23 D'ABRIL ... DE 1939

La Diada del 23 d'abril és un esdeveniment emotiu, universal, que els catalans i les catalanes hem aconseguit globalitzar, cada cop més. 

Per això els espanyols no ens ho perdonen. I quan poden n'intenten venjar-se. Això és el que passà un 23 de gener... de 1939. Aquell dia, vuit militants catalanistes, alguns d'ells amb una llarguíssima trajectòria en l'independentisme, que es remuntava als anys 10, o potser abans i tot, del segle XX, van ser vilment assassinats al Camp de la Bota.

Entre ells, cal esmentar la figura de Lluís Escaler (foto), membre dels primers escamots independentistes que s'enfrontà amb els espanyolistes en el període del 1918-1920. Seguidor de Daniel Cardona, va formar part d'Estat Català, i  fou un dels seus màxims dirigents de l'Organització Militar Nosaltres Sols! (OMNS), milícia que tenia per objectiu la consecució de la Independència per la via armada.

Un altre patriota que compartí el seu destí aquell dia va ser en Domènec Latorre, de la Unió Catalanista.  Col.laborador de Vicenç Albert Ballester, el creador de la Bandera Estelada, i promotor dels Voluntaris Catalans a la Primera Guerra Mundial. Funcionari de l'Ajuntament de Barcelona, durant la República, on va destacar pel seu esforç per catalanitzar-lo. Detingut immediatament després de la fi de la guerra, arran d'una denúncia, va ser assassinat per la simple acusació de ser independentista. Fa molts anys que vaig conèixer la seva filla, una dona extraordinària, culta, noucentista, que llavors feia tot el possible per rehabilitar la memòria de son pare. En certa manera ho aconseguí quan Josep Benet va publicar-ne la biografia.

Un tercer dels assassinats aquell va ser en Daniel Cochs, del qual no n'he aconseguit detalls biogràfics, com tampoc de la resta de camarades de destí (si bé estic segur que amb una recerca una mica més intensa es pot aconseguir, com a mínim, saber-ne els noms.

Penso que hi ha dimensions del 23 d'abril que caldria potenciar, i recordar que no tots ells han estat, com estem acostumats, dies assolellats, de primavera, feliços. Però si ara ho són, és perquè n'hi va haver que no ho van ser, i perquè n'hi hagué que ho pagaren amb la seva vida.

Glòria i Honor als Màrtirs del 23 d'abril!

AVUI, A VILAFRANCA, COM CAL

Aquest matí he anat a Vilafranca del Penedès i no he pogut resistir la temptació de fer aquesta foto tan formosa i que m'ha alegrat el dia. Al bell mig de la ciutat, una bandera com cal. M'ha alegrat el dia, i fins i tot la setmana, ja que, com tot bon patriota no puc estar content amb les decisions que alguns partits estan prenent darrerament. Deixem-ho aquí, no cal ser més explícit, oi?

"CANT DE LA SENYERA", QUAN EL POBLE AVANÇA FERM

Vídeo del Cant de la Senyera, al Concert de Nadal de l'Orfeó Català celebrat ahir. Un mar d'estelades. Molta emoció. Ara només manca l'acció. Quan un poble avança ferm, la Llibertat és a tocar de les seves mans.

Quan veig aquestes imatges i escolto l'audio, no puc més que saludar l'encert d'iniciar totes i cadascuna de les sis Assemblees Nacionals de Reagrupament amb aquest cant patriòtic, i que encara que alguns ens dediquin, amb voluntat pòstuma, un minut de silenci als seus sopars de nadal (se suposa que republicà), és una nova prova, l'enèsima, de la nostra capacitat d'avançar-nos als esdeveniments, com ja hem anat fent en aquests anys, encara que sigui rebent per totes bandes. Tret d'una, la del pas ferm cap endavant, cap a la Independència.

Finalment, una segona reflexió que em suscita aquest vídeo, és que, cal que el Parlament de Catalunya aprovi un reconeixement legal d'aquests dos símbols de Catalunya. Em refereixo, és clar al propi Cant de la Senyera i a la Bandera Estelada. Un reconeixement que els dignifiqui i els faci Patrimoni patriòtic de tot el Poble Català. Aquest seria un perfecte inici legislatiu del 2014, un tast del que s'espera el mes de novembre.

L'ESTELADA HA DE SER LEGALMENT PROTEGIDA!

L'histerisme desfermat pels espanyols contra la bandera estelada està arribant a nivells intolerables. S'imposa, doncs, que el Parlament de Catalunya intervingui en aquesta assumpte i que la doti d'un reconeixement legal, que n'eviti la seva persecució i escarni per part dels espanyolistes.

No proposo que esdevingui la bandera nacional, en substitució de la senyera, quedi clar. Només que se la reconegui legalment com un dels símbols de Catalunya, i d'aquesta manera es tallin en sec les agressions que pateix, i la campanya espanyolista per a criminalitzar-la.

