AZNAR, DE NOU

Torna la brama. Per les xarxes socials torna la brama, que l'estratègia espanyola per torpedinar el procés serà el recurs a la Llei de Partits, aznarista, que ja va fer la seva feina a Euskadi. Certament, aquesta opció ja havia estat esmentada fa uns mesos, potser un any. Però l'absència de violència en el moviment independentista català, la feia inviable. Cap dels partits independentistes, justificava la violència.

Però darrerament, això ha canviat. O, per ser més exactes, ells ho han canviat. Les accions de turismefòbia per part d'Arran, i la seva justificació per part de la CUP, per boca de la diputada Mireia Boya, obren un nou escenari que ha fet que el recurs a la Llei de Partits, torni a estar de moda.

La cosa aniria així: primer de tot s'il.legalitzaria Arran, titllada d'organització violenta i extremista (VE). Aquí la paradoxa serà que sempre es pensava que la violència la posarien els espanyols, però gràcies  aquests impresentables, que vés a saber si són agents del CNI, ara, ells poden vendre la moto que els violents pertanyen al bloc independentista, pel vincle amb la CUP, En aquest sentit, Arran no tenen res a envejar quant a la seva estratègia, a la dels colons radicals sionistes, a l'hora de posar contra les cordes al seu propi govern.

Ben probablement, els jutges de l'Audiència Nacional ordernaran als Mossos d'Esquadra, l'execució de la sentència, per tal de crear més tibantor en el bloc independentista. Els Mossos acatarien l'ordre, entre d'altres raons perquè n'estarien encantats. Dit sigui de passada,  

La il·legalització d'Arran, lògicament, encara que no hauria de ser així, però ho serà, arrossegarà la CUP, que s'hi oposarà frontalment. D'aquesta manera, la CUP, sobretot gràcies a les intel·ligents declaracions de la Boya, quedarà directament tacada com a còmplice d'Arran i se li obrirà un procés d'il.legalització en base a la Llei de Partits. No cal dir que aquest pas, també taca, de retop, a Junts pel Sí, atès els acords parlamentaris que hi tenen. De totes maneres, és poc probable que es proposi la seva il·legalització, atès que la seva condemna dels atacs turismefòbics, ha estat immediata i contundent.

Però la veritat és que, als espanyols no els cal fer-ho. Només il·legalitzant la CUP, en tenen prou. Amb la seva desaparició del Parlament, l'independentisme perd la majoria i tot se'n van en orris.

Per altra banda, la il·legalització de la CUP, penseu que donaria lloc a una reacció popular en contra, dels altres sectors independentistes? Sincerament, penso que no. Qui juga amb foc, es crema.

En definitiva, la il·legalització de la CUP, en base a la Llei de Partits, té una avantatge,pels espanyols, Que ja ha estat emprada, al País Basc, i saben com fer-la anar, a diferència de les altres possibles vies, com la de l'article 155, per exemple, que no en tenen ni idea.

Com he dit, il·legalitzant la CUP, la baula feble del proces, per molt que els pesi, en base a la Llei de Partits, es dinamita la majoria parlamentària, amb l'objectiu de fer fracassar el procés.

Vies per evitar-ho

La primera i la més evident, és que la CUP condemni els actes de turismefòbia. La possibilitat que això passi, és, des del meu punt de vista, 0, és a dir, zero. La cursa cap al radicalisme d'extrema esquerra ha anat massa lluny perquè això passi.

Aquí hi ha un tema, que no es pot obviar. El pas donat per Arran d'exercir accions violentes i reivindicant-les, és la culminació d'un pols que ha existit en els darrers anys entre l'extrema esquerra catalana i les opcions de l'extrema esquerra espanyola, per veure qui la tenia més llarga, l'esquerra. En aquest pols, les opcions espanyolistes (per exemple, els colauistes), han fet d'esquer, per radicalitzar més el missatge i posar en dificultat un pacte transversal independentista. I d'aquesta manera, han arrossegat els anticapitalistes catalans a caure en la violència, mentre que ells no hi han caigut. 

D'aquesta manera, es pot ben bé dir, que el suposat extremisme d'esquerra espanyol ha jugat, objectivament, un paper beneficiós per al govern espanyol, perquè ha provocat que l'extremisme català caigui en la trampa de la violència, de manera que ha fet un servei al govern del PP. Una servidora ja va dir, en el seu moment, que els Podemites no són més que un producte de laboratori de la FAES, En aquest sentit, ara es demostra aquest fet.

Una segona via, seria defensar que les accions turismefòbiques, fins ara portades a terme, no poden ser considerades o equiparades a actes de violència terrorista: punxar rodes d'autobusos o de bicicletes i fer pintades, no són estrictament parlant actes de terrorisme, equiparables amb matar, posar bombes, cremar establiments, etc. Però, o es talla de soca-rel, o el més probable és que s'entri en un procés de radicalització, tipus acció-reacció, que pot acabar amb vessament de sang, és a dir, a un camí sense retorn. Lògicament, aquí els més interessats en què això passi, ha de ser el govern de Junts pel Sí. L'actuació dels Mossos sota les seves ordres, hauria de ser immediata per desarticular aquests grups violents, idealment, amb la col·laboració dels sectors contraris a Arran, dins de la galàxia cupera, perquè són conscients que són la baula feble, però que la il·legalització de la CUP suposa on cop duríssim a tot el procés.

