Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TURQUIA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TURQUIA. Mostrar tots els missatges
dimecres, 2 d’octubre del 2019
dissabte, 14 de gener del 2017
dimecres, 15 d’abril del 2015
BONA NOTÍCIA: MÈXIC SUPERA ESPANYA!
Segons un article periodístic, l'economia mexicana ja supera l'economia espanyola, i es converteix, doncs, en la primera economia hispana. Lògic. Mèxic és membre de ple dret del G20, i Espanya no. És un procés sense aturador: em refereixo a la progressiva periferització d'Espanya en el context de la Hispanitat o del món Iberoamericà. Naturalment, Brasil ja fa temps que l'havia superada... I aviat, vés a saber, si també Colòmbia ho farà. A nivell lingüístic, ja fa temps que Espanya cada cop pinta menys. De fet, la llengua espanyola és, avui en dia, una llengua bàsicament americana, i ho serà cada cop més. Comptant també amb el cas dels propis Estats Units. Madrid s'està convertint en una perifèria menor de la Hispanitat, en benefici de Nova York, Miami, Los Angeles, Mexico DF, Bogotá... Cada cop més, les grans empreses llatinoamericanes, i sobretot mexicanes, tenen més presència a Espanya, de manera que s'està invertint la suposada hegemonia històrica...
Un altre senyal que ens indicia que aquells que somnien en fer de Barcelona una cocapital espanyola, la vessen, perquè aviat, relacionar-se amb Espanya de qualsevol manera serà com multiplicar per zero, és a dir, zero.
Un altre element interessant que destaca l'esmentat article, és que arran de la crisi, Espanya ha baixat en PIB sis posicions en el rànking mundial: ha estat superada per Canadà, Índia, Austràlia i Corea del Sud. I aviat ho serà o ho està sent ja per Rússia i Mèxic. I de cara al 2017, Turquia també li passarà la mà per la cara. A hores d'ara el gran objectiu espanyol de superar Itàlia, i de presentar-se com la quarta economia europea, és ja una utopia inabastable.
Amb la Independència de Catalunya, la patacada espanyola en l'esmentat rànking pot assolir dimensions, aquestes sí, siderals. Però que no es preocupin; la República de Catalunya serà solidària i estarà disposada a rescatar Espanya del forat on caurà irremeiablement. Per descomptat, la solidaritat amb els nostres veïns, que no falti.
dijous, 7 d’agost del 2014
LA (SEGONA) LLIÇÓ KURDA
Fa unes setmanes ja vaig referir-me a la situació al Kurdistan meridional, és a dir, a la situada a l'Iraq. Ho vaig fer amb motiu de l'entrada dels peshmergues a la seva ciutat santa de Kirkkuk. De fet, en les darreres setmanes, les tropes kurdes han incrementat un 40% el territori que controlen. I ho han fet lluitant en solitari contra les milícies islamistes de l'ISIL i davant la desaparició fàctica de l'exèrcit regular iraquià sota les ordres de Baghdad. Aquesta expansió territorial kurda ha tingut en compte aquelles poblacions on els kurds formen la majoria o una part significativa de la població, que es trobaven fora de la regió kurda autònoma, i tenia per objectiu protegir tant a kurds com a altres minories religioses i ètniques, que estan sent objecte d'atacs per part dels gihadistes.
En els darrers dies, però, les milicies islamistes han ocupat algunes poblacions, arran del fet que els kurds se'ls esgotava ràpidament les municions. Això els ha obligat a replegar-se, a l'hora que provocaven terribles pèrdues als seus adversaris. El problema logístic, com sempre, té un fonament econòmic. El govern de Baghdad no ha traspassat els fons provinents de la venda del petroli, un 18% del total, al govern kurd, i això fa que pateixi una escassetat econòmica.
Davant d'aquesta situació els kurds han reaccionat en tres direccions.
