ORRIOLS, A L'AVANTGUARDA, per Diana Coromines*

COMENTARI PREVI DE J.S.

Avui he llegit aquest article de la Diana Coromines i he quedat impressionat pel seu contingut i profunditat. Poques vegades em passa, darrerament. Però m'he de treure el barret. Fins i tot l'autora reivindica en Manuel Cruells contra en Candel, i en dues ocasions. S'ha d'estar ben boja per fer-ho, davant un dels sants intocables de la Catalunya populista, ara en plena explosió cinematogràfica del "47". Però la Coromines, no només no és boja, sinó ben al contrari, llegint el seu currículum, la veig com una catalana neo-noucentista, d'aquelles que van ajudar, elles sí, a fer créixer el país, culturalment i socialment... i políticament. El seu coneixement de la política nord-europea (Dinamarca, Suècia...) és impressionant i molt encoratjador si la comparem amb la típica cupera de baixa estofa que no fa més que cardar-se policies infiltrats espanyols, encara de més baixa estofa, i així van, directes a l'escorxador. En definitiva aquest article, que hauria de rebre un premi, m'ha alegrat el dia, i fins i tot la setmana, per això el reprodueixo íntegrament. Bona lectura! (ah, i una darrera cosa, les fotos que il·lustren l'article les he triades jo, que consti)

ORIOLS, A L'AVANTGUARDA, per Diana Coromines

A Catalunya, algú com Orriols ‒ideològicament propera a la socialdemocràcia danesa‒ ha de cridar més que en altres llocs d’Europa perquè som un país ocupat. Però si ens hi fixem una mica i estem atents a l’actualitat del nostre entorn, és fàcil veure que el seu discurs i les seves raons són exactament les mateixes que comencen a posar damunt la taula els partits que avui intenten moure Europa per treure-la del forat on es troba. Quan Orriols denuncia els crims i violacions comesos per 'menas' ‒que el govern i els mitjans silencien‒ no fa res que no s’estigui fent en altres països. A Suècia saben, segurament millor que a cap altre país del continent, quines són les conseqüències de no haver posat fre a la immigració en l’última dècada, i per això ara miren (com els alemanys) cap a Dinamarca. La primera ministra Mette Frederiksen, que és socialdemòcrata, va penjar la setmana passada a Instagram una foto seva amb Meloni, després d’una trobada amb altres líders europeus per parlar de propostes com la d’enviar immigrants irregulars en camps de repatriació ubicats a l’estranger.

La primera ministra danesa, la socialdemòcrata Frederiksen, 

rep la italiana Meloni, sense cordó sanitari a l'Europa rica i culta

Com és que Frederiksen i Meloni poden reunir-se i fer-se selfies i Orriols no pot, ni tan sols, criticar l’aspecte misogínic del vel islàmic sense que li tallin el micro al Parlament? A Dinamarca el burca i el nicab estan prohibits des del 2018, i tant Frederiksen com Meloni s’han pronunciat públicament en contra del vel islàmic en qualsevol de les seves formes perquè dificulta la integració i soscava la igualtat de gènere. La base de la democràcia és el diàleg, i això a Europa ho saben tant a la banda progressista com a la banda conservadora, i per això el 'cordon sanitaire' contra Meloni no acaba de funcionar, com corroboren la reunió de fa uns dies a Brussel·les i els posts de Frederiksen. En canvi, el cordó sanitari que la Catalunya oficial aplica a Orriols és implacable. Aquí les trampes no tenen límit, i van des de coartar-li la llibertat d’expressió o fer-li linxaments públics ‒organitzats per oponents que es diuen independentistes‒ fins a dir mentides com ara que s’ha reunit amb el partit feixista alemany AfD. Una altra modalitat, aquesta particularment grotesca, és atacar-la d’ultracatòlica. "És que porta un crucifix al coll!" va dir un dia una regidora de Ripoll.

Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll, diputada, líder d'Aliança Catalana i 

Cap de l'Oposició in pectore al governet de merda de la Catalunya Vichy

La creu, com sap tothom que tingui dos dits de front i una mica d’educació, és un símbol cristià. Per això a Dinamarca ‒on ja fa uns quants segles que són protestants‒ és un símbol estimat i protegit. És present a tot arreu, començant per la bandera. Si Catalunya és el país on des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí, a Dinamarca veus gairebé sempre, siguis on siguis, un pal amb la 'dannebrog' hissada ‒la creu blanca sobre fons vermell que, segons la llegenda, Déu va deixar caure enmig d’una batalla per donar suport al poble danès. No té res a veure amb l’exhibicionisme, posem per cas, dels americans, sinó amb un sentiment de protecció i de confiança en la teva gent. Després també hi ha la creu de Dagmar, d’origen bizantí, que està sempre de moda en joieria i no només com a regal de confirmació. Hi ha adolescents que porten, entre piercings i tatuatges, una gran creu de Dagmar penjant del coll. Per descomptat, a ningú no li passa pel cap de dir que Dinamarca és un país integrista ‒ni molt menys, esclar, ultracatòlic.

Per què, doncs, es diuen tants penjaments sobre Orriols? Per què li tallen el micro? Per què la integrista és ella, que duu un look modern i desacomplexat i una petita creu al coll ‒a diferència de la majoria de diputades, que són unes autèntiques quiques? Doncs per la mateixa raó que fa impossible, per exemple, que Orriols es reuneixi amb Frederiksen i Meloni. Com va dir fa pocs dies, "som una nació i ens pertoca un estat". Però de moment no el tenim. I això té conseqüències tant a nivell intern com de cara enfora. Un primer ministre, per una simple qüestió de rang, no es reuneix amb un diputat d’un altre país ‒i encara menys si es tracta d’un país no oficial. I alhora és per aquesta mateixa raó que tanta gent la segueix, també al Parlament, on tothom l’escolta amb extrema atenció fins que li retiren la paraula. Potser justament per això la fan callar: perquè no tenim les estructures formals necessàries per aguantar tanta veritat. I per això l’ha votat tantíssima gent, i més que la votaran. Perquè toca una vena fonda i embussada i l’allibera; és com respirar aire pur després d’haver carregat, durant anys, una pila de fems al clatell.

Manuel Cruells (1910-1988), autor de l'obra Els catalans indiferents (1963), contrària a les tesis d'en Candel

Quan Orriols diu "exportem talent i importem Tercer Món", tothom sap que és veritat. Quan diu "comencem a semblar els masovers, en comptes dels propietaris", ningú dubta que és així. Quan explica la vergonya que suposa que un nen o un avi malalts hagin de parlar en espanyol perquè el metge fa veure que no els entén, tothom sap que té raó i que la lingüística és una de les formes més cruels de violència. On són, els drets dels catalans? diu, i la pregunta ressona molt endins, perquè sabem perfectament (encara que de vegades fem veure que no ens n’adonem) que ens els trepitgen cada dia. Quan Orriols assenyala la immigració desbordadíssima que patim, que l’Estat fomenta i utilitza per desestabilitzar-nos, amb el mateix gest assenyala l’allau immigratòria sense precedents que el règim franquista va planificar i orquestrar durant els anys cinquanta i seixanta per castellanitzar-nos des de baix. La invasió espanyola del segle XX i la immigració actual ens estan convertint en estrangers a casa nostra ‒per més que ens esforcem rescatar, de sota el percentatge de gent que té el català com a llengua materna, actituds molt cosmopolites i alliberadores.

L'autora d'aquest excel·lent article, Diana Coromines

Com va dir la setmana passada l’eurodiputada danesa Christel Schaldemosse, posar fre a la immigració i mirar d’endreçar-la és una cosa plenament socialdemòcrata: es tracta, en essència, d’ajudar els immigrants fora d’Europa, al seu lloc d’origen. Això és justament el que van mirar d’explicar Calders i Cruells als anys seixanta, per contrarrestar la visió sentimental que Candel oferia de la immigració castellana i sota la qual s’amagaven problemes socials que anaven molt més enllà de les barraques: com pot sobreviure, la població autòctona ‒la nostra llengua, cultura i Estat del benestar‒quan l’onada migratòria és desproporcionada? Això és el que fa vint anys es van començar a plantejar els polítics danesos, en tot l’espectre ideològic. Però són els socialdemòcrates els qui lideren la idea que la immigració s’ha de gestionar fora de les fronteres europees. Fa poc han obert un centre penitenciari a Kosovo, on tenen previst enviar tres-cents presidiaris que, un cop complerta la condemna, seran repatriats als seus llocs d’origen. El centre que Meloni ha obert aquesta setmana a Albània per gestionar-hi l’excedent de refugiats s’inspira, igualment, en un projecte danès que en el seu moment va ser molt criticat.

