Orriols i la Catalunya moderna (per Diana Coromines)

 Diana Coromines 27.05.2025 

El més significatiu del discurs d’Orriols contra el vel musulmà és que pren Catalunya com a punt de referència per a tot Europa. No és allò tan pujolià ‒tant d’una altra època‒ que els catalans som europeus, sinó al revés: Europa és catalana. 'El vel islàmic' diu Orriols, "és incompatible amb Catalunya i per extensió amb Occident". Aquest "per extensió" no és casual i condensa en un sintagma petit una idea gran que fins ara estàvem acostumats a sentir explicada a la inversa, com si els catalans fóssim el gos faldiller que corre sempre darrere els professors a veure si li apugen la nota o li donen un premi per ser el més obedient. No és que Catalunya tingui arrels europees, sinó que n’és el centre i l’embrió. És aquí, on els valors cosmopolites broten amb prou força per estendre’s per la Mediterrània, des del Parlament medieval amb els tres braços que el rei català necessita per poder tirar endavant qualsevol iniciativa ‒per petita que sigui‒ fins al consolat de mar, que és la base que articula l’intercanvi comercial tal com el coneixem avui a Occident.

La gràcia d’Orriols és que, a més d’invertir els termes, ho fa sense clavar cap pallissa històrica, amb la qual cosa soscava d’una tacada el païset de Pujol i el seu Dragui. Parla amb naturalitat i aplom, sense falses modèsties i sense caure en el paper del professor guillat. Ja vam quedar que el professor guillat està de moda, a Europa, certament; però una cosa és el marge que se’ns permet a la gent del carrer i una de ben diferent la serietat d’un polític. I els catalans, de polítics pallassos, n’hem tingut prou i de sobres. Per això és tan important que surti algú com ella, que se situa al lloc que li pertoca sense trucs ni repics de timbal que generalment no duen enlloc. Orriols parla des del nucli del que som els catalans, al marge de si coneixem millor o pitjor la nostra història. Perquè no conèixer-la a consciència o amb detall no vol dir que no la portis a dins; que no encarnis una posició que has heretat. I aquesta és la posició que Orriols ajuda a fixar, i que la diferencia de la resta de polítics, que no encarnen res perquè o bé han prioritzat la camisa o bé no vénen d’enlloc.

Catalunya sempre ha estat terra d’acollida, sí, però si això vol dir alguna cosa és el següent: de la gent que ve de fora (i aquí em refereixo molt especialment als espanyols) s’espera que ajudin a fer créixer la nostra història i el nostre present, no pas que ens el trepitgin deixant-nos sense futur. Evidentment és feina i responsabilitat dels polítics impedir que els immigrants ens aboquin a sobre el seu desarrelament i buidor. Això ho saben tots els catalans, també els que a l’època del procés es manifestaven pel ‘Volem acollir’. Saben, sense necessitat de rebre ni donar lliçons, que som part d’un mateix poble i d’un mateix col·lectiu. Orriols ens ho recorda pel simple fet de ser-hi i de parlar com parla, de forma centrada i consistent. És la mateixa consistència i verticalitat amb què vam votar l’1 d’Octubre. Ara costa una mica de creure que arribéssim a fer el que vam fer, perquè en aquell moment tot ‒és a dir, l’esperit col·lectiu‒ apuntava cap a un sol lloc. I passa molt poques vegades que la centralitat de ser qui ets apunti a un únic lloc amb tanta força.

Per això Orriols és clau, perquè encara que aquesta força ara mateix estigui dispersa ‒com passa després d’una gran explosió‒ el país és ple de gent que existeix amb la mateixa centralitat i el mateix nucli que va cristal·litzar en l’1 d’Octubre. Escampats, sí: però exactament igual de catalans que abans. I el que fa Orriols és unir-los i donar-los una nova autoconsciència, que és la mateixa de l’1O però sense la pedanteria pròpia d’una època que en el fons era hereva de la cursileria general que havia dominat el tombant de segle i que, a Catalunya, va precedir l’onada de victimisme groc entorn dels presos polítics. Tota aquesta etapa ‒i la il·lusió que amb els valors tous aniríem a alguna banda‒ ha quedat enrere, i ara Orriols ens recorda qui som i la necessitat de defensar-nos amb serietat, i no pas amb banderoles o entonant el ‘boti boti boti de l’espanyol qui no boti’. Es pot dir que, políticament, als catalans ens està costant deixar enrere les escorrialles del segle XX; això és el que fa que Orriols sigui excepcional. Allà on no és cap excepció, en canvi, és en la corda col·lectiva que toca, per més que s’esforcin a fer-nos creure que és una anomalia.