Una tercera via, que la veritat, ja hauria d'estar en funcionament, i potser ho està, però ho ignoro, és la reacció immediata de la societat civil independentista, bàsicament l'ANC, Òmnium Cultural i l'AMI, per condemnar sense pal·liatius aquestes accions, i d'aquesta manera intentar ofegar socialment els sectors més radicalitzats.

En definitiva, ningú va dir que seria fàcil. I és ara, quan falta menys de dos mesos, que es presenta el moment clau. L'independentisme, a hores d'ara, sembla clar que guanyarà el referèndum de l'1-O, això, els primers que ho saben, són els espanyols. Per això, intentaran evitar-ho. I la millor manera de fer-ho, la que els donarà més rèdits, sobretot de cara a la comunitat internacional, és embolicar l'independentisme català amb la violència, i ara, amb el sorgiment dels atacas turismefòbics, se'ls obre una finestra que fins ara no tenien.

Hem de procurar-la tancar-la el més aviat possible. I si cal clavar-li dues dotzenes de claus perquè no s'obri més,

TON RIBAS I SALA, IN MEMORIAM

Prèvia

Sense ell, no seríem on som ara, em refereixo, és clar, a en Ton Ribas i Sala, que tot just ens acaba de deixar. Ara, que estem al caire de la victòria definitiva contra l'enemic trisecular. Fa ràbia, molta ràbia, que la gent com en Ton, que ho va donar tot, no vegi ara els fruits del seu esforç. Uns fruits, potser imperfectes, però al capdavall fruits. I tots sabem, que sense les seves mans, sense la seva empenta, sense el seu compromís, com sense els de molts d'altres de la seva generació, i de les anteriors, això no hauria estat possible. 

En Ton, a la dreta, amb la Montserrat Tarragó i en Robert Surroca

Hauria estat un detall, de fet una obligació,  que, per exemple, l'Assemblea Nacional Catalana que ahir va celebrar la seva Assemblea General Ordinària (AGO), li dediqués un record, però va preferir aplaudir amb les orelles un buròcrata nacionalsindicalista que ja ha dit per activa i per passiva que s'oposa al referèndum unilateral. 

Són coses de la teoria aquesta d'eixamplar la base a favor de la independència, que fa passar bou per bèstia grossa, mentre dóna per sac als que ja considera com a propis, i fa totes les cabrioles possibles per atraure/seduir/engalipar aquells que, suposo, deu considerar infants mentals o retardadets, en un exercici de paternalisme evangelitzador que fa caure d'esquena.

Però no vull embrutar el record pur (sí, pur) d'en Ton, amb el qual, si no recordo malament, vaig parlar-hi un cop, però que sempre portaré en el record el seu compromís insubornable d'un obrer, d'un independentista català de pedra picada, que no es feia la pixa un lio, ni tenia cap complex de ser-ho, tan allunyat dels pallassos -i pallasses- mediàtics plens de manies i carns de psicòlegs i psiquiatres diversos, que em fan venir basques.

Biografia

Aquesta és la seva biografia, aquest és el seu testimoni. Des de l'emoció, des del respecte i des de l'humilitat.

Nascut a l’Hospitalet l’any 1933, va morir aquest 25 abril a l’edat de 84 anys.

En Ton, passà de ben jove per l’escoltime, pertanyent durant els anys cinquanta, al grup de Minyons de muntanya-Boy Scouts de Catalunya (federació de l’escoltisme de Catalunya), que tenien la central a Barcelona i a l’Hospitalet.

Treballà com obrer metal·lúrgic, a La Farga de l’Hospitalet, fent-se càrrec després de la mort del seu pare de la seva mare vídua.

L’11 de setembre de 1964 va participar a la commemoració del 250è aniversari de l’11 de setembre a Barcelona, essent detingut junt amb d’altres companys per la policia espanyola.

Un grup d’acció autodenominat “Almogàvers”, que estaven pel retorn de l’Abat Escarré de l’exili, el nomenamet de bisbes autòctons per les esglèsies catalanes i la dimissió del bisbe espanyol de Barcelona Marcelo González, es plantejaren de segrestar la Verge de Núria. I així fou com el 7 de juliol de 1967, en Ton participà en el segrest de la Mare de Déu de Núria, que havia de ser coronada pel règim franquista.

En Ton va ser l’organitzador de la primera part de la operació, fent equip amb en Xavier Margaís. Després de dormir entre la capella i l’Hotel de la Vall de Núria, passaren a l’acció i la furtaren. Essent retornada al cap de 4 anys i mig a través de l’historiador Josep Benet.