Però el temps ha donat la raó als danesos i per això tot Europa els comença a observar com un model de futur, sobretot davant del fracàs suec o alemany. Fins i tot Olaf Scholz (un altre socialdemòcrata) ha reintroduït controls fronterers, després del desgavell immigratori de l’època Merkel, conservadora i Mutti ‒potser fins i tot massa maternal davant d’un flux migratori que es va demostrar ingovernable. Orriols, per tant, té tota la raó quan carrega contra la immigració musulmana i els problemes que planteja en les xifres amb què ens l’aboquen a casa. El que no fa ‒perquè no pot‒ és assenyalar directament la immigració espanyola i els efectes de la seva ocupació, com van fer Cruells i Calders. Si a ells ja els van silenciar llavors, com podria Orriols formular de manera precisa una cosa que fa setanta anys que és tabú? Orriols fa el que ha de fer, i sort en tenim, i encara hem de veure com desplega tota la seva força, i com desperta racons del país insospitats.

NOTA: Publicat a Racó Català, 28.10.2024

Diana Corominas És periodista, traductora i editora. En tots aquests àmbits treballa per aportar el seu petit granet de sorra en aquest procés apassionant de construir un nou país: més digne, més just, més culte i, sobretot, ben lliure. Sempre amb la mirada posada als països nòrdics: malgrat el poc embalum que fa, tot apunta que en una altra vida devia ser vikinga.

EL CATALANISME ÉS UNA REVOLUCIÓ!

Amb aquest post, faig públic que he presentat la meva candidatura a ocupar la presidència de Reagrupament Independentista (RCAT), en el marc de l'11a Assemblea Nacional que celebrarem aquest diumenge, 2 d'abril.

I ho faig al capdavant d'una candidatura Independència 2017, formada per gent amb la qual tinc plena confiança, perquè els conec de fa anys, i són gent de pedra picada, gent que han treballat i treballen per aconseguir precisament això, que Catalunya assoleixi la seva Independència. Gent que no aterren de nou a l'independentisme. Això lògicament no ens fa ni més bons ni més dolents. Simplement és una dada. Una dada que em permet tenir la certesa que amb ells i elles anirem fins al final, a assolir l'objectiu que en el seu moment ens va unir, ens va aplegar, procedint com procedíem d'entorns diferents. Per això, demano a tots els que participareu en l'Assemblea, que ens feu confiança i ens voteu.

Vivim i tenim l'honor i el repte, moments cabdals. La independència la tenim a tocar. Després d'anys de lluitar-hi, podem ara abaixar el ritme? Cansar-nos? Afluixar? Deixar-ho córrer? Ni de conya! Precisament ara és el moment de prémer més el gas, de donar-ho tot, perquè si no res tindria sentit. I perquè, naturalment, es donen les condicions. Ara sí. És per això que he decidit presentar aquesta candidatura. Ara, i en els propers mesos, setmanes, dies, hores, caldrà treballar més, fins a l'esgotament, si cal, fins a rebentar. No valen excuses. Si algú està cansat, que faci un pas al costat i que deixi que algú altre ocupi el seu lloc, que no destorbi. 

Personalment, res del que he fet des que un dia del 1983, vaig entrar a la seu de la Crida, llavors al carrer Pelai, i va començar el meu compromís activista, tindria sentit, si ara, no fes aquest pas. Lògicament, molts altres havien començat abans, de manera que de medalles, les mínimes. Però tinc el sentiment que ara no puc deixar passar el moment. Per això faig el pas endavant.

El catalanisme és una revolució! és una frase que sempre m'ha agradat. No és meva, correspon al títol d'un discurs que va pronunciar en Manuel Cruells i Pifarrer, llavors secretari general de les Joventuts d'Estat Català, el 18 de març de 1937, a Reus. En plena guerra. Una frase que emociona, i que, traslladada al present, és més veritat que mai. 

Qui pot dubtar que estem assistint a una revolució? Que estem trencant tots els esquemes? Que estem fent història? Que som un exemple a nivell mundial? Amb milions de persones mobilitzant-se de forma ininterrompuda els darrers anys? Mai dels mais s'havia vist pels nostres històrics carrers, de Barcelona i de la resta del país, tanta gernació manifestant-se. Ningú pot donar lliçons de res als catalanistes, és a dir, als independentistes d'ara. Ningú. Per això, hem de ser conscients que tenim davant nostra la construcció d'una República, d'un nou estat i que hem d'acabar aquesta feina.

