How a Fight With Trump Threw Spain’s Leader a Political Lifeline

To leftists abroad, Prime Minister Pedro Sánchez of Spain is a hero for standing up to President Trump. At home, Mr. Trump is seen as Mr. Sánchez’s political savior from thorny domestic challenges.

By Jason Horowitz

• April 18, 2026

For many on the global left, Pedro Sánchez, the prime minister of Spain, has emerged as a progressive superhero. He has not only championed liberal positions on immigration, renewable energy and civil rights, but he has also stood up to President Trump over tariffs, the abduction of Venezuela’s leader and now, most prominently of all, the war in Iran.

But as liberal leaders gather to venerate Mr. Sánchez at a global progressive summit in Barcelona, they are inhabiting an alternate Spanish universe where Mr. Trump is widely seen as coming to Mr. Sánchez’s rescue by engaging him in international quarrels that distract from the Spanish leader’s domestic problems.

Far from a political threat, Mr. Trump is seen here as a life preserver in a sea of Spanish scandals and setbacks aiding the political survival of Europe’s most accomplished escape artist.

Mr. Sánchez, Spain’s Socialist prime minister since 2018, is better known at home for his willingness to say and do anything to stay in power. His liberal backers applaud him for his deftness in wielding a political dagger — a skill that, they say, is in short global supply and is necessary to defy the rise of the right.

“He needs to be a great prime minister in this vital time,” said Carmen Calvo, Mr. Sánchez’s former deputy prime minister. With a general election due by next year, his aides said in interviews, he will go to any legitimate length to stay in power and prevent the country falling to the far right, 50 years after the end of the dictatorship of Francisco Franco. When it came to doing what was necessary to survive, Ms. Calvo called him “a very flexible leader.”

But for some, Mr. Sánchez has been too flexible.

He has gone back on his promise never to strike amnesty deals with separatist parties in order to secure a parliamentary majority. He has governed without a budget for three years despite once saying an inability to pass a budget should trigger elections. And most dangerously, his critics say, he has strategically picked fights with Spain’s surging far right — a move that helped to motivate exasperated liberals into voting for him again, but also bestowed the far right with a legitimacy that they previously did not have.

But the criticism that has perhaps most dogged Mr. Sánchez is his association with disgraced former Socialist party officials whom his enemies have termed the “Peugeot Gang.”

In October 2016, as Mr. Sánchez embarked on a primary campaign that began his remarkable ascent to the top of the Spanish government, he set out in his black Peugeot with three political allies. He cheerily promised in a social media post to “take my car to once again to travel to all corners of Spain and listen.”

The road trip became central to Mr. Sánchez’s political mythology.

Yet a decade later, with his travel buddies all facing corruption accusations and constant attacks from conservatives, the trip seems to have left him carsick.

One of the accused is José Luis Ábalos, a former infrastructure minister and top party official, who is currently jailed and on trial for receiving bribes, among other accusations that he denies. When officials raided his home, they said they found an external hard drive, containing possible evidence, hidden in the pants of a woman who had worked as a pornographic actress and who Mr. Ábalos had asked to walk his dog, according to a police report reviewed by The New York Times.

Mr. Ábalos’s right-hand man, Koldo García, a former bouncer and driver turned government fixer, is accused of accepting envelopes filled with bribes for the minister, and is also in jail. He also denies the charges.

Rounding out the Peugeot group is Santos Cerdán, who replaced Mr. Ábalos in 2021 as the party’s second in command and was the chief negotiator for Mr. Sánchez in cutting a deal with Catalan separatists that allowed him to form a government. Mr. Cerdán is under investigation by prosecutors on allegations of accepting kickbacks from a construction company — an accusation that he denies.

None of the accusations have personally implicated Mr. Sánchez, who came to power as an anticorruption crusader, though he has taken some responsibility for trusting his old associates.

“I apologize,” Mr. Sánchez said, during a somber news conference last June.

But that did not end Mr. Sánchez’s woes.

In December, the re-emergence of sexual harassment accusations against a top party official, which the official denied, threatened to alienate female voters pivotal for Mr. Sánchez’s chances of re-election. Then this past week, a judge requested formal charges against Mr. Sánchez’s wife, Begoña Gómez, in a long-running influence-peddling case.