L'actual Parlament de Catalunya compta amb una majoria més que suficient per tirar endavant aquesta proposta. No ens poden humiliar més, i allò que depèn de nosaltres, ho hem de fer de forma immediata i arribar fins al final.

L'estelada és una bandera històrica, assumida, entre d'altres, pel propi President Francesc Macià, i que està estretament lligada amb altres moviments independentistes internacionals. Milers, centenars de milers, fins i tot milions de catalans i catalanes s'identifiquen amb ella i només per això, hem de fer el possible i l'impossible per protegir-la. 

Un pas endavant significatiu, en aquest sentit, ha estat el reconeixement que recentment ha rebut qui es considera el seu creador, Vicenç Albert Ballester, el qual tindrà una plaça a la seva memòria a la ciutat de Barcelona.

Glòria i Honor a la nostra bandera de l'estel solitari!

La legislatura 2012-2014

La propera legislatura també serà curta, d'uns dos anys o màxim, tres. Jo diria que dos. Però intensa. En les eleccions del 25-N tot apunta que la victòria del bloc sobiranista, format per les diferents opcions favorables al dret a decidir, obtindrà uns resultats més que notables, arribant o fins i tot superant els 100 escons. Una majoria més que clara, per utilitzar la terminologia posada de moda per la Cort Suprema del Canadà en la seva Opinió sobre la Secessió, emesa el 1998.

És més que possible que el partit més votat obtingui fins i tot una majoria absoluta folgada, amb més de 70 escons. Això li permetrà, naturalment, formar un govern en solitari. Tanmateix, penso que, precisament perquè aquesta possibilitat sempre la tindrà a l'abast, el més intel·ligent, seria oferir a la resta de forces del bloc sobiranista, un govern de concentració nacional, que tingués per objectiu assolir la “plenitud nacional”, eufemisme que no vol dir res més que la independència. Aquesta aposta, reforçaria el propi Govern i donaria una imatge de transversalitat i diversitat que seria molt ben rebuda per la comunitat internacional, atès que la independència seria vista com una reivindicació àmplia i no lligada només a un determinat partit o una determinada personalitat política.

La tasca del nou govern de concentració nacional, doncs, seria fer front a les dificultats que els espanyols posaran, de ben segur a tot el procés. I navegar fins a la celebració de la consulta per la independència que considero que hauria de celebrar-se de forma el més immediata possible. Una data adient seria l'11 de setembre del 2013, fet que la faria coincidir quasi amb la que se celebrarà a Escòcia.

Dues mesures immediates que hauria de portar a terme serien la creació d'una Conselleria de Relacions Internacionals, que ja en el seu moment va ser descartada, atès que s'ha demostrat que el front internacional és fonamental per al reconeixement de la ondependència. I per altra banda, una qüestió simbòlica, però no per això menys important. Dotar l'estelada (en les seves diferents versions) d'un estatus de reconeixement jurídic i polític que n'evités la seva criminalització permanent per part de les autoritats espanyols i que correlativament comportés un càstig a aquells que la menyspreessin.

Una tercera mesura que el nou Govern hauria d'implementar, seria l'aprovació d'una declaració unilateral d'independència (DUI), sobretot si l'assetjament dels espanyols es fes insuportable i calgués donar una resposta a l'alçada de les circumstàncies. Una bona data per aprovar aquesta declaració seria el 23 d'abril del 2013. Amb aquesta declaració les institucions espanyoles deixarien de tenir jurisdicció damunt de Catalunya, si bé, provisionalment, l'ordenament jurídic vigent fins aquell dia continuaria tret que en fos explícitament derogat per les institucions catalanes.

Si, com tot sembla indicar, l'11 de setembre del 2013, els partidaris del “sí” a la Independència guanyem de forma clara i rotunda, s'obriria un període de com a màxim 12 mesos, per negociar amb la comunitat internacional l'ingrés de la República de Catalunya a les institucions internacionals, i amb el Govern espanyol la divisió dels actius i dels passius. En el cas de la UE, naturalment, l'accés seria automàtic.

Així, com a molt tard, l'11 de setembre del 2014, tres-cents anys després de la seva pèrdua, Catalunya esdevindria un nou estat independent. Serà un moment gloriós i, perquè no dir-ho, emotiu. Un cop aconseguida la Independència, el govern de concentració nacional, només li quedarà convocar unes eleccions constituents, que es podrien celebrar a finals del 2014. Aquestes eleccions escollirien un nou Parlament encarregat d'elaborar la Constitució de la República de Catalunya. Però aquesta ja seria una altra etapa, de la qual ja en parlarem en el seu moment. Naturalment aquesta cronologia pot ser modificada per mil i un factors, atès que parteix d'una perspectiva optimista, però també realista.

(NOTA: Penjat al Nació Digital, el 06.10.2012)