EL MÚSCUL INDEPENDENTISTA S'ESCAMPA PER TOT EL PAÍS*

Si la repressió espanyola pretén ser per terra, mar i aire, com li agrada dir a alguna ministra, nogensmenys l’ofensiva independentista també vol arribar a tots i cadascun dels racons del país, amb una marató d’actes, protagonitzada sobretot pels diputats i diputades independentistes, en el marc de la campanya garanties.cat, tal i com ja es va anunciar fa uns dies.

Ahir, dimecres, concretament, va tenir lloc l’inici d’aquesta marató divulgativa que té per objectiu donar a conèixer directament i de primera mà el màxim d’informació possible sobre el referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la Independència de Catalunya que se celebrarà el proper 1 d’octubre. D’aquesta manera es vol neutralitzar l’oposició cada cop més intensa a aquest esdeveniment per part, sobretot, de les dos principals grups mediàtics de Catalunya i de la pràctica totalitat dels mèdia espanyols. Com ja era de preveure, el front mediàtic serà un dels principals escenaris on es farà el pols entre els partidaris de la Independència i la democràcia i els qui s’hi oposen, bé a la primera o bé a totes dues. Pels estrategues de la causa independentista, ja no hi ha cap mena de dubte que els grans conglomerats mediàtics catalans i espanyols es troben en campanya a la seva contra i que aquest posicionament encara s’accelerarà en les properes setmanes, malgrat l’agost que ja s’acosta. L’única maner de contrarestar aquesta allau, és pontejant-la, i negant o minvant la capacitat de transmissió de la informació envers la societat, a través de la presència directa dels polítics independentistes en el territori. Això implica, lògicament una multiplicació d’actes, de tots els formats, grans, mitjans, petits, generals, sectorials, etc. on tant els diputats com també la societat civil independentista intervindran a fons, en paral·lel al procés institucional que ha de culminar en l’aprovació de les dues lleis clau (la de referèndum i la de desconnexió), prèvia a la celebració del referèndum i a la declaració d’independència que, segons es va dir, tindrà lloc en un termini màxim de 48 hores posteriors a una victòria independentista referendària.

40 actes simultanis

Ahir, dia de l’inici de la campanya, per exemple, es van celebrar quaranta actes simultanis. A Valls, Castelló d’Empúries, Vilafranca del Penedès, Igualada, Manresa, Reus, Tortosa, Palafrugell, Sant Feliu de Llobregat, Castelldefels, El Vendrell, Badalona, Barcelona (Sarrià-Sant Gervasi i Sant Andreu), L’Hospitalet de Llobregat, Berga, Montblanc, Vilanova i la Geltrú, Les Borges Blanques, Olot, Girona, Prats de Lluçanés, Mataró, Amposta, Balaguer, Vic, Tremp, Banyoles, Mollerussa, Falset, Móra d’Ebre, Ripoll, Cervera, Lleida, Santa Coloma de Farners, Tarragona, Gandesa, Tàrrega, Sabadell i Granollers.

Lògicament, en tots aquests actes hi intervingueren un o dos diputats independentistes, des dels més rellevants, fins als més propers a la població en qüestió. Concretament, hi participaren, respectivament: Albert Batet, Magda Casamitjana, Marta Rosell i Jordi Turull, Maria Senserrich i Alba Vergés, David Bonvehí i David Rodríguez, Lluís Corominas, Meritxell Roigé, Sergi Sabrià, Assumpció Laïlla, Teresa Vallverdú, Montserrat Candini i Fabian Mohedano, Oriol Junqueras i Marta Pascal, Anna Figueras i Gerard Gómez del Moral, Anna Simó, Adrianna Delgado i Antoni Castellà, Ferran Civit, Raül Romeva i Neus Lloveras, Ramona Barrufet, Lluís Guinó, Lluís Llach i Anna Caula, Eduardo Reyes, Oriol Amat, Jordi-Miquel Sendra, Antoni Balasch, Marta Rovira, Carmina Castellví, Maria Dolors Robirola i Roger Torrent, Marc Solsona, Carles Prats, Montserrat Palau, Jordi Munell, Montserrat Fornells, Violant Cervera i Josep Maria Forné, Natàlia Figueras i Jordi Orobitg, Germà Bel, Montserrat Vilella, Bernat Solé, Josep Rull i Marc Sanglas, Chakir el Homrani i Jordi Cuminal.

Com es pot veure una autèntica demostració de força i de recursos humans i logístics,

Convocar eleccions al Parlament des de Madrid?

Això contrasta amb la nul·la mobilització espanyolista, que es limita a apostar-ho tot a l’amenaça des de les institucions de l’estat. La darrera amenaça, en aquest sentit, sortida de la boca del Delegat del Govern espanyol, Enric Millo, és que l’estat desproveís el President de la Generalitat de la competència de convocar eleccions i fos Madrid qui anunciés un avançament electoral per al dia 1 o qualsevol altre de proper, de manera que així la celebració del referèndum fos impossible. Una amenaça que fins i tot va indignar a sectors contraris a la independència, perquè representaria un esberlament de l’estatut del 2006.

Els Mossos vetllaran per la votació de l’1-O

Finalment, en aquest context, ahir també, va tenir lloc la primera reunió entre els dos màxims responsables polítics dels Mossos d’Esquadra, acabats de nomenar, el conseller Joaquim Forn i el Director General, Pere Soler, amb la cúpula policial encapçalada pel Major Josep Lluís Trapero i tots els Comissaris del Cos. En roda de premsa posterior, Forn va afirmar amb rotunditat, que els Mossos sempre vetllaran pel compliment de la llei i també per la seguretat durant el dia del referèndum.

*(NOTA: Publicat a l'Unilateral, 20.07.2017)

L'EDITORIAL DEL NEW YORK TIMES: LA NOSTRA MOAB*

La publicació de l’editorial del New York Times sobre Catalunya del passat divendres ha desfermat un veritable terrabastall en la política catalana, en l’espanyola i, ben probablement, a l’europea.

