QUÈ HEM DE FER AMB ELS LÍDERS PUTSCHISTES?

Els líders i els partits putschistes del 20-S poden sortir-se sense una rascada, després de la seva implicació en el cop d'estat contra la democràcia catalana? És més, pot la República catalana néixer amb el llast d'unes forces anti-democràtiques com són, ja a hores d'ara, el PSC, C's i el PP? Per Higiene democràtica i per salut pública republicana, aquests elements contrarevolucionaris, han de quedar exclosos, expulsats de la nova República, per tal que aquesta neixi neta com una patena. 

Patata Calenta

No només això, els seus responsables, així com tots els batlles que han atemptat contra els drets fonamentals dels seus ciutadans, negant-los el dret democràtic de votar, han de ser destituïts i processats per un tribunal internacional, si s'escau, per tal que no hi hagi cap dubte sobre la independència del procés. 

El mateix cal dir del representant del govern espanyol a Catalunya, i doncs màxim responsable sobre el terreny del cop d'estat del 20S, del qual s'ha d'investigar la seva pretensió d'assumir de forma violenta la Presidència de la Generalitat. Si es confirma, hauria també de ser processat per traïció i eventualment condemnat a la pena màxima. Els seus subordinats territorials (subdelegats), també haurien de ser sotmesos al procés corresponent.

El que ha de quedar clar, és que els 52 diputats colpistes, han de ser depurats, no poden continuar sent diputats per haver atemptat contra la democràcia catalana i han de ser processats. Aquests escons hauran de ser coberts, de manera proporcional, pels tres grups parlamentaris restants, és a dir Junts pel Sí, els QWERTY i la CUP, de manera que el Parlament depurat de morralla colpista, serà compost per 101 diputats juntistes, 18 QWERTY i 16 cupaires. Lògicament aquesta composició es mantindrà fins a la convocatòria de les eleccions constituents previstes per al març-abril del 2018.

No podem deixar que el càncer espanyol arreli en l'inici de la República. Si volem un estat sa i fort, hem d'eliminar els tumors que poden atacar-lo des del seu inici.

AZNAR, DE NOU

Torna la brama. Per les xarxes socials torna la brama, que l'estratègia espanyola per torpedinar el procés serà el recurs a la Llei de Partits, aznarista, que ja va fer la seva feina a Euskadi. Certament, aquesta opció ja havia estat esmentada fa uns mesos, potser un any. Però l'absència de violència en el moviment independentista català, la feia inviable. Cap dels partits independentistes, justificava la violència.

Però darrerament, això ha canviat. O, per ser més exactes, ells ho han canviat. Les accions de turismefòbia per part d'Arran, i la seva justificació per part de la CUP, per boca de la diputada Mireia Boya, obren un nou escenari que ha fet que el recurs a la Llei de Partits, torni a estar de moda.

La cosa aniria així: primer de tot s'il.legalitzaria Arran, titllada d'organització violenta i extremista (VE). Aquí la paradoxa serà que sempre es pensava que la violència la posarien els espanyols, però gràcies  aquests impresentables, que vés a saber si són agents del CNI, ara, ells poden vendre la moto que els violents pertanyen al bloc independentista, pel vincle amb la CUP, En aquest sentit, Arran no tenen res a envejar quant a la seva estratègia, a la dels colons radicals sionistes, a l'hora de posar contra les cordes al seu propi govern.

Ben probablement, els jutges de l'Audiència Nacional ordernaran als Mossos d'Esquadra, l'execució de la sentència, per tal de crear més tibantor en el bloc independentista. Els Mossos acatarien l'ordre, entre d'altres raons perquè n'estarien encantats. Dit sigui de passada,  

La il·legalització d'Arran, lògicament, encara que no hauria de ser així, però ho serà, arrossegarà la CUP, que s'hi oposarà frontalment. D'aquesta manera, la CUP, sobretot gràcies a les intel·ligents declaracions de la Boya, quedarà directament tacada com a còmplice d'Arran i se li obrirà un procés d'il.legalització en base a la Llei de Partits. No cal dir que aquest pas, també taca, de retop, a Junts pel Sí, atès els acords parlamentaris que hi tenen. De totes maneres, és poc probable que es proposi la seva il·legalització, atès que la seva condemna dels atacs turismefòbics, ha estat immediata i contundent.

Però la veritat és que, als espanyols no els cal fer-ho. Només il·legalitzant la CUP, en tenen prou. Amb la seva desaparició del Parlament, l'independentisme perd la majoria i tot se'n van en orris.

Per altra banda, la il·legalització de la CUP, penseu que donaria lloc a una reacció popular en contra, dels altres sectors independentistes? Sincerament, penso que no. Qui juga amb foc, es crema.

En definitiva, la il·legalització de la CUP, en base a la Llei de Partits, té una avantatge,pels espanyols, Que ja ha estat emprada, al País Basc, i saben com fer-la anar, a diferència de les altres possibles vies, com la de l'article 155, per exemple, que no en tenen ni idea.

Com he dit, il·legalitzant la CUP, la baula feble del proces, per molt que els pesi, en base a la Llei de Partits, es dinamita la majoria parlamentària, amb l'objectiu de fer fracassar el procés.

Vies per evitar-ho

La primera i la més evident, és que la CUP condemni els actes de turismefòbia. La possibilitat que això passi, és, des del meu punt de vista, 0, és a dir, zero. La cursa cap al radicalisme d'extrema esquerra ha anat massa lluny perquè això passi.