La primera ha estat assumint la competència d'exportar petroli pel seu compte. És a dir, una acció unilateral com déu mana i ha cedit llicències d'explotació a companyies petrolieres internacionals, per la qual cosa, ja comença a tenir ingressos propis, sense haver de dependre de Baghdad. De calaix.
La segona és enviant una delegació a l'ONU per tal d'aconseguir un permís per comprar armes sense passar per Baghdad. Una demanda delicada, atès que, per exemple, els Estats Units són favorables a que aquest tipus de compres es canalitzi pel govern iraquià. Els delegats kurds, tenen, però, una basa. Les armes són imprescindibles per protegir els centenars de milers de població civil refugiada, kurda i no kurda, que està entrant en el seu territori, o que es troba aïllada i, sense la protecció dels peshmergues, seran objecte d'agressió per part dels gihaddistes. Ras i curt, la seva supervivència depèn que les tropes kurdes disposin d'armament per defensar-les. A no ser que vulguin que ho facin a cops de pedra o d'escopinades...
(D'aquesta segona direcció hi ha una derivada que cal tenir en compte. Els peshmergues tradicionalment han tingut una vocació militar defensiva, i els manca, doncs, una cultura ofensiva, pròpia dels exèrcits invasors o expansionistes. Per exemple, no compten amb aviació).
Finalment, la tercera direcció, és la que políticament més interès té. Em refereixo a la crida feta per tal que les diferents milícies kurdes, tant les de l'Iraq, com les de Síria i les de Turquia, es coordinin per anihilar l'amenaça gihaddista. Es tracta d'una iniciativa molt ambiciosa que pot posar terme a anys de tensió entre elles, sovint enfrontades a causa de ser instrumentalitzades pels estats de la zona, i, perquè no dir-ho, pels Estats Units. En concret, segons les darreres notícies, les forces del PKK (kurds del nord, Turquia), del PUK (kurds del Sud, Iraq), i del PYD (kurds sirians), estan llançant ara mateix atacs coordinats contra els gihaddistes, cadascú des de les seves bases, bé per recuperar algunes de les poblacions perdudes, bé per protegir els refugiats que es troben dispersos per les muntanyes en condicions infrahumanes, amb molts iinfants i gent gran que ja han mort.
Una nova lliçó, doncs, de dignitat i de fortalesa, que ens ofereix aquest poble que està atravessant una situació molt dificíl, però amb una voluntat de ferro per sobreviure i aconseguir la seva llibertat.
I, és que als kurds, els cal alguna cosa més que fortalesa psicològica...
I, és que als kurds, els cal alguna cosa més que fortalesa psicològica...
dimarts, 24 de juny del 2014
LA LLIÇÓ KURDA
La revetlla d'ahir la vaig passar actualitzant la informació sobre la situació al Kurdistan. Aquest tema m'apassiona. De fet, juntament amb la situació al Mar del Sud de la Xina (o el Mar de l'Est del Vietnam, o el Mar de l'Oest de Filipines, digueu-li com volgueu) són dos dels tres temes que darrerament més em sedueixen, i que si tingués temps, diners, i menys preocupacions, aprofundiria, probablement in situ.
