VALORAR L'AUTORITAT (MANUEL CRUELLS)

Reprodueixo un apartat (no arriba a capítol) de l'opuscle Catalunya, Entitat Política, de Manuel Cruells, escrit el 1966, ara fa, doncs, tot just 50 anys. El seu contingut, a grans trets, és d'una rabiosa actualitat, paradoxalment.

VALORAR L'AUTORITAT

(...) Hem d'aspirar, ja des d'ara, almenys en les nostres possibilitats de país sense Estat, que tots participin orgànicament a l'activitat nacional, com també a les riqueses que aquesta activitat engendra. Tinguem present que tots els esforços per reconstruir l'autoritat política serien inútils si no sabem organitzar una societat; com també ho serien si intentàvem establir un sistema lògic i just de relacions econòmiques i socials sense donar-li una estructura política sòlida. Vull dir que un país sense un Estat propi sempre estarà abocat a les divisions, a les debilitats, sempre serà fàcil de provocar-hi malestar social, sempre serà fàcil de provocar-hi egoismes que destrueixin l'harmonia que lògicament hi ha d'haver entre les nostres classes socials.

No es constituirà mai un Estat políticament fort en una col.lectivitat on persisteixi l'espoliació econòmica, i l'opressió social i les revoltes que elles engendren. I mai no farem una societat feliç d'homes lliures d'una nació abocada per la seva feblesa a la humiliació, a tota mena d'invasions; o si la deixem al caprici de l'Estat que la domina.

I cal que fem un país fort. Més que mai l'ordre i l'activitat en la producció demanen institucions que assegurin la unió i la solidaritat entre els ciutadans. Això són elements indispensables per a la solidesa, per a la força i per a l'eficàcia del nostre país.

I més que mai la força i l'eficàcia d'un país són les garanties de les conquestes socials hagudes o de les conquestes socials futures. Cal que comprengui això la burgesia catalana i que també ho comprenguin els obrers catalans. Sense unes institucions catalanes pròpies, sense un mínim de sobirania i de poder, a Catalunya mai no hi haurà seguretat social; i mai no hi haurà una continuïtat en l'expansió econòmica. Tot, absolutament tot, dependrà del caprici d'uns altres. Prou que ho hem vist en aquests anys passats que s'han posat traves a l'expansió econòmica catalana; i quan ha convingut s'han creat conflictes socials artificials.

Davant la situació actual de la comunitat catalana només hi veiem una solució. Una solució que ha d'ésser radical: transformar l'estructura de la societat catalana. El que ha desfet Catalunya ha estat sempre la seva divisió, i aquesta divisió encara persisteix. Cal que les dretes i les esquerres, cal que els burgesos i els obrers, cal que tots els ciutadans se sentin solidaris d'una mateixa societat, cal que superin velles rancúnies, vells odis, velles incomprensions, velles opressions, etc., etc. Només així es podrà trobar un punt de coincidència per a transformar l'estructura de la societat catalana. Tots els catalans, blancs i negres i vermells i del color que sigui, passats els moments passionals i d'interessos que els divideixen i els fan a vegades enemics i traïdors, senten tots, almenys en un punt sentimental, el mateix per la comunitat catalana. Cal que almenys aquest sentiment sigui més fort que els seus estats passionals i que els seus interessos. I els ajudi a comprendre que, de cara al futur, només entre catalans han de resoldre les seves diferències.

Transformar l'estructura de la societat catalana; almenys en les circumstàncies actuals, fer-ho present en totes les consciències. Hem de comprendre tots que aquesta transformació, potser una simple injecció de vitalitat, ha d'estar d'acord amb les tendències profundes del sentir dels catalans, amb les tradicions de tolerància i comprensió mútua, amb l'estil de vida i civilització i, fins i tot, en un cert sentit, amb l'opinió catalana que la reclama.

Que sigui un bé o un mal, estem en un temps en el qual l'home del carrer opina i ha entrat en la vida pública. No podem concebre, doncs, la transformació de la societat catalana en la imposició d'una part de la societat damunt de l'altra, en la imposició del que es diu ara grups de pressió, semisecrets, o confessionals, o una altra cosa, damunt l'opinió pública. Cal una transformació profunda de la societat catalana que tingui, o pugui tenir, l'adhesió entusiasta, o almenys el judici favorable, de la part més gran del poble català. Pot obtenir-se això? I com?