Tot just quan els tertulians unionistes, comentaristes i analistes, com els que apareixen reiteradament en espais com el programa de Josep Cuní, celebraven efusivament la sentència al·lucinant del Tribunal Constitucional que esborrava el nom d’Afers Exteriors de la Conselleria i es feien un panxó de riure titllant Puigdemont, Mas, Romeva i Junqueras de fracassats pel nul reconeixement internacional assolit per la causa independentista, va i apareix l’editorial del diari més important, més influent del món i exigeix al govern espanyol que no impideixi el referèndum. A més de titllar-lo de feble, sota sospita i un munt de coses més. En definitiva, una autèntica Mother of All Bombs (MOAB), en forma d’editorial. Ningú no dubta ja que hi haurà un abans i un després del 23 de juny. El referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya sobre la seva independència ha entrat en l’agenda global. Ningú ja ho pot negar.

Europa, llegeix el New York Times?

I un actor que ha de llegir seriosament l’editorial del diari novaiorquès és, naturalment, la Unió Europea. A partir d’ara ja no s’hi val amagar el cap sota l’ala, o fer la política de l’estruç, al·ludint al típic i tòpic, i covard, “que es tracta d’un afer interior d’un Estat Membre”. Afer Interior? I en parla el New York Times? A Brussel·les han de deixar de somniar truites. Sense cap mena de dubtes, la delegació del govern, els eurodiputats i els periodistes catalans faran valdre durant els propers dies aquest article per forçar algun tipus de posicionament que vagi més enllà. Si se’n parla des de Nova York, com es pot liquidar el tema amb la declaració de sempre? O és que des de fora els han de dir com gestionar un tema que és essencialment europeu?

Espanya i els unionistes, intoxiquen

Com sempre els passa, els espanyols, quan reben una garrotada des de Catalunya, i n’han rebut unes quantes en els darrers anys, triguen a reaccionar. Com si es palpessin per comprovar que estan sencers. I és que el MOAB novaiorquès els ha deixat morts, blancs, esmaperduts. I pràcticament no han dit ni fava.

Només quan han pogut refer-se, han articulat una intoxicació, pensant que els catalans i les catalanes no sabem anglès, com és el cas del senyor Rajoy. I així han intoxicat en referència al darrer fragment de l’editorial, traduint-lo amb mala fe, tergiversant-lo i fent-lo dir el que no diu. Concretament, han intentat difondre que el New York Times es mostra partidari que els catalans i les catalanes votem no a la independència, obviant, és clar que si voten és que hi ha d’haver un referèndum. Però el diari novaiorquès no diu això ni de bon tros.

Diu que, la millor solució “per Espanya” és que se celebri el referèndum i que els catalans votin no a la Independència com ja ho han fet en el passat els escocesos i els quebequesos.

Òbviament, el New York Times reclama a Madrid el coratge que no té, perquè són covards, i saben del cert que el resultat del referèndum no seria precisament com els anteriorment esmentats, perquè per començar, Espanya no és ni el Canadà, ni el Regne Unit. Catalunya ja està fins al capdamunt d’humiliacions, amenaces, menyspreus i supremacismes. Dinou respostes negatives a negociar en són moltes, massa. Prou de fer el ximple.

I a Catalunya, alguns mèdia es fan el distret

Resulta frustrant contrastar l’editorial del New York Times, amb l’actitud submissa de les dues principals capçaleres catalanes, tan avesades a seguir els dictats del ditet del govern de Madrid, i particularment de la vice-presidenta. No cal esmentar-les, són prou conegudes. L’actitud servil de llurs respectius directors, que sovint prenen posicions molt més radicals que el propi govern espanyol, demostra que la promiscuïtat entre el poder i la premsa a casa nostra és un fet. Àdhuc, la “nostra” televisiva, en els seus diferents canals, es va cobrir de deshonor, comprant la intoxicació espanyola sobre el fals “No” dels catalans. Quina vergonya!

En definitiva, a pocs dies del 4 de juliol, quan el govern donarà més detalls sobre els propers passos, i que, casualitat o no, coincideix amb el Dia de la Independència dels Estats Units, la MOAB del New York Times ha complert la seva funció: ha capgirat l’escenari polític i ha fet saltar pels aires els arguments antidemocràtics de Madrid. Ja res no serà igual. Els espanyols estan advertits.

*(NOTA: Publicat a l'Unilateral, 26.06.2017)

ARA JA NI LA SENYERA S'ACCEPTA*

La regressió anticatalana, espanyolista i antidemocràtica a Espanya és un pou sense fons. La darrera atzagaiada la tenim en la censura a un anunci del Carnet Jove per part de l’Asociación para la Autoregulación de la Comunicación Comercial (Autocontrol). Segons un informe emès per aquest organisme, l’anunci té connotacions polítiques perquè hi apareix un pla amb la imatge d’una senyera i l’àudio “Nous desitjos, noves conquestes”. Segons autocontrol amb el context actual, l’anunci pot ser entès com un missatge de contingut polític. Tanmateix, cal tenir en compte que la senyera és la bandera oficial de Catalunya.

Fins ara, la repressió espanyola s’ha centrat en les banderes estelades, sobretot en esdeveniments esportius, argumentant que promocionaven la violència, quan de fet, també la bandera estelada pot ser exhibida legalment, segons una interlocutòria judicial recent.

Però ara s’ha anat un pas més endavant, o si es vol, enrere, i ja és la bandera oficial de Catalunya, la senyera, la que és objecte de prohibició.

Com se sap, el Carnet Jove, és un servei de la Generalitat de Catalunya que des de l’any 1986 té per objectiu contribuir a millorar la qualitat de vida dels joves catalans a través de l’oferiment i la promoció de serveis, propostes i descomptes en diferents àmbits, entre els quals destaquen la cultura i la mobilitat internacional. Inicialment gestionat per l’administració, des de finals del 2015, existeix un contracte amb Caixabank per la gestió pròpiament del carnet a partir d’un concurs públic. Així mateix, el contracte explicita que cada any hi haurà una campanya de difusió del Carnet Jove que se n’ocupa Caixabank, qui ha de sotmetre tota la seva publicitat a control d’un organisme de l’estat espanyol que controla la publicitat abans que s’emeti. Es calcula que actualment hi ha uns 500.000 titulars del Carnet Jove.