 |
| Tancs kurds dirigint-se a Kirkuk |
Fa uns deu dies, aproximadament, els peshmergues kurds, és a dir, les forces armades del Govern Regional del Kurdistan (GRK), concretament, del Kurdistan Meridional, van ocupar l'anomenada Jerusalem kurda, és a dir, la ciutat de Kirkuk. D'aquesta manera EL GRK acomplia una de les fites històriques, recuperar el control d'aquesta ciutat, que malgrat ser majoritàriament kurda, es trobava fora dels seus límits territorials. Efectivament, la ciutat havia estat objecte d'un pols entre els diferents grups ètnics que hi habiten: els kurds, els àrabs, majoritàriamente sunnites, els turkmens i altres minories. El fet que és una ciutat rica en petroli, per altra banda, la va convertir també en objecte del desig i el seu control en una prioritat pel govern iraquià de Baghdad, i naturalment pel GRK, i sense oblidar Turquia, que amb l'excusa de protegir la minoria turkmena, sempre s'ha oposat al control per part dels kurds (i naturalment perquè això podia tenir un efecte dominó entre els kurds de Turquia). Fins i tot l'Iran i, abans, Síria, veien amb mals ulls la presència kurda a la ciutat, per motius semblants. Val a dir, que ja el 2007, s'havia de celebrar un referèndum d'autodeterminació de la ciutat, per decidir el seu futur, però a causa de la inestabilitat permanent que viu tot l'Iraq, tret, significativament, del Kurdistan Meridional, és a dir, el governat pel GRK, no s'ha pogut celebrar encara. Així, durant els darrers anys, Kirkuk ha patit atacs sectaris dels gihadistes sunnites que han atemptat contra els kurds i altres grups, inclosos cristians.
 |
| Peshmerga |
En les darreres setmanes, la situació havia empitjorat encara més, arran l'ofensiva de l'ISIL i la desintegració de l'exèrcit iraquià, que va fugir de la ciutat cames ajudeu-me. Davant aquest buit de poder, que anunciava l'adveniment d'un caos pel de violència i sang, el govern provincial de Kirkuk, va sol.licitar l'ajuda als peshmergues, per tal que hi mantinguessin l'ordre i la defensessin dels possibles atacs gihaddistes.
D'aquesta manera, les forces armades kurdes van entrar finalment a la ciutat, aconseguint un objectiu que feia molts anys que cercaven. Oficialment, doncs, no s'ha produît la seva annexió per part del GRK, sinó que hi són per protegir les diferents comunitats que hi viuen. Però a ningú se li escapa que, un cop dins, la seva retirada serà molt complexa, i segurament només serà factible si hi ha una demanda expressa per part dels seus aliats nord-americans.
 |
| Unitats peshmergues |
Aquest episodi, constitueix una autèntica lliçó per als catalans, tot i que, naturalment, el context és molt diferent. Però si fem abstracció de les condicions concretes, podem constatar com els kurds han jugat bé les seves cartes i han aprofitat la feblesa iraquiana provocada per la guerra civil sectària entre sunnites i xiïtes, ambdós enemics declarats de la sobirania kurda, per aconseguir allò que feia anys que volien, recuperar la ciutat santa de Kirkuk.
Malauradament, això és el que no vam saber fer els catalans la tardor del 1936. Llavors, quan Madrid estava assetjada pel bàndol feixista, la Generalitat hauria pogut declarar la independència de Catalunya. Calia, però, abans restablir l'ordre públic i catalanitzar la revolució, que és el que preteníem els independentistes d'aquella època. No va poder ser, i per això, ara som on som.
 |
| Soldats del Regiment Pirinenc, Barcelona, 1936 |
Per sort, tenim, ara, una nova oportunitat, i el President Mas, a diferència del President Companys, està jugant molt bé les seves cartes, evitant convertir Catalunya en una aliada -una tonta útil- d'una de les dues Espanyes. Que de banderes espanyoles, ni bicolors ni tricolots no en volem saber res. És una lliçó que algun altre polític hauria d'aprendre.
dissabte, 6 de juliol del 2013
EGIPTE, I TURQUIA, COM A EXEMPLES
El cop d'estat a Egipte ha aixecat la moral de molts espanyols. No han trigat ni una micronèssima de segon en traçar els paral.lelismes corresponents. "El dret a decidir", és a dir, les urnes, la democràcia, té uns límits, Pedro Jota dixit. I quan se superen aquests límits, l'exèrcit ha d'intervenir per restablir l'ordre. I punt. Sigui a Egipte, o sigui a Catalunya. Queda clar?