El 1971 s’incorporà a l’equip dels passos de frontera del FNC, degut a les seves condicions personals i el seu gran coneixement de la muntanya, esdevingué el principal passador del grup. Fent gairebé tots els passos ell i Robert Surroca.

Home de confiança d’en Jaume Martínez Vendrell, s’encarregà de buscar alumnes que després acabarien a l’entorn d’ÈPOCA.

El mateix any, per tal de commemorar l’11 de setembre, una vegada s’havia convocat una manifestació unitària a l’esplanada de l’Arc del Triomf de Barcelona. Un escamot format per Àlvar Valls, Joan-Ramon Colomines-Companys, Robert Surroca, Anna Esmerats i en Ton , després d’haver llogat una habitació al primer pis de l’hotel Duval, a la cantonada del carrer de Trafalgar amb l’Arc del Triomf, va instal·lar arran del balcó un potent conjunt d’amplificador i altaveus amb la gravació d’Els segadors i un comunicat reivindicatiu de l’FNC, que va ser activat quan faltaven cinc minuts per les vuit del vespre (el temps just perquè la persona que ocupava l’habitació pogués marxar) i que a l’hora en punt va començar a sonar, de manera que es van repetir l’himne i els missatges polítics dues vegades. Això va fer que molta gent s’aturés, que el trànsit quedés col·lapsat i que la policia que hi havia a l’esplanada de l’Arc del Triomf, amb furgonetes, jeeps i un esquadró a cavall, més els policies secrets comandats per David Peña ―cap de la Brigada Político-Social de Barcelona―, comencessin a posar-se nerviosos, fins que van descobrir, finalment, on era l’aparell després d’esbotzar la porta de l’habitació de l’hotel.

En Ton seguí de ben a prop els passos dels militants d’ÈPOCA, ensinistrant-los per les rutes que havien traçat arreu del país, i fent amb ells pràctiques d’armament, participant amb la formació de tots els integrants de l’Organització.

Durant els últims anys d’ÈPOCA passa per la frontera els antics membres de joves del FNC que s’havien unit a l’organització, Àlvar Valls, Carles Sastre i Montserrat Tarragó, que després d’haver estat detingut l’any 1977, amnistiats, i després posats altre cop en ordre de recerca per part del ministre espanyol Martin Villa.

Anys més tard retornaria a repetir l’operació amb el membre d’ÈPOCA Aleix Renyé, ajudant-lo arribar a Catalunya Nord.

Després de la fussió entre els militants que quedaven d’ÈPOCA i de la naixent TERRA LLIURE, estarà sempre al voltant per ajudar a les accions en que sigui requerit pels seus militants.

Essent seguit durant anys per la policia espanyola, serà detingut el 28 de febrer de 1986 a l’Hospitalet de Llobregat. Se l’acusà de possessió d’armes i d’haver participat en accions armades contra la Guàrdia Civil i diversos jutjats fins a l’any 1984, tot i no se’n tenia altra prova que les seves declaracions, arrencades sota tortures.

El judici es va celebrar el novembre del 1986, però no es va poder fer perquè Ribas era a l’hospital a causa dels glaucomes que patia als dos ulls. La primera operació ja li havien fet a la presó, en no haver rebut el tractament mèdic necessari durant la seva estada a la comissaria.

El febrer del 1987 Ribas va ser condemnat a tres anys i nou mesos. Davant del jutge va declarar: «Jo feia el que em manaven. Ja li he dit abans que jo faré el que sigui necessari per Catalunya».

L’octubre del 1987 va passar de la presó de Carabanchel a la de Lleida II, d’on va sortir a la primavera del 1988.

ENTREVISTA A RACÓ CATALÀ*

'Una Catalunya independent podria oferir un paper important en la seguretat del Mediterrani', 

Josep Sort. Doctor en Ciències Polítiques i de l'Administració. Expert en afers internacionals i seguretat. 

En pocs mesos el govern de Catalunya hauria d'organitzar un referèndum unilateral d'independència. En cas de ser així, seria l'enèsim intent de la Generalitat per demostrar al món que l'opció independentista és la majoritària i que la unilateralitat és raonable i fonamentada. 

En un context de ruptura amb l'estat espanyol, la plana internacional hauria d'agafar força i en mig d'aquest escenari, Josep Sort, doctor en Ciències Polítiques i de l'Administració, acaba de publicar 'Del Soft al Hard. Catalunya, la independència i els Afers Exteriors'. Aquest llibre és una selecció dels seus articles publicats des del 2011 a la secció d'Internacional de La Veu de Reagrupament.

El llibre analitza l'actualitat catalana centrant-se en dos àmbits: els afers exteriors i la seguretat. Són àreas poc tractades, curiós tenint en compte que el procés català deixarà milers d'articles d'opinió i d'anàlisi. Ja sigui en els mitjans de comunicació com a les xarxes socials: a cada microdetall del procés català se li ha dedicat una reflexió. 