L’acusen de racista sense tenir en compte que acusar-la a ella és acusar ‒i insultar‒ tot l’espai que representa, un espai que s’enforteix cada dia que passa. I si aquest espai creix no és perquè els catalans siguem racistes, sinó justament perquè no ho som. En plena era de la descolonització, no és una cosa que tothom pugui dir. A diferència de societats colonials com ara França o Espanya, la Catalunya moderna no va tenir mai un sistema organitzat de creences que justifiqués l’esclavisme. Que l’exposició d’aquests dies al Museu Marítim s’esforci a copiar la retòrica que fan servir ‒posem per cas‒ els anglesos i parli d’una suposada "participació catalana" en el tràfic d’esclaus, no ens fa còmplices de cap passat racista "infame" i colonial. Equiparar els ‘indianos’ ‒que actuaven per compte i en nom propi‒ amb l’explotació brutal del Congo que va convertir Bèlgica en una gran potència, rica en cautxú i urani (el mateix amb què es va fer la bomba d’Hiroshima) és tan ridícul que no val la pena dedicar-hi ni un minut més. Només direm que la Catalunya del XIX va florir gràcies a una multitud d’iniciatives col·lectives, entre les quals no hi va haver mai ni un sol projecte esclavista.

És per aquesta mena de tripijocs demagògics que cada vegada més catalans obvien la xerrameca tramposa dels polítics per escoltar l’única veu genuïna que avui hi ha al Parlament, i que ens connecta amb el nucli del que som: una catalanitat neta i (per extensió) europea. Sense cursileries pròpies del passat, que a curt termini no porten enlloc i que, a la llarga, ens deixen a les potes dels cavalls d’una Espanya que no s’ha tret de sobre el seu passat racista i colonial.

ORRIOLS, A L'AVANTGUARDA, per Diana Coromines*

COMENTARI PREVI DE J.S.

Avui he llegit aquest article de la Diana Coromines i he quedat impressionat pel seu contingut i profunditat. Poques vegades em passa, darrerament. Però m'he de treure el barret. Fins i tot l'autora reivindica en Manuel Cruells contra en Candel, i en dues ocasions. S'ha d'estar ben boja per fer-ho, davant un dels sants intocables de la Catalunya populista, ara en plena explosió cinematogràfica del "47". Però la Coromines, no només no és boja, sinó ben al contrari, llegint el seu currículum, la veig com una catalana neo-noucentista, d'aquelles que van ajudar, elles sí, a fer créixer el país, culturalment i socialment... i políticament. El seu coneixement de la política nord-europea (Dinamarca, Suècia...) és impressionant i molt encoratjador si la comparem amb la típica cupera de baixa estofa que no fa més que cardar-se policies infiltrats espanyols, encara de més baixa estofa, i així van, directes a l'escorxador. En definitiva aquest article, que hauria de rebre un premi, m'ha alegrat el dia, i fins i tot la setmana, per això el reprodueixo íntegrament. Bona lectura! (ah, i una darrera cosa, les fotos que il·lustren l'article les he triades jo, que consti)

ORIOLS, A L'AVANTGUARDA, per Diana Coromines

A Catalunya, algú com Orriols ‒ideològicament propera a la socialdemocràcia danesa‒ ha de cridar més que en altres llocs d’Europa perquè som un país ocupat. Però si ens hi fixem una mica i estem atents a l’actualitat del nostre entorn, és fàcil veure que el seu discurs i les seves raons són exactament les mateixes que comencen a posar damunt la taula els partits que avui intenten moure Europa per treure-la del forat on es troba. Quan Orriols denuncia els crims i violacions comesos per 'menas' ‒que el govern i els mitjans silencien‒ no fa res que no s’estigui fent en altres països. A Suècia saben, segurament millor que a cap altre país del continent, quines són les conseqüències de no haver posat fre a la immigració en l’última dècada, i per això ara miren (com els alemanys) cap a Dinamarca. La primera ministra Mette Frederiksen, que és socialdemòcrata, va penjar la setmana passada a Instagram una foto seva amb Meloni, després d’una trobada amb altres líders europeus per parlar de propostes com la d’enviar immigrants irregulars en camps de repatriació ubicats a l’estranger.