La Generalitat reacciona, Caixabank, no

La reacció de la part catalana ha vingut des de la Generalitat, i concretament de la Directora General de Joventut, Marta Vilalta que ha acusat Autocontrol de fer “una lectura política de l’anunci”. I ha afegit que “Creiem que no necessitaríem aquesta autorització per passar aquest anunci, però com que compartim la difusió amb La Caixa, això dificulta sortir d’aquest atzucac, perquè qualsevol publicitat que emeti La Caixa ha de tenir el vistiplau d’aquest organisme“. I és que Autocontrol és l’únic acreditat a l’Estat per fer aquest control publicitari previ a l’emissió dels anuncis.

A hores d’ara, no es té constància que Caixabank hagi reaccionat al veto.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 20.06.2017)

ES CONSTITUEIX LA XARXA DE SINDICALISTES PER LA INDEPENDÈNCIA*

Des de la Intersindical-CSC i conjuntament amb sindicalistes independentistes d’altres organitzacions es promou un Manifest per donar suport al procés independentista a Catalunya.

L’objectiu del manifest no és simplement posicionar-se favorablement a l’exercici del dret democràtic per decidir el futur polític de Catalunya, si no també crear una xarxa de sindicalistes arreu del país per a defensar la democràcia i la construcció de la República Catalana per mitjà d’un referèndum que serà vinculant.

Aquesta xarxa vol ser una eina al servei dels treballadors i les treballadores d’aquest país que, per mitjà de la mobilització i l’organització, ajudi a fer efectiu el resultat del referèndum en cas que sigui positiu.

Manifest dels sindicalistes per la Independència

Catalunya viu una situació política que pot significar un punt d’inflexió en la seva història. Aquest país ha estat sempre un país de lluita a favor de les conquestes socials, des de la millora de les condicions de vida de la classe treballadora fins a la lluita contra el feixisme que va guanyar la Guerra Civil. Catalunya i les seves classes populars hem estat, històricament, al capdavant de la lluita per la democràcia i el progrés.

Les mobilitzacions a favor del dret a decidir i de la independència que hem protagonitzat aquesta darrera dècada i les permanents negatives per part de l’Estat a acordar les reformes legals per permetre un referèndum d’autodeterminació, han portat la situació a un atzucac. El govern espanyol (amb el suport de les oligarquies espanyola i catalana) prova d’impedir per tots els mitjans el conjunt de potencialitats emancipadores que el procés sobiranista de Catalunya conté en si mateix.

A Catalunya el moviment sindical i el conjunt moviment popular han estat històricament al costat de la democràcia i de la defensa del dret del nostre poble a autodeterminar-se. Ara ha arribat l’hora de posar en pràctica aquesta autodeterminació i, davant d’aquesta situació, els treballadors i treballadores que signem aquest text volem manifestar:

• que la millor solució pel plet nacional entre el poble català i l’Estat espanyol és la construcció de la República catalana, independent, solidària amb tots els pobles del món.
• Que la República que volem i per la qual lluitem és la República dels drets socials i laborals, una República al servei de la majoria treballadora d’aquest país
  que ens oposem frontalment a la falsa dicotomia que se’ns vol imposar des de determinades opcions polítiques a l’hora de triar entre el país i la seva gent.
• Que la construcció d’una nova República és una oportunitat històrica per la consecució d’una nova societat catalana basada en una major redistribució de la riquesa

Per tot això, els signants ens comprometem a:

• fer pedagogia entre els treballadors i treballadores d’aquest país a favor de la independència;
• a contribuir, des de la nostra posició, a la defensa de la democràcia i, per tant, en la celebració del referèndum d’autodeterminació que tindrà lloc a la tardor;
• i, finalment, a defensar la democràcia al nostre país, implicant-nos i impulsant les accions que s’escaiguin.

Primers signants:

1. Baptista Silanes CCOO
2. Vicenç Albiol UGT
3. Carles Sastre, Intersindical-CSC
4. Paco Pozo CGT
5. David Caño USTEC·STEs (IAC)
6. Roser Vilallonga SPC
7. Oscar Iniesta Solidaritat obrera
8. Tana Peraferrer USTEC·STEs (IAC)
9. Noël Climent CCOO
10. Betty Costa UGT
11. Josep Clapés, Intersindical-CSC
12. Carlos Garcia CGT
13. Núria Cornet SPC
14. Eduard Lucas (IAC)
15. Jordi Tomàs CCOO
16. Joan Muntada UGT
17. Jordi Bartrolí, Intersindical-CSC
18. Lluís Segura CGT
19. Joan S. Puig Pasqual SPC
20. Núria Casadellà USTEC·STEs (IAC)
21. Ferran Fuguet  CCOO
22. Eulalia Guiu UGT
23. Ester Rocabayera, Intersindical-CSC
24. Moisés Rial CGT
25. Joan Tramuns SPC
26. Arcadi Figueras USTEC·STEs (IAC)
27. Carles Bertran  CCOO
28. Xavier Babures UGT
29. Xavier Vicens, Intersindical-CSC
30. Teresa Romeu CCOO
31. Joan Pera UGT
32. Montse Guixé, Intersindical-CSC
33. Josep M. Cervelló USTEC·STEs (IAC
34. Mingo Meseguer CCOO
35. Eduard Pomar UGT
36. Núria Guerrero, Intersindical-CSC
37. Vicent Conca USTEC·STEs (IAC)
38. Xavier Rodriguez CCOO
39. Joan Pardines UGT
40. Nèstor Sastre, Intersindical-CSC
41. Àngels Gabarró USTEC·STEs (IAC)
42. Alfredo Bienzobas CCOO
43. Pauli Rigol UGT
44. Roser Palol, Intersindical-CSC
45. Jordi Botargues USTEC·STEs (IAC)
46. Albert Llargués CCOO
47. Jordi Carro UGT
48. Sergi Perelló, Intersindical-CSC
49. Jordi Gassiot CAU-IAC
50. Ester Costa IAC-CATAC