Aquí hi ha un tema, que no es pot obviar. El pas donat per Arran d'exercir accions violentes i reivindicant-les, és la culminació d'un pols que ha existit en els darrers anys entre l'extrema esquerra catalana i les opcions de l'extrema esquerra espanyola, per veure qui la tenia més llarga, l'esquerra. En aquest pols, les opcions espanyolistes (per exemple, els colauistes), han fet d'esquer, per radicalitzar més el missatge i posar en dificultat un pacte transversal independentista. I d'aquesta manera, han arrossegat els anticapitalistes catalans a caure en la violència, mentre que ells no hi han caigut. 

D'aquesta manera, es pot ben bé dir, que el suposat extremisme d'esquerra espanyol ha jugat, objectivament, un paper beneficiós per al govern espanyol, perquè ha provocat que l'extremisme català caigui en la trampa de la violència, de manera que ha fet un servei al govern del PP. Una servidora ja va dir, en el seu moment, que els Podemites no són més que un producte de laboratori de la FAES, En aquest sentit, ara es demostra aquest fet.

Una segona via, seria defensar que les accions turismefòbiques, fins ara portades a terme, no poden ser considerades o equiparades a actes de violència terrorista: punxar rodes d'autobusos o de bicicletes i fer pintades, no són estrictament parlant actes de terrorisme, equiparables amb matar, posar bombes, cremar establiments, etc. Però, o es talla de soca-rel, o el més probable és que s'entri en un procés de radicalització, tipus acció-reacció, que pot acabar amb vessament de sang, és a dir, a un camí sense retorn. Lògicament, aquí els més interessats en què això passi, ha de ser el govern de Junts pel Sí. L'actuació dels Mossos sota les seves ordres, hauria de ser immediata per desarticular aquests grups violents, idealment, amb la col·laboració dels sectors contraris a Arran, dins de la galàxia cupera, perquè són conscients que són la baula feble, però que la il·legalització de la CUP suposa on cop duríssim a tot el procés.

Una tercera via, que la veritat, ja hauria d'estar en funcionament, i potser ho està, però ho ignoro, és la reacció immediata de la societat civil independentista, bàsicament l'ANC, Òmnium Cultural i l'AMI, per condemnar sense pal·liatius aquestes accions, i d'aquesta manera intentar ofegar socialment els sectors més radicalitzats.

En definitiva, ningú va dir que seria fàcil. I és ara, quan falta menys de dos mesos, que es presenta el moment clau. L'independentisme, a hores d'ara, sembla clar que guanyarà el referèndum de l'1-O, això, els primers que ho saben, són els espanyols. Per això, intentaran evitar-ho. I la millor manera de fer-ho, la que els donarà més rèdits, sobretot de cara a la comunitat internacional, és embolicar l'independentisme català amb la violència, i ara, amb el sorgiment dels atacas turismefòbics, se'ls obre una finestra que fins ara no tenien.

Hem de procurar-la tancar-la el més aviat possible. I si cal clavar-li dues dotzenes de claus perquè no s'obri més,

BALL DE NOMS A JXSÍ*

 

El President Carles Puigdemont va confirmar fa pocs dies que després del referèndum d’independència que se celebrarà com a molt tard durant la segona quinzena de setembre, es convocaran eleccions, a les quals, per cert, no se sap si finalment acabarà presentant-s’hi. En principi, sembla que no. Però, és clar, en política, una cosa és com es comença i l’altra com s’acaba. Unes eleccions que, un cop venci el Sí a la Independència, seran, lògicament, de caràcter constituent, és a dir, que s’escolliran els diputats que elaboraran la nova Constitució de la República de Catalunya, la qual serà sotmesa a un referèndum ratificatori per part de la ciutadania catalana.

Tot plegat fa que els propers nou mesos, seran molt rellevants, perquè, entre d’altres coses, veurem el tan repetit xoc de trens amb Espanya, les autoritats de la qual, cada setmana que passa, cada Consell de Ministre que celebra, sembla que perden més el control d’elles mateixes. I com a prova, el cafarnaüm que han muntat amb el tema de la cavalcada de reis a Vic.

En aquest sentit, l’estabilitat del principal grup parlamentari, JuntsxSí, esdevè un element clau, per assegurar un transició el més fluida possible. Paradoxalment, la notícia de la imminent dimissió de Neus Munté, com a diputada, ha generat un cert enrenou, al qual convé donar un cop d’ull. Una dimissió que, teòricament no ha de ser l’única.

Arran les eleccions del 27S, el grup parlamentari de JuntsxSí resultant el componien 62 diputats, dels quals 29 provenien de CDC, 18 d’ERC, 1 de Demòcrates i 1 de Moviment d’Esquerres i 13 independents (alguns molt vinculats a ERC). Aquesta composició inicial, ha variat lleugerament en el moment present. Concretament s’han produit cinc canvis. Quatre a la circumscripció de Barcelona i 1 a la de Tarragona. Així les baixes de Muriel Casals(defunció), Artur Mas, Oriol Amorós, Pere Aragonès i Josep Lluís Salvadó, han estat cobertes, respectivament, per Adriana Delgado (ERC), Fabian Mohedano (Avancem), Titon Lailla (Demòcrates), Maria Assumpta Rosell (CDC/PDeCAT) i Carles Prats (Demòcrates). Això ha fet, que la distribució interna hagi variat lleugerament: 29 CDC/PDeCAT, 16 ERC, 3 Demòcrates, 1 Moviment d’Esquerres, 1 Avancem, 12 Independents.