His wife denies the charges, and Mr. Sánchez has denounced them as the product of a mudslinging operation, in which accusations from his right-wing opponents prompt investigations by sympathetic conservative judges, which are then amplified in conservative media. Mr. Sánchez once contemplated quitting in response to the accusations against his wife, lamenting in public that she was being targeted simply because she was his spouse. (“I am a man,” he said, “deeply in love.”).

The scandals all came amid an avalanche of other bad news, including a national electricity blackout, an erosion of Mr. Sanchez’s parliamentary majority, a housing crisis and deadly floods in Valencia, where angry mudslinging locals forced him to flee during his visit there.

Despite having the fastest-growing economy in the European Union, Spain has become increasingly polarized, with much of the animus centered on Mr. Sánchez. “Sánchez is a son of a bitch” is a common, and unprompted, chant at movie theaters, soccer stadiums and nightclubs populated by right-wing youth.

In February, supporters of the famously dashing prime minister noted that he looked terrible — his face gaunt, his eyes sunken. “Eat a little something,” shouted an older woman he met while shaking hands in the southern city of Jaén. “You’re too skinny,” she added.

To escape political trouble in the past, Mr. Sánchez often turned to a scare tactic. For years, analysts say, he essentially picked fights with the rising right-wing nationalist party Vox — which opposes L.G.B.T.Q. rights, is hostile to Islam and wants to repatriate immigrants — on culturally explosive issues. By doing so, Mr. Sánchez sought to shake dormant left-wing supporters out of their slumber, but also to weaken the mainstream conservative Popular Party by diverting its harder-line members to Vox.

The tactics worked in 2023, when Mr. Sánchez, all but counted out, managed to keep power after national elections. But since then, and especially when the scandals broke, liberal voters have seemed less motivated, and more exasperated by Mr. Sánchez. Some former allies worried that in the long term, his push for survival would increase the chances of Spain one day turning to the far right.

But then, Mr. Trump appeared, extending insults like a lifeline. As the two engaged in a tit for tat over tariffs, NATO, Palestine, Greenland and Venezuela, Mr. Sánchez appeared to gain strength from each interaction, which helped to distract from his domestic crises. Mr. Sánchez’s advisers shrugged off Mr. Trump’s threats of punitive tariffs against Spain because the country, as a member of the European Union’s trading bloc, is difficult to single out. For Mr. Sánchez, the threats from Mr. Trump were all upside.

Then the war in Iran gave Mr. Sánchez an even greater platform upon which to stand up to Mr. Trump. He was, among Europe’s leaders, one of the first and most strident critics of Mr. Trump’s attacks on Iran. He accused the U.S. president of breaking with international law. He denied American bombers the right to use Spanish air bases to attack Iran. He did not think much of America’s declaration of a truce. “The Government of Spain,” he said, “will not applaud those who set the world on fire just because they show up with a bucket.”

Now, Mr. Sanchez’s poll numbers are up, and he appears to be reveling in the moment.

On the day of recent anti-Trump protests worldwide, he posted a video of himself, looking haler and biking in a Make Science Great Again cap.

He appears to be turning to new allies. President Xi Jinping of China said that China and Spain were on “the right side of history” when Mr. Sánchez visited Beijing this past week.

And when Pope Leo XIV recently got into it with Mr. Trump, Spain’s prime minister made sure he stayed in the fray, offering backup to the pontiff with a biblical reference that, some believed, could apply to Mr. Sánchez as well.

“For they have sown the wind,” he wrote, “and they shall reap the whirlwind.”

Carlos Barragán and José Bautista contributed reporting.

L'EDITORIAL DEL NEW YORK TIMES: LA NOSTRA MOAB*

La publicació de l’editorial del New York Times sobre Catalunya del passat divendres ha desfermat un veritable terrabastall en la política catalana, en l’espanyola i, ben probablement, a l’europea.