Salvant les distàncies, aquesta situació recorda a la prèvia del cop d'estat del 23F del 1981. Pocs mesos abans, el mes de setembre, i més en concret, entre la nit de l'11 i el 12 de setembre del 1980 -que ja és casualitat, per altra banda- els generals turcs van decidir acabar amb la democràcia existent al seu país i van protagonitzar un cop d'estat amb el suport dels Estats Units, o si més no, d'alguns dels seus elements, de les seves agències. Eren temps de Guerra Freda, encara, però ja s'apuntaven nous elements: la Revolució Islàmica a l'Iran, la presa d'ostatges a l'ambaixada dels Estats Units, la invasió soviètica de l'Afganistan, les revoltes de Solidarnosc a Polònia, la victòria sandinista a Nicaragua...
En aquest sentit, el suport americà al cop d'Estat turc, va ser interpretat pels colpistes espanyols com un senyal. Va ser un element que va influir poderosament en la decisió de tirar endavant el 23F. Pels colpistes, la situació política i socioeconòmica espanyola era insostenible i calia que els militars fessin alguna cosa al respecte. Si a Turquia, els colpistes havien comptat amb la connivència dels Estats Units, perquè no havia de passar el mateix a Espanya?
Doncs bé, pot l'exemple egipci esdevenir un nou senyal per als militars espanyols que volen intervenir políticament davant el repte de la Transició Nacional Catalana? En el seu dia, el New York Times, ja va titllar els militars que amenaçaven Catalunya de troglodytes, entre ells l'actual màxim responsable del CNI, Félix Sanz. Tot sembla indicar que sí.
 |
| Fèlix Sanz, cap del CNI espanyol |
Naturalment, però, hi ha una diferència fonamental. Catalunya forma part de la Unió Europea, la qual institució no contempla de cap de les maneres que un estat no democràtic, en formi part.
Es quedarà de mans plegades la UE, si un dels estats membres, prohibeix un referendum o unes eleccions democràtiques? Em fa l'efecte que no.
La Unió Europea no compta actualment amb cap mecanisme institucional que determini que si un nou estat es constitueix separant-se d'un estat membre, aquell esdevé o no automàticament un nou estat membre, si aquesta és la seva voluntat és clar.
Amb el que sí compta la UE, i això és inqüestionable, és un mecanisme sancionador per aquell estat membre que vulneri els seus, diguem-ne, principis fundacionals o rectors.
La Unió es fonamenta en els valors del respecte a la dignitat humana, de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat, de l’estat de dret i del respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no- discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes.
L'Estat Membre que violi aquests principis se'l pot arribar a privar dels seus drets polítics, és a dir, del seu dret de participació i de vot dins de la Unió. Si persisteix en la seva actitud, a ningú se li escapa que es pot arribar molt més lluny, encara.
Per altra banda, l'absència d'una normativa aplicable que abans deia, és cada cop menys rellevant atès que cada cop hi ha més precedents, alguns de caràcter jurídic i d'altres polítics, que permeten gestionar el conflicte i evitar que es violin els valors al.ludits.
Sintèticament, aquests precedents són:
a. L'opinió de la Cort Suprema del Canadà, que declara que el govern federal haurà de negociar amb una província del Canadà, si aquesta es pronuncia de forma clara a una pregunta clara a favor de la separació. No existeix, doncs, el dret a no negociar, altrament dit, el negacionisme, fet que atempta contra la dignitat humana, perquè pressuposa un no reconeixement de l'altri. Tota comunitat humana que s'autodetermina i cerca la seva llibertat, de forma democràtica i sense cap discriminació, ha de tenir el dret de ser reconeguda com a interlocutora per l'autoritat de la qual es vol separar. Un cop assolit aquest reconeixement, s'inicia la negociació bé de forma bilateral, bé amb la intermediació de tercers. En cap cas és de rebut, benentès, una actitud supremacista, en el sentit que un dels interlocutors es consideri superior o per damunt de l'altra interlocutor, negant, doncs, el valor de la igualtat i a l'hora de la diferència.