És per això que en els propers mesos ens comprometem a treballar fins a la victòria. Sense pausa. I fer-ho també colze a colze amb la resta de forces polítiques i socials que participen en el procés. Sense exclusions.

Particularment, però, ho farem associats amb el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT), en la fundació i en el desplegament orgànic del qual ja hem participat, participem i participarem. Som conscients on ens fiquem, i les implicacions que això comporta, però la veritat és que a hores d'ara representa allò que sempre ha tingut Reagrupament per referent: la transversalitat ideològica. Construir un país en contra d'altri, és un mal inici. I en això no ens trobaran, sobretot si aquest altri també és independentista, encara que ideològicament distant.

I no amago l'ou: també ens empeny a participar-hi, la possibilitat de fer net, de destriar el gra de la palla que significa refundar una organització, que en bona part, en la seva forma anterior, havia traspassat, com també ho havien fet altres partits, ni més ni menys, l'ètica política i la dignitat. Pràctiques per les quals cal retre compte, sobretot davant la societat catalana, i la justícia catalana, que no sentenciï en funció si s'és o no independentista, com fa, per exemple, l'espanyola. Ens comprometem a ser inflexibles, en aquest sentit. Però, si atenem alguna decisió darrera, sembla indicar que no caldrà esforçar-se gaire, perquè la consciència d'aquest control, sembla estar ben arrelada, entre els associats de la nova formació. Fet que ens fa ser optimistes i, perquè no dir-ho, orgullosos.

Per altra banda, quin sentit té continuar mantenint una entitat com RCAT? La resposta és immediata. Com a mínim fins a finals de setembre, tota. Hem de treballar colze a colze amb tots els independentistes, però cal continuar cohesionats en els nostres valors, uns valors: la transversalitat, la dignitat i el treball, que nosaltres vam posar al centre del debat polític i que s'han demostrat claus en el canvi de l'opinió pública catalana. Ja ho hem dit sovint, segurament no hem estat protagonistes del procés (o una miqueta), però ningú ens pot negar que n'hem estat els guionistes. La societat catalana ha progressat cap als plantejaments que sempre hem defensat des d'RCAT. I això ens omple d'orgull, d'un orgull íntim, que dóna sentit a les moltes hores que hem dedicat al nostre activisme, al nostre compromís.

Per acabar, vull retre un record a tots els reagrupats que al llarg dels anys han contribuït a aquest projecte. Molts d'ells, en el seu moment, van optar per canviar d'aires, d'altres ens van deixar per sempre, desgraciadament, però tots formen part de la història d'RCAT, com la metàfora de l'arbre i les seves branques. Particularment, vull recordar els dos anteriors Presidents: Joan Carretero i Ignasi Planas. Ambdós han donat una part molt important de la seva vida per Reagruprament i per Catalunya. Aconseguir estar a la seva alçada, com a mínim, és el meu propòsit. Però lògicament, no em correspondrà a mi, valorar-ho.

Visca Catalunya Lliure!

VALORAR L'AUTORITAT (MANUEL CRUELLS)

Reprodueixo un apartat (no arriba a capítol) de l'opuscle Catalunya, Entitat Política, de Manuel Cruells, escrit el 1966, ara fa, doncs, tot just 50 anys. El seu contingut, a grans trets, és d'una rabiosa actualitat, paradoxalment.

VALORAR L'AUTORITAT

(...) Hem d'aspirar, ja des d'ara, almenys en les nostres possibilitats de país sense Estat, que tots participin orgànicament a l'activitat nacional, com també a les riqueses que aquesta activitat engendra. Tinguem present que tots els esforços per reconstruir l'autoritat política serien inútils si no sabem organitzar una societat; com també ho serien si intentàvem establir un sistema lògic i just de relacions econòmiques i socials sense donar-li una estructura política sòlida. Vull dir que un país sense un Estat propi sempre estarà abocat a les divisions, a les debilitats, sempre serà fàcil de provocar-hi malestar social, sempre serà fàcil de provocar-hi egoismes que destrueixin l'harmonia que lògicament hi ha d'haver entre les nostres classes socials.

