A LA NOVA LLIBRERIA "ONA"

Ahir, després de participar en l'acte de presentació de la candidatura d'Independentistes i d'Esquerres al Fossar, vaig complir la promesa d'anar a conèixer la nova llibreria ONA LLIBRES, que vaig fer quan la van inaugurar.

Senzillament, impressionant. Vaig quedar bocabadat, us aconsello una visita el més aviat possible, perquè és genial. Un client gamarús, no es va assabentar de què va el projecte empresarial i va quedar esglaiat quan va demanar la versió en espanyol d'un llibre d'Stefan Zweig, fet que va obligar el sofert dependent a explicar-li l'obvi "No, perdoni, és que aquí venem llibres en....". L'home quan ja era al carrer, encara s'exclamava a la seva filla que l'acompanyava "Solo en catalán, así no....." i no vaig sentir la continuació, però és fàcilment imaginable.

La llibreria és excel·lent en tots els sentits, des de l'oferta fins a la decoració, incloent-hi una magnífica sala d'actes, que provoca escriure un llibre tan sols per presentar-lo en ella.

I, naturalment, com ja vaig prometre, hi vaig fer gasto. S'hi troben llibres difícils de veure en altres llibreries. I per això vaig aprofitar l'oportunitat. I per reforçar la meva col·lecció de llibres sobre la història l'independentisme, tot i que la meva intenció original era la novel·la, en vaig comprar 3 de fonamentals.

El primer, per ordre d'aparició, és escrit per l'activista Quim Pelegrí i publicat per Edicions del 1979, l'any 2013. Porta per títol Rotxec. Història etimològica i complementària de l'independentisme combatiu i revolucionari i és un veritable totxo, que calculo que trigaré mesos en llegir-lo, però que és totalment recomanable per conèixer l'independentisme de la transició. Estrictament és un llibre de memòries, però complementat amb reflexions de l'autor que diuen que són súmmament suggerents i fins i tot amb quelcom no gaire habitual, com són secrets de llit.

El segon va ser L'Exèrcit Popular Català (1969-1979). La Casa, escrit per l'Oriol Falguera i publicat per Rafael Dalmau, Editor, l'any 2014. Un llibre que contribueix al coneixement d'aquesta organització patriòtica, clau per entendre la història de l'independentisme també durant la transició i els primers anys del règim postfranquista. Us recomano la cita que apareix a l'inici de l'obra de Manuel Viusà, que m'ha emocionat tant, que no resisteixo la temptació de transcriure-la:

Jo vaig ser violent a la columna roja i negra enfront l'exèrcit revoltat, violent altre cop al costat de la Resistència contra el nazifeixisme, terrorista al si del FNC... Vaig sofrir més de quaranta anys per creure en la pau, la justícia i la llibertat. La violència és el fil conductor de la història, i no deixa de ser una paradoxa que els violents professionals acusin de violentes les seves víctimes. Per aquesta raó no he pogut fer mai política convencional, i per aquest motiu he participat sempre en organitzacions patriòtiques (1989)

Finalment, el tercer llibre es titula Al cap dels anys. Militància, presó, exili, 1970-1998, del també activista Àlvar Valls i igualment publicat per Edicions del 1979, el 2014. Novament són memòries d'un altre patriota que va patir la repressió i l'exili, molts anys abans de l'inici del procés actual. Valls, actualment viu a Andorra i es manté força actiu en les xarxes socials (@alvar_valls). Darrerament acaba de publicar una biografia novel·lada de Jacint Verdaguer.

Calculo que per llegir-los tots tres, com a mínim hauré de menester l'estiu del 2021, tenint en compte, a més, que també s'apropa el segon volum del llibre del President Puigdemont, que està a punt d'aparèixer, i que per raons d'actualitat tindrà un certa preferència. 

En definitiva, que d'ocupat, n'estaré.

TON RIBAS I SALA, IN MEMORIAM

Prèvia

Sense ell, no seríem on som ara, em refereixo, és clar, a en Ton Ribas i Sala, que tot just ens acaba de deixar. Ara, que estem al caire de la victòria definitiva contra l'enemic trisecular. Fa ràbia, molta ràbia, que la gent com en Ton, que ho va donar tot, no vegi ara els fruits del seu esforç. Uns fruits, potser imperfectes, però al capdavall fruits. I tots sabem, que sense les seves mans, sense la seva empenta, sense el seu compromís, com sense els de molts d'altres de la seva generació, i de les anteriors, això no hauria estat possible. 

En Ton, a la dreta, amb la Montserrat Tarragó i en Robert Surroca

Hauria estat un detall, de fet una obligació,  que, per exemple, l'Assemblea Nacional Catalana que ahir va celebrar la seva Assemblea General Ordinària (AGO), li dediqués un record, però va preferir aplaudir amb les orelles un buròcrata nacionalsindicalista que ja ha dit per activa i per passiva que s'oposa al referèndum unilateral. 

Són coses de la teoria aquesta d'eixamplar la base a favor de la independència, que fa passar bou per bèstia grossa, mentre dóna per sac als que ja considera com a propis, i fa totes les cabrioles possibles per atraure/seduir/engalipar aquells que, suposo, deu considerar infants mentals o retardadets, en un exercici de paternalisme evangelitzador que fa caure d'esquena.

