AQUEST DIJOUS, US HI ESPERO!

 

AQUEST DIJOUS, US HI ESPERO!

 

A Vilanova i la Geltrú, en recordança dels Patriotes d'Estat Català cent anys després.

ESTAT CATALÀ, 100 ANYS D'HISTÒRIA DE L'INDEPENDENTISME

Avui he rebut a casa un exemplar del llibre Diccionari biogràfic d'Estat Català, en el qual he tingut el plaer de col·laborar. Una edició que s'emmarca en els actes de commemoració dels 100 anys de la fundació d'Estat Català. Un honor, un plaer i un orgull de participar-hi. Aviat es posarà a la venda. Espero que el compreu!

 

NI OBLIDEM, NI PERDONEM!

EL LLIBRE DE DEMÀ

Si demà us compreu un llibre, permeteu-me que us suggereixi aquest que tot just acabo de rebre. Un magnífic regal de Sant Jordi. Escrit per en Tomàs Callau i en Jordi Miró, es tracta de la biografia de Marcel·lí Perelló (1897-1961), un dels militants més destacats de l'independentisme inicial, co-conspirador en un dels esdeveniments claus de la història d'aquest moviment polític, com és el Complot del Garraf, i després dirigent d'Estat Català i, encara més endavant de l'exili a Mèxic. Un llibre doncs, que resulta imprescindible.

Naturalment, no seré fals i diré que ja l'he llegit. Encara no ho he fet, però un simple cop d'ull a l'obra, editada per Llibres de l'Índex, ja ens permet veure que es tracta d'un treball seriós i ambiciós, no només per les seves més de 400 pàgines, sinó per la documentació que inclou i per la informació que ens aporta l'índex. Els autors han treballat en arxius públics, personals i familiars, i això ja és un punt positiu. Concretament són de gran interès els annexos.

En definitiva, una nova aportació a la història gloriosa de l'independentisme. Hem d'agrair als dos autors l'esforç que han fet per engegar i culminar aquest projecte, i espero que les moltes presentacions que faran en les properes setmanes i mesos serveixin per difondre'l i que els joves independentistes d'ara aprenguin, s'empapin de la vida d'aquesta gent tan ignorada i bescantada per la política oficial.

Només per acabar vull afegir un detall personal. Vaig conèixer a la UAB en Carles Perelló, fill de l'aquí biografiat, i em va impressionar la seva força i contundència, tan poc present en molts professors universitaris. I és que els testos s'assemblen a les olles.

Autors: Tomàs Callau - Jordi Miró

Títol: Marcel·lí Perelló. Una vida perseverant per la Independència

Editorial: Llibres de l'Índex

ISBN: 978 84 945376-0-8

Març 2016

MOLT IMPORTANT

Gran notícia que cal difondre. Fixeu-vos que a Manacor hi consten 996 víctimes i a Porreres 117 més. No tinc cap mena de dubte que molts d'elles van ser milicians que van desembarcar a Mallorca i hi deixaren la vida. Molts d'ells eren militants d'Estat Català, que van caure en combat. Una gesta gloriosa que va ser sabotejada pel Govern de la República, en en va donar l'ordre de retirada sense motiu aparent. Una decisió que va convertir l'illa en una base des d'on els avions feixistes van bombardejar Barcelona, València i moltes altres ciutats i van causar milers de morts.

DEIXEM-NOS DE TONTERIES!

MIQUELETS DE LA TERRA (1705-1714)

PATRIOTES DE LA REIXA (1901)

MILÍCIES D'ESTAT CATALÀ (1936)

Tenim una nova batalla per guanyar, com la del 27S

Davant un govern espanyol més feble que mai

I no tenim covard@s a la rereguarda

Endavant!

LA REVOLUCIÓ DELS COMITÈS

Durant els darrers mesos, a estones lliures, he estat llegint el llibre d'Agustin Guillamon La Revolución de los Comités. L'obra podem considerar que forma part, la darrera, d'una trilogia, dedicada sobretot als primers mesos, quasi un any, de la guerra, bàsicament durant l'etapa de més lluita pel control del procés revolucionari que, com tothom sap, es va cloure en els fets de maig de 1937.

En concret, aquest llibre estudia la documentació, les actes, de les reunions d'algunes de les principals instàncies o comitès sorgits després de la immediata derrota del feixisme espanyol al juliol del 36: el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, el Comitè Central de Proveïments, el Consell d'Economia, etc. així com el Govern de la Generalitat, la Junta de Seguretat, i les reunions dels comitès superiors llibertaris...

L'autor fa un buidatge de les actes de les reunions i en treu unes reflexions polítiques que, cal reconèixer-ho, apareixen en cursiva, de manera que permet una diferenciació clara entre el resum de les actes i la corresponent crítica política que en fa.

Una crítica feta des de posicions del marxisme revolucionari o de l'esquerra comunista que posa l'accent en denunciar l'escissió entre els comitès superiors llibertaris, que van apostar per la política antifeixista i unitària, renunciant a la revolució, i els comitès de barri i de defensa, que, segons l'autor, era els veritables artífexs del procés revolucionari i que, amb el pas dels mesos, poc a poc van ser marginats. Aquests eren els sempre rebutjats, incontrolats que van ser els qui empraren la violència, el terror, per acabar amb l'enemic de classe, però que aviat van ser reconduits per les institucions unitàries, entre elles les Patrulles de Control que, a diferència dels comitès de defensa de barri, que eren tots ells anarquistes, tenien una composició política plural (CNT, ERC, PSUC, UGT, etc).