La dimissió de Munté, hauria d’anar acompanyada d’algunes altres, totes del mateix partit, el PDeCAT, com a conseqüència de l’aplicació del nou règim d’incompatibilitats aprovat per aquesta formació. Concretament, el nou règim estableix que els seus dirigents poden compatibilitzar màxim dos càrrecs -de partit o d’elecció pública. Tanmateix, aquest requisit canvia pel que fa concretament als membres de la seva direcció executiva, que només se’ls permet un, si l’altre és una responsabilitat dins de Govern. En aquesta situació es troben tres diputats, Lluís Guinó, Montserrat Candini i Albert Batet. Tots tres són alcaldes, diputats i membres de la direcció executiva, per la qual cosa o bé han de renunciar al primer o al segon. Tots tres són militants destacats, no només en el seu respectiu territori, sinó fins i tot a escala nacional. Aquest fet podria explicar l’existència d’unes certes reticències a aplicar-se el nou règim d’incompatibilitats. Val a dir, també, que el propi reglament d’incompatibilitats estableix que el Consell Nacional té capacitat d’aprovar excepcions,  per una majoria de 3/5 parts prèvia demanda expressa dels afectats. Això els permetria mantenir els càrrecs que actualment exerceixen. Aquesta possibilitat, però, no seria ben vista, atès que donaria una imatge de vella política, que és la que es pretén esborrar. En aquest sentit, l’anunci a bombo i platerets de la renúnica de Munté, tindria un sentit exemplaritzant, i de fet de pressió per als implicats. 

En el cas que finalment es produïssin les quatre baixes, la dels tres esmentats i la ja confirmada (Munté), el grup parlamentari registraria els següents canvis. Les dues baixes a la circumscripció de Barcelona (Munté i Candini), serien cobertes per Àngels Ponsa (PDeCAT) iJaume Profitós (ERC). La baixa a Girona (Guinó) hauria de ser coberta per Sergi Miquel Valentí. Aquest però, a més de ser el Secretari General de la JNC, actualment és Diputat al Congrés des de les darreres eleccions espanyoles. En cas de no renunciar-hi, la següent en la llista de la demarcació és Maria Jesús (Meius) Ferrés Fluvià (ERC). Finalment, la baixa a la circumscripció de Tarragona (Batet), seria substituïda per Ester Alberich (ERC). És a dir, en definitiva, que 3 dels quatre nous diputats, podrien ser d’Esquerra i només un del PDecat. Això tornaria a modificar lleugerament la composició del grup parlamentari, on el PDeCAT passaria a tenir 26 escons, i ERC, 19.

La hipotètica inhabilitació

Un altre canvi que es podria produir, tot i que molt hipotètic, és que Irene Rigau, exconsellera d’Educació, acabés sent inhabilitada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per la consulta del 9N, o que hi renunciés. Això provocaria, recursos judicials a banda, la seva substitució al Parlament per Marc Viñolas (foto), actualment secretari general de Reagrupament Indepedentista (RCAT), organització que malgrat haver estat associada amb CDC en els darrers anys, i d’haver participat en el Congrés Fundacional del PDeCAT, decidirà en una Assemblea Nacional propera, si continua donant-li suport o opta per un camí propi de defensa de la Declaració Unilateral de la Independència i la Transparència democràtica. En el cas que, finalment no ocupés l’escó, la següent en la llista seria Patrícia Gomà (ERC).

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 05.01.2017)

2017: O FAIXA O FAIXA

Aquest segon post de l'any, el dedicaré a fer una mica de prospectiva sobre el que ens espera en els propers 12 mesos, o més concretament, en els propers 9 mesos, que són, efectivament, de faixa o faixa. És a dir, de victòria o victòria. Per als que necessiten millorar, dir-los que ens referim a la faixa dels generals victoriosos, aquesta peça que se'ls penja quan guanyen una batalla, i que és súmmament ridícula i carrinclona, però que ells flipen per obtenir-la. Tranquils, puc assegurar-vos amb un cent per cent de certesa, que en l'Exèrcit Català, aquestes xuminades no existiran. Ni espasetes ni res que s'hi assembli... Dit això passem als temes.

El supremacisme espanyol no respectarà res

Qui es pensi que els espanyols respectaran qualsevol llei, norma, campanya referendària, acord, pacte, entesa, proposta, plataforma, emanada del Parlament de Catalunya, o de qualsevol instància cívica, popular de Catalunya, relacionada amb el procés, millor que s'ho repensin. Aniran a sac, i l'objectiu és acoquinar, espantar, aterrir, amenaçar... Qui es pensi que es pot ser equidistant amb els espanyols, millor que rectifiqui quan encara s'és a temps, que de fet ja cada cop resta menys marge. Els espanyols atacaran amb fúria, amb una fúria fora mida, si més no aquesta serà la seva intenció. Es passaran per l'arc de triomf tots els formalismes catalans. Per ells l'autogovern català és una carta atorgada que es va fer en un moment de feblesa, però que la poden desfer en qualsevol moment. Precisament, aquest és el tema. El gran repte dels catalans és demostrar-los que s'equivoquen, que ja no hi ha marxa enrere, i que el que hem obtingut no és per una cessió magnànima i paternalista, sinó que és fruit de la nostra lluita, dels nostres èxits per aconseguir-ho, i dels nostres fracassos per no haver aconseguit anar més enllà, bé per incapacitat, per inexperiència, per manca de confiança, o bé, no cal dir-ho per les renúncies o traïcions que hi va haver en la transició i la post-transició.

Però, repeteixo, els espanyols obvien l'independentisme. Per Rajoy, a Catalunya hi ha set milions i mig d'espanyols. Punt. L'importa un rave la realitat. I actua com si no existissin els partits independentistes. Són així de cafres. Doncs bé, els hem de fer veure la realitat. I quants més impertinents es posin, més dura serà la seva caiguda del cavall. Pactar amb els espanyols és del tot inútil. Se'ls ha de derrotar, i no es poden tornar a aixecar. Només cal fer un cop d'ull a la història, Mai han pactat res amb els pobles que han oprimit, Només entenen una paraula: la derrota. I fins i tot quan els derroten continuen retirant-se amb la cua entre les cames, però escopint grandiloqüència i fatxenderia, la qual cosa els converteix en elements patètics que els degrada als ulls de la comunitat internacional.