* (NOTA: Post penjat a l'UNILATERAL, 13.06.2017)

LA CATALUNYA GRUYÈRE*

Davant l’adveniment de la independència de Catalunya, un dels factors claus que cal tenir en compte, és el control fàctic del territori, per part de les autoritats catalanes, després de la victòria en el referèndum del proper mes de setembre. Tanmateix, el dia després es presenta complicat si tenim en compte que la presència d’instal.lacions a Catalunya, sota el control directe del govern espanyol, no és pas petita, i en alguns casos, d’una alta significació estratègica. En aquest sentit, la Catalunya de la immediata postindependència, ben probablement presentarà una aparença d’un formatge de gruyère, en el sentit que, si més no en les primeres setmanes, o mesos, o potser, anys, personal civil i militar sota les ordres de Madrid, continuaran en el territori, perquè la seva desaparició immediata no sembla viable.

La cinquena província

Probablement, una de les infrastructures més emblemàtiques en aquest sentit, és el Port de Barcelona, de gran impacte estratègic i econòmic, que en el seu dia va ser definit, de forma ben significativa, com la cinquena província de Catalunya. Lògicament, aquesta denominació vol assenyalar la seva enorme capacitat d’autogestió, al marge de la resta del territori i de les institucions catalanes. Els interessos representats al Port van molt més enllà dels estrictament catalans: russos, xinesos, han invertit enormes quantitats de capital en desenvolupar totes les potencialitats. Per altra banda, el port també és el punt de sortida i entrada de territoris peninsulars com Aragó i Navarra, en definitiva, de la conca de l’Ebre, on s’ubiquen algunes de les grans fàbriques de la indústria de l’automòbil. El Port de Barcelona, compta amb la presència de la Policia Portuària, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. La primera assumeix la funció de vigilància interna de tota la infrastructura, i les altres dues les funcions que els corresponen, entre d’altres, les tasques de policia de frontera, atès que és un punt d’entrada i de sortida de l’espai de Schengen. No hi entren doncs, ni els Mossos d’Esquadra ni la Guàrdia Urbana, fet que representa, clarament un repte. El Port, a més, en els darrers temps, s’ha convertit en un referent pels creuers de vacances, i això ha fet incrementar la seva visibilitat i rellevància a escala internacional, i molt particularment, dels Estats Units, que el trien com a punt d’inici de moltes rutes pel Mediterrani. En conseqüència, això ha fet que el seu rol internacional, àdhuc mundial, sigui cada cop més gran. No hi ha cap mena de dubte que qui controli el port, controlarà un actiu (un asset) molt important.

L’altra joia de la corona

L’Aeroport del Prat, és sense cap mena de dubte, l’altra joia de la corona de les infrastructures estratègiques a Catalunya sota control del govern espanyol, i més en concret, sota la propietat i la gestió d’AENA, una empresa centralitzada a Madrid, i que des d’allà ordena el dia a dia de l’aeroport català de referència, que és sotmès a les necessitats i interessos del port de Barajas a Madrid. Es podria dir que entrar al Prat és sortir de Catalunya… si no fos pel fet que els Mossos d’Esquadra sí que hi són garantint la seguretat en la zona de lliure accés,  tant a viatgers com a ciutadans en general. Per contra, les zones d’embarcament, ja és competència de la Guàrdia Civil, mentre que la Policia Nacional està a càrrec, del control dels passaports.

Que AENA actua amb mà de ferro, ho van comprovar els participants en una acció de protesta contra la gestió d’AENA i del govern espanyol, el passat dissabte, organitzada per Reagrupament, quan, en el moment de repartir uns tríptics multilingües, de seguida van ser comminats per la seguretat privada contractada per l’empresa a aturar-la, argumentant que s’obstaculitzava el normal desenvolupament de la infrastructura. Tanmateix, l’activitat de l’organització independentista en cap cas entrava en una de les 14 accions expressament prohibides en els cartells afixats en els edificis. Una demostració fefaent que Madrid fa el que vol en ple centre de Catalunya. Fins i tot, condicionar la via diària de milers de catalans i catalanes.

Militars, Guàrdia Civil, Policia, TVE, Renfe…

Per descomptat, altres forats en el formatge de la Catalunya independent seran les instal·lacions depenents de l’exèrcit i dels cossos de seguretat espanyols: des dels emblemàtics Palau de la Capitania, els Governs Militars, els quarters del Bruc, Sant Climent Sescebes, Talarn, passant pels quarters de Sant Andreu de la Barca, on s’acostuma, encara avui en dia a fer homenatges als nazis de la División Azul, o la macro-comissaria de la Verneda, o el polèmic Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) fins totes les múltiples comissaries locals o de zona. També TVE a Sant Cugat, la infrastructura dels ferrocarrils (estacions, etc), els Paradors Nacionals (Cardona, Tortosa, Sau, etc)…

Totes aquestes instal·lacions hauran de passar a mans de la nova República, però el que caldrà veure és com es portaran a terme les negociacions, i si ambdues parts actuaran de bona fe. Només llavors, els forats del gruyère català, deixaran pas a un formatge potser de bola, però sense cap mena de dubte, més homogeni.

*(NOTA: Publicat a l'UNILATERAL, 31.05.2017)

MIQUEL SELLARÈS SOBRE LA SEGURETAT NACIONAL*

En un debat televisiu emès per SITV, Miquel Sellarès, director del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, i antic Director General de la Policia, va alertar, sobre el perill d’esdevenir, Catalunya, literalment, “un bitxo raro” si es planteja l’opció de no disposar d’unes forces militars o d’autodefensa, fet que a més, complicaria molt el seu reconeixement internacional, un cop assolida la Independència. En aquest sentit, va denunciar aquells sectors que aposten per una “externalització” de la defensa i va recordar que a hores d’ara, quan encara estem sota el govern d’Espanya, els catalans paguem 2.168 milions d’euros en concepte de despesa militar anual.