Tot just quan els tertulians unionistes, comentaristes i analistes, com els que apareixen reiteradament en espais com el programa de Josep Cuní, celebraven efusivament la sentència al·lucinant del Tribunal Constitucional que esborrava el nom d’Afers Exteriors de la Conselleria i es feien un panxó de riure titllant Puigdemont, Mas, Romeva i Junqueras de fracassats pel nul reconeixement internacional assolit per la causa independentista, va i apareix l’editorial del diari més important, més influent del món i exigeix al govern espanyol que no impideixi el referèndum. A més de titllar-lo de feble, sota sospita i un munt de coses més. En definitiva, una autèntica Mother of All Bombs (MOAB), en forma d’editorial. Ningú no dubta ja que hi haurà un abans i un després del 23 de juny. El referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya sobre la seva independència ha entrat en l’agenda global. Ningú ja ho pot negar.

Europa, llegeix el New York Times?

I un actor que ha de llegir seriosament l’editorial del diari novaiorquès és, naturalment, la Unió Europea. A partir d’ara ja no s’hi val amagar el cap sota l’ala, o fer la política de l’estruç, al·ludint al típic i tòpic, i covard, “que es tracta d’un afer interior d’un Estat Membre”. Afer Interior? I en parla el New York Times? A Brussel·les han de deixar de somniar truites. Sense cap mena de dubtes, la delegació del govern, els eurodiputats i els periodistes catalans faran valdre durant els propers dies aquest article per forçar algun tipus de posicionament que vagi més enllà. Si se’n parla des de Nova York, com es pot liquidar el tema amb la declaració de sempre? O és que des de fora els han de dir com gestionar un tema que és essencialment europeu?

Espanya i els unionistes, intoxiquen

Com sempre els passa, els espanyols, quan reben una garrotada des de Catalunya, i n’han rebut unes quantes en els darrers anys, triguen a reaccionar. Com si es palpessin per comprovar que estan sencers. I és que el MOAB novaiorquès els ha deixat morts, blancs, esmaperduts. I pràcticament no han dit ni fava.

Només quan han pogut refer-se, han articulat una intoxicació, pensant que els catalans i les catalanes no sabem anglès, com és el cas del senyor Rajoy. I així han intoxicat en referència al darrer fragment de l’editorial, traduint-lo amb mala fe, tergiversant-lo i fent-lo dir el que no diu. Concretament, han intentat difondre que el New York Times es mostra partidari que els catalans i les catalanes votem no a la independència, obviant, és clar que si voten és que hi ha d’haver un referèndum. Però el diari novaiorquès no diu això ni de bon tros.

Diu que, la millor solució “per Espanya” és que se celebri el referèndum i que els catalans votin no a la Independència com ja ho han fet en el passat els escocesos i els quebequesos.

Òbviament, el New York Times reclama a Madrid el coratge que no té, perquè són covards, i saben del cert que el resultat del referèndum no seria precisament com els anteriorment esmentats, perquè per començar, Espanya no és ni el Canadà, ni el Regne Unit. Catalunya ja està fins al capdamunt d’humiliacions, amenaces, menyspreus i supremacismes. Dinou respostes negatives a negociar en són moltes, massa. Prou de fer el ximple.

I a Catalunya, alguns mèdia es fan el distret

Resulta frustrant contrastar l’editorial del New York Times, amb l’actitud submissa de les dues principals capçaleres catalanes, tan avesades a seguir els dictats del ditet del govern de Madrid, i particularment de la vice-presidenta. No cal esmentar-les, són prou conegudes. L’actitud servil de llurs respectius directors, que sovint prenen posicions molt més radicals que el propi govern espanyol, demostra que la promiscuïtat entre el poder i la premsa a casa nostra és un fet. Àdhuc, la “nostra” televisiva, en els seus diferents canals, es va cobrir de deshonor, comprant la intoxicació espanyola sobre el fals “No” dels catalans. Quina vergonya!

En definitiva, a pocs dies del 4 de juliol, quan el govern donarà més detalls sobre els propers passos, i que, casualitat o no, coincideix amb el Dia de la Independència dels Estats Units, la MOAB del New York Times ha complert la seva funció: ha capgirat l’escenari polític i ha fet saltar pels aires els arguments antidemocràtics de Madrid. Ja res no serà igual. Els espanyols estan advertits.

*(NOTA: Publicat a l'Unilateral, 26.06.2017)

EL CONTRAST

El contrast entre una democràcia consolidada, madura, amb mitjans de comunicació independents, valents, on la promiscuïtat amb el poder és mínima o mal vista i....