Ha de quedar clara una cosa i només una cosa: L'objectiu és la victòria i només la victòria, Amb els espanyols no es negocia, ni es pacta res. Se'ls derrota. I quant més humiliant sigui la derrota seva, millor. Més clar que ho tindran, i comprendran que se l'han d'embeinar. 

Desemmascarar la postveritat espanyola: No, ERC no obtindrà 250 diputats

La gestió espanyola del problema catalán que diuen ells, és clarament colonialista. El seu supremacisme els porta a tractar-nos com si fóssim infants, criatures que s'han d'educar en la veritat espanyola. Com els típics negritus, que se'ls ha de civilitzar, i que vegem la llum de la seva saviesa.

Una de les principals estratègies colonialistes contra els moviments d'alliberament nacional, és la de la divisió d'aquest. A Catalunya, aquest es representat per JuntsxSí, l'existència del qual, i la victòria del qual, el 27S, va trencar tots els esquemes dels espanyols. Que un pacte entre les dues grans forces centrals del catalanisme, transversals, i reforçades per independents de prestigi, rebentés les urnes com ho va fer, i obtingués una victòria històrica, amb una taxa de participació brutal, que va llençar a la paperera de la història, totes les prediccions de la politologia frontpopulista, sobre la correlació entre abstenció i qüestió nacional, no ho han sabut assimilar. 

I per això, el seu objectiu primer és rebentar JuntsxSí. I la manera d'aconseguir-ho és marejant la perdiu i apuntant a la baula que pensen que és la més feble. Que pensin que aquesta és la baula més feble, val a dir, hauria de portar als al·ludits a reflexionar. Però, no entraré en aquest tema... Ara el que tinc clar, és que utilitzen totes les armes per aconseguir l'objectiu. Com per exemple les enquestes. Aquí el paper del front mediàtic és clau. La Vanguardia, El Periódico i, cada cop més, TVC, estan jugant la carta de la postveritat. Incrementant les expectatives d'ERC, per tal de portar-la al trencament de la coalició. De fet, plantejar enquestes ja assumint que la coalició no es tornarà a presentar és en ella mateixa una opció política, és prendre partit descaradament. És apostar per un escenari polític concret. I és tanta la seva obsessió que ja estan arribant al ridícul. I ho puc dir sense cap temor d'equivocar-me: No, ERC no obtindrà 250 diputats, si es convoquessin noves eleccions al Parlament. I els primers que ho han de tenir clar, són els al.ludits, encara que estic segur que de ganes no els falten. Però també penso que hi ha gent suficientment vàlida per veure-ho clar que tot és una ensarronada.

L'objectiu, repeteixo, és fer volar pels aires la gran coalició catalana, i això és el que cal evitar a totes totes. 

Si mantenim la cohesió i a més, com tot apunta, afegim el suport dels sectors civilitzats i racionals de l'extemisme cupaire, que veuen clar que la proclamació d'una república socialista soviètica a la Catalunya del segle XXI, és, per damunt de tot, una fricada, doncs serem més forts i guanyarem la batalla dels propers nou mesos. 

És una tasca que ens implica tothom. O faixa o faixa.

EL FRONT D'ESQUERRES CONTRA LA INDEPENDÈNCIA

A aquestes alçades de la pel·lícula, ja ho hauríem d'haver superat. Però sembla que costa més del compte. És molt senzill: ho intentaré explicar el més comprensiblement possible.

El frontpopulisme és històricament, el gran adversari de l'independentisme. Ja va passar els anys trenta. També va passar en els setanta. I ara, quaranta anys després, malda per repetir la jugada.

Entenem per frontpopulisme, l'aliança de partits d'esquerres que pretén assumir la representació de la catalanitat, però no per aconseguir la independència, sinó com a palanca per conquerir el poder a Madrid. Pel frontpopulisme, diguem-ho clar, sota el discurs de combatre la dreta espanyola, el que es pretén és liquidar l'independentisme. 

Per això no hi ha enemic més ferotge al qual eliminar que la transversalitat independentista. Que en l'actualitat representa JuntsXSÍ i, en el terreny civil, l'Assemblea Nacional Catalana. 

El virus del tristpartit continua ben viu. Però tot plegat, es tracta d'un miratge, perquè el radicalisme esquerranista a Catalunya, s'esvaeix a Madrid, on l'esquerra espanyola sempre acaba pactant amb la dreta espanyola. Només cal recordar la figura de Santiago Carrillo. I és que, com sempre, no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes, que un espanyol d'esquerres.

Aquesta mentalitat de colonitzat, tan ben exemplificada en la figura d'en Xavier Domènech o de la pròpia Colau, per no parlar dels Rabells, Coscubielas, ha trobat una bona acollida en gent d'ERC i de la CUP, i en llurs respectius entorns, sobretot els mediàtics.

El somni eròtic d'aquesta gent és reeditar un tristpartit. l'objectiu del qual és fer fora del Govern català al masisme, en tant que hereu del pujolisme.