No es constituirà mai un Estat políticament fort en una col.lectivitat on persisteixi l'espoliació econòmica, i l'opressió social i les revoltes que elles engendren. I mai no farem una societat feliç d'homes lliures d'una nació abocada per la seva feblesa a la humiliació, a tota mena d'invasions; o si la deixem al caprici de l'Estat que la domina.

I cal que fem un país fort. Més que mai l'ordre i l'activitat en la producció demanen institucions que assegurin la unió i la solidaritat entre els ciutadans. Això són elements indispensables per a la solidesa, per a la força i per a l'eficàcia del nostre país.

I més que mai la força i l'eficàcia d'un país són les garanties de les conquestes socials hagudes o de les conquestes socials futures. Cal que comprengui això la burgesia catalana i que també ho comprenguin els obrers catalans. Sense unes institucions catalanes pròpies, sense un mínim de sobirania i de poder, a Catalunya mai no hi haurà seguretat social; i mai no hi haurà una continuïtat en l'expansió econòmica. Tot, absolutament tot, dependrà del caprici d'uns altres. Prou que ho hem vist en aquests anys passats que s'han posat traves a l'expansió econòmica catalana; i quan ha convingut s'han creat conflictes socials artificials.

Davant la situació actual de la comunitat catalana només hi veiem una solució. Una solució que ha d'ésser radical: transformar l'estructura de la societat catalana. El que ha desfet Catalunya ha estat sempre la seva divisió, i aquesta divisió encara persisteix. Cal que les dretes i les esquerres, cal que els burgesos i els obrers, cal que tots els ciutadans se sentin solidaris d'una mateixa societat, cal que superin velles rancúnies, vells odis, velles incomprensions, velles opressions, etc., etc. Només així es podrà trobar un punt de coincidència per a transformar l'estructura de la societat catalana. Tots els catalans, blancs i negres i vermells i del color que sigui, passats els moments passionals i d'interessos que els divideixen i els fan a vegades enemics i traïdors, senten tots, almenys en un punt sentimental, el mateix per la comunitat catalana. Cal que almenys aquest sentiment sigui més fort que els seus estats passionals i que els seus interessos. I els ajudi a comprendre que, de cara al futur, només entre catalans han de resoldre les seves diferències.

Transformar l'estructura de la societat catalana; almenys en les circumstàncies actuals, fer-ho present en totes les consciències. Hem de comprendre tots que aquesta transformació, potser una simple injecció de vitalitat, ha d'estar d'acord amb les tendències profundes del sentir dels catalans, amb les tradicions de tolerància i comprensió mútua, amb l'estil de vida i civilització i, fins i tot, en un cert sentit, amb l'opinió catalana que la reclama.

Que sigui un bé o un mal, estem en un temps en el qual l'home del carrer opina i ha entrat en la vida pública. No podem concebre, doncs, la transformació de la societat catalana en la imposició d'una part de la societat damunt de l'altra, en la imposició del que es diu ara grups de pressió, semisecrets, o confessionals, o una altra cosa, damunt l'opinió pública. Cal una transformació profunda de la societat catalana que tingui, o pugui tenir, l'adhesió entusiasta, o almenys el judici favorable, de la part més gran del poble català. Pot obtenir-se això? I com?

PERE CARBONELL I FITA, IN MEMORIAM

Fa uns mesos vaig tenir l'ocasió d'entrevistar-lo, arran d'un recerca històrica que ja fa massa temps que dura. Parlo d'en Pere Carbonell i Fita, nascut al 1916, i que tot just acaba de morir. L'entrevista va durar tot just una hora i escaig, i la vaig fer a casa seva, a Horta, naturalment, en una casa de les d'abans, d'aquelles que recorden vagament a l'ideal de la caseta i l'hortet del President Macià. 

Naturalment, amb uns pocs minuts de conversa, per molt oberta i cordial que sigui, que ho va ser, no puc dir que el conegués. Però en sortir i passejar pels carrers adjacents, vaig comprendre que acabava de parlar amb un tros de la història de Catalunya. De la nostra conversa, que inicialment girava entorn d'un altre patriota i referent, en van sortir molta informació, records, idees, fins i tot projectes. Arribar als 98 anys, dóna per molt. Vam repassar la seva vida i la de la seva generació. 