Una democràcia mínima, en caiguda lliure cap a l'autoritarisme, on els directors de diaris són súbdits dels polítics sense escrúpols, que publiquen segons l'ordeno y mando de torn. 

Quina diferència de país, i quines ganes tinc de construir la nostra Catalunya lliure, liberal, republicana i social. 

EL NEW YORK TIMES NOQUEJA ESPANYA...

L'editorial d'ahir del New York Times (NYT), noqueja definitivament el govern espanyol i la seva deriva autoritària. El reprodueixo íntegrament:

Catalonia’s Challenge to Spain

"Spain is determined to prevent a Catalonian referendum on independence, even though its tough attitude toward Catalan leaders has probably only increased enthusiasm for a measure with questionable support.

A new round in a long game of chicken began earlier this month, after Catalonia’s president, Carles Puigdemont, announced an independence referendum on Oct. 1. Spain’s culture, sport and education minister, Íñigo Méndez de Vigo, vowed: “What I can say is what will not happen on Oct. 1 — an illegal referendum that goes against the Constitution.”

After Catalonia’s government staged a nonbinding independence vote in 2014, Spain charged the autonomous region’s leader at the time, Artur Mas, with the crimes of disobedience and breach of trust. In March, a court fined Mr. Mas the equivalent of $39,000 and banned him from holding public office for two years. The trial only succeeded in galvanizing Catalan separatists, as hundreds of thousands took to the streets in September to demand that their politicians push ahead on independence. 

But while independence was approved in the 2014 ballot measure, less than half the electorate took part, and many Catalans see clear advantages in remaining a part of Spain, such as membership in the European Union.

Spain might suppress secessionist impulses more successfully by putting its own house in order. Political gridlock and two inconclusive elections left Spain effectively without a national government for 10 months last year, and while the government, reeling from a corruption scandal, survived a no-confidence vote last week, the effort showed that political divisions continue to roil Spain.

A more capable central government could head off independence fervor by giving the region a better economic return. Catalonia contributes nearly a fifth of Spain’s gross domestic product, yet the region receives just 9.5 percent of Spain’s national budget. Negotiating in good faith with Catalan leaders to find a political solution, rather than relying on the judiciary’s restrictive interpretation of the Constitution to punish Catalan efforts for greater autonomy, would also help.

The best outcome for Spain would be to permit the referendum, and for Catalan voters to reject independence — as voters in Quebec and Scotland have done. Otherwise, Madrid’s intransigence will only inflame Catalan frustrations."

La pallissa que rep el govern espanyol és antològica i se suma a les que ja ha rebut des de Venècia i Estrasburg.

El NYT commina el govern espanyol a no impedir la celebració del referèndum, de manera que podem ben bé dir que hi haurà un abans i un després d'aquest editorial. Subtilment, o no tant, amaga amb un possible canvi de govern, que cerqui una solució política i fins i tot té l'esperança que els catalans votarem contra la independència, com ho feren els votants del Quebec i d'Escòcia. Aquí, naturalment, pixa fora de test, perquè Espanya no és ni Canadà ni el Regne Unit, i els Catalans sabem que no rebem res de Madrid, ni solidaritat financera ni transferències, ni res de res, més que pura i dura catalanofòbia, i cada dia que passa més. Tant el Quebec com Escòcia són dependents dels seus estats, per contra Catalunya és la cash cow d'Espanya, i el scapegoat de totes les crisis espanyoles, de manera que no hi ha res a fer. 

L'editorial del NYT també ha de ser llegit des de Brussel·les i des de totes les capitals dels estats membres, ja que és un clara advertència a les autoritats europees que abandonin la tradicional posició de no intervenir en afers interiors, perquè, sense cap mena de dubte, la Independència de Catalunya és un afer no només mundial, sinó sobretot, europeu.