Contra els ultrapacifistes i els ultresmilitaristes

Des del seu punt de vista, la nova República ha d’anar a poc a poc en el procés d’assumció de totes les competències relatives a la Seguretat Nacional, concepte que va més enllà de l’estrictament de Defensa, perquè també afecta a altres àmbits com poden ser les infrastructures estratègiques, el sistema elèctric, les xarxes digitals, els hospitals, els transports, etc. Així, els Mossos d’Esquadra no deixen de ser una peça més de tot el sistema, que també inclous altres cossos públics especialitzats en les emergències, la protecció civil, els agents rurals i naturalment la Policia Local. Es va mostrar decebut que, de militars professionals catalans, d’obediència nacional, no n’hi ha gaires a l’Exèrcit espanyol, mentre que, va revelar, sí que n’hi ha, alguns a la Legió Estrangera (França), a Israel i fins i tot, afirmà, hi ha un català que és general al cos dels Marines dels Estats Units. Respecte la lleialtat nacional dels Comandaments dels Mossos d’Esquadra, no es va mostrar gaire optimista, i tampoc dels agents, perquè l’Escola de Policia de Catalunya, va criticar, ha renunciat a formar-los en el patriotisme o el sentiment cap al país. Tot i això, es va mostrar satisfet que el cos és ideològicament plural, com també ho és la societat catalana i que, en qualsevol cas, la seva màxima prioritat és garantir la seguretat i protegir els ciutadans contra la delinqüència. Una tasca que cada cop és més reconeguda i fa dels Mossos una de les institucions catalanes més ben valorades.

Sellarès va criticar tant els ultrapacifistes, perquè van amb el lliri a la mà, i cal ser conscient que hi ha moments en què caldrà recórrer a estructures de tipus militar, sobretot en operacions de restabliment de la pau a l’exterior, com també als que ell va anomenar ultramilitaristes, que només parlen de comprar avions, fragates i tancs de forma immediata. Segons el seu parer, “estem a les beceroles” i cal tenir en compte que la construcció d’una estructura d’estat com és la Defensa, triga molts anys, entre deu i vint-i-cinc, i que ara fins i tot per comprar armes, els Mossos han de passar el control de la Guàrdia Civil.

Així, més que fer-se cabòries, cal construir sobre el que ja existeix, i per exemple, prioritzar àmbits com la Intel·ligència i la Ciberseguretat. “Sense intel·ligència, no hi ha res” digué de forma contundent. I també va destacar que cal controlar el país i combatre les màfies internacionals que avui en dia cada cop agafen més força a casa nostra. Els seus referents són els països escandinaus o Suïssa, països cohesionats socialment, però que també tenen unes despeses en defensa molt importants. En definitiva un país normal, que a l’hora mantingui lligams de col·laboració i ajuda mútua amb el seu entorn més immediat. I és que la defensa i la seguretat nacionals tenen una projecció internacional. Els altres estats no tolerarien que Catalunya es negués a enviar tropes a les missions internacionals.

Llibre Blanc de la Seguretat Nacional

Per Sellarès, cal tenir una mentalitat d’Estat, fet que no abunda massa després de 300 anys d’ocupació i recorda que el 1980 es va començar amb els 54 mossos d’Esquadra que van ser traspassats de la Diputació de Barcelona. Actualment, entre professionals de la seguretat i la protecció civil i les emergències, Catalunya compta amb 35.000 efectius públics, sense comptar la seguretat privada.

Amb l’objectiu de planificar la seguretat en la Catalunya, Sellarès ha destacat l’elaboració, des del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, del Llibre Blanc de la Seguretat Nacional, a càrrec del politòleg i mosso d’Esquadra Marc Costa, un voluminós estudi que aviat es publicarà. Es dóna la circumstància que Costa, acaba de ser nomenat Director dels Agents Rurals, un cos que recentment ha patit un brutal atac, que ha portat, precisament a reconsiderar les mesures de seguretat, que eren ben escasses, per no dir nul·les.

Respecte el procés independentista

Obertament partidari de la Independència, Sellarès considera impensable que l’exèrcit espanyol intervingui per reprimir-lo. Segons el seu parer, l’exèrcit espanyol ha canviat molt en les darreres dècades i molts oficials han conegut escenaris d’extrema violència que és impensable que estiguin temptats d’importar-los a Catalunya. I encara afegeix que amb la independència, Espanya ha de passar a ser un veí amb el qual cal mantenir les millors relacions possibles, també a nivell militar.

Això no obstant, aquest no intervencionisme no sembla garantit en altres cossos com per exemple la Guàrdia Civil. De fet, Sellarès considera que l’Estat intervindrà d’alguna manera, sense, però, concretar res.

Finalment, alerta que Estats Units s’ha cansat d’intervenir a Europa i que cada cop se n’allunya més. Això ha de suposar que Europa ha de gastar més per defensar-se, i assumir-ne més protagonisme. I això també afectarà a la Catalunya independent.

*(NOTA: Publicat a l'UNILATERAL, el 25.05.2017)

AMB EL POBLE SIKH

Ahir vaig tenir l'honor de rebre, a la seu de Reagrupament, el líder de la comunitat sikh a Catalunya, Gagandeep Sirgh Khalsa, amb motiu d'una entrevista amb el diari digital L'Unilateral. Aquesta comunitat ha estat premiada recentment amb el IV Premi Martí Gasull, en atenció sobretot a les seves activitats envers el coneixement, per part dels seus membres, de la llengua catalana.

A Catalunya, hi viuen al voltant d’uns 12.000 sikhs, sobretot a Barcelona i a les comarques gironines. Arribats des dels anys vuitanta, el 1992 van crear el primer espai de culte, el gurdwara. Avui disposen de nou temples distribuïts en diferents ciutats on reparteixen el langar (menjar gratuït) i on s’han impartit classes de català.

La Comunitat Sikh de Catalunya és la comunitat procedent del Panjab, la regió dels cinc rius del nord-est de l'Índia.

En la foto, Mercè Feliu, redactora de l'Unilateral, Gagandeep Sirgh Khalsa, i una servidora.

"LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA BENEFICIA LA COMUNITAT INTERNACIONAL" (ENTREVISTA A JOSEP SORT)*

A Europa, la solidaritat amb Catalunya creix cada cop més. Es creen intergrups parlamentaris, es porten a terme iniciatives polítiques. Hi ha com un silenci eixordador per part dels estats de la Unió Europea, que en cap cas s'han posicionat en favor del seu soci espanyol.

Per Mercè Feliu, 28.4.2017

Reagrupament va ser un dels primers partits en demanar la unitat d'acció per a la Independència. Podries fer una valoració del moment actual?

Més que unitat d’acció, Reagrupament sempre hem defensat la transversalitat independentista. La concreció d’aquesta, és i continua sent a hores d’ara, la candidatura de Junts pel Sí que es va presentar a les eleccions del 2015 i va guanyar per àmplia majoria. En el moment actual, al Parlament de Catalunya existeix també una unitat d’acció entre Junts pel Sí i la CUP que considero que es mantindrà sòlida fins a la celebració del referèndum. L’independentisme es manté ferm i la victòria del Sí és inqüestionable. És el moment de deixar-s’hi la pell. Només queden uns pocs mesos, estem fent història.

Especialista en temes internacionals, com veus el suport a l’autodeterminació de Catalunya a dins d’Europa i en l’àmbit internacional?

A Europa, la solidaritat amb Catalunya creix cada cop més. Es creen intergrups parlamentaris, es porten a terme iniciatives polítiques. Hi ha, el que defineixo, com un silenci eixordador per part dels estats de la Unió Europea, que en cap cas s’han posicionat en favor del seu soci espanyol. Cal tenir en compte, que les relacions internacionals es basen sobretot en interessos, i que des de Catalunya hem de formular un discurs que vagi en el sentit, que la independència de Catalunya, beneficia la comunitat internacional, tant de forma col·lectiva com a cada estat. Per exemple, en el camp de la seguretat, de l’economia, de la recerca, etc. Internacionalment o mundial, la República de Catalunya en cap cas serà un estat petit, sinó mitjà amb capacitat d’ajudar al desenvolupament i el creixement de molts altres estats, a l’Àfrica, a l’Àsia, a l’Amèrica Llatina.

Hi ha, però, una condició indispensable: que la comunitat internacional s’adoni que anem a totes, que no ens arronsarem ni quan Espanya, en el darrer moment, i de forma desesperada, ens ofereixi un pacte que, no cal dir, no serà creïble. La fermesa en l’objectiu per la independència farà que els estats ens tinguin confiança, i jo fins i tot penso que hi haurà una competició per qui serà el primer a reconèixer-nos.

Vivim temps convulsos a Europa: Brexit, xenofòbia, crisi dels refugiats. Això ens ajuda?

Una Catalunya independent serà un factor d’estabilitat en el Mediterrani, que és un dels dos flancs més preocupants de la Unió Europea. Catalunya, històricament, ha tingut una vocació europea i mediterrània i la nostra aportació a aquestes dues àrees, serà positiva, i fins i tot podem col·laborar amb França i Itàlia en el Mediterrani occidental i central. Per altra banda, amb la nostra independència, afavorirem que Espanya es reformi internament i deixi de destinar enormes quantitats de recursos i energia a combatre’ns. En tot cas, Catalunya podrà contribuir sobiranament a satisfer les necessitats del poble espanyol, com també ho farà, per descomptat, amb altres estats de l’Est d’Europa, de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina.

Reagrupament participareu en la campanya unitària?

Naturalment. Totalment implicats. Com ja ho hem estat a Junts pel Sí, a l’Assemblea Nacional Catalana, a l’Assemblea de Municipis per la Independència, a Òmnium, a Súmate, a la Plataforma per la Llengua. Es troba en el nostre ADN, si se’m permet. Serem al capdavant, en la mesura de les nostres possibilitats i amb una voluntat de col·laboració amb totes les organitzacions patriòtiques, siguin de la societat civil o polítiques. I això, sense exigir protagonismes, ni càrrecs, ni res semblant. Més que actors principals, ens agrada definir-nos com a guionistes. On molts arriben ara, nosaltres ja hi érem. I ens en felicitem.

Teniu intenció d’endegar també campanya pròpia?

La prioritat és contribuir a l’esforç col·lectiu, lògicament. Això es compatibilitzarà amb actes propis, però oberts a tothom, sobretot coincidint amb activitats orgàniques com són les reunions de la Junta Directiva fora de Barcelona. Ja estem treballant en actes a Igualada, Lleida i Vilafranca o Vic, entre d’altres. També en un cicle de conferències o seminaris, i sondejant la creació d’un canal de debat per internet i d’un butlletí informatiu en llengua anglesa. Sempre en la mesura de les nostres possibilitats. Som una associació sense deutes, però amb recursos limitats. I repeteixo, el principal és treballar plegats amb tothom. Hi hem estat, hi som i hi serem. Fins a la victòria.

Quin és el paper de Reagrupament en relació al PDeCAT?

Molts reagrupats som membres fundadors del PDeCAT. Vam presentar una candidatura pròpia, com es recordarà. A hores d’ara alguns de nosaltres hem estat escollits en càrrecs de responsabilitat en l’àmbit local, comarcal i fins i tot de vegueria. Dit això he de deixar molt clar que RCAT no pretén exigir quotes enlloc, ni al partit, ni a les llistes, ni als càrrecs. Deixeu-me dir, que no ens calen, les quotes. Som gent preparada i compromesa i sabem com treballar. No volem reproduir esquemes anteriors, ja periclitats.

Amb el PDeCAT ens uneix clarament la transversalitat ideològica, que no trobem en altres formacions, que cauen o bé en una ideologització de la nació, o bé en un acomplexament per part d’altres forces. Nosaltres hem contribuït a fer del PDeCAT un partit que accepta la unilateralitat i que es compromet a la regeneració democràtica, com s’ha vist amb el debat de les incompatibilitats. El PDeCAT a més sosté plantejaments seriosos com per exemple, el de la necessitat de tenir un Exèrcit propi, i col·laborar amb els nostres aliats per incrementar la seguretat col·lectiva. Això ens fa creïbles i genera confiança internacionalment.