b. La Llei que va regular el referèndum d'autodeterminació de Montenegro, que es va elaborar en gran part sota la inspiració de la pròpia Unió Europea, i que va evitar un nou conflicte als Balcans. De fet, va ser un dels grans èxits de la UE en la seva dimensió de prevenció de conflictes. La llei montenegrina establia que la Independència s'assoliria si en la votació participava un mínim del 50% del cens electoral i el vot favorable a la Independència, arribava a un mínim del 55%. La Unió Europea, per la seva part, només reconeixeria el nou estat si es complien les dues condicions esmentades. Naturalment, aquí hi ha algunes consideracions a fer, com per exemple, què passaria si el resultat favorable era entre el 50%+1 però no arribava al 55% esmentat. El no reconeixement de la independència atemptaria clarament contra un dels valors de la UE, com és el de la igualtat, atès que amb aquesta mesura, no hi ha una igualtat entre el vot d'un partidari de la independència, que pot perdre tot i guanyar, i el vot d'un partidari de l'unitarisme, que pot guanyar tot i perdre. En aquest sentit, cal tenir en compte que quan es va aprovar la llei referendària, Montenegro no formava part de la Unió Europea. En cas de formar-ne part, difícilment aquesta llei hauria encaixat en el marc de la normativa europea.
 |
| Reconeixement de Kosovo pels Estats Units i la Unió Europea |
c. L'opinió del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, una institució que depèn de l'ONU, sobre la declaració de sobirania de Kosovo. En aquesta opinió, es deixa clar que les declaracions de sobirania, en tant que declaracions polítiques, no van en contra del dret internacional, si no que representen un parer d'una comunitat en funció d'una determinada correlació de forces, sempre i quan, naturalment, aquesta hagi estat el producte d'un procés democràtic. Igualment, la declaració de sobirania d'un territori que forma part d'un estat sobirà no atempta contra el dret a la integritat territorial que contempla el dret internacional, perquè aquest dret afecta a les relacions entre estats sobirans, no entre un estat sobirà i una part de la seva població, que es vol separar. En definitiva, el TIJ deixa clara la naturalesa política d'una declaració de sobirania democràtica, per la qual cosa no pot ser portada davant de cap tribunal, perquè òbviament, no es pot judicialitzar les ideologies polítiques que no atemptin contra els drets humans. Un extrem que al Tribunal Constitucional espanyol li costa entendre, i que encara entendrà menys amb la renovació de membres que s'ha produït darrerament.
d. L'acord entre el Govern del Regne Unit de la Gran Bretanya i el Govern d'Escòcia, en virtut del qual el primer accepta que el segon pugui organitzar un referèndum d'autodeterminació, és un exemple fefaent d'una actitud oberta i favorable al dret a decidir, és a dir, a l'exercici de la democràcia, concretada en la frase que recentment, el propi Primer Ministre Cameron va pronunciar Let the People decide. Òbviament, el Regne Unit és un estat membre que ha acceptat que els ciutadans que viuen en una part del seu territori estatal decideixin el seu futur polític.
.jpg)
Cal afegir, que des d'aquesta perspectiva, també podem aportar el cas de Groenlàndia, que en tant que part del territori de Dinamarca, va aprovar en el seu moment sortir de la Unió Europea, un altre exemple, doncs, de dret a decidir exercit per una part de la ciutadania d'un Estat Membre. Un procés que, tot ho sembla indicar, tot i que no es pot avançar esdeveniments, en la plena independència de Groenlàndia.
En definitiva, com podem veure, tenim tot un conjunt de casos que, per molt que responen a casos particulars, és del tot òbvi que marquen unes fites que han de permetre legitimar no només el dret, sinó sobretot l'exercici de l'autodeterminació del Poble Català.
 |
| La unificació d'Alemanya la va encapçalar el Poble, no els polítics |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)