EL CERCLE D'ECONOMIA I EL DIRECTOR TROGLODITA DEL CNI

En plena ofensiva espanyolista contra el Govern, el Parlament, i la immensa majoria de la poble de Catalunya, el Cercle d'Economia va i convida a una conferència el Director del CNI, Fèlix Sanz Roldan. Sí, exactament, el mateix que fa uns quants anys va ser titllat pel New York Times, literalment, de troglodyte, arran d'uns posicionaments polítics clarament colpistes. Un 10 per als pijus del Circulo! I com s'ha d'interpretar aquesta conferència? Com un avís per a navegants? És que el Cercle ha decidit deixar de fer de bon jan i pressionar el govern de la Generalitat? Una invitació, en definitiva, poc encertada.

I és que l'home, que ja té una edat, en les diferents cròniques que he llegit sobre la seva conferència, semblava que prenia l'audiència per tonta.

Doncs, va i resulta que li pregunten que si el CNI té una atenció especial envers Catalunya, i, òbviament, envers el tema de l'independentisme. I la resposta és de manual. No se li ocorre de

contestar res més que el CNI dedica els mateixos esforços a Catalunya que a Castella La Manxa! I es queda tan panxo. Tractant a la seva audiència d'idiotes. I l'audiència comportant-se, efectivament com a idiotes, perquè...

1. Si com diu el senyor director del CNI, el seu objectiu fonamental és la lluita contra el gihadisme, llavors no té cap lògica que Catalunya no sigui un escenari preferent de l'actuació del CNI, perquè naturalment aquí hi ha una potencial concentració de gihadistes molt més gran que, posem, a Castilla La Manxa. De manera que, si fos cert que, el CNI dedica els mateixos esforços a aquesta darrera comunitat autònoma que a Catalunya, estaria cometent una enorme irresponsabilitat.

2. El CNI, amb el seu director al capdavant, mai dels mais, no pot reconèixer que dedica ni un sol dels seus agents, ni un sol cèntim del seu pressupost de 243 milions d'euros, a lluitar contra la independència de Catalunya. Perquè dedicar un agent o un cèntim del pressupost a combatre l'independentisme català, és un agent menys i un cèntim menys per invertir en la seguretat nacional en la lluita contra el gihadisme, i que, en conseqüència posa en perill tota la seguretat de la Unió Europea, principalment, i de la resta del món. 

3. De manera que el CNI mai reconeixerà públicament que dedica tots els esforços possibles a la lluita contra la Independència de Catalunya. Si ho fes, els seus aliats li retraurien, i de fet, seria una raó de pes perquè la resta d'estats europeus reconeguessin la Independència de Catalunya, perquè no volen tenir un soci que no posa tota la carn a la graella en un tema tan sensible, com és la urgència contra el gihadisme. A París, a Brussel.les, a Berlin, a Roma o a Lodndres, per exemple, posarien el crit al cel!

En conclusió, Fèlix Sanz Roldán va mentir descaradament, dient que no té Catalunya com a objecte prioritari. L'ha de tenir com a mínim per dos motius:

a) Perquè és un dels focus principals de gihadisme

b) Perquè s'hi està desenvolupant un potentíssim procés d'independència

Però el servei d'intel.ligència espanyol no reconeixerà mai que dedica esforços ingents a la lluita contra la independència, per les raons ja argumentades més amunt.

De fet, de la pròpia Bèlgica, molt afectada en els darrers temps pel terrorisme, ja s'ha escrit que una de les raons d'aquests atemptats és la pràctica nul.la coordinació de les diferents agències d'informació belgues i dels diferents serveis policials, en relació al pols entre flamencs i valons. Per això és inimaginable que França, per exemple, toleri un pols semblant a la frontera del sud. I atès que els catalans i les catalanes ja hem decidit democràticament que la Independència és el nostre futur com a poble, dins el context europeu i mediterrani, tard o d'hora, quan sigui inevitable, els serveis d'intel.ligència francesos aconsellaran el seu President l'acceptació de la independència de Catalunya.

En definitiva, que el CNI no dedica esforços a lluitar contra l'independentisme, és una veritable camama, un engany en tota regla. Oimés quan ja s'ha publicat que en anteriors exercicis pressupostaris espanyols s'hi van dedicar milions d'euros, incloent, naturalment, la guerra bruta i les operacions psicològiques (psyops).

Que no som babaus!

WHY CHINA WILL RECLAIM SIBERIA?

Article entre interessant i provocador. Permeteu-me que hi destaqui dues frases:

"But like love, a border is real only if both sides believe in it."

