I AIXÍ VA CONTINUAR....

EL LLIBRE DE DEMÀ

Si demà us compreu un llibre, permeteu-me que us suggereixi aquest que tot just acabo de rebre. Un magnífic regal de Sant Jordi. Escrit per en Tomàs Callau i en Jordi Miró, es tracta de la biografia de Marcel·lí Perelló (1897-1961), un dels militants més destacats de l'independentisme inicial, co-conspirador en un dels esdeveniments claus de la història d'aquest moviment polític, com és el Complot del Garraf, i després dirigent d'Estat Català i, encara més endavant de l'exili a Mèxic. Un llibre doncs, que resulta imprescindible.

Naturalment, no seré fals i diré que ja l'he llegit. Encara no ho he fet, però un simple cop d'ull a l'obra, editada per Llibres de l'Índex, ja ens permet veure que es tracta d'un treball seriós i ambiciós, no només per les seves més de 400 pàgines, sinó per la documentació que inclou i per la informació que ens aporta l'índex. Els autors han treballat en arxius públics, personals i familiars, i això ja és un punt positiu. Concretament són de gran interès els annexos.

En definitiva, una nova aportació a la història gloriosa de l'independentisme. Hem d'agrair als dos autors l'esforç que han fet per engegar i culminar aquest projecte, i espero que les moltes presentacions que faran en les properes setmanes i mesos serveixin per difondre'l i que els joves independentistes d'ara aprenguin, s'empapin de la vida d'aquesta gent tan ignorada i bescantada per la política oficial.

Només per acabar vull afegir un detall personal. Vaig conèixer a la UAB en Carles Perelló, fill de l'aquí biografiat, i em va impressionar la seva força i contundència, tan poc present en molts professors universitaris. I és que els testos s'assemblen a les olles.

Autors: Tomàs Callau - Jordi Miró

Títol: Marcel·lí Perelló. Una vida perseverant per la Independència

Editorial: Llibres de l'Índex

ISBN: 978 84 945376-0-8

Març 2016

UN "10" PER L'ADIDAS STORE DE BCN

Exacte! és això, la gent de l'Adidas Store de BCN la clava. A l'hora d'inidicar la llengua espanyola, aquesta gent ha optat per la realitat, que no és altra que la llengua espanyola o latina, és cada cop més una realitat americana, mentre que Espanya és quelcom residual.

Ja ho he escrit en altres ocasions, per això m'alegra que ara una multinacional, coincideixi amb el meu parer (eheheheh). 

Avui en dia Mèxic i aviat Colòmbia, seran estats amb més parlants d'espanyol, del seu espanyol, que a l'altra banda de l'Atlàntic. I això s'ha de reflectir en el màrketing i a tot arreu.

En definitiva, un "10" per Adidas. I si els pica, (i molt), que es rasquin!

BONA NOTÍCIA: MÈXIC SUPERA ESPANYA!

Segons un article periodístic, l'economia mexicana ja supera l'economia espanyola, i es converteix, doncs, en la primera economia hispana. Lògic. Mèxic és membre de ple dret del G20, i Espanya no. És un procés sense aturador: em refereixo a la progressiva periferització d'Espanya en el context de la Hispanitat o del món Iberoamericà. Naturalment, Brasil ja fa temps que l'havia superada... I aviat, vés a saber, si també Colòmbia ho farà. A nivell lingüístic, ja fa temps que Espanya cada cop pinta menys. De fet, la llengua espanyola és, avui en dia, una llengua bàsicament americana, i ho serà cada cop més. Comptant també amb el cas dels propis Estats Units. Madrid s'està convertint en una perifèria menor de la Hispanitat, en benefici de Nova York, Miami, Los Angeles, Mexico DF, Bogotá... Cada cop més, les grans empreses llatinoamericanes, i sobretot mexicanes, tenen més presència a Espanya, de manera que s'està invertint la suposada hegemonia històrica... 

Un altre senyal que ens indicia que aquells que somnien en fer de Barcelona una cocapital espanyola, la vessen, perquè aviat, relacionar-se amb Espanya de qualsevol manera serà com multiplicar per zero, és a dir, zero.

Un altre element interessant que destaca l'esmentat article, és que arran de la crisi, Espanya ha baixat en PIB sis posicions en el rànking mundial: ha estat superada per Canadà, Índia, Austràlia i Corea del Sud. I aviat ho serà o ho està sent ja per Rússia i Mèxic. I de cara al 2017, Turquia també li passarà la mà per la cara. A hores d'ara el gran objectiu espanyol de superar Itàlia, i de presentar-se com la quarta economia europea, és ja una utopia inabastable.

Amb la Independència de Catalunya, la patacada espanyola en l'esmentat rànking pot assolir dimensions, aquestes sí, siderals. Però que no es preocupin; la República de Catalunya serà solidària i estarà disposada a rescatar Espanya del forat on caurà irremeiablement. Per descomptat, la solidaritat amb els nostres veïns, que no falti.

EL GRITO DE DOLORES

Avui és el dia del Grito de Dolores, que va marcar la Declaració d'Independència de Mèxic, l'any 1810. Fa doncs, 204 anys. Mèxic ocupa un lloc molt important en la història de Catalunya. Sobretot la immediata a la fi de la Guerra dels tres anys. Molts catalans i catalanes hi trobaren una llar, una feina, una família. La República Mexicana no va reconèixer mai el govern de Franco com a representant legítim de l'Estat espanyol. No va ser fins al 1977, que no es restabliren les relacions diplomàtiques oficials. Va donar una lliçó a tots els que practiquen la realpolitik, a aquells que els importa un rave si el gat és negre o és blanc, sinó el que importa és que caci ratolins... Mèxic va marcar una línia vermella i la va respectar escrupulosament. 

Tampoc no hem d'oblidar que va ser allà on es reuní el Parlament de Catalunya a l'exili (bé en veritat,els parlamentaris republicans que encara vivien i que s'hi van desplaçar) per escollir el President de la Generalitat a l'exili, un cop el President Irla hi va renunciar, em sembla que al.legant motius de salut. Parlo dels membres del Parlament escollit en les eleccions del 1932. I la reunió a Mèxic es va fer el 1954! 

Fos com fos, Mèxic representa la dignitat, la democràcia, al llarg de la història. I no és casual que avui en dia tingui una rellevància geopolítica immensament més gran que el Regne d'Espanya. Començant per als Estats Units. 

Avui fa 204 anys del Grito de Dolores,que marca la Declaració d'Independència de Mèxic. Val a dir que Espanya no la va reconèixer fins 11 anys després. Un cop va arribar a la conclusió que massacrar el poble mexicà com va fer, no li sortia a compte. El mateix havia passat amb el cas dels Estats Units. La Declaració d'Independència dels Estats Units (una Declaració Unilateral d'Independència com una casa de pagès, per cert), es va fer el 4 de juliol del 1776,però el Regne Unit no la va reconèixer fins al 3 de setembre del 1783, després també d'unes quantes massacres de patriotes, i d'una derrota, militar, of course.

Resulta curiós comprovar com és d'anti-espanyol el mes de setembre. S'hi commemora el dia de Gibraltar (10), la Diada Nacional de Catalunya (11), el Grito de Dolores de Mèxic (15), i la Independència de Xile (18), de lluny la de més marcat caràcter anti-espanyol.