Sort fa anys que escriu sobre afers exteriors i seguretat. I es nota. Són temes complexos i els raona com si comentés un partit de futbol. Teixint dades i precedents, Sort explica que el futur del procés passa inevitablement per saber jugar la partida a l'escenari internacional.

Com d'avançades estan les accions externes de la Generalitat?

No sóc qui per saber-ho, però és evident que hi ha una situació que ens és favorable: no hi ha cap estat que hagi explicitat res contra la independència de Catalunya. És un bon senyal. Hi ha un silenci eixordador, un 'wait and see'. Si no fos així, la meva opinió seria diferent. 

Alguna veu en contra deu haver-hi...

L'únic ambaixador que ha parlat malament de la independència de Catalunya és el de Palestina. Òbviament, els palestins deuen rebre moltes ajudes del govern espanyol.

Però quan falten pocs mesos pel referèndum, no hi hauria d'haver algun suport?

Depèn. 3 dies abans de la independència d'Eslovènia, Alemanya va dir que no la reconeixeria mai. En aquests processos tot va molt de pressa i quan els estats veuen que un procés és irreversible no s'hi posen de cul.

Quins països reconeixerien amb més facilitat una proclamació unilateral de Catalunya?

Els bàltics, per exemple, estan més desacomplexats. Jo formava part del Comitè Olímpic Català durant l'any 1990, quan tots aquests països encara no eren independents. Els vam tractar bé, com si ja fossin estats independents. Tenen memòria. Potser no faran el primer pas, però no tenen manies.

Què ha de passar perquè es posicionin a favor?

No mouran un dit si no saben del cert que les autoritats catalanes van a per totes. Quan un estat faci el primer pas sortiran tots. El que hem de vigilar és que quan es mulli el primer, les autoritats catalanes no es tirin enrere. 

Creus que França també reconeixeria una Catalunya independent?

La gent té la percepció que França estarà en contra. Però quan l'estat francès vegi que hi ha més estats que estan disposats a reconèixer una Catalunya independent, França s'afanyarà a fer el mateix. Som el seu pati del darrere. Els francesos no podrien tolerar que altres s'avancessin en un tema que els afecta directament. Són fronterers amb Catalunya. 

És important el que pensin les grans potències com Xina?

A Xina no li preocupen aquests temes. Pel poble xinès, Espanya és com una cantonada.

El procés català està realment a l'agenda internacional?

De manera subjacent. Hi ha dubtes del que pot passar però això no es dirà mai públicament. S'ha d'internacionalitzar el procés. Portem 5 o 6 anys amb manifestacions massives, però també hi ha d'haver passos importants en política. Anar acceptant la realitat espanyola eternament no és viable. Algun dia t'has de plantar. 

Quin pas haurien de fer les autoritats catalanes perquè la comunitat internacional es prengui seriosament el procés?

Hi ha d'haver una declaració unilateral d'independència, això segur. Amb un referèndum de ratificació. El que no pot ser és que hi hagi dubtes. El que no pot passar és que un polític del Govern faci declaracions dubtoses sobre el procés. I tots sabem a qui em refereixo. Inclús alguns corresponsals internacionals comenten que aquestes escenes no són serioses.

...

Nosaltres hem de mantenir-nos ferms. Si hi ha un país que fa un pas endavant i després veu que nosaltres el fem cap enrere, no voldrà saber res del procés.

De cara a la internacionalització del procés, la CUP és un plus o una llosa?

Des d'un punt de vista internacional, la CUP és quelcom positiu, però crea contradiccions. Dóna una imatge de transversalitat, ja que quan un procés només el lidera un partit està mal vist. Serà més complex amb la CUP? És clar. Però com a projecte d'estat, Catalunya ha de ser prou oberta perquè hi càpiga tothom.

Què pot oferir Catalunya al món perquè tingui aliats en el procés?

Podem oferir infraestructures o cultura. Però el que realment interessa a la comunitat internacional són altres coses: política de defensa, política diplomàtica, aliances, etc. Fins ara hem fet una política soft, de seducció: el Barça, els castellers... Tot això està molt bé. Però la diplomàcia és una altra cosa. Hem de dir si estarem a l'OTAN, si ens comprometem amb la seguretat europea, etc.

Tenim quelcom singular a oferir que no ho puguem fer amb Espanya?

Geopoliticament, sí. Els Estats Units tenen un Consolat General a Barcelona molt important, estratègic

Què vols dir?

Catalunya podria oferir un paper molt important en seguretat al Mediterrani. França, Itàlia i Espanya tenen altres fronts oberts. En canvi Catalunya, gràcies a la posició que ocupa en el mapa, es podria centrar més atenció en la seguretat del Mediterrani. 

Catalunya estaria preparada per assumir aquest paper?

Sí, però l'actual industria militar catalana està totalment marginada. L'estat espanyol ho vol així. De fet, és una prova fefaent que Espanya no les té totes amb el futur de Catalunya. 

