebregrar, mare de Déu Senyor! Va quedar ben retratada! Quina manera d'iniciar la temporada! 

En el cas del President Mas, va ser menys incisiva, i per això no va rebre tant. Potser en va aprendre. Però vaja, en aquesta entrevista d'en Mas, l'expresident va assumir el nou rol que darrerament ha triat, tot i la seva edat. Em refereixo, és clar, al de Capità Titànic. Fidel a la seva estima pel món naval, ara sembla que aposta per ser l'últim en abandonar un vaixell que s'enfonsa inevitablement. Em refereixo, és clar, al Pdecat. Repeteixo, a la seva edat. No fa per ell, elegir el partit perdedor, però ho ha fet. O tal vegada és un pacte de sotamà que ha fet amb el President Puigdemont, que tot podria ser, llavors sí que els podríem considerar autèntics cracks maquiavèlics i una servidora es trauria el barret. Jo, al President Mas, no li faré cap retret, entre d'altres raons perquè ja li vaig fer un tou, quan va anar a la Moncloa a pactar amb ZP. Llavors, em sembla que vaig exhaurir els insults i penjaments que li vaig dedicar. Però després, tot va canviar. Ell, Mas, va ser l'artífex del 9-N, i sense el 9-N, mai no hauria existit l'1-O, i això vol dir molt. De manera que Glòria i Honor a Artur Mas.

En l'entrevista, Mas va fer referència a tres condicions imprescindibles per assolir el triomf definitiu. La primera era obtenir una victòria inapel·lable en les properes eleccions. Totalment d'acord. És totalment necessària, i a fe de Déu que ens hi estem apropant. La segona és tenir un aliat sòlid i compromès, extern, s'entén. També d'acord, faltaria plus. Jo sempre ho he defensat. 

Però la darrera era, com es pot suposar el tema de la ditxosa "unitat". Però "unitat" per fer què? Jo sóc de la corda del gran Josep Costa, que a la Diada ja va dir que la "Independència" serà la que portarà la unitat i no a l'inrevès. Altrament hi ha el perill que la consecució d'aquella s'eternitzi ad calendas greccas, i l'statu quo s'imposi beneficiant els que ara s'aprofiten de la menjadora. Tipus Torrent Poltrona, per entendre'ns.

Modestament, jo suggereixo modificar aquesta tercera, que no equival a una transversalitat absolutament necessària, per una altra: la credibilitat internacional del moviment independentista. És a dir, que els actors internacionals que poden assumir el rol d'aliat en el procés d'independència, han de tenir la certesa absoluta i total, més enllà de qualsevol dubte, que anem a per totes, a per la consecució de la independència i que l'independentisme, i particularment, els seus líders, no cauran en qualsvol trampa, en forma d'oferta d'acord reformista, que l'estat espanyol faci, fins i tot de forma desesperada, que desactivi la proclamació de la independència. Un fet que deixaria amb el cul enlaire a aquell estat que s'hagués mullat a favor de la independència catalana. 

Siguem realistes i preguntem-nos si, des de fora, es té la percepció que els líders independentistes anem a per totes. La veritat és que sovint, es generen molt dubtes al respecte. I sobretot hi ha l'episodi del 10 d'octubre, quan es va neutralitzar la independència proclamada vuit segons abans. La persona que ho va fer, ja ha reconegut per activa i per passiva el seu error, tot argumentant que es va sentir enganyat per polítics europeus, espanyols i catalans, a l'hora.

No hem de tornar a caure en aquest parany. Mai més. Repeteixo que només si hi ha la certesa absoluta que anem a per totes i que no tornarem a badar, serà possible compar amb aliats sòlids exteriors que faran tot el possible per ajudar-nos i per parar els peus a la repressió espanyola en l'escenari mundial. 