"In fact, Beijing could use Russia's own strategy: hand out passports to sympathizers in contested areas, then move in militarily to "protect its citizens." The Kremlin has tried that in Transnistria, Abkhazia, South Ossetia and most recently the Crimea, all formally part of other post-Soviet states, but controlled by Moscow. "

Més clar, l'aigua.

OBAMA I EL NEW YORK TIMES DEIXEN EN RIDÍCUL ESPANYA I RAJOY

Dues dianes entre cella i cella de Rajoy. La primera, el discurs de Barack Obama ahir a Estònia. Genial. Posant la democràcia com la mesura de totes les coses. Un discurs històric, possiblement. 

"We’re stronger because we’re democracies.  We’re not afraid of free and fair elections, because true legitimacy can only come from one source -- and that is the people."

Un discurs que sembla inspirat en el missatge que fa uns dies va pronunciar el President Mas, posant la democràcia, com un referent substancial.

Per acabar-ho d'adobar l'editorial d'ahir del New York Times, deixa amb el cul enlaire Espanya, quan fa una comparació amb el cas escocès. Particularment, el darrer fragment és brutal.

"It is testimony to democratic values in Britain and in Spain, where a vote on Catalonia’s independence is scheduled for November, that the question can be put to the people peacefully — in stark contrast to Russia’s armed campaign to punish and dismember Ukraine for trying to break out of the Kremlin’s orbit. In Scotland, there is no threat of reprisals for either choice, and the only pressure is the complexity and fatefulness of that simple question."

Tot i que l'editorial va dedicada al referèndum d'Escòcia, afirma que és un testimoni (exemple) de valors democràtics que a la Gran Bretanya i a Espanya, on s´ha programat una votació "per la independència de Catalunya" al mes de novembre, es pugui fer de forma pacífica,en contrast amb la campanya armada russa per castigar i desmembrar Ucraïna per intentar alliberar-se de l'òrbita del Kremlin. I afegeix, que a Escòcia no hi ha cap amenaça de represàlies surti el resultat que surti...

És a dir. Primer: dóna per suposat que es podrà fer la consulta a Catalunya el mes de novembre. És més se'n mostra favorable i ho considera un fet plenament normal. 

Segon: Ho contrasta amb el cas rus, que recorre a la campanya armada en contra la voluntat d'una nació, per tal de castigar-la i desmembrar-la (i aquí no he pogut evitar recordar les paraules d'Aznar sobre la divisió de Catalunya).

Tercer (i més important): El NYT acaba dient que "A Escòcia" no hi ha perill de represàlies, quan en bona lògica argumental respecte la frase anterior també hauria d'haver dit "A Escòcia i a Catalunya",però no ho fa. De manera que llança un avís per a navegants, dirigit naturalment a Espanya, al govern espanyol, respecte el possible recurs a represàlies en general, pel referèndum català, i particularment respecte el recurs a la força armada. 

No hem d'oblidar, que va ser precisament el NYT qui va titllar de troglodytes els militars espanyols que van amenaçar els catalans durant el procés de negociació de l'infaust Estatut del 2006. I que entre aquests militars hi havia el general Felix Sanz, que en l'actualitat és ni més ni menys que el director del CNI,organisme que està dedicant milions d'euros a fer guerra psicològica contra la independència de Catalunya, com bé se sap.

En defintiva,dues notícies, la del discurs d'Obama, i la de l'editorial del NYT, que ens donen força per encarar aquestes properes setmanes. La Independència és al nostre abast, i la guanyarem amb fermesa i determinació.

EGIPTE, I TURQUIA, COM A EXEMPLES

El cop d'estat a Egipte ha aixecat la moral de molts espanyols. No han trigat ni una micronèssima de segon en traçar els paral.lelismes corresponents. "El dret a decidir", és a dir, les urnes, la democràcia, té uns límits, Pedro Jota dixit. I quan se superen aquests límits, l'exèrcit ha d'intervenir per restablir l'ordre. I punt. Sigui a Egipte, o sigui a Catalunya. Queda clar?