Més enllà de l'economia, creus que els altres estats diferencien el poble català de l'espanyol?

Cada cop més. Ja no representem els tòpics espanyols: sol, paella, etc. Per exemple, la prohibició dels toros a Catalunya i la posterior suspensió del Tribunal Constitucional ha tingut molta presència mediàtica internacional.

Què et sembla que part de la societat catalana també busqui complicitats exteriors?

És un pas important. De fet, felicito a l'ANC i a totes aquelles organitzacions catalanes que s'han inscrit en el registre de lobbies de la Unió Europea. És un gran pas i els espanyols ja han reaccionat. Els hi hem tocat l'ull de poll. 

No creus que hi ha un cert esgotament del procés entre alguns independentistes?

La situació no es pot allargar molt més. En condicions normals hauríem d'estar esgotats. Jo també vull fer altres coses. Però s'ha d'acabar la feina, estem a la recta final. 

En un any hi haurà referèndum d'independència a Catalunya?

Segur.

L'estat espanyol pot utilitzar la 'guerra bruta' i crear "aldarulls"?

El context internacional ja està prou fotut com perquè juguin aquesta carta. Els espanyols ja porten 20 o 30 anys a Europa i veuen que hi ha coses que ja no poden fer. Seria d'una irresponsabilitat tan gran que els primers a denunciar-los serien els mateixos socis europeus. 

El govern català ja té pactes amb altres estats?

Hauria de ser així, però tampoc es tracta que ho anem explicant en públic. Per exemple els quebequesos tenien un pacte amb França per si guanyava el sí durant el seu segon referèndum. El tracte establia que la República Francesa reconeixeria l'estat quebequès des del minut zero. Però tot això es va saber molt després. 

Creus que pot sortir el no?

No. Des d'un punt de vista racional és evident que es viurà millor amb la independència. Inclús el més espanyolista ho sap. Si els espanyols sabessin que guanyarien el referèndum, ens el deixarien fer. 

Guanyarà el sí amb una majoria clara?

No ho sé. Però si et fixes amb el comportament de la gent, veuràs que guanyarem amb més del 55%. En condicions civilitzades, clar. 

Que vols dir?

Hem de saber les possibles estratègies de l'Estat. Nosaltres hem de fer el nostre partit, per posar-hi un símil futbolístic.

*(NOTA: Entrevista publicada a Racó Català, 07.12.2016. En subratllat he modificat la versió original publicada perquè no s'adeia amb la meva resposta)

QUAN ESPANYA FA ELS DEURES EN DEFENSA ... I CATALUNYA VA DIENT QUE NO ELS FARÀ"*

Autor: Bernat Ferrer

L'antiga sectorial de Defensa de l'ANC assegura que la comunitat internacional reclamarà a l'Estat català una posició en matèria de seguretat exterior. "De fet, sabem que ja s'ha preguntat", asseguren

Un tinent de la Marina nord-americana s'exclamava en la seva tesi de la manca de consistència dels posicionaments independentistes en l'àmbit de la Defensa. Malgrat aquesta crítica, tímidament, tant Carles Puigdemont com Artur Mas han apuntat recentment que l'Estat català haurà d'articular una "estructura de seguretat, interna i internacional, pròpia d'un país". En aquest marc, l'antiga sectorial de Defensa de l'ANC, la Societat d'Estudis Militars (SEM), explica a El Món: "Els estats funcionen com a estats, i quan el procés d'independència vagi de veritat ens preguntaran què pensem fer en matèria de Defensa. De fet, sabem que ja s'ha preguntat què pensem fer amb la part del dèficit que ens toca, i què pensem fer en l'àmbit de la seguretat."

"Espanya aporta unes capacitats X a la seguretat internacional. El que no permetrà la comunitat internacional és que aquestes capacitats siguin menys en cas de divisió de l'Estat espanyol. Si ara, per exemple, s'aporta 5, el resultat del divorci hauria de ser 4 i 1. No permetran res que vagi per sota d'això. Si no ets capaç d'assegurar la teva sobirania, ets la porta d'entrada a França, i París no ho permetrà, i el conjunt d'Europa sempre seguirà preferint l'Estat espanyol que un forat negre." Qui s'expressa en aquests termes a El Món és un dels portaveus de la SEM, que prefereix restar en l'anonimat per por a les represàlies que tem que podria patir en l'àmbit laboral.

Els diversos documents que la SEM ha elaborat sobre la Defensa catalana, de fet, eren citats per l'oficial nord-americà com una de les poques mostres de documentació consistent sobre la matèria elaborades des de l'independentisme, per bé que des d'un àmbit "amateur". Així mateix, l'entitat assegura que ha estat contactada per representants d'organismes internacionals per conèixer les seves reflexions de primera mà.