A hores d’ara, aproximadament un 30% dels associats del PDeCAT provenim d’altres formacions. La nostra aportació serà, de nou, treballar per la victòria de la Independència en el referèndum, des de la certesa que el nou partit hi està completament compromès. Les úniques eleccions que m’interessen són les Constituents, i aquestes són les que se celebraran, segons el full de ruta, sis mesos després del Referèndum, és a dir, cap al març del 2018. Però llavors, probablement, RCAT ja no existirà. I, si em permeteu, jo hauré acomplert una de les meves prioritats vitals: deixar de ser independentista.

*(NOTA. Penjat a l'Unilateral, 28.04.2017)

EL QUEBEC INDEPENDENT TINDRÀ UN MINISTERI DE DEFENSA*

En el marc de les XVI Jornades de la Federació d’Organitzacions Catalanes Reconegudes Internacionalment (FOCIR), el professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, i col·laborador de l’Unilateral, Josep Sort, va reflexionar sobre la política diplomàtica del Quebec i els seus desenvolupaments futurs. Concretament va dedicar una part de la seva exposició al document que la direcció del Partit Quebequès ha enviat a la seva militància per a la seva discussió i, si s’escau, aprovació en el 17è Congrés Nacional que se celebrarà a les darreries del 2017.

El document, Le chemin des victoires, preveu la creació d’un Ministeri de Defensa, tan bon punt s’hagi proclamat la Independència, després de rebre el mandat corresponent de la ciutadania quebequesa en un eventual tercer referèndum d’autodeterminació.

Tres són les mesures que complementaran la creació d’aquest Ministeri de Defensa.

La primera serà elaborar un Llibre Blanc de la política de defensa del Quebec Independent.

La segona, dotar el Quebec d’una defensa nacional capaç de respondre a les exigènciesd’assistència mútua derivades de les aliances militars de les quals formarà part, és a dir, l’OTAN i el NORAD (el Comandament nord-americà de defensa aeroespacial).

I la tercera, atribuir a la Defensa nacional les missions prioritàries de manteniment de la pau i d’ajuda a les poblacions civils en crisi, i també la capacitat de participar, o no, en missions que requereixin l’ús de la força, sempre en conformitat amb el dret internacional, i amb el vot favorable de l’Assemblea Nacional del Quebec.

Una altra mesura significativa que preveu el document, aquesta tan bon punt el Partit Quebequès arribi al poder, després d’une eleccions, previstes en principi, per al 2018, és transformar l’actual Ministeri de la Seguretat Pública en un nou Ministeri de la Seguretat Nacional.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 04.03.2017)

ESPANYA TOLERA ELS POSTCOMUNISTES, PERÒ NO ELS INDEPENDENTISTES*

Sense aturador. La justícia espanyola no descansa i treballa a preu fet. I ho fa cada cop amb més desacomplexament i pràcticament sense guardar les formes. La nova querella contra Carme Forcadell i els altres tres membres de Junts pel Sí de la Mesa del Parlament, n’és la prova més fefaent. Ahir es coneixia que la Fiscalia de Catalunya, per ordre directa de la Fiscalia General de l’Estat presentava una segona querella contra la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell i també contra el Vicepresident primer Lluís Corominas i les secretàries Anna Simó i Ramona Barrufet, tots quatre de la candidatura de Junts pel Sí. La querella es presenta per desobediència i prevaricació, concretament per haver permès l’aprovació per part del Parlament de la resolució del Pla que contempla la celebració del referendum per la independència.

En compareixença davant dels mitjans de comunicació, els quatre querellats, per boca de la pròpia Forcadell, han denunciat el caràcter ideològic del procediment judicial. Fins i tot, afegeixen que aquesta segona querella té la virtut de deixar per escrit que no respon a actes sinó per ideologia.

Nuet no querellat

La sorpresa, que de seguida s’ha convertit en indignació, ha saltat quan s’ha comprovat que la querella no afecta un cinquè membre de la Mesa, Joan Josep Nuet, de Catalunya Sí Que es Pot, que malgrat haver votat en el mateix sentit que els anteriorment esmentats, la Fiscalia ha decidit deixar-lo al marge. L’argument que sustenta aquesta decisió que pretén justificar que la justícia tracta de forma diferent persones que realitzen accions idèntiques és, pura i simplement de caràcter ideològic, és a dir, el fet que els quatre querellats són independentistes i es comporten com a tals, mentre que el diputat, i secretari de la Mesa, Nuet, no. Concretament, les paraules que utilitza l’escrit del fiscal, segons ha transcrit algú mitjà, per justificar aquesta decisió, és que troba, en l’actuació parlamentària prèvia de Nuet, “la falta de sumar al proyecto político de ruptura unilateral con el sistema constitucional…”, això és que en votacions anteriors, Nuet no havia votat en clau independentista. I deixa entendre que, probablement el diputat postcomunista s’hauria equivocat a l’hora d’exercir el seu vot favorable de la ja esmentada resolució. Es tracta, doncs, clarament no de castigar una actuació, sinó una ideologia, un projecte polític.

Val a dir que el propi Nuet, ha estat el primer que ha sortit al pas d’aquesta decisió de fiscalia, i ha deixat ben clar que va votar de forma plenament conscient, i ha mostrat la seva solidaritat amb els seus companys de Mesa.

La Fiscalia, ha demanat que s’acumulin les dues querelles contra Forcadell, perquè hi troba una evident relació. Recordem que la primera querella, que afecta exclusivament a la Presidenta, també es va presentar pels mateixos càrrecs, fa referència al fet que va permetre la votació de les conclusions de la Comissió d’estudi sobre el procés constituent.

La CUP s’ofereix

Una demostració fefaent de com l’ofensiva judicial espanyola està provocant efectes no previstos la tenim en el fet que, de forma quasi immediata, un cop coneguda la querella, la CUP s’ha ofert a ocupar un lloc en la Mesa del Parlament. Cal recordar que en el moment de la seva constitució, després de les eleccions del 27S, la CUP va rebutjar-hi ser present, tot i que Junts pel Sí li ho va oferir. Va ser, a més, un rebuig ostensible, formulat molt de cara a la galeria, i que va provocar que des del grup majoritari se li recriminés la falta de coratge d’assumir responsabilitat.