Salvant les distàncies, aquesta situació recorda a la prèvia del cop d'estat del 23F del 1981. Pocs mesos abans, el mes de setembre, i més en concret, entre la nit de l'11 i el 12 de setembre del 1980 -que ja és casualitat, per altra banda- els generals turcs van decidir acabar amb la democràcia existent al seu país i van protagonitzar un cop d'estat amb el suport dels Estats Units, o si més no, d'alguns dels seus elements, de les seves agències. Eren temps de Guerra Freda, encara, però ja s'apuntaven nous elements: la Revolució Islàmica a l'Iran, la presa d'ostatges a l'ambaixada dels Estats Units, la invasió soviètica de l'Afganistan, les revoltes de Solidarnosc a Polònia, la victòria sandinista a Nicaragua...

En aquest sentit, el suport americà al cop d'Estat turc, va ser interpretat pels colpistes espanyols com un senyal. Va ser un element que va influir poderosament en la decisió de tirar endavant el 23F. Pels colpistes, la situació política i socioeconòmica espanyola era insostenible i calia que els militars fessin alguna cosa al respecte. Si a Turquia, els colpistes havien comptat amb la connivència dels Estats Units, perquè no havia de passar el mateix a Espanya?

Doncs bé, pot l'exemple egipci esdevenir un nou senyal per als militars espanyols que volen intervenir políticament davant el repte de la Transició Nacional Catalana? En el seu dia, el New York Times, ja va titllar els militars que amenaçaven Catalunya de troglodytes, entre ells l'actual màxim responsable del CNI, Félix Sanz. Tot sembla indicar que sí.

Fèlix Sanz, cap del CNI espanyol

Naturalment, però, hi ha una diferència fonamental. Catalunya forma part de la Unió Europea, la qual institució no contempla de cap de les maneres que un estat no democràtic, en formi part. 

Es quedarà de mans plegades la UE, si un dels estats membres, prohibeix un referendum o unes eleccions democràtiques? Em fa l'efecte que no. 

La Unió Europea no compta actualment amb cap mecanisme institucional que determini que si un nou estat es constitueix separant-se d'un estat membre, aquell esdevé o no automàticament un nou estat membre, si aquesta és la seva voluntat és clar.

Amb el que sí compta la UE, i això és inqüestionable, és un mecanisme sancionador per aquell estat membre que vulneri els seus, diguem-ne, principis fundacionals o rectors. 

La Unió es fonamenta en els valors del respecte a la dignitat humana, de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat, de l’estat de dret i del respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no- discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes.

L'Estat Membre que violi aquests principis se'l pot arribar a privar dels seus drets polítics, és a dir, del seu dret de participació i de vot dins de la Unió. Si persisteix en la seva actitud, a ningú se li escapa que es pot arribar molt més lluny, encara.

Per altra banda, l'absència d'una normativa aplicable que abans deia, és cada cop menys rellevant atès que cada cop hi ha més precedents, alguns de caràcter jurídic i d'altres polítics, que permeten gestionar el conflicte i evitar que es violin els valors al.ludits.

Sintèticament, aquests precedents són:

a. L'opinió de la Cort Suprema del Canadà, que declara que el govern federal haurà de negociar amb una província del Canadà, si aquesta es pronuncia de forma clara a una pregunta clara a favor de la separació. No existeix, doncs, el dret a no negociar, altrament dit, el negacionisme, fet que atempta contra la dignitat humana, perquè pressuposa un no reconeixement de l'altri. Tota comunitat humana que s'autodetermina i cerca la seva llibertat, de forma democràtica i sense cap discriminació, ha de tenir el dret de ser reconeguda com a interlocutora per l'autoritat de la qual es vol separar. Un cop assolit aquest reconeixement, s'inicia la negociació bé de forma bilateral, bé amb la intermediació de tercers. En cap cas és de rebut, benentès, una actitud supremacista, en el sentit que un dels interlocutors es consideri superior o per damunt de l'altra interlocutor, negant, doncs, el valor de la igualtat i a l'hora de la diferència. 