Però ha de quedar clar un parell de coses:

Primera: la independència no es farà en contra de l'antic espai convergent. Abans es deia que "sense Convergència no hi ha Independència" i és veritat, en el sentit que el partit on sempre han militat més independentistes, ha estat l'antiga Convergència. La qual cosa, per altra banda, i espero que s'entengui, no volia dir que Convergència fos independentista, sobretot sota el pujolisme. Tanmateix, considerar que l'actual PDECAT és el mateix gos però amb un collar diferent, és no entendre res, Un 20% dels seus membres, no hem estat mai militants de CDC. I, encara més important, un percentatge que no se sap, si més no entre la gent del carrer, però que tot indica que és molt gran, d'antics militants convergents no han fet el pas d'entrar al PDECAT. De manera que mantenir l'ortodòxia esquerranista envers la nova formació, és, repeteixo, un error dels grans.

La segona, és que el front d'esquerres no portarà a la Independència, perquè no és el seu objectiu. De fet, existeix, precisament, per evitar-la. De manera que qualsevol independentista que el voti o hi militi, s'està tirant pedres a la seva pròpia teulada. Ja sabem que existeixen independentistes que avantposen la ideologia d'esquerres. Però precisament, la tasca dels catalans normals, és fer-los entendre que en qualsevol país normal, el referent nacional és el prioritari, i que només des d'un profund arrelament nacional es pot arribar a l'internacionalisme. Això ho saben des dels Estats Units, a Veneçuela, a la Xina i al Vietnam. Allà on sembla no entendre's aquesta obvietat és, casualment, a nacions com Catalunya, Quebec o Escòcia, on sempre trobaràs progres que fan gala d'un cosmopolitisme ben tronat, i que naturalment, no és gens ni mica innocent,.

En definitiva, l'objectiu d'Espanya, és destruir la transversalitat, un principi, val a dir, del que sempre ha fet gala Reagrupament. Espero i faré tot el possible perquè no se n'ensurtin. Només cal recordar el brutal resultat de les eleccions del 27S, amb més d'1,6 milions de vots, i que quan tingui lloc el referèndum, no en tinc cap dubte, s'incrementarien en 400 o 500,000 més, molts procedents de la CUP, dels QWERTY, alguns d'UDC i dels PSC, i, evidentment de l'abstenció. I també, molt important en una societat molt bastonejada, de l'efecte cavall guanyador, és a dir, de votants que s'hi decantaran per que sempre volen formar part de la majoria, atès que tenen terror a que se'ls consideri minories, per raons psicològiques i naturalment també històrico-polítiques que no són precisament difícils de deduir.

ARTICLE MOLT INTERESSANT. CAL LLEGIR-LO I ENTENDRE'L*

Why the role of international actors could be key in settling Catalonia’s standoff with Madrid over independence

Catalan President Artur Mas appeared in court on 15 October in relation to the symbolic referendum on independence from Spain held on 9 November 2014. Zoran Oklopcic** writes that with Mas and his Junts pel Si coalition committed to setting Catalonia on the path toward a declaration of independence following elections in September, the eyes of the international community are on how the Spanish government chooses to respond. He argues that the strategy of the Catalan independence movement now rests on bringing international pressure on to Madrid by highlighting the government’s unresponsiveness to peaceful demands for a referendum.

Until very recently, there was something strange about the way in which Catalan independence had been pursued. While admirable in its peacefulness, to a foreign observer the claims of Catalan sovereigntists nonetheless appeared farcical in their enduring assertions of the ultimate sovereignty of the Catalan people, nonetheless accompanied by their consistent deference to the authority of the constitutional organs of the Spanish state. While the 2013 Declaration of Sovereignty affirms the right of the Catalan people to decide its political future, in autumn 2014, the Catalan Government dutifully submitted to the authority of a Spanish Constitutional Tribunal. Following its judgment, the Catalan authorities relinquished their authorship over the consultative referendum on independence planned for 9 November 2014, allowing it to proceed under a name designed to be less offensive to the Spanish constitutional order: a ‘consultation’.

The ‘consultation’ proceeded informally, without the benefit of the government’s role that would have reliably counted votes or prevented voting fraud. By submitting to the authority of the Spanish constitution, the Catalan Government was willing to diminish the perception of the legitimacy of the expression of the sovereign will of the Catalan people. It was also willing to accept the risk that present enthusiasm for independence might diminish – which seems to have happened – following yet another ‘false alarm’.

Compare this with the way in which the Slovenian and Croatian governments pursued their independence projects in 1990-91. Even before they organised a popular vote, they made the applicability of the federal constitution conditional on its conformity with their legal orders. In doing so, they explicitly rejected the ultimate legal authority of the federal constitutional court. Once they organised a popular vote on sovereignty, they did it only once. When they did, they didn’t call it a ‘consultation’ or ‘plebiscitary election’, but a referendum on independence.

Needless to say, the differences between Spain in 2015, and Yugoslavia in 1991 are so vast that they almost prevent any comparison. Nonetheless, they do draw attention to the half-hearted way in which Catalan sovereigntists have pursued their project so far. Did they really expect a different response from the Spanish state every time when they, in simulating Catalan sovereignty, submitted to Spanish constitutional authority?

Is this oxymoron the result of their naïve belief that the repeated simulations of the former, will end up persuading the Spanish politicians to abandon their commitment to the latter? Or is it, on the other hand, the result of their cynical political calculus; that the simulacrum of Catalan sovereignty would have exhausted Catalans’ enthusiasm for independence, and save Catalan politicians from a full-blown confrontation with the Spanish state? Even the comparatively more radical political programme of Junts pel Si – which explicitly declared its readiness to unilaterally declare independence – has only committed to that after the end of the 18-month long constituent process.