"La Defensa és clau per al reconeixement internacional, és una qüestió de reciprocitat. Si vols jugar a la lliga dels grans, t'has de comportar com els grans. I fer els deures que fan tots, en la mesura de les teves possibilitats", assegura el portaveu del think tank. "De fet, l'Estat espanyol fa els deures. Si nosaltres anem dient pel món que no estem disposats a fer-los, haurem de continuar sent espanyols. La resta del món dirà que li sap molt de greu la situació del català, però els soldats espanyols, més bé o més malament, compleixen. I la comunitat internacional sap que per aquest costat d'Europa no entrarà qui sigui, quan vulgui i com vulgui."

En cas d'independència, sosté, hi haurà quatre exigències nítides: "Que siguem responsables de la nostres fronteres, de lesinfraestructures crítiques, de l'espai aeri -que ara per ara arriba fins a Múrcia- i de la zona econòmica exclusiva -que arriba fins a Marsella." Amb aquestes ramificacions territorials, avisa, la voluntat d'encetar el debat sobre seguretat no és gratuït.

Sense dades d'opinió 
La SEM veu "verd" el debat polític català sobre la matèria. "La classe política evita entrar en un debat que creu que li restarà vots, quan el cert és que no hi ha cap enquesta del CEO que digui quanta gent voldria unes forces armades catalanes. Quan es faci, llavors en podrem inferir alguna cosa. Mentrestant, tot el debat està ideològicament contaminat", sostenen. I avisen: "És molt irresponsable posposar aquest discurs, perquè et genera un efecte contrari a fora."

Malgrat aquesta crítica, CDC està preguntant a la seva militància què opina del futurible exèrcit català, i a MES també hi ha qui comença a reflexionar sobre la matèria. En aquest context, el portaveu del think tank avisa la militància convergent: "Si diem que complirem els tractats, el de la UE reclama ser solidaris en defensa. I l'opció que diu d'un exèrcit europeu…, el cert és que ni hi és, ni se l'espera. No pots formar part d'una entel·lèquia!" I ironitza: "Quan siguem independents, anirem a París i els direm que hem de fer l'exèrcit europeu, i es trauran la boina i diran que clar, que mai no hi havien pensat, que els catalans sóm collonuts i que gràcies per ensenyar-los el camí!"

"Malgrat la integració europea, no hi ha cap estat que estigui delegant aquesta sobirania. I fracassarà constantment la proposta d'un exèrcit europeu, perquè és el nucli dur de cadascun dels 28 estats membres", sosté el portaveu.

"Malgrat la integració europea, no hi ha cap estat que estigui delegant aquesta sobirania. I fracassarà constantment la proposta d'un exèrcit europeu, perquè és el nucli dur de cadascun dels 28 estats membres", sosté el portaveu.

...i "subcontractar" la Defensa? 

En certs ambients de l'independentisme, com es podria inferir de l'enquesta de CDC, hi sura la idea de "subcontractar" la Defensa del futurible Estat català. "Això és immoral!", s'exclamen des de la SEM. "Resulta que els pacifistes estan proposant donar suport al mercenarisme, cosa que en tots els tractats internacionals es declara com a il·legal. Resulta que Blackwater és el pitjor que hi ha, diuen, però nosaltres posarem la nostra defensa en mans d'aquesta colla de mercenaris. Perquè, al final, la qüestió és aquesta: si lluites per diners, si qui tens al davant te'n dóna més, canvies de bàndol", exposa.

I si, en comptes d'encarregar la seguretat exterior a una empresa, s'encarrega a un altre país? "Molt bé. I els morts que els posi França?", respon taxatiu. "Hem de començar a funcionar com un estat", conclou.

L'entitat també es posiciona clarament en contra de la possibilitat de militaritzar els Mossos, com suggereix el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN). "No pots agafar una gent que ha entrat en un cos amb unes condicions i passar-lo automàticament a unes altres condicions, és irresponsable", avisen. I formulen el següent cas hipotètic: "Si segresten un avió a Líbia i es dirigeix a Barcelona, com el faràs baixar? Amb l'helicòpter dels Mossos? És més, l'agent dels Mossos voldrà pujar a l'helicòpter? Perquè no és la seva feina..."

El precedent de Lituània 
És evident que articular cap tipus de política de Defensa en l'actual marc autonòmic és plenament inconstitucional. Per tant, la SEM és conscient que la República catalana naixerà coixa en aquest àmbit. "Des de Catalunya no podrem aportar des del primer minut aquestes capacitats", asseveren. "I això des de fora ho saben, i ningú no ho exigirà des del minut zero", vaticinen.

I, com a exemple, posa el cas de Lituània: "La diferència de no tenir conselleria -o ministeri- de Defensa a tenir-ne, la diferència és un DOGC. I a partir d'aquí es pot comissionar algú com a oficial, és una potestat governativa. Si en un DOGC es diu que a partir de demà hi ha un ministeri de Defensa i que es creen les Forces de Defensa de Catalunya, i a l'annex de nomenaments es designen tal i tal, aquests poden anar-se'n un any a l'acadèmia militar de Sandhurst, per exemple. I tindran la mateixa formació que tindrà un oficial júnior de l'exèrcit britànic. A Lituània ho van fer així, amb els americans. I allò era un campi qui pugui. I ara són modèlics."