b. La Llei que va regular el referèndum d'autodeterminació de Montenegro, que es va elaborar en gran part sota la inspiració de la pròpia Unió Europea, i que va evitar un nou conflicte als Balcans. De fet, va ser un dels grans èxits de la UE en la seva dimensió de prevenció de conflictes. La llei montenegrina establia que la Independència s'assoliria si en  la votació participava un mínim del 50% del cens electoral i el vot favorable a la Independència, arribava a un mínim del 55%. La Unió Europea, per la seva part, només reconeixeria el nou estat si es complien les dues condicions esmentades. Naturalment, aquí hi ha algunes consideracions a fer, com per exemple, què passaria si el resultat favorable era entre el 50%+1 però no arribava al 55% esmentat. El no reconeixement de la independència atemptaria clarament contra un dels valors de la UE, com és el de la igualtat, atès que amb aquesta mesura, no hi ha una igualtat entre el vot d'un partidari de la  independència, que pot perdre tot i guanyar, i el vot d'un partidari de l'unitarisme, que pot guanyar tot i perdre. En aquest sentit, cal tenir en compte que quan es va aprovar la llei referendària, Montenegro no formava part de la Unió Europea. En cas de formar-ne part, difícilment aquesta llei hauria encaixat en el marc de la normativa europea.

Reconeixement de Kosovo pels Estats Units i la Unió Europea

c. L'opinió del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, una institució que depèn de l'ONU, sobre la declaració de sobirania de Kosovo. En aquesta opinió, es deixa clar que les declaracions de sobirania, en tant que declaracions polítiques, no van en contra del dret internacional, si no que representen un parer d'una comunitat en funció d'una determinada correlació de forces, sempre i quan, naturalment, aquesta hagi estat el producte d'un procés democràtic. Igualment, la declaració de sobirania d'un territori que forma part d'un estat sobirà no atempta contra el dret a la integritat territorial que contempla el dret internacional, perquè aquest dret afecta a les relacions entre estats sobirans, no entre un estat sobirà i una part de la seva població, que es vol separar. En definitiva, el TIJ deixa clara la naturalesa política d'una declaració de sobirania democràtica, per la qual cosa no pot ser portada davant de cap tribunal, perquè òbviament, no es pot judicialitzar les ideologies polítiques que no atemptin contra els drets humans. Un extrem que al Tribunal Constitucional espanyol li costa entendre, i que encara entendrà menys amb la renovació de membres que s'ha produït darrerament.

d. L'acord entre el Govern del Regne Unit de la Gran Bretanya i el Govern d'Escòcia, en virtut del qual el primer accepta que el segon pugui organitzar un referèndum d'autodeterminació, és un exemple fefaent d'una actitud oberta i favorable al dret a decidir, és a dir, a l'exercici de la democràcia, concretada en la frase que recentment, el propi Primer Ministre Cameron va pronunciar Let the People decide. Òbviament, el Regne Unit és un estat membre que ha acceptat que els ciutadans que viuen en una part del seu territori estatal decideixin el seu futur polític. 

Cal afegir, que des d'aquesta perspectiva, també podem aportar el cas de Groenlàndia, que en tant que part del territori de Dinamarca, va aprovar en el seu moment sortir de la Unió Europea, un altre exemple, doncs, de dret a decidir exercit per una part de la ciutadania d'un Estat Membre. Un procés que, tot ho sembla indicar, tot i que no es pot avançar esdeveniments, en la plena independència de Groenlàndia.

En definitiva, com podem veure, tenim tot un conjunt de casos que, per molt que responen a casos particulars, és del tot òbvi que marquen unes fites que han de permetre legitimar no només el dret, sinó sobretot l'exercici de l'autodeterminació del Poble Català. 

La unificació d'Alemanya la va encapçalar el Poble, no els polítics

L'exercici del dret a l'autodeterminació també s'ha invocat en altres casos recents que no són per a l'accessió a la Independència, però que tenen en comú l'element central del dret a decidir per part dels ciutadans: em refereixo, entre d'altres, a l'acord d'unificació del poble alemany, que es fa al.ludint explícitament al dret d'autodeterminació. I l'acord de pau al nord d'Irlanda, en el qual a banda de les dues comunitats enfrontades secularment, van participar com a mediadors, tres estats més: el del Regne Unit, el de la República d'Irlanda i el dels Estats Units. Aquí també es va al.ludir explícitament al dret a l-autodeterminació dels nordirlandesos, posant d'aquesta manera fi a dècades de violència, o en tot cas disminuint-la a uns nivells molt inferiors.