So why are Catalan parties delaying the process if it cannot be expected that Spain will change its mind? Why set ‘constituent’ tasks for yourself if they can both build, as well as corrode the enthusiasm for independence in the months ahead? Without a credible account of the debates in the inner circle of sovereigntist strategists we can only speculate. What seems reasonable to assume, however, is that behind the meandering road-map of Catalan independence there appears to be a twin strategy of provocation and validation, aimed not primarily at the Catalans or the Spanish, but rather at the international audience. By repeatedly asserting the diluted version of their sovereignty, by exploiting the loopholes of the Spanish constitutional framework, Catalan sovereigntists seem to have hoped – and perhaps still do – to provoke the Spanish state to de-legitimise itself in the eyes of the international community.

On the other hand, the second prong of this strategy seeks to dignify the secessionist project. The longest human chain, the tallest human tower, popular consultations (2014), plebiscitary elections (2015): these are not simply the manifestations of the ‘will of the people’, but are rather pieces of political theatre with a specific rhetorical purpose. Against the charges of political manipulation, radicalism, ethnocentric bigotry or economic selfishness, they sought to persuade the relevant audiences within and outside of Spain of the patience, reasonableness, authenticity, resilience and inclusiveness of Catalan aspirations for independence.

Time will tell whether the project of Catalan independence will be successful. What is worth noting is not only its political, but also its wider normative context. While the constitutional documents of Croatians and Slovenians in 1991 proudly invoked their international legal right to self-determination, Catalans have been much more self-aware of the nuances in contemporary international jurisprudence. They know that there is no juridical consensus that would enable them to persuasively speak about their right to external self-determination in 2015.

They also know that their best chance to gain support of those who take international law seriously – irrespective of that law’s fuzziness – is to either establish effective control over Catalonia without violating peremptory norms of international law, or to demonstrate that they have been oppressed systematically by the Spanish state. In provoking Spain by simulating their sovereignty before they declare independence unilaterally, they hope to achieve one or the other.

Equally, the project of Catalan independence occurs in the era of subtle but profound mutations of the idea of liberal-democratic constitutionalism. Unlike Spain, Canada and the United Kingdom were not only willing to tolerate the secessionist aspirations from one of its constitutional units, but have been responsive towards them in a most striking way.

In Canada, the clearly affirmative result in a referendum would have led to ‘good faith’ negotiations toward the secession of Quebec. In the United Kingdom, the same result would have guaranteed the independence of Scotland. This comparative constitutional background of Canada and United Kingdom also sheds a fresh light on the so-called ‘right to decide’. Rather than being seen as the radical democratic antithesis to modern constitutionalism, it is better seen as a way to uncover the ‘scandal’ of the Spanish constitution’s unresponsiveness.

Without the willingness to escalate their resistance further, the success of the project of Catalan independence will depend on the combined response of the Spanish state and the international community. Catalan strategies of simulated, deferred sovereignty seem to assume that Madrid will prove incapable of maintaining proportionality in its political and legal reactions to the escalating disruptions of the Spanish constitutional order in Catalonia. They also seem to assume that the international community will at some point choose to interpret the Spanish unresponsiveness to peaceful Catalan demands as a political scandal that requires a solution that satisfies their substance.

It is hard to say whether these assumptions are correct. But if they are not, Catalan sovereigntists will be forced to contemplate the conclusion which they sought to evade all along: that the evidence of the legitimacy of your project, and the guarantee of its success, lies not in the performance of the dignity of your aspiration, or in the simulation of your sovereignty, but in the ultimate sacrifice of yourself, and others.

*(NOTA: Aparegut a Europpblog, 19.10.2016)

**Zoran Oklopcic – Carleton University is Associate Professor in the Department of Law and Legal Studies at Carleton University in Ottawa, Canada.

Les negretes són meves (J.S.).  Les imatges no apareixen en l'original.

MOSSOS: MAI NO CAMINAREU SOLS!

Avui ha estat un dia important. El nou govern espanyol no ha trigat ni 24 hores d'apujar la pressió, i un jutge ha ordenat la detenció d'una batllessa independentista per motius estrictament polítics. Qui no entengui el missatge és que és un inútil. I com era d'esperar, seguint el manual de l'Operació Catalunya, el cos policial a qui se li ha encomanat la detenció ha estat els Mossos d'Esquadra. La jugada estava cantada, es vol enfrontar aquest cos amb l'independentisme. I això ja s'hauria d'haver previst. D'aquesta manera hauríem evitat que el diputat paperera de la història escopís la seves habituals imbecil.litats a tutti pleni i per a major alegria i xerinola dels espanyols que gaudeixen d'allò més en veure un guerracivilisme a la catalana. Si fa no fa, com els britànics van fer amb els irlandesos aviat farà cent anys.

I com s'hauria, o millor, com s'ha d'evitar? Ara us ho diré. Però abans cal tenir molt clar que això ha estat un globus sonda, una prova. I quan n'hagin analitzat els resultats, els espanyols hi tornaran a la càrrega. I ho faran tantes vegades com ho considerin necessari perquè s'adiu amb els seus objectius de guerra psicològica. Només quan vegin que no els surt a compte, deixaran de fer-ho.

Desconnectar els Mossos d'Espanya, imperatiu

I perque això passi, és imprescindible, inajornable, imperatiu fer la desconnexió dels Mossos d'Espanya, fins i tot abans de la Catalunya en el seu conjunt. I aquesta desconnexió a hores d'ara només la poden fer dos polítics. 

El primer, i més immediat, és el Conseller d'Interior, que ja hauria d'haver donat una ordre per escrit a tots els agents, des del Major fins al darrer Mosso, de prohibir que actuessin contra els càrrecs polítics independentistes sota persecució espanyola, assumint-ne ell la darrera responsabilitat política i legal. Cap Mosso, n'estic convençut gosarà desobeir una ordre directa del seu conseller, oimés si queda clarament establerta que és aquest últim que n'assumeix la responsabilitat. Són les coses bones que tenen les organitzacions jeràrquiques, que el superior sempre mana a l'inferior.