Guanyem-nos la credibilitat internacional que anirem sense dubtes cap a la independència i tindrem un suport sòlid internacional. Però ens l'haurem de guanyar costi el que costi. I si el guanyem tindrem una força que encara ens farà més forts i més units.

diumenge, 13 de setembre de 2020

L'INDEPENDENTISME D'ESQUERRES SEMPRE HI HA ESTAT*

11 de setembre de 1901: una Diada entre reixes

La transversalitat independentista és l’estratègia clau per assolir la victòria. La història dels moviments independentistes victoriosos, reeixits, està farcida d’exemples al respecte. A Europa, a l’Àfrica, a Amèrica, a l’Àsia. En podríem fer una enciclopèdia. També és cert, que podem trobar casos que no segueixen aquesta pauta. Concretament, hi ha exemples en què una organització independentista va eliminar les seves competidores ideològiques, tot i ser igualment independentistes, abans de derrotar el seu enemic nacional i conquerir la independència.
En el cas català, la transversalitat independentista ha estat reivindicada per moltes organitzacions al llarg de la història del nostre moviment patriòtic. Pot semblar sorprenent, doncs, que ara algú torni a reivindicar un independentisme d’esquerres, sobretot si tenim en compte que en la darrera dècada, la transversalitat independentista ha donat enormes victòries electorals i polítiques i ha posat l’Estat espanyol en una posició de descrèdit i feblesa extrems. Avui en dia Espanya és un problema per a la Unió Europea i per a la democràcia i la defensa i promoció dels drets humans, gràcies a la lluita tenaç i democràtica de l’independentisme català. I hem d’aconseguir que ho sigui encara més.
L'estelada: Origen i evolució
L’estratègia espanyola per fer front a la nostra ofensiva segueix clarament principis de la guerra contra insurgent com són la decapitació i la fragmentació. Decapitació dels líders independentistes via la seva neutralització, de moment, a través de judicis i empresonaments. Però és l’intent de fragmentar l’independentisme el que ens interessa en aquest article. Concretament l’estratègia dels serveis d’intel·ligència espanyols i dels seus més potents think tanks, consisteix a dividir el moviment independentista entre un bloc de dreta i un d’esquerra i d’aquesta manera acabar amb la transversalitat que ha demostrat ser plenament eficient, com deia abans. En aquesta estratègia, compten amb la col·laboració entusiasta de partits dits d’esquerra, dels mass mèdia, de les centrals sindicals espanyols i dels seus subordinats a Catalunya. Qualificar Junts per Catalunya de ser la dreta independentista catalana, o titllar Carles Puigdemont fins i tot de peronista, com ho ha fet algun analista desencaminat, demostra el grau de nerviosisme i de desesperació en què es troben. Molt més greu, però, és que partits catalans i particularment algun alt dirigent polític de casa nostra, no es cansi de titllar Junts per Catalunya com el centre dreta català. Sobretot perquè es dona la paradoxa que el seu partit, que se suposa que representa el centre esquerra català, s’ha convertit en la nineta de la premsa espanyolista de dretes, de la banca espanyolista i, sobretot, del principal partit espanyol que ocupa la presidència del govern espanyol.
Davant aquesta guerra ideològica desfermada al llarg de les darreres setmanes i que tot apunta que anirà a més a mesura que s’acostin les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, milers de catalans i catalanes que ens considerem independentistes i d’esquerres i que ens sentim plenament representats per Carles Puigdemont i per Junts per Catalunya, per la seva estratègia transversal i la voluntat d’assolir com més aviat millor la independència, hem decidit plantar cara a la guerra psicològica empresa per Espanya i els seus acòlits a Catalunya. Volem una República de Catalunya lliure i el més progressista possible, que garanteixi una justícia social, un benestar i una seguretat a tots els ciutadans i totes les ciutadanes. I això només serà possible si treballem braç a braç amb altres compatriotes amb els quals també compartim gran part d’aquests principis i necessitats per a garantir el nostre futur com a poble i com a nació. L’independentisme d’esquerra no aspira a l’exclusivitat en la construcció de la nova República, però sí a tenir un protagonisme juntament amb  la resta d’independentistes i amb Carles Puigdemont com el seu president.
*(NOTA: Publicat a l'Unilateral, 9 de setembre del 2020)

diumenge, 6 de setembre de 2020

SUPORT AL POBLE KANAK

PRESENTACIÓ DE L'ASSEMBLEA D'INDEPENDENTISTES D'ESQUERRES

MISSATGE DEL PRESIDENT PUIGDEMONT

A LA NOVA LLIBRERIA "ONA"

Ahir, després de participar en l'acte de presentació de la candidatura d'Independentistes i d'Esquerres al Fossar, vaig complir la promesa d'anar a conèixer la nova llibreria ONA LLIBRES, que vaig fer quan la van inaugurar.