Aquest elogi dels incontrolats, de la seva violència directa, d'extermini de l'enemic de classe va acompanyada d'una crítica, com no podia ser d'una altra manera, al Govern de la Generalitat, a ERC, al PSUC (per cert, els anarquistes titllaven Comorera de Camorera, per les seves constants provocacions) i directament un odi immens envers Estat Català. Fins i tot l'autor considera el Decret de Col.lectivitzacions com massa moderat...

Al marge de les típiques paranoies d'aquesta gent, el llibre m'ha interessat per diversos aspectes, N'esmento algunes:

• Va ser, segons l'autor, el propi Tarradellas qui va excloure Estat Català del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, al.legant que Dencàs era un feixista. 
• L'expedició a Mallorca es va fer al marge del CCMA, per iniciativa de la Generalitat, fet que va provocar un veritable atac de banyes, sobretot per part dels dirigents anarquistes que van constatar que quan calia la Generalitat anava per lliure. L'obsessió dels anarquistes, i sobretot de Durruti, era conquerir Saragossa.
• L'espanyolisme recalcitrant de Federica Montseny que fins i tot arribava a la identificació de l'exèrcit franquista amb el dels moros.
• Els conflictes entre els anarquistes catalans i els aragonesos, amb la pretensió del Consell (anarquista) d'Aragó de manar les columnes catalanes (però quins collons!)
• La degeneració de la columna Durruti un cop mort el seu dirigent al Front de Madrid, que va ocasionar molts problemes dins del moviment anarquista.
• L'odi dels anarquistes cap a les Milícies Alpines, que, amb tota la raó del món, les veien com una amenaça. 

Llegint el llibre encara ha crescut més la meva admiració per tots els patriotes d'Estat Català que van aguantar el tipus durant tot aquest període, atès l'odi animal que aquesta gent els tenia. Si el van aguantar va ser perquè anaven armats fins a les dents i perquè quan calia plantaven cara a tots els cafres que se'ls volien cruspir, La liquidació d'indesitjables com el Cojo de Màlaga, paradigma del revolucionari compromès, en opinió de Guillamon, o el paper clau que van tenir en els Fets de Maig o en les Patrulles de Control (on molts dels patrullers teòricament d'ERC, de fet eren d'Estat Català), o en els fronts de guerra, i el control de llocs estratègics, sobretot a la frontera, demostren que malgrat la seva teòrica marginació política, Estat Català va tenir un protagonisme més que notable en aquells mesos i anys.         

Sense aquesta gent, res del que ara passa s'entendria,    

UNA MICA D'HISTÒRIA...

Portada del Diari de Barcelona, portantveu d'Estat Català,
11 de setembre de 1936

23 D'ABRIL ... DE 1939

La Diada del 23 d'abril és un esdeveniment emotiu, universal, que els catalans i les catalanes hem aconseguit globalitzar, cada cop més. 

Per això els espanyols no ens ho perdonen. I quan poden n'intenten venjar-se. Això és el que passà un 23 de gener... de 1939. Aquell dia, vuit militants catalanistes, alguns d'ells amb una llarguíssima trajectòria en l'independentisme, que es remuntava als anys 10, o potser abans i tot, del segle XX, van ser vilment assassinats al Camp de la Bota.

Entre ells, cal esmentar la figura de Lluís Escaler (foto), membre dels primers escamots independentistes que s'enfrontà amb els espanyolistes en el període del 1918-1920. Seguidor de Daniel Cardona, va formar part d'Estat Català, i  fou un dels seus màxims dirigents de l'Organització Militar Nosaltres Sols! (OMNS), milícia que tenia per objectiu la consecució de la Independència per la via armada.

Un altre patriota que compartí el seu destí aquell dia va ser en Domènec Latorre, de la Unió Catalanista.  Col.laborador de Vicenç Albert Ballester, el creador de la Bandera Estelada, i promotor dels Voluntaris Catalans a la Primera Guerra Mundial. Funcionari de l'Ajuntament de Barcelona, durant la República, on va destacar pel seu esforç per catalanitzar-lo. Detingut immediatament després de la fi de la guerra, arran d'una denúncia, va ser assassinat per la simple acusació de ser independentista. Fa molts anys que vaig conèixer la seva filla, una dona extraordinària, culta, noucentista, que llavors feia tot el possible per rehabilitar la memòria de son pare. En certa manera ho aconseguí quan Josep Benet va publicar-ne la biografia.

Un tercer dels assassinats aquell va ser en Daniel Cochs, del qual no n'he aconseguit detalls biogràfics, com tampoc de la resta de camarades de destí (si bé estic segur que amb una recerca una mica més intensa es pot aconseguir, com a mínim, saber-ne els noms.

Penso que hi ha dimensions del 23 d'abril que caldria potenciar, i recordar que no tots ells han estat, com estem acostumats, dies assolellats, de primavera, feliços. Però si ara ho són, és perquè n'hi va haver que no ho van ser, i perquè n'hi hagué que ho pagaren amb la seva vida.

Glòria i Honor als Màrtirs del 23 d'abril!

EL CATALANISME ÉS UNA REVOLUCIÓ (1937)

EL CATALANISME ÉS UNA REVOLUCIÓ (1937), per Manuel Cruells

Publish at Calameo or read more publications.

Paga la pena llegir-se aquest text del patriota Manuel Cruells i Pifarré (1910-1988), ara que fa poc s'han complert vint-i-cinc anys del seu traspàs.