Amb aquesta assumció de responsabilitats polítiques, cap dels agents dels Mossos podria ser objecte de persecució per part d'Espanya, per la qual cosa la desconnexió seria automàtica.

Naturalment, en el cas que el Conseller d'Interior no acceptés assumir-ne la responsabilitat, hauria de dimitir de forma immediata, o, alternativament, ser cessat de manera fulminant pel President de la Generalitat. Això és de calaix!

A continuació es nomenaria un nou Conseller que, lògicament, ha de tenir les coses ben clares i saber el pa que s'hi dóna.

Tanmateix, hipotitzem que no trobés cap candidat al càrrec (mentida; si cal una servidora l'acceptaria a ulls clucs, ni que fos per exercir-lo només 24 hores, temps de sobra per fer el que cal fer). Llavors, haurà de ser el propi President de la Generalitat, que bé assumint ell mateix la competència d'Interior, o bé directament, signarà l'esmentada ordre de prohibició expressa i absoluta als Mossos de convertir-se en el braç executor d'Espanya, i lògicament, n'assumirà també totes les responsabilitats polítiques i legals. Punt. 

Estic segur que cap Mosso gosarà desobeir una orre directa del President de la Generalitat. Perquè tots ells són patriotes de pedra picada.

Agafar el bou per les banyes

L'envit del nou govern espanyol té l'avantatge que ens ha ensenyat les cartes. Van a per totes. I ho nosaltres apugem l'aposta, o és la derrota. Així de clar. I a ningú se li escapa que això d'avui, com dèiem abans, tornarà a passar més aviat que tard.

I llavors està clar que el Govern de la Generalitat, però també JuntsXSí, i la immensa majoria d'independentistes catalans ens trobarem en el foc creuat, que beneficia tant als espanyols com a la CUP, que en aquest punt tenen un interès coincident: enfonsar la transversalitat independentista, la gran coalició catalana, que és la que més suport electoral ha obtingut en les eleccions al Parlament de Catalunya de tota la història.

És per això que cal agafar el bou per les banyes. I em refereixo al President Puigdemont. O intervé clarament o els espanyols guanyen (perquè la possibilitat que guanyi la CUP és un acudit de mal gust). I en aquest sentit, ha de fer, com en el seu moment, el President Mas va fer, quan va constatar la nul·la voluntat espanyola de negociar res. Hauria pogut resignar-se, però va optar per posar-se al capdavant de l'onada independentista, de manera que es va dedicar a cavalcar-la, atès que si no l'hauria escombrat. Doncs ara, li toca el torn, et toca el torn al President Puigdemont. O talla en sec aquesta deriva que només afavoreix, en definitiva a Espanya, o serà escombrat i caurem en la trampa de bastir un Front d'Esquerres no independentista, a major glòria de la Colau els Domènechs i, naturalment, dels Iceta de torn.

Ha arribat el moment definitiu. O anem a per totes o... anem a per totes.

UNES ELECCIONS DE SEGONA*

Les eleccions espanyoles cada cop importen menys als catalans i les catalanes. Es va comprovar el mes de desembre. I s'ha reconfirmat, si calia, en les eleccions de juny. Una participació molt a la baixa, a molta distància de les eleccions al Parlament de Catalunya. A anys llum. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la dada més rellevant. I que representa el nivell de desconnexió creixent que tenim respecte la política espanyola. És una gran notícia. Si a Escòcia la desconnexió ja és abismal, no anem pas enrere a Catalunya respecte la resta de l'Estat.

Resulta veritablement patètic els discursos espanyolistes dels comuns que es pensen que han guanyat no se què. Mireu, només cal comparar el 1,6 milions de catalans i catalanes que vam votar Junts pel Sí amb els 0,8 milions que han votat a aquest artefacte podemita. I recordo que han baixat quasi 80.000 vots respecte el desembre, o sigui, que sent generosos, s'estanquen. I cal tenir present que, desgraciadament, una part no petita d'aquests votants, són independentistes d'extrema esquerra, que en un referèndum, probablement votarien "sí", a diferència del que faria en Xavier Domènech.

Aquesta galàxia filocolauista, doncs, va de baixa. Que ho tinguin molt clar i que no s'atreveixin a parlar en nom de tots els catalans i les catalanes. Farts i tips de les seves pocasoltades. L'altre tema, òbviament, són les forces independentistes. ERC ha continuat practicant el joc de posar-se de perfil, que tants rèdits li està donant. Totes les guitzes judicials li cauen a CDC, i les mediàtiques i de les xarxes socials, ben merescudament, a la CUP. Mentre que ella, ERC, queda més neta que una patena. S'ha tornat a demostrar que la seva força rau en la indefinició de CDC.

I és que CDC ha tornat a fer “un Trias”, en el sentit que la seva aposta per assajar d'anar per primera vegada en solitari i amb les seves sigles de partit, s'ha demostrat que no engresca la gent, més aviat al contrari. La seva negativa a fer una candidatura transversal  i tancar-se en ella mateixa, només es pot valorar tenint present que era la darrera oportunitat que tenien per fer-ho després de quaranta anys d'història.

Bé, ara que s'han esbravat, és el moment de fer les coses bé i amb seriositat. La construcció d'un nou partit independentista i transversal. De fet, això era el realment important. Les eleccions espanyoles, una nosa, que feliçment ja han passat. Des del meu punt de vista, els invents “à la Trias” s'han d'acabar d'una vegada, perquè han donat uns resultats terribles. Sobretot els que van permetre ocupar el govern local de Barcelona, a una política que té l'objectiu de carregar-se el procés independentista.