La primera ministra danesa, la socialdemòcrata Frederiksen, 

rep la italiana Meloni, sense cordó sanitari a l'Europa rica i culta

Com és que Frederiksen i Meloni poden reunir-se i fer-se selfies i Orriols no pot, ni tan sols, criticar l’aspecte misogínic del vel islàmic sense que li tallin el micro al Parlament? A Dinamarca el burca i el nicab estan prohibits des del 2018, i tant Frederiksen com Meloni s’han pronunciat públicament en contra del vel islàmic en qualsevol de les seves formes perquè dificulta la integració i soscava la igualtat de gènere. La base de la democràcia és el diàleg, i això a Europa ho saben tant a la banda progressista com a la banda conservadora, i per això el 'cordon sanitaire' contra Meloni no acaba de funcionar, com corroboren la reunió de fa uns dies a Brussel·les i els posts de Frederiksen. En canvi, el cordó sanitari que la Catalunya oficial aplica a Orriols és implacable. Aquí les trampes no tenen límit, i van des de coartar-li la llibertat d’expressió o fer-li linxaments públics ‒organitzats per oponents que es diuen independentistes‒ fins a dir mentides com ara que s’ha reunit amb el partit feixista alemany AfD. Una altra modalitat, aquesta particularment grotesca, és atacar-la d’ultracatòlica. "És que porta un crucifix al coll!" va dir un dia una regidora de Ripoll.

Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll, diputada, líder d'Aliança Catalana i 

Cap de l'Oposició in pectore al governet de merda de la Catalunya Vichy

La creu, com sap tothom que tingui dos dits de front i una mica d’educació, és un símbol cristià. Per això a Dinamarca ‒on ja fa uns quants segles que són protestants‒ és un símbol estimat i protegit. És present a tot arreu, començant per la bandera. Si Catalunya és el país on des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí, a Dinamarca veus gairebé sempre, siguis on siguis, un pal amb la 'dannebrog' hissada ‒la creu blanca sobre fons vermell que, segons la llegenda, Déu va deixar caure enmig d’una batalla per donar suport al poble danès. No té res a veure amb l’exhibicionisme, posem per cas, dels americans, sinó amb un sentiment de protecció i de confiança en la teva gent. Després també hi ha la creu de Dagmar, d’origen bizantí, que està sempre de moda en joieria i no només com a regal de confirmació. Hi ha adolescents que porten, entre piercings i tatuatges, una gran creu de Dagmar penjant del coll. Per descomptat, a ningú no li passa pel cap de dir que Dinamarca és un país integrista ‒ni molt menys, esclar, ultracatòlic.

Per què, doncs, es diuen tants penjaments sobre Orriols? Per què li tallen el micro? Per què la integrista és ella, que duu un look modern i desacomplexat i una petita creu al coll ‒a diferència de la majoria de diputades, que són unes autèntiques quiques? Doncs per la mateixa raó que fa impossible, per exemple, que Orriols es reuneixi amb Frederiksen i Meloni. Com va dir fa pocs dies, "som una nació i ens pertoca un estat". Però de moment no el tenim. I això té conseqüències tant a nivell intern com de cara enfora. Un primer ministre, per una simple qüestió de rang, no es reuneix amb un diputat d’un altre país ‒i encara menys si es tracta d’un país no oficial. I alhora és per aquesta mateixa raó que tanta gent la segueix, també al Parlament, on tothom l’escolta amb extrema atenció fins que li retiren la paraula. Potser justament per això la fan callar: perquè no tenim les estructures formals necessàries per aguantar tanta veritat. I per això l’ha votat tantíssima gent, i més que la votaran. Perquè toca una vena fonda i embussada i l’allibera; és com respirar aire pur després d’haver carregat, durant anys, una pila de fems al clatell.