I si la britànica Sandhurst no es vol posar en aquest conflicte, el Col·legi de Defensa Bàltic, o l'Acadèmia Naval de Dinamarca també podrien acollir aquests proto-militars catalans. "Si hi ha voluntat, això es pot fer.", rebla. "Tot plegat va de reciprocitat: ens reconeixeran si assegurem que complirem els nostres deures. I hem de dir que ho farem, però no pas sols. Perquè no en sabem. I si volen que complim els deures, ens han de formar. Al final, tot anirà així", exposa. "El problema és dir el que diem ara, que no farem els deures, que passarem de tot", insisteixen.

L'impacte econòmic 
Creat l'Estat català, i creat l'exèrcit català… quines partides econòmiques s'hi haurien de dedicar? "A veure, de Defensa ja en paguem. No és una partida que ara, com a ciutadans de la Catalunya autonòmica, ens estiguem estalviant. Part dels nostres impostos ja van a temes de Defensa, entre 1.600 i 2.400 milions d'euros anuals, depenent de com es calculi", s'exclamen des de la SEM. Per tant, en el nou marc polític, exposen, aquesta partida no seria pas de nova creació.

A més, asseguren que actualment Catalunya pateix un greuge notable en l'àmbit militar: "El retorn és pràcticament zero: la indústria d'aviació militar catalana de la República va ser saquejada, i es va traslladar a Andalusia o Castella. S'ha exclòs Catalunya del complex industrial militar, per posar-lo a llocs on hi havia tradició industrial nul·la. Per què al Ferrol o a Cadis hi ha drassanes, i en canvi no n'hi ha a Tarragona o Barcelona? No és per casualitat. Per què es fan tancs a Santa Bárbara, a Andalusia, i no pas a Martorell? A la Pirelli de Vilanova s'hi havien fet components per a tancs."

I, mirant nord enllà, recalca que la sueca Saab, "que de tant en tant fa cotxes", eminentment és una empresa dedicada a sistemes de Defensa. "Des de fa 70 anys que fan avions. I ara també fan submarins. Es calcula que el 80% de la facturació de Saab és de defensa, i dóna feina a 16.000 persones." I hi afegeix: "I a Nourega hi fan míssils, i els EUA estan a punt d'adquirir-los-els." "També pot evitar la fugida de cervells, si entens que la I+D en aquest camp és clau", hi afegeix.

De la mateixa manera que parlar de Defensa és tema tabú entre l'independentisme, la SEM considera que també és un factor que pot intranquil·litzar part de la ciutadania actualment dubtosa. "No parlar de com es garantirà la seguretat, o de l'impacte econòmic associat, també pot fer que molta gent no acabi de fer el pas cap a l'independentisme", valoren.

*(NOTA: Penjat a elMón, 16.04.2016)

PÀNIC AL PP, QUE DEMANA UN FRONT ESPANYOL

La por i el terror s'apodera del PP. És el moment d'anar a sac! L'11S serà un tsunami! Gràcies Montoro per fabricar tants independentistes! Gràcies Instituto Cervantes! Gràcies Guàrdia Civil que arrenca estelades! Gràcies Rajoy! Gràcies pallasso que se sent afusellat pels trabucaires! Gràcies TV3 que boicoteges els actesde l'ANC! Gràcies hacker del CNI!

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA 2x18

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els divendres i dissabtes a les 19:40 a Canal Català. Dirigit i presentat per Igor Llongueres. 

- Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis, ens explica LA DADA d'avui: La importància del reconeixement internacional de l'Estat català (10:43)

- Entrevista a plató amb la portaveu de la Comissió Internacional de Ciutadans Europeus, Anna Arqué (24:43)

- Jaume Marfany, vicepresident de l'ANC, passa el TEST del programa (42:52)

- Visitem Moià, al Moianès, per parlar amb el seu alcalde, Dionís Guiteras, del procés sobiranista (16:09)

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

https://twitter.com/Escrivint

https://facebook.com/EscrivintLaIndep...

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCA, 6, 19.06.2013

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els dimecres a les 22.10 a Canal Català TV. 

Dirigit i presentat per Igor Llongueres 

Inclou, entre d'altres seccions: 

- LA DADA: Albert Macià, responsable del Grup d'Estudis del Cercle Català de Negocis, explica que a la Catalunya Estat es podria rebaixar la pressió fiscal (10:56) 

- MERCÈ CONESA, alcaldessa de SANT CUGAT, parla del procés independentista (14:28) 

- Entrevista amb el director d'EL PUNT AVUI, XEVI XIRGO, al plató (21:50) 

- CARME FORCADELL, presidenta de l'ANC, passa el TEST del programa (34:08) 

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

PRIMERES REFLEXIONS

No em fa res reconèixer que els resultats electorals s'allunyen bastant d'allò que havia desitjat. Tot i que per primera vegada he votat el candidat guanyador, s'ha assolit una victòria agredolça. Aiixxxx. Si més no des d'una òptica estrictament de candidatura.