Als qui no som militants de CDC, la llagrimeta per la seva desaparició, realment, ens rellisca. No estem per a aquestes comèdies. Estem per crear una força de xoc electoral que culmini el procés independentista d'una vegada, i si pot ser, per sempre. I en aquesta força, naturalment, els que procedeixen de CDC hi tenen un lloc rellevant, però en cap cas, de monopolització. Per dir-ho més clarament, en el nou partit hi han de cabre tant els que procedim de Reagrupament, com els de Solidaritat  i, naturalment els Demòcrates, que estan fent una feina excel.lent, per cert. Si no es dóna aquesta confluència, tindrem un problema. I per que això passi, no hi ha d'haver ni una engruna de processisme, és a dir, de voluntat d'allargar innecessàriament el procés cap a la independència (com per exemple esperar que el 100% de catalans hi votaran a favor). I per descomptat, no rebutjar el recurs a la unilateralitat, conscients com suposo que som, a aquestes alçades, que els espanyols mai acceptaran cap mena d'acord o de pacte. També ha de quedar clar que l'aposta és per la Independència, i res de mitges tintes o de sobiranismes de pa sucat amb oli.

Cal tenir clar que, paradoxalment, els esdeveniments al Regne Unit, poden fer accelerar tot plegat. Escòcia ja ha demanat una interlocució directa amb la Unió Europea i aquesta porta, no podem deixar que es tanqui als nostres morros. Amb això vull dir, que no podem perdre el temps. No es tracta de ser un hiperventilat, es tracta d'aprofitar el moment. I ara, se'ns presenta un escenari que no podem desaprofitar, i que cal emprar-lo al nostre favor. Cal ser-ne conscients. I actuar en conseqüència.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 27.06.2016)

LES ENQUESTES DEL CNI

Com ja vaig dir en un post recent, la guerra psicològica menada per Espanya, té com a tercer objectiu estratègic, després d'haver decapitat i col.lapsat el procés, si més no parcialment, la destrucció de JuntsXSí. I la manera més sibil·lina de fer-ho és creant dissensions internes entre les dues principals forces polítiques que el formen (CDC i ERC). Més concretament, es pretén crear una atmosfera on es dóna per suposat que JxSí ja no es tornarà a presentar en unes hipotètiques noves eleccions motivades per la traïció de la CUP, i que mai no haurien de tenir lloc. I la manera d'aconseguir-ho és creant unes expectatives enormes per a un d'aquests dos partits, temptant-lo a anar per lliure amb el missatge que arrassarà l'altre. 

Els portaveus del CNI a Catalunya, això és, El Periódico i La Vanguardia, s'hi han posat de valent en aquesta estratègia. Publiquen enquestes on presenten els dos partits separats, com si JXSí hagués desaparegut del mapa. Perquè naturalment, els interessa que desaparegui aquesta gran coalició a la catalana. No la poden suportar.

El gran problema és si aquesta temptació d'anar per lliure, cala a l'interior d'ERC. La lògica, hauria de dir que no, que el seny i el patriotisme s'avantposarien a l'impuls d'arrassar. Però, és clar, això seria un escenari ideal. I a aquestes alçades, ja no ens empassem ni gripaus ni prínceps ni princeses blaves.

La pregunta clau és: ERC pensa que ella sola pot fer independència i la República en contra de CDC? Perquè aquí hi ha només dues opcions: 

a) Una Independència transversal, producte d'un gran pacte fundacional amb les dues principals forces polítiques nacionals, ERC i CDC, i les que es vulguin afegir.

b) Una independència producte d'un front d'esquerres, on ERC assumiria un cert protagonisme, però que hauria de compartir amb altres forces d'esquerres, que anirien posant pals a les rodes, i, com la història ens demostra, acabaria sent dirigida per opcions estatalistes molt més agosarades i desacomplexades. I, el pitjor de tot, seria una independència feta contra la dreta, i més en concret contra CDC, a la qual se la situaria a l'extrema dreta. deixant una part importantíssima de la societat catalana desemparada o titllant-la de feixista.

I és que ha de quedar clar dues coses. No hi ha independència sense Convergència. Com tampoc no hi ha independència, naturalment, sense Esquerra. De manera que són dues cares d'una mateixa moneda. Mal que els pesi a les dues.

Hi hauria una tercera opció, és clar, però que les probabilitats que es doni són quimèriques, que és que ERC realment arrassés, però no només a CDC, com volen els espanyols, sinó que arrassés i obtingués una victòria aclaparadora i sense discussió. Però això, repeteixo, no és probable que passi. Ni estan preparats per aconseguir-ho, ni compten amb un lideratge carismàtic, ni res de res.

En definitiva, en el cas d'unes noves eleccions no constituents, és a dir, en el marc encara de l'autonomia, motivades, repeteixo, per la immoral traïció de la CUP, JxSí, encara és necessària. I si per exemple la fracció menys sectària de la CUP, com és el cas de Poble Lliure, s'hi afegís, encara les expectatives d'èxit serien molt més altes. Perquè cal tenir clara una cosa, la destrucció de JXSÍ i la virtual volatilització parlamentària de la CUP -gran, enorme notícia, aquesta sí- faria molt complicat que ERC i CDC, obtinguin separadament els escons mínims que els permetin obtenir una majoria proindependència. Entre d'altres raons perquè molts catalans i catalanes se sentiran decepcionats per aquesta manca d'entesa. I, naturalment, perquès els espanyols posaran tota la carn a la graella per exacerbar les diferències socials i econòmiques entre les dues formacions. Una onada de radicalisme o d'alarma social envairia Catalunya, que és la manera que Espanya sempre ha fet quan ha volgut neutralitzar l'amenaça independentista. 

De calaix.