Manuel Cruells (1910-1988), autor de l'obra Els catalans indiferents (1963), contrària a les tesis d'en Candel

Quan Orriols diu "exportem talent i importem Tercer Món", tothom sap que és veritat. Quan diu "comencem a semblar els masovers, en comptes dels propietaris", ningú dubta que és així. Quan explica la vergonya que suposa que un nen o un avi malalts hagin de parlar en espanyol perquè el metge fa veure que no els entén, tothom sap que té raó i que la lingüística és una de les formes més cruels de violència. On són, els drets dels catalans? diu, i la pregunta ressona molt endins, perquè sabem perfectament (encara que de vegades fem veure que no ens n’adonem) que ens els trepitgen cada dia. Quan Orriols assenyala la immigració desbordadíssima que patim, que l’Estat fomenta i utilitza per desestabilitzar-nos, amb el mateix gest assenyala l’allau immigratòria sense precedents que el règim franquista va planificar i orquestrar durant els anys cinquanta i seixanta per castellanitzar-nos des de baix. La invasió espanyola del segle XX i la immigració actual ens estan convertint en estrangers a casa nostra ‒per més que ens esforcem rescatar, de sota el percentatge de gent que té el català com a llengua materna, actituds molt cosmopolites i alliberadores.

L'autora d'aquest excel·lent article, Diana Coromines

Com va dir la setmana passada l’eurodiputada danesa Christel Schaldemosse, posar fre a la immigració i mirar d’endreçar-la és una cosa plenament socialdemòcrata: es tracta, en essència, d’ajudar els immigrants fora d’Europa, al seu lloc d’origen. Això és justament el que van mirar d’explicar Calders i Cruells als anys seixanta, per contrarrestar la visió sentimental que Candel oferia de la immigració castellana i sota la qual s’amagaven problemes socials que anaven molt més enllà de les barraques: com pot sobreviure, la població autòctona ‒la nostra llengua, cultura i Estat del benestar‒quan l’onada migratòria és desproporcionada? Això és el que fa vint anys es van començar a plantejar els polítics danesos, en tot l’espectre ideològic. Però són els socialdemòcrates els qui lideren la idea que la immigració s’ha de gestionar fora de les fronteres europees. Fa poc han obert un centre penitenciari a Kosovo, on tenen previst enviar tres-cents presidiaris que, un cop complerta la condemna, seran repatriats als seus llocs d’origen. El centre que Meloni ha obert aquesta setmana a Albània per gestionar-hi l’excedent de refugiats s’inspira, igualment, en un projecte danès que en el seu moment va ser molt criticat.

Però el temps ha donat la raó als danesos i per això tot Europa els comença a observar com un model de futur, sobretot davant del fracàs suec o alemany. Fins i tot Olaf Scholz (un altre socialdemòcrata) ha reintroduït controls fronterers, després del desgavell immigratori de l’època Merkel, conservadora i Mutti ‒potser fins i tot massa maternal davant d’un flux migratori que es va demostrar ingovernable. Orriols, per tant, té tota la raó quan carrega contra la immigració musulmana i els problemes que planteja en les xifres amb què ens l’aboquen a casa. El que no fa ‒perquè no pot‒ és assenyalar directament la immigració espanyola i els efectes de la seva ocupació, com van fer Cruells i Calders. Si a ells ja els van silenciar llavors, com podria Orriols formular de manera precisa una cosa que fa setanta anys que és tabú? Orriols fa el que ha de fer, i sort en tenim, i encara hem de veure com desplega tota la seva força, i com desperta racons del país insospitats.

NOTA: Publicat a Racó Català, 28.10.2024

Diana Corominas És periodista, traductora i editora. En tots aquests àmbits treballa per aportar el seu petit granet de sorra en aquest procés apassionant de construir un nou país: més digne, més just, més culte i, sobretot, ben lliure. Sempre amb la mirada posada als països nòrdics: malgrat el poc embalum que fa, tot apunta que en una altra vida devia ser vikinga.