Recordo que em digué, malauradament no vaig gravar la conversa, que va passar els tres dies d'abril de 1931, del 14 al 17, literalment al carrer, a tocar d'allà on es coïa tot, és a dir, a la Plaça Sant Jaume, i com, ell també, va ser tocat per l'abrandament del President Macià, com tota Catalunya, i del qual encara en vivim avui en dia, per cert.

Portada d'un dels seus llibres

D'entre tots els esdeveniments que protagonitzà al llarg de la seva quasi centenària vida, no puc més que destacar el de ser un dels cinc, repeteixo, cinc catalans, que el 29 de juliol de 1943, signaren l'acta fundacional de la Secció Militar del Front Nacional de Catalunya.

L'objectiu d'aquesta era crear una "milícia juramentada al servei de la Pàtria" per tal d'"organitzar sota una disciplina militar els diversos elements amb que compta la Nació". En definitiva, el que es pretenia era preparar la transició cap a la democràcia en uns moments que ja es veia proper la fí del règim franquista, llavors, tot just constituït, atès l'evolució del conflicte bèl.lic mundial, que ja anunciava la derrota dels feixismes. Una transició que havia de ser favorable als drets nacionals de Catalunya i evitar tot tipus de radicalismes. (Recordo que el Front Nacional de Catalunya neix com a organització que dóna per superada l'etapa autonomista).

Jaume Martínez Vendrell, durant la guerra

Els cinc catalans que signaren el document, i que en qualsevol país normal serien considerats herois de la lluita contra el feixisme, van ser per ordre de signatura: Jaume Martínez Vendrell (1915-1989), Manuel Cruells i Piferrer (1910-1988), Baltasar Toll i Niubó (1919-1976), Santiago Pey i Estrany (1917-2001) i Pere Carbonell i Fita (1916-2014).

Manuel Cruells i Piferrer, el 1980

Tots ells, tret d'en Cruells (que ho va fer com a soldat ras), van fer la guerra amb el grau de Capità d'Artilleria, aconseguit a l'Escola Popular de Guerra, i que va ser la via que molts joves independentistes enquadrats en la FNEC , i doncs, estudiants universitaris, van triar per a contribuir en la defensa de la Pàtria contra el feixisme espanyol. No eren, doncs, uns nouvinguts en l'art de la Guerra, com ho demostren les condecoracions que reberen al valor alguns d'ells.

Parlament d'en Pere Carbonell a Òmnium de Mataró

Tots ells pagaren el seu compromís amb anys de presó i de persecució, però també escriviren algunes de les pàgines més glorioses de la lluita per la Independència de Catalunya. Es poden llegir en els llibres de memòries que en Pere publicà al llarg dels anys, que estan plens d'experiències humanes, d'amor i de lleialtat envers els companys, amics i naturalment, envers el país.

Creu de Sant Jordi del 2012 (als 96 anys!)

Acabat el franquisme, Carbonell va ser nomenat Director General de Comerç en la Generalitat restablerta, el 1980. I el 1984 va ser escollit, com a independent, diputat al Parlament de Catalunya. No va ser fins al 2012 (als 96 anys!), que se li va concedir la Creu de Sant Jordi

Amb el seu traspàs, culmina definitivament el relleu generacional d'aquells que, en els moments més durs del nostre país, van fer un pas endavant i el salvaren dels seus enemics. Ara ens toca als que, amb joia i honor, recollim, ni que sigui modestament, el seu testimoniatge, i ens juramentem a acabar la seva obra, perquè sense ells, res no hauria estat possible.

Descansa en Pau, Pere.

"QUAN EL POBLE ELEGIRÀ", MÉS DE 37 ANYS DESPRÉS...

ARTICLE

En el marc d'una recerca acadèmica que estic portant a terme, m'he ensopegat amb aquesta article publicat el 7 de setembre del 1976, és a dir fa més de 37 anys. Naturalment, el primer que m'ha cridat l'atenció és el títol. "Roda el món, i torna al Born", he pensat. La peça va ser escrita pel patriota Manuel Cruells i Pifarré (1910-1988), un dels referents de la Catalunya Resistent, dels anys més durs del franquisme. Tant que fins i tot en una de les diverses vegades que el van detenir, aquest cop en la dècada dels cinquanta, li van prendre les seves dades físiques i psicològiques, com a cabecilla separatista. 