Senzillament, impressionant. Vaig quedar bocabadat, us aconsello una visita el més aviat possible, perquè és genial. Un client gamarús, no es va assabentar de què va el projecte empresarial i va quedar esglaiat quan va demanar la versió en espanyol d'un llibre d'Stefan Zweig, fet que va obligar el sofert dependent a explicar-li l'obvi "No, perdoni, és que aquí venem llibres en....". L'home quan ja era al carrer, encara s'exclamava a la seva filla que l'acompanyava "Solo en catalán, así no....." i no vaig sentir la continuació, però és fàcilment imaginable.

La llibreria és excel·lent en tots els sentits, des de l'oferta fins a la decoració, incloent-hi una magnífica sala d'actes, que provoca escriure un llibre tan sols per presentar-lo en ella.

I, naturalment, com ja vaig prometre, hi vaig fer gasto. S'hi troben llibres difícils de veure en altres llibreries. I per això vaig aprofitar l'oportunitat. I per reforçar la meva col·lecció de llibres sobre la història l'independentisme, tot i que la meva intenció original era la novel·la, en vaig comprar 3 de fonamentals.

Virus editorial

El primer, per ordre d'aparició, és escrit per l'activista Quim Pelegrí i publicat per Edicions del 1979, l'any 2013. Porta per títol Rotxec. Història etimològica i complementària de l'independentisme combatiu i revolucionari i és un veritable totxo, que calculo que trigaré mesos en llegir-lo, però que és totalment recomanable per conèixer l'independentisme de la transició. Estrictament és un llibre de memòries, però complementat amb reflexions de l'autor que diuen que són súmmament suggerents i fins i tot amb quelcom no gaire habitual, com són secrets de llit.

El segon va ser L'Exèrcit Popular Català (1969-1979). La Casa, escrit per l'Oriol Falguera i publicat per Rafael Dalmau, Editor, l'any 2014. Un llibre que contribueix al coneixement d'aquesta organització patriòtica, clau per entendre la història de l'independentisme també durant la transició i els primers anys del règim postfranquista. Us recomano la cita que apareix a l'inici de l'obra de Manuel Viusà, que m'ha emocionat tant, que no resisteixo la temptació de transcriure-la:

Jo vaig ser violent a la columna roja i negra enfront l'exèrcit revoltat, violent altre cop al costat de la Resistència contra el nazifeixisme, terrorista al si del FNC... Vaig sofrir més de quaranta anys per creure en la pau, la justícia i la llibertat. La violència és el fil conductor de la història, i no deixa de ser una paradoxa que els violents professionals acusin de violentes les seves víctimes. Per aquesta raó no he pogut fer mai política convencional, i per aquest motiu he participat sempre en organitzacions patriòtiques (1989)


Finalment, el tercer llibre es titula Al cap dels anys. Militància, presó, exili, 1970-1998, del també activista Àlvar Valls i igualment publicat per Edicions del 1979, el 2014. Novament són memòries d'un altre patriota que va patir la repressió i l'exili, molts anys abans de l'inici del procés actual. Valls, actualment viu a Andorra i es manté força actiu en les xarxes socials (@alvar_valls). Darrerament acaba de publicar una biografia novel·lada de Jacint Verdaguer.

Calculo que per llegir-los tots tres, com a mínim hauré de menester l'estiu del 2021, tenint en compte, a més, que també s'apropa el segon volum del llibre del President Puigdemont, que està a punt d'aparèixer, i que per raons d'actualitat tindrà un certa preferència. 

En definitiva, que d'ocupat, n'estaré.