Però no vull embrutar el record pur (sí, pur) d'en Ton, amb el qual, si no recordo malament, vaig parlar-hi un cop, però que sempre portaré en el record el seu compromís insubornable d'un obrer, d'un independentista català de pedra picada, que no es feia la pixa un lio, ni tenia cap complex de ser-ho, tan allunyat dels pallassos -i pallasses- mediàtics plens de manies i carns de psicòlegs i psiquiatres diversos, que em fan venir basques.

Biografia

Aquesta és la seva biografia, aquest és el seu testimoni. Des de l'emoció, des del respecte i des de l'humilitat.

Nascut a l’Hospitalet l’any 1933, va morir aquest 25 abril a l’edat de 84 anys.

En Ton, passà de ben jove per l’escoltime, pertanyent durant els anys cinquanta, al grup de Minyons de muntanya-Boy Scouts de Catalunya (federació de l’escoltisme de Catalunya), que tenien la central a Barcelona i a l’Hospitalet.

Treballà com obrer metal·lúrgic, a La Farga de l’Hospitalet, fent-se càrrec després de la mort del seu pare de la seva mare vídua.

L’11 de setembre de 1964 va participar a la commemoració del 250è aniversari de l’11 de setembre a Barcelona, essent detingut junt amb d’altres companys per la policia espanyola.

Un grup d’acció autodenominat “Almogàvers”, que estaven pel retorn de l’Abat Escarré de l’exili, el nomenamet de bisbes autòctons per les esglèsies catalanes i la dimissió del bisbe espanyol de Barcelona Marcelo González, es plantejaren de segrestar la Verge de Núria. I així fou com el 7 de juliol de 1967, en Ton participà en el segrest de la Mare de Déu de Núria, que havia de ser coronada pel règim franquista.

En Ton va ser l’organitzador de la primera part de la operació, fent equip amb en Xavier Margaís. Després de dormir entre la capella i l’Hotel de la Vall de Núria, passaren a l’acció i la furtaren. Essent retornada al cap de 4 anys i mig a través de l’historiador Josep Benet.

El 1971 s’incorporà a l’equip dels passos de frontera del FNC, degut a les seves condicions personals i el seu gran coneixement de la muntanya, esdevingué el principal passador del grup. Fent gairebé tots els passos ell i Robert Surroca.

Home de confiança d’en Jaume Martínez Vendrell, s’encarregà de buscar alumnes que després acabarien a l’entorn d’ÈPOCA.

El mateix any, per tal de commemorar l’11 de setembre, una vegada s’havia convocat una manifestació unitària a l’esplanada de l’Arc del Triomf de Barcelona. Un escamot format per Àlvar Valls, Joan-Ramon Colomines-Companys, Robert Surroca, Anna Esmerats i en Ton , després d’haver llogat una habitació al primer pis de l’hotel Duval, a la cantonada del carrer de Trafalgar amb l’Arc del Triomf, va instal·lar arran del balcó un potent conjunt d’amplificador i altaveus amb la gravació d’Els segadors i un comunicat reivindicatiu de l’FNC, que va ser activat quan faltaven cinc minuts per les vuit del vespre (el temps just perquè la persona que ocupava l’habitació pogués marxar) i que a l’hora en punt va començar a sonar, de manera que es van repetir l’himne i els missatges polítics dues vegades. Això va fer que molta gent s’aturés, que el trànsit quedés col·lapsat i que la policia que hi havia a l’esplanada de l’Arc del Triomf, amb furgonetes, jeeps i un esquadró a cavall, més els policies secrets comandats per David Peña ―cap de la Brigada Político-Social de Barcelona―, comencessin a posar-se nerviosos, fins que van descobrir, finalment, on era l’aparell després d’esbotzar la porta de l’habitació de l’hotel.

En Ton seguí de ben a prop els passos dels militants d’ÈPOCA, ensinistrant-los per les rutes que havien traçat arreu del país, i fent amb ells pràctiques d’armament, participant amb la formació de tots els integrants de l’Organització.

Durant els últims anys d’ÈPOCA passa per la frontera els antics membres de joves del FNC que s’havien unit a l’organització, Àlvar Valls, Carles Sastre i Montserrat Tarragó, que després d’haver estat detingut l’any 1977, amnistiats, i després posats altre cop en ordre de recerca per part del ministre espanyol Martin Villa.

Anys més tard retornaria a repetir l’operació amb el membre d’ÈPOCA Aleix Renyé, ajudant-lo arribar a Catalunya Nord.

Després de la fussió entre els militants que quedaven d’ÈPOCA i de la naixent TERRA LLIURE, estarà sempre al voltant per ajudar a les accions en que sigui requerit pels seus militants.

Essent seguit durant anys per la policia espanyola, serà detingut el 28 de febrer de 1986 a l’Hospitalet de Llobregat. Se l’acusà de possessió d’armes i d’haver participat en accions armades contra la Guàrdia Civil i diversos jutjats fins a l’any 1984, tot i no se’n tenia altra prova que les seves declaracions, arrencades sota tortures.

El judici es va celebrar el novembre del 1986, però no es va poder fer perquè Ribas era a l’hospital a causa dels glaucomes que patia als dos ulls. La primera operació ja li havien fet a la presó, en no haver rebut el tractament mèdic necessari durant la seva estada a la comissaria.

El febrer del 1987 Ribas va ser condemnat a tres anys i nou mesos. Davant del jutge va declarar: «Jo feia el que em manaven. Ja li he dit abans que jo faré el que sigui necessari per Catalunya».

L’octubre del 1987 va passar de la presó de Carabanchel a la de Lleida II, d’on va sortir a la primavera del 1988.