L'article en qüestió, s'escriu en un context molt diferent de l'actual, òbviament. Ens trobem quan encara no fa un any de la mort del Dictador, i en ple procés de reforma política, impulsada pel Suarez, a uns pocs mesos de la celebració del referèndum sobre aquesta reforma. I tot just a uns dies de la celebració del primer 11 de setembre postfranco, aquell on hi haurà unes 100.000 persones a Sant Boi, i on Jordi Carbonell pronuncià les mítiques paraules, premonitòries, "Que la prudència no ens faci traïdors!". 

L'article es va publicar en la mítica pàgina 3 del diari Avui, que era la pàgina d'Opinió, en la primera etapa del diari, llavors dirigit per Josep Faulí i Olivella. Curiosament, comparteix espai amb un altre article, en aquest cas escrit per Jordi Pujol, que porta per títol "L'Onze de setembre d'enguany".

Tanmateix, l'article de Cruells crida l'atenció pel fet que reflexiona sobre l'actitud dels polítics catalans d'aquell moment, que com és sabut, es va caracteritzar per intentar situar-se en el millor lloc per a primera cursa electoral que ja s'albirava, i que comportava el correlatiu abandonament de les instàncies unitàries, que com és ben sabut van morir d'abandonament per part de la majoria de partits.

I és aquí on veig un cert paral.lelisme, si voleu una mica forçat, entre llavors i ara. El 1976, hi havia un dubte sobre el futur de Catalunya en el nou escenari polític, podem dir que encara era tot possible, perquè el reformisme suarista encara no havia triomfat, de manera que el poble català semblava tenir el futur a les seves mans. Hi havia incertesa, hi havia risc, molt de risc, però encar"a no s'havia arribat al consens constitucional, tot i que ja s'intuïa la proximitat d'allò que Lluís Maria Xirinacs va anomenar, magistralment, La Traïció dels Líders. 

Més de 37 anys després, ens trobem en un escenari també ple d'incerteses, però on el poble català, després d'una experiència autonòmica decebedora que ens ha dut a una situació de crisi en quasi tots els sentits, ha dit que ja n'hi ha prou, i que cal fer un pas endavant. Que ja no ens alimenten ni les molles de l'autonomisme, ni la realitat virtual del federalisme, i que la independència és la via a seguir.

Fixem-nos, en aquest sentit, quina era l'opinió de Cruells a l'hora d'alertar a la classe política de llavors, i que, això és el que m'ha meravellat, podria ser d'aplicació al moment actual. A continuació assenyalaré potser alguns dels fragments més reveladors del text, segons el meu parer, tot i que es tracta d'una tasca difícil, perquè l'escrit, és tot ell interessant.

Diu Cruells, "El polític català no ha de tenir cap por de fer trancadissa, car només fent-la podrem aclarir tants anys de silenci". I afegeix, "I una política tímida i insegura és una política fracassada...". 

 Més endavant, "I si hi ha una política de joc brut per part d'uns, a ella s'ha d'atenir el polític que té ambició de dir alguna cosa. Si més no ha de tenir l'audàcia de dir-la a crits a l'opinió pública. El seu joc net ha de consistir, precisament, en aquesta acció d'assenyalar-la". 

I alerta respecte "Als falsos demòcrates que no els agraden gaire els vots i les urnes; per això voldrien inundar-les amb crits i gestos". 

Naturalment la cirereta de l'article és, tot sencer, el darrer paràgraf de l'article, que m'estalvio reproduir, perquè el podeu llegir directament.

És evident que la situació no és la mateixa, a nivell conjuntural. Però pel que fa a les actituds, als comportaments, als principis que ha d'adoptar "el polític català", és extraordinari el fet que sembla que es parli d'avui en dia. 

La més gran diferència, en aquest sentit és que llavors, no existia un element referencial, atès que el President Tarradellas, encara romania a l'exili. Llavors era quasi bé impossible o impensable adreçar-se-li. 

Més de trenta-set anys després, sortosament, en aquest sentit, la situació ha canviat radicalment. 

EL CATALANISME ÉS UNA REVOLUCIÓ (1937)

EL CATALANISME ÉS UNA REVOLUCIÓ (1937), per Manuel Cruells

Publish at Calameo or read more publications.

Paga la pena llegir-se aquest text del patriota Manuel Cruells i Pifarré (1910-1988), ara que fa poc s'han complert vint-i-cinc anys del seu traspàs.