A hores d’ara, però, i com dèiem, arran dels reiterats atacs judicials espanyols, sembla que les reticències abans existents han desaparegut del tot. Una bona notícia per a la unitat independentista.

(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 24.02.2017)

UN "JO" PREGUNTO AMB POLÈMICA*

L’emissió del programa de TV3 “Jo pregunto”, emès aquest diumenge va camí de provocar un veritable escàndol quan s’ha sabut que la immensa major part dels suposats ciutadans que finalment han participat, adreçant directament preguntes al President Puigdemont, ocupaven llocs de responsabilitat o significats en determinats partits polítics, plataformes veïnals, organitzacions de la societat civil molt significades, etc. Eren doncs, amb comptades excepcions, ciutadans ben poc anònims, ans persones que s’havien significat en els debats polítics, socials, lingüístics, etc que tenen lloc en els darrers temps en la societat catalana. Molt lluny, doncs, d’allò que la pròpia cadena de televisió havia estat propagant en la publicitat del programa en els dies anteriors, segons la qual, els ciutadans que preguntarien al President, eren gent normal sorgida d’un procés de selecció previ, que havia consistit en dos debats ciutadans, els participants en els quals -que s’havien presentat voluntàriament- havien acabat escollint entre ells els dotze que finalment participarien en el programa en directe.

Societat Civil Catalana, l’ANJI, Ciudadanos…

Concretament entre els dotze suposats ciutadans normals que han tingut l’oportunitat de preguntar directament el President Puigdemont, caldria esmentar la presència de: Un membre del comitè d’empresa de Delphi, una membre de la sectorial de Gent Gran de Societat Civil Catalana, un Director de Serveis de l’Ajuntament de Rubí, un membre de l’ANJI Manresa, una portaveu veïnal de l’edifici Venus de Sant Adrià del Besòs, el delegat de la Unió de Pagesos de Les Garrigues, el portaveu adjunt dels Comuns a Reus, una delegada sindical de Metges de Catalunya, una interventora de Ciudadanos, el cap de llista d’ICV a Manresa i un portaveu de la PAH de Sagrera. Amb l’agreujant que quan TV3 en feia la presentació individualitzada de cadascun d’aquests casos concrets, no s’esmentava en cap cas aquestes pertanyences socials o polítiques, sinó que es limitava a referir-se a la seva situació laboral, personal, aficions, etc.

Un precedent: el debat FAVB-BTV del 2015

A mesura que la xarxa social anava identificant la relació d’aquests ciutadans suposadament anònims amb les entitats, partits o plataformes esmentades, s’ha estès una sensació de déjà vu. En concret ens referim al debat ciutadà que va organitzar conjuntament la Federació d’Associació de Veïns de Barcelona (FAVB) i Barcelona Televisió (BTV), el 8 de maig del 2015, on els candidats a les eleccions municipals a Barcelona que s’havien de celebrar poc després es van sotmetre a les preguntes de suposats ciutadans, també anònims, que després van resultar ser tots ells, responsables d’entitats veïnals totes afiliades a la FAVB. El debat va donar una gran empenta a la candidata Ada Colau, que va jugar en cap amic, i va interrompre sense pietat les intervencions del llavors alcalde i candidat a la reelecció Xavier Trias. I dues dades també significatives.

La primera que el President de la FAVB en aquell moment, era ni més ni menys que en Lluís Franco Rabell. De fet, aquest debat va ser una de les seves darreres actuacions com a tal President, perquè poc després dimitia per presentar-se candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27S, per la candidatura Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP), molt propera a la pròpia Colau.

La segona és que el debat va ser en gran part ideat pel recentment nomenat director de BTV, el periodista Sergi Vicente, que en als anys anteriors havia estat el corresponsal de TV3 a la Xina.

Puigdemont se’n surt

Malgrat aquesta selecció curiosa de ciutadans que van interpel·lar directament el President Puigdemont, sota la moderació dels periodistes Carles Prats i Lídia Herèdia, les respostes del President Puigdemont van ser en general força reeixides i no el van posar en cap moment en un compromís. A més, va donar uns quants titulars que segur que seran analitzats al llarg de la propera setmana. Una setmana, per cert, que compta amb un esdeveniment clau com és la conferència que faran Puigdemont, Junqueras i Romeva a Brussel.les i que ha posat dels nervis als espanyols.

Concretament, ha afirmat que “fer un estat no és una cosa senzilla. Espanya té més de 3.300 tractats internacionals que hem de transposar”. Respecte la dimensió internacional, ha dit que “a Europa sorprèn l’immobilisme espanyol” i que les autoritats catalanes han deixat molt clar que “el referèndum es farà, encara que no hi hagi pacte amb l’Estat”.

Quant a altres temes, Puigdemont s’ha mostrat contundent i això ha fet que rebés continuats aplaudiments dels 200 espectadors asseguts a les butaques del Teatre Conservatori deManresa. Així, respecte a la fiscalitat, se li ha entès tot quan ha dit que “hi ha comunitats que paguen mobles amb l’esforç fiscal dels catalans“. Quant a la llengua, que “A Catalunya no hi ha cap ciutadà que desconegui el castellà i sí que n´hi ha que desconeixen el català”. Especialment incisiu s’ha mostrat a l’hora de replicar episodis d’enfrontaments generats pel procés, quan ha dit que “El poble català sempre s’ha expressat de manera cívica i cap propaganda pot desdibuixar això”. Finalment, respecte el seu futur polític ha volgut desfer malentesos i ha dit que ell continuarà “fins al final de la feina“.

Impacte a Internet

El programa ha tingut un fort impacte a la xarxa, i particularment al twitter, amb el hashtag#jopreguntotv3 que ha generat milers de piulades i ha arribat a ser trending topic.

*(NOTA: Publicat a L'Unilateral, 23.01.2017)