Una majoria absoluta que donés suport al president Mas, penso que hauria facilitat molt les coses i li hauria permès actuar amb més agilitat. Però els electors indepedentistes han preferit bunkeritzar-se en les seves lleialtats ideològiques, i prioritzar la seva animadversió cap a CiU -guanyada a pols- al risc de jugar-se-la amb l'aposta del tot inesperada fa uns mesos que presentava l'Artur Mas.

Cal, doncs, fer-se el harakiri? No.

En primer lloc, amb aquestes eleccions Catalunya s'ha normalitzat. Ara ja tenim que les dues principals forces parlamentàries són independentistes. I això és molt positiu, i cal vetllar perquè es consolidi. Avui, doncs, l'independentisme és més plural, i no pot ser patrimonialitzat per ningú. Com deia l'eslògan dels rosegapastenagues Catalonia is not CiU. I és cert. Això implica que, si es vol, el procés cap a l'estat propi pot continuar, atès que 84 diputats han estat escollits en candidatures que el defensen explícitament. Serà però un procés no tan immediat, atès que caldrà gestionar les diferències programàtiques. Però penso que res insalvable. En aquest cas, la química entre Artur Mas i l'Oriol Junqueras, serà important. Però també ho serà que tots dos controlin els seus respectius patis. I sobretot, en el cas del Duran i Lleida, un dels més grans responsables del resultat final. Cal dir que els diputats duranistes, i en són uns quants, poden tenir la clau de volta, si per exemple, s'opta per una entesa estrictament bipartita, bé a nivell governamental o només parlamentària.

Naturalment, però, és impossible no llançar una ombra de dubte sobre la viabilitat d'un acord entre aquestes dues forces polítiques. Entre altres raons, perquè en totes les ocasions anteriors on era possible portar-la a terme. mai acabà de quallar. Potser és que la química entre sengles dirigents del moment no funcionava. Però ara, és possible que sí. O en tot cas, penso que l'objectiu del moviment sobiranista civil, seria pressionar fins a l'extrem, per fer-ho possible. I aquí l'ANC, entre d'altres, té un paper clau a desenvolupar.

En segon lloc, les eleccions han registrat un augment de la participació. I això ha legitimat encara més els resultats. Aquest augment de la participació, no ha anat en detriment, ans al contrari, del suport a l'independentisme, tot i que és evident que ha donat lloc a una mobilització de l'electorat espanyolista, que tenia un fotimer d'opcions per escollir (PP, PSOE, C´s, UPyD, PXC...). L'evolució de l'espanyolisme a Catalunya, però, va en la línia del freakisme més desacomplexat. Són freaks elements com la Camacho, la Chacón, el Rivera i el Cañas, per la qual cosa no convé malbaratar gaire temps amb ells. L'únic que cal procurar és mantenir-los el màxim possible en l'òrbita marciana en la que viuen, i sobretot que no se'ls acudeixi intentar baixar a la terra i convertir-se en gent normal,

Finalment, una tercera reflexió. L'entrada de la CUP penso que és una gran notícia, en principi. Conec molts membres d'aquesta organització, amb alguns dels quals vaig compartir militància en altres èpoques, i amb alguns altres tinc una relació d'amistat que es remunta a dècades. Amb el seu salt a la política nacional, però, ara es veurà obligada a cohesionar-se ideològicament, i, atesa la seva naturalesa local, penso que això pot acabar resultant en conflictes entre els diferents corrents que hi conviuen. Espero i desitjo que els puguin reconduir. També caldria aprendre dels errors dels solidaris, i evitar convertir la seva feina parlamentària en un show continu. La contundència no està gens oposada amb unes formes mínimament presentables. Jo espero que el vedetisme i el personalisme no es traslladi en la manera de fer dels tres nous diputats cupers. Si ho aconsegueixen, poden esdevenir un actor polític rellevant, i tallar les ales al fals regeneracionisme que pretén vendre el Rivera i companyia.

Buf com sempre m'he enrotllat massa. Aquestes eleccions les he viscudes amb una clau de tristesa infinita, i potser per això no m´he acabat d'implicar. Jo diria que el resultat tampoc ha estat per llançar-hi coets, però és el que hi ha. I així com en la vida has de plantar cara als obstacles que t'apareixen, ara en la política del nostre país, caldrà fer front als reptes, i sobretot a l'acció histèrica del govern espanyol i dels seus aliats civils, tots els quals, n'estic segur, no només han contribuït a intentar un cop d'estat electoral, sinó que, en part ho han aconseguit, I això només és el començament. Caldrà estar-hi amatents.

Post